diumenge, 29 de març del 2015

TEMPTACIONS

Ho sents fort en el teu interior,
no l'escoltes,
però ho sents,
T'ho diu en cada esgarrifança
de la teva pell, 
en cada salt que et fa el cor
quan sents la seva veu.

No escoltes les senyals d'alarma
que el teu cervell t'envia,
estàs caient en el fosc forat de la temptació,
però cada dia, 
amb cada mot,
amb cada gest,
amb cada so de la seva veu,
estàs una mica més enfonsada.

No escoltes perquè ja no ho vols sentir,
L'únic que et mou
és el deliri del seu tacte,
el seu gust, la seva olor.

Els teus sentits han canviat, 
han volat al món del sentiments,
ara només vols modelar el que sents
en una realitat d'estimes i carícies,
d'ofegar la veu que et crida des del fons 
de la consciència
perquè ja no tens voluntat, 

No escoltes, només sents, només vius.





diumenge, 22 de març del 2015

RECORDES?

Recordes quan ens trobàvem en aquella platja solitària?
Recordes el somriure tremolós dibuixat en els meus llavis?
Recordes la tebiesa del tacte de les nostres mans al trobar-se?
Recordes el sabor a sal en les nostres boques al fondre's en un bes?
Recordes aquella barca oblidada que ens feia de recer?

Aquesta tarda de pluja he tornat a la platja que testimoniava el nostre amor,
la sorra era freda i humida per la puja que semblava haver esborrat tot rastre
de quan la habitàvem, temblorosos i il·lusionats, expectants i entregats a la tendresa del moment.

Les gavines cridaven i les onades espetegaven contra la platja mostrant la irrealitat del present,
he tancat els ulls cercant quelcom que em tornes a aquells moments que guardo en el meu record,
he deixat que l'olor de la sal m'omplís els narius, però tot ha quedat en un buit perdut en el passat.

Els núvols amenaçadors i plens d'aigua m'ha fet deixar aquell lloc que ahir, si recordes, va ser el més anhelat, aquell al que corríem cada cap vespre com si fos l'únic lloc per habitar. Ara les onades l'ha netejat de tota petjada, de tota carícia, de tot sospir, ara l'habita només el record que està viu en mi.

I tu, te'n recordes?




dissabte, 21 de març del 2015

SOMIAR.

Es desperta al mig de la nit amb el cor esverat, una suau brisa es cola per la finestra oberta, mou les cortines i acaricia, descarada, el seu cos. La finestra es oberta per deixar entrar la nit, i amb ella els somnis, i amb ells la vida, que no és la que viu, sinó la que aquests li porten.
A cregut que la lluna era la seva cara, els estels els seus ulls brillants, la brisa el seu alè a la seva pell... I de sobte l'ha volgut tocar...
S'ha despertat al mig de la nit amb el cor esverat, l'ànima tremolant, el cos expectant.

dijous, 19 de març del 2015

IRREALITATS

Obro i tanco els ulls
obro i tanco els ulls.

No desperto de la son profunda
estiro les mans i els dits toquen la boira
torno a somiar-te proper i càlid
no existeix la distància,
em perdo en imaginar-te.

Les gotes de pluja són els teus dits
que ressegueixen el meu rostre dibuixant
dresseres per arribar als meus llavis,
on fas un niu amb la teva boca, em falta l'aire,
entreobro els llavis per que entri oxigen i entres tu.

Obro i tanco els ulls,
i entre la tènue llum que entra per la finestra mig oberta,
mig tancada, la somnolència desvetllada, em perfila el teu cos,
t'apropes a mi com flotant, amb una forma etèria i irreal,
t'inclines sobre meu i els teus ulls parlen poemes sense veu
el teu alè frega el meu coll, una humitat íntima t'obre el camí,
pacient, expert del que vull, navegues amb les teves mans
el mar embravit del meu cos adormit o desvetllat.

No desperto de la son profunda on moro cada nit,
on desperto en un somni on tu hi vius i navegues
pels meus anhels callats.

  













dissabte, 14 de març del 2015

EL MIRALL ESCRIT.

He vist el teu missatge escrit al mirall amb el teu dit per ploma i la humitat com a tinta, les paraules que deixes omplen el buit que el teu cos ha deixat al llit després de la nostre trobada, la cuina fa olor al cafè que has begut per aclarir el teu cap i poder començar la nova jornada, tots els racons del pis em donen detalls del teu pas fugitiu, el llit encara atresora la teva tebior.

"Cada vegada que el vent toqui el teu rostre seran les meves mans que t'estan pensant, quan l'aigua de la dutxa corri pel teu cos seran les meves mans que tornen a fer camí cap a tu. tremolosa, disposada, impacient i tan ardent com la nit passada. Quan la roba cobreixi tota la anatomia que ahir vaig memoritzar a les meves mans, no podran evitat que el seu record quedi segellat a la meva boca amb el sabor de la teva pell".

Tot el dia he passat per la rutina amb tu en cada pensament, en cada moviment, en cada somriure,
esperaré delerosa la nostre propera trobada i pregaré per què l'expectativa no desmereixi el el teu record.



diumenge, 8 de març del 2015

CADENES.

De nit somiava que era lliure, que el destí estava a les seves mans, s'imaginava ben pentinada, amb bona roba i lliure per anar allà on volgués. De dia odiava cada pas que donava, cada glop d'aire que agafaven els seus pulmons, només esperava la nit per poder deixar volar la seva imaginació i poder ser allò que volia ser. Li hagués agradat tenir una formació acadèmica que la hagués ajudat a desenvolupar-se, que li hagués donat la possibilitat de viatjar de la mà de tots aquells escriptors que de vegades podia llegir.

El seu home no la deixava relacionar-se amb ningú, només podia anar a les botigues a comprar, al metge si no hi havia més remei, no podia anar a berenar amb les alters noies que ella veia a la plaça xerrant i rient. No es podia encantar gaire, just la compra o el encàrrec que havia de fer i cap a casa a fregar, rentar roba, cuinar i aguantar sense queixar-se els crits, els insults i les nits de sexe forçat.

De vegades es quedava pensant com havia caigut tan baix, com era que no podia sortir del forat, després se'n recordava de la habitació tancada i li marxaven les forces, no podia marxar. Aquella habitació eren els seus grillons, allà hi havia l'única cosa que la feia aguantar, que la feia resistir.

El seu home no la deixava entrar mai, ella només preparava el menjar i ell ho entrava, al cap d'una estona li treia els plats buits, un cop a la setmana li donava roba bruta que ella canviava per una de neta, era roba de nena. Feia vuit anys que durava aquella rutina, feia vuit anys que ella només vivia per veure aquella roba.

Recordava la nit de feia gaire bé nou anys en que el animal del seu home havia arribat borratxo i amb ganes de descarregar sobre ella totes les barbaritats que li venien al cap, no li van importar les seves llàgrimes, no li van importar els seus precs, l'únic que volia era descarregar la seva brutalitat i ella era seva, estava obligada a fer el que ell digués, si no ho feia per les bones, un parell de bufetades sempre feien efecte, La va deixar estirada a terra amb el llavi trencat, el cap li donava voltes, sentia com si tot es mogués, es va adonar de que aquella bestia estava a sobre de ella, que bufava com un porc, va sentir com la penetrava una i una altre vegada, amb cada empenta a ella se li trencava un tros de l'ànima. Quan va acabar la va deixar tota plena de blaus, amb les calces abaix, amb els ulls plens de llàgrimes i les dents ben serrades per no cridar. Al cap de quatre mesos es va adonar que hi havia algú creixent al seu interior, aquella nit mig oblidada en un racó del seu malmés cervell, havia plantat una llavor i aquesta seria el recordatori per sempre d'aquella nit i moltes altres com aquella  que ella havia de lluitar perquè no sortissin a la superfície dels seus records.

Al cap d'uns mesos la va parir tota sola, al terra llardós de la cuina, la va embolicar amb una tovallola i mentre li donava  el pit va arribar ell. Se la va quedar mirant amb fàstic i enfastidit, després de pensar-s'ho una estona va girar cua i va sortir de la cuina. No el va tornar a veure en uns mesos, de sobte un dia es va presentar amb una dona que li va prendre la filla mentre ella li cridava que la deixés, que era seva, ell la va fer callar d'un cop de puny. Des de llavors que aquella dona s'havia instal·lat a la habitació tancada, no la havia tornat a veure més, aquella habitació tenia una terrassa que donava a un pati pel que aquella dona podia entrar i sortir, de vegades havia sentit els plors de la nena i ella plorava també, va estar un temps amb els pits inflats de llet, fins que mica en mica se li van anar secant. Igual que se li havia assecat l'ànima de tant plorar.

Avui era un dia com altres, res feia pensar que tot estava apunt de canviar, fins que van picar a la porta i ella no va saber que fer, no picava mai ningú a la porta, ningú els venia a visitar mai, però aquell dia algú estava darrera aquella vella porta esperant que ella obris, es va acostar a poc a poc i la va obrir, per la petita cletxa que havia deixat la porta al cedir cap en dins va veure dos policies, es va espantar i va còrrer cap el fons de la casa, a la cuina, allà on se sentia més segura, al cap d'uns minuts van entra els policies li van demanar el seu nom i més coses que ella amb el seu atordiment, gaire bé no entenia, tenia por, els homes la van tranquil·litzar, al cap d'una estona van aparèixer unes dones vestides de metges, se li van acostar i parlant amb calma la van començar a reconèixer per si tenia ferides. Quan van haver acabat, uns dels policies li va explicar que havien trobat el seu home mort al carreró de darrera, que un veí els havia dit que creia que a la casa hi vivia una o dues dones. Ella els va dir que ella sí hi vivia i els senyalar la porta tancada, el policies es van acostar a la porta i al van intentar obrir, estava tancada amb clau, la van tirar a terra i van entrar, el que van veure els va glaçar la sang, a sobre d'un llit molt vell hi havia una nena molt prima lligada amb una cadena al turmell dret, la nena estava despentinada i bruta  i tenia por, en una cadira, al costat de la porta de la terrassa, hi havia una dona que s'ho mirava amb cara d'espant, va intentar fugir corrents per la terrassa, però la van agafar.

Al cap d'un temps, quan encara era al hospital, però ja estava més bé, li van explicar que aquella dona era una amiga del seu home, una meuca a la que freqüentava en una casa de cites de mala mort. Tot aquells anys havia estat cuidant de la nena que el pare volia fer servir com a prostituta per treure uns diners, per sort la providència havia volgut que ell morís havans, li van dir que la nena tenia un retard molt gran, que mai podria ser una nena normal, però que amb amor i ajuda podria viure una bona vida, ella plorava sense parar, pensava en tots aquells anys que la havia tingut tan a prop i tan lluny a l'hora. També plorava per la llibertat retrobada i per un  nou horitzó que ara tenia en davant. Es va prometre viure sola amb la seva filla, la cuidaria i li donaria tota la tendresa que no li havia pogut donar mai.



FRANCESCA RECHE


SEMPRE HI HA UN DEMÀ.

  El dolor es fa punyent en el pit
la por et deixa paralitzat, sorprèn la intensitat
els ulls s'omplen de llàgrimes i no pots evitar
que corrin galtes avall sense aturador.

 Els pulmons s'han fet patits per respirar
sents que vols cridar i no et surt la veu,
només un esgargamellat esgarrip esmorteït.

 Però t'ho empasses col avall, no ho deixaràs
sortir, espolsaràs les espatlles, aixecaràs el cap
i continuaràs endavant com si no passés res,
dibuixaràs un somriure als teus llavis i penaràs
que sempre hi ha un  demà i que aquell serà el bo.


FRANCESCA RECHE.