MATINS.

Imatge trobada a internet.

El matí m'ha desvetllat del meu somni envoltada pels teus braços i cames
encara entre la realitat i la fantasia, mig adormida mig desperta,
m'enllaço una mica més en el nus encerclat del teu cos.

La meva pell,encara càlida per la nit, palpa endormiscada la forma del teu cos,
despertant en mica en mica, la vida i el desig que la matinada va adormir.

Com una ploma moguda per una brisa discreta em giro cap tu, per veure
els teus ulls plens de somnis, velar-se per la proximitat del meu cos.

La teva mà sura per la meva columna fins el abisme de la meva esquena, trobes un pon en els meus malucs que et porten fins allà on vam escalar límits impossibles la nit abans, em deixes amb la promesa del després per fer cim en els meus pits endurits per l'expectació.

El matí es torna nit, la nit es torna matí, l'infinit ets tu en el sender del meu destí.

PERDUDA

         PRIMERA PART


Ja creia que no se'n sortiria, feia hores que caminava perduda, completament desorientada. S'havia desviat del camí de la manera més ximple, badava amb el cap ple de cabòries, darrerament tenia el cap molt espès. La motxilla començava a pesar massa, sense ni adonar-se'n s'havia anat fent fosc i la boira ho havia esborrat tot, no veia el camí ni cap senyal per orientar-se. De sobte, al mig del camí va veure una tapia, la va seguir fins que va trobar una porta de ferro, empenyen-la s'obrí amb un grinyol trist i esgarrifós. Colant-se a dins i seguint el camí, se li presentar al davant una masia, semblava vella i abandonada, acostant-se a la porta la va intentar obrir, oops!! sí, estava oberta, ficant el cap pel forat de la porta va cridar un "hola?", silenci, es colar a dins i movent el lot per l'estada es va adonar que encara hi havien mobles, una llar de foc i al fons una escala de fusta que es perdia en la foscor.
   

        Un cop a dins va tancar la porta al seu darrera i una esgarrifança de superstició li pujar per l'esquena fins la nuca, els cabells se li van eriçar, agafant aire i aixecant el cap es va endinsar cap a la llar de foc; ostres tu, hi havien troncs! traient un encenedor de la motxilla va agafar unes revistes velles que hi havien sobre la taula i es preparar per encendre un bon foc.

 
         Quan va tenir encès el foc, es va adonar que al prestatge de sobre la llar de foc hi havien unes espelmes, les encengué i es va sentir més tranquil·la. Ara podria menjar una mica, miraria de dormir fins el matí i amb una mica de sort trobaria algun poble on pogués demanar ajut. Es va asseure en una butaca que, cosa estranya, estava neta de pols, es va disposar a menjar-se l'entrepà mirant el foc que cantava alegre i juganer llançant guspires que petaven contentes com si fos un joc. Un cop calmada la fam que feia estona li punyia l'estomac, es va relaxar traient-se les botes i movent els dits alliberats del seu captiveri, se li començaren a tancar els ulls, va decidir pujar al pis de dalt a veure si estava de sort i trobava un llit a on poder descansa els seus ossos cansats.


          Pujava les escales a poc a poc, mirant que no hi hagués cap esglaó trencat, un cop a dalt es va trobar amb un passadís llarg i ple de portes tancades, les va començar a obrir trobant-se amb unes estades preparades per ser ocupades:


      -Que estrany...-va pensar- és com si esperes que vinguessin els seus habitants.


        Obrint l'última porta es va trobar amb una habitació preciosa, amb un llit amb uns llençols de colors suaus, amb flors estampades i molts coixins, hi havia un escriptori amb una llibreta  de pell, molt elegant, oberta, apropant-si va veure que semblava un diari, es va demanar si seria molt indiscret que llegís una mica, només per conèixer a qui pertanyia aquella habitació que l'havia captivat.







     

DETENIR EL TEMPS.

No puc detenir el temps, fer-lo inalterable i silenciós,
temps d'aigües tranquil·les i musicals com el mar en calma
forçar al rellotge a ser impassible i immune a les seves desfetes.

Recuperar els moments en que l'únic important eren les nostres trobades,
fer immortals tots els instants en que el món canviava el seu rol, no havien preses
no havia dolor, només tu i jo, envoltar-nos de petites  guspires d'amor i carícies.

No puc detenir el temps, però puc mirar en els records i fer-los instants immòbils,
banyar-me en els teus llavis, fer de les teves mans esponges suaus i sabonoses,
tornaré a refugiar-me en els teus braços i em faré un llaç amb les teves cames.

Mirant la meva imatge al tèrbol mirall, t'albiro al meu darrera, embolant-me amb
els teus braços, somrient i el temps, per fi, torna a tenir sentit.

No puc detenir el temps, però puc reviure els teus besos que s'han fet versos en el meu cor.


Francesca Reche.

NO HI HA FINAL.

Fa fred i està fosc, no sap quan de temps fa que està així, assegut en aquell vell sofà, mirant al infinit, sense moure's. Té set i li fa mal l'esquena, girant el coll veu el rellotge, però està fosc i no pot veure l'hora, decideix aixecar-se i encendre la llum, les nou, han passat tres hores i ni tants sols s'ha adonat, el temps s'ha fet fonedís, s'ha esdevingut efímer, irreal. com a arribat fins aquí? Recorda que s'ha llevat com sempre, alegre i amb ganes d'encetar aquell nou dia, el primer pensament a estat per a ella, fa dos mesos que la va conèixer, estaven tots dos en una llibreria i ella va agafar el llibre que ell havia escrit, se'l mirava amb interès, el va obrir al atzar i llegint una pàgina se li va dibuixar un somriure a la cara, ell es va fixar en la seva cara, era normal sense cap tret especial, però el interès que va veure a les seves faccions i el somriure el van impressionar, quan ella va aixecar el cap i se'l mirà va veure uns ulls mol dolços i plens de sentiments, li va semblar que aquells ulls estaven plens de paraules callades, de sentiments emmudits, li van venir ganes de fer-la parlar, de posar paraules a aquells ulls.

Se li va acostar quan ella acabava de pagar el llibre li va dir:

-Gràcies.

-Perdó?- va dir ella sorpresa.

-Gràcies per comprar el llibre, sóc l'autor.

Ella va obrir molt els ulls, les galtes se li van vestir de vermell i només va un: "oh".

No s'ho podia creure, aquell simple gest dels seus llavis per dir "oh", li va semblar el més sensual i tendre que de feia molt de temps que no sentia. Ella li va dir que havia llegit dos poemes i que la intensitat i la sinceritat que li havien transmès la havien empès a comprar el llibre. Van anar a fer un cafè i van estar parlant molt de temps, van connectar de tal manera que ell no sabia com posar fi a aquella estona tan agradable. Aquell va ser el principi, ja no es van separar. Ell es va enamorar tan intensament que tota la seva existència voltava entorn d'aquella dona, va posar música al seu dia a dia, els poemes li brollaven de la ploma sobre el paper com si fos la artèria empenyen la sang que el cor bategava entusiasmat i brivant. No trobava els moments per tenir-la al seus braços, per veure el vi dels seus llavis que li ennuvolaven els sentits, sentir la seva pell tatuada a la de ella, sentir-li la respiració, l'alè humitejant-li el coll dementre la passió esborrava la realitat, les hores, els dies, les setmanes quedaven barrejades en aquella història tan plena, tan intensa que de vegades li feia por.

I de sobte avui quan la va veure a l'hora de sempre, es va adonar que havia plorat, es va espantar, un sentiment de derrota se li va aferrar al cor. La va voler abraçar però ella va posar distància entre els seus cossos, la veu se li va trencar com un vibre calent al contacte amb el fred. Li va dir que s'havia acabat, l'havia estat en enganyant, ella estava compromesa, estava passant una mala època i quan el va conèixer va ser com un glop d'aire fresc, no es va poder resistir, ell li va tornar la vida, l'alegria, la il·lusió, s'havia enamorat irremediablement de ell, però feia dos dies la seva parella li havia dit que estava malalt, tenia un càncer terminal, dos o tres mesos de vida i fi. Ella es va ensorrar, la pena,la culpa i la vergonya la estaven destruint. Havia decidit trencar amb la seva relació clandestina i traïdora, per poder estar al costat del home al que havia fallat i que ara la vida se li escava del seu cos.

Ell va caure al sofà i es va quedar allí, sense saber que dir, no s'ho esperava, ella va marxar amb el cap clos i els ulls inundats de llàgrimes, li va deixar els records de tots aquells moments que havien viscut tan intensament.

Ara que la consciència havia tornat a ell, va decidir esperar-la i si ella volia entregar-li la seva vida i el seu cor. Era la seva llum, la seva força, no podia acabar-se així. Cada dia li escriuria un poema ple de versos escrits amb la intensitat dels seus sentiments, els seus dits donarien vida a la seva ploma per que fos ella la que fes de pont entre els dos cors, mai hi hauria un adéu, mai cauria la foscor sobre aquella història.

Francesca Reche

REFLEX.

(Imatge trobada a Google de Elisenda Ortega)

El reflex de la lluna es dibuixava en les aigües del llac mig glaçat, il·luminaven la seva imatge, no la present, sinó la de la infantesa, la de quan els somnis i desitjos encara tenen un espai en la realitat. Es veia jove i innocent, amb els ulls plens d'aquella llum que la vida i la experiència encara no han malmès.

Jugava a fer rebotar petites pedres per sobre del aigua glaçada fins que la trobaven tova i receptiva per deixar-les enfonsar en la seva profunditat misteriosa, potser aquelles pedres agosarades viurien totes les aventures que el seu cor somiava. Potser serien intrepides viatgeres que recorrerien el món per viure moltes vides i conèixer aquells personatges dels llibres que ella llegia. Es veia feliç i lliure vivint en una gran mansió de Londres a on, potser, hi viuria un fantasma d'algun avantpassat cràpula d'una important família que havia lluitat al costat de sir Frances Drake, la aniria a veure a les nits, quan tots dormien, per temptar-la amb paraules tendres i que es convertís en la seva esclava.

Es veia la heroïna de les històries més romàntiques escrites per Emily Brontë o qualsevol de les germanes, vestiria vestits de seda i brocats i la seva pell seria blanca i lluminosa com la lluna que ara contemplava els seus somnis infantils.

Aquell reflex era ella, però la vida, la havia fet viure una vida que ella no volia, fer coses que no sentia, treballar per a persones a les que depreciava per la seva crueltat, despotisme i ignorància. S'havia convertit en allò que no volia, una persona vulgar en una vida barrella. Ara que aquella nena plana de somnis ja no hi era, ara que la seva vida quedava suspesa en aquell punt a on encara pots redreçar-la, la lluna reflectida en l'aigua mig glaçada d'aquell llac, li recordava aquells somnis que, potser, ja no podria viure literalment, però, potser, ho podria fer literàriament. Recordava quan li agradava amagar-se a llocs allunyats i solitaris, amb un llibre, un llapis i una llibreta, podria provar de derrotar el pas del temps i reescriure la seva vida. Podria ser allò que volia ser.

Podria ser com la lluna, un reflex de ella  en un llac mig glaçat.

Francesca Reche.