He tancat els ulls un moment mentre tu tocaves amb tendresa les tecles del piano, ho feies de manera distreta, sense voler tocar cap cançó en concret.
Les notes que els teus dits anaven creant eren com carícies que volaven cap a mi.
He obert els ulls i he trobat el teu esguard, les nostres mirades han fet un duet amb les notes del piano, he sentit el que em volies dir.
Has continuat tocant, jo m'he acostat a tu, he deixat que les meves mans seguiren el ritme que marcaves, les notes anaven puixant i baixant, has deixat el piano per continuar fent música sobre la meva pell.
dissabte, 31 d’octubre del 2015
divendres, 16 d’octubre del 2015
NOTES D'AMOR
Música de jazz sonava en la sala
Gent que reia i parlava amb veus estridents
Em vaig perdre en el so de les notes
Em vaig refugiar als braços del saxofon d'en Miles Davis
Cada nota era el record d'una carícia descoberta en el recer d'una barca oblidada
D'una platja solitària que acomiadava el sol moribund
Dues boques que parlen d'amor sense paraules
Llengües que dibuixen desitjos callats en la pell sensibilitzada per l'anhel
El piano despulla els cossos del amants deixant les pells al recer de la lluna
Una mà que es recolza en la meva espatlla nua em torna a la realitat
Uns ulls foscos emmirallen els meus pensaments
La mà estesa em prega un ball
Uns moviments sinuosos em desperten el desig de viure el que he somiat
La música t'ha dut a mi per escriure les notes d'una cançó d'amor.
Gent que reia i parlava amb veus estridents
Em vaig perdre en el so de les notes
Em vaig refugiar als braços del saxofon d'en Miles Davis
Cada nota era el record d'una carícia descoberta en el recer d'una barca oblidada
D'una platja solitària que acomiadava el sol moribund
Dues boques que parlen d'amor sense paraules
Llengües que dibuixen desitjos callats en la pell sensibilitzada per l'anhel
El piano despulla els cossos del amants deixant les pells al recer de la lluna
Una mà que es recolza en la meva espatlla nua em torna a la realitat
Uns ulls foscos emmirallen els meus pensaments
La mà estesa em prega un ball
Uns moviments sinuosos em desperten el desig de viure el que he somiat
La música t'ha dut a mi per escriure les notes d'una cançó d'amor.
dilluns, 12 d’octubre del 2015
TORNARÉ A PER TU (4)
Vaig arribar a la casa molt espantada i angoixada. Havia pres la decisió d'escriure tot el que m'estava passant, no podia deixar que el meu cervell oblidés res de tot el que estava vivint, des de que vaig veure per primer cop al home de les roques que tenia la sensació incomoda i desconcertant de que moltes coses eren fruit de la meva imaginació, de que jo ho creava, però no sabia el perquè. Al entrar a la casa vaig sentir l'olor de menjar, havia oblidat que era l'hora de dinar. Vaig entrar a la cuina i, demanant disculpes, vaig dir que en deu minuts baixava. Em vaig anar a refrescar una mica, estava molt alterada i a sobre semblava que la tempesta volia tornar, segur que tindríem una altre nit moguda.
Quan vaig baixar a dinar ja estava més tranquil·la, el matrimoni Odhram ja era a taula, m'estaven esperant, jo no tenia gaire gana però no els vaig voler molestar després d'haver arribat tard sense avisar. Al seure a taula vaig notar que el matrimoni estaven com nerviosos, semblava que em volien dir quelcom però que no trobaven la manera de fer-ho. Vaig parla jo, per intentar relaxar l'ambient:
-He anat fins al castell dels Kerry, és una construcció fabulosa, m'ha impressionat molt. No hi eren els amos i no he pogut demanar si me'l deixaven visitar. M'agradaria veure'l per dins.
Em va semblar que aquest comentari encara els posava més neguitosos, la senyora Kerry semblava més nerviosa del que era normal en ella, aquell aire de estar al aguait semblava que avui era més pronunciat. Ell semblava estar més encorbat, la seva cara encara era una mica més pàl·lida. Tenien bosses fosques al voltant del ulls, semblaven preocupats.
-Senyors Odhram, no els vull molestar, però m'han explicat que al castell hi vivia un noi, el fill dels Kerry, però que feia molt de temps que no sabien res d'ell. M'han parlat d'un accident fa molts anys, però no sabien gaire més. És cert? On és el noi, bé ara ja deu ser un home adult, m'han parlat de que tot això va passar fa uns quants any...
Em va saber greu perquè segur que tot allò els feia pensar en la seva filla, que tampoc tenia clar que se n'havia fet de ella. Però necessitava saber que estava passant. Es van mirar amb una mirar furtiva. Va semblar que prenien la decisió de que parlés el senyor Odhram:
-Bé, senyora, tot això va passar fa molt de temps, les coses és molt millor deixar-les estar. Si es remou gaire el passat aquest es pot despertar i potser que no sigui bo.
-Perdoni'm senyor Odhram, però és important, només vull saber si el fill encara hi viu al castell o no.
-Miri, fa molt de temps que va passar tot, va ser una desgracia, un accident. Es veu que el noi estava mirant al mar a sobre de les roques que hi ha al final del poble, aquelles tan altes i escarpades, era un dia en el que hi havia una tempesta molt violenta, en aquest indret acostumen a ser-ho molt. Diuen que una onada se'l va endur, que el va fer estavellar-se contra les roques. El van poder rescatar molt mal ferit. Fa molt de temps i la família del castell no en parla dels fets. Són gent molt reservada i no és un tema agradable de recordar.
-En sap greu, és una història molt trista. Però si ell encara hi fos per aquí es sabria, oi? algú l'hauria d'haver vist en un lloc o altre, oi?
-Ningú no la vist pel poble. Tothom vam pensar que si encara es viu deu viure en un altre lloc. Tenen casa a Londres, potser està allà.
-Bé., moltes gràcies, no els volia molestar. No tinc gaire gana, vaig a la meva habitació a treballar una mica. Gràcies de nou.
Em van saludar amb un moviment de cap i vaig sortir de la cuina. La tempesta s'estava preparant, tot estava fosc, el cel començava a il·luminar-se amb llamps, encara no tronava, però no creia que trigués gaire.
Un cop a la habitació vaig decidir prendre una dutxa ràpida i posar-me a escriure. Un cop al bany em vaig despullar, quan anava per ficar-me a la dutxa una esgarrifança em va recórrer l'esquena, els pèls del clatell se'm van eriçar. Tenia la sensació de no estar sola, de que algú o alguna cosa m'estava mirant. Vaig girar la vista a poc a poc cap a la finestra del bany, a fora tot era fosc, de tant en tant un llamp donava una mica de claror fantasmal, això no em va tranquil·litzar, em vaig ficar a la dutxa i vaig deixar que l'aigua em regalimés pel cos tens, em vaig ensabonar a poc a poc intentant que la pau afluixés els meus nervis tensos. Em vaig començar a relaxar, era agradable sentir l'aigua calent a la pell, el sabó suau i amb olor a herbes m'asserenava el cervell, vaig recordar la nit abans quan vaig veure al home de les roques, la seva mirada, l'expressió sensual de la seva boca, era molt atractiu, em vaig començar a excitar, vaig deixar que les meves mans acariciessin el meu cos imaginant que eren les d'ell. Era com si el sentis, com si ja l'hagués sentit abans, amb els ulls tancats la meva respiració es començava a accelerar, mentre els meus dits acariciaven el meu entrecuix amb moviments rítmics, em va semblar sentir la seva veu roca a cau d'orella dient alguna cosa que no entenia, cada vegada estava més excitada, de sobte amb una sacsejada em va sorprendre un orgasme molt intens. Amb els ulls tancats encara i la respiració entretallada, vaig sentir la seva veu al meu oïda un altre cop ara sí que el vaig entendre... Em vaig espavilar de cop. Vaig obrir la cortina de la dutxa d'un cop de mà i vaig sortir fora de la banyera, era com si ell fos allà dins, com si pogués sentir el seu cos enganxat al meu mentre m'acariciava, primer m'havia excitat, però al sentir el que em deia, tot d'un plegat em vaig espantar... "Aine" va dir... I ho va dir amb una força, amb un desig tant intens que vaig sentir com un reconeixement, com si no fos la primera vegada que ho sentis...
Estava espantada, però de por en el sentit estricte de la paraula, era com una angoixa interior, un anhel, por a la pèrdua. Era com si dins del meu cap uns records lluitessin per sortir a la llum, com si hi hagués alguna cosa que volgués parlar i no pogués. Era desesperant tot plegat. Vaig anar cap a l'habitació i, encara nua, vaig mirar cap a fora, tenia l'esperança de veure'l, volia parlar amb ell, qui era l'home de la nit abans? Atractiu i misteriós. I l'home del castell amb mitja cara desfigurada i l'altre mitja tan semblat a l'altre que semblaven la mateixa?
I tot d'una vaig recordar el diari... el que hi havia a sobre de la taula i ja havia oblidat del tot, el vaig agafar i al obrir-el vaig veure un nom escrit a la primera pàgina: " Aine". Al darrera de la pàgina hi havia escrit: "Cathal" i "Mo." Vaig agafar l'ordinador i vaig cercar la paraula "Mo", la vaig trobar: "Amor" en gaèlic. Devia ser el nom d'una noia i la paraula "amor". Tenia tota la pinta de ser un diari. El vaig començar a llegir.
Quan vaig baixar a dinar ja estava més tranquil·la, el matrimoni Odhram ja era a taula, m'estaven esperant, jo no tenia gaire gana però no els vaig voler molestar després d'haver arribat tard sense avisar. Al seure a taula vaig notar que el matrimoni estaven com nerviosos, semblava que em volien dir quelcom però que no trobaven la manera de fer-ho. Vaig parla jo, per intentar relaxar l'ambient:
-He anat fins al castell dels Kerry, és una construcció fabulosa, m'ha impressionat molt. No hi eren els amos i no he pogut demanar si me'l deixaven visitar. M'agradaria veure'l per dins.
Em va semblar que aquest comentari encara els posava més neguitosos, la senyora Kerry semblava més nerviosa del que era normal en ella, aquell aire de estar al aguait semblava que avui era més pronunciat. Ell semblava estar més encorbat, la seva cara encara era una mica més pàl·lida. Tenien bosses fosques al voltant del ulls, semblaven preocupats.
-Senyors Odhram, no els vull molestar, però m'han explicat que al castell hi vivia un noi, el fill dels Kerry, però que feia molt de temps que no sabien res d'ell. M'han parlat d'un accident fa molts anys, però no sabien gaire més. És cert? On és el noi, bé ara ja deu ser un home adult, m'han parlat de que tot això va passar fa uns quants any...
Em va saber greu perquè segur que tot allò els feia pensar en la seva filla, que tampoc tenia clar que se n'havia fet de ella. Però necessitava saber que estava passant. Es van mirar amb una mirar furtiva. Va semblar que prenien la decisió de que parlés el senyor Odhram:
-Bé, senyora, tot això va passar fa molt de temps, les coses és molt millor deixar-les estar. Si es remou gaire el passat aquest es pot despertar i potser que no sigui bo.
-Perdoni'm senyor Odhram, però és important, només vull saber si el fill encara hi viu al castell o no.
-Miri, fa molt de temps que va passar tot, va ser una desgracia, un accident. Es veu que el noi estava mirant al mar a sobre de les roques que hi ha al final del poble, aquelles tan altes i escarpades, era un dia en el que hi havia una tempesta molt violenta, en aquest indret acostumen a ser-ho molt. Diuen que una onada se'l va endur, que el va fer estavellar-se contra les roques. El van poder rescatar molt mal ferit. Fa molt de temps i la família del castell no en parla dels fets. Són gent molt reservada i no és un tema agradable de recordar.
-En sap greu, és una història molt trista. Però si ell encara hi fos per aquí es sabria, oi? algú l'hauria d'haver vist en un lloc o altre, oi?
-Ningú no la vist pel poble. Tothom vam pensar que si encara es viu deu viure en un altre lloc. Tenen casa a Londres, potser està allà.
-Bé., moltes gràcies, no els volia molestar. No tinc gaire gana, vaig a la meva habitació a treballar una mica. Gràcies de nou.
Em van saludar amb un moviment de cap i vaig sortir de la cuina. La tempesta s'estava preparant, tot estava fosc, el cel començava a il·luminar-se amb llamps, encara no tronava, però no creia que trigués gaire.
Un cop a la habitació vaig decidir prendre una dutxa ràpida i posar-me a escriure. Un cop al bany em vaig despullar, quan anava per ficar-me a la dutxa una esgarrifança em va recórrer l'esquena, els pèls del clatell se'm van eriçar. Tenia la sensació de no estar sola, de que algú o alguna cosa m'estava mirant. Vaig girar la vista a poc a poc cap a la finestra del bany, a fora tot era fosc, de tant en tant un llamp donava una mica de claror fantasmal, això no em va tranquil·litzar, em vaig ficar a la dutxa i vaig deixar que l'aigua em regalimés pel cos tens, em vaig ensabonar a poc a poc intentant que la pau afluixés els meus nervis tensos. Em vaig començar a relaxar, era agradable sentir l'aigua calent a la pell, el sabó suau i amb olor a herbes m'asserenava el cervell, vaig recordar la nit abans quan vaig veure al home de les roques, la seva mirada, l'expressió sensual de la seva boca, era molt atractiu, em vaig començar a excitar, vaig deixar que les meves mans acariciessin el meu cos imaginant que eren les d'ell. Era com si el sentis, com si ja l'hagués sentit abans, amb els ulls tancats la meva respiració es començava a accelerar, mentre els meus dits acariciaven el meu entrecuix amb moviments rítmics, em va semblar sentir la seva veu roca a cau d'orella dient alguna cosa que no entenia, cada vegada estava més excitada, de sobte amb una sacsejada em va sorprendre un orgasme molt intens. Amb els ulls tancats encara i la respiració entretallada, vaig sentir la seva veu al meu oïda un altre cop ara sí que el vaig entendre... Em vaig espavilar de cop. Vaig obrir la cortina de la dutxa d'un cop de mà i vaig sortir fora de la banyera, era com si ell fos allà dins, com si pogués sentir el seu cos enganxat al meu mentre m'acariciava, primer m'havia excitat, però al sentir el que em deia, tot d'un plegat em vaig espantar... "Aine" va dir... I ho va dir amb una força, amb un desig tant intens que vaig sentir com un reconeixement, com si no fos la primera vegada que ho sentis...
Estava espantada, però de por en el sentit estricte de la paraula, era com una angoixa interior, un anhel, por a la pèrdua. Era com si dins del meu cap uns records lluitessin per sortir a la llum, com si hi hagués alguna cosa que volgués parlar i no pogués. Era desesperant tot plegat. Vaig anar cap a l'habitació i, encara nua, vaig mirar cap a fora, tenia l'esperança de veure'l, volia parlar amb ell, qui era l'home de la nit abans? Atractiu i misteriós. I l'home del castell amb mitja cara desfigurada i l'altre mitja tan semblat a l'altre que semblaven la mateixa?
I tot d'una vaig recordar el diari... el que hi havia a sobre de la taula i ja havia oblidat del tot, el vaig agafar i al obrir-el vaig veure un nom escrit a la primera pàgina: " Aine". Al darrera de la pàgina hi havia escrit: "Cathal" i "Mo." Vaig agafar l'ordinador i vaig cercar la paraula "Mo", la vaig trobar: "Amor" en gaèlic. Devia ser el nom d'una noia i la paraula "amor". Tenia tota la pinta de ser un diari. El vaig començar a llegir.
diumenge, 11 d’octubre del 2015
TORNARÉ A PER TU (3)
Em vaig despertar amb el so de les onades i els crits matiners de les gavines. Estirant-me fort els braços i les cames em vaig adonar que estava somrient, vaig obrir els ulls i vaig poder veure com el sol començava a brillar fort al cel, potser avui tindríem un bon dia! Em vaig asseure al llit amb les cames penjades i encara somrient, semblava com si acabés de fer l'amor. vaig pensar. I de sobte ho vaig recordar, vaig recordar la nit anterior, la tempesta l'home que ara sabia que es deia Cathal, i les imatges que vaig tenir, però no estava segura si eren un somni, un record ho si havia passat. Era tot molt estrany. Baixaré a esmorzar i demanaria per ell, segur que estava allà allotjat, si no havia marxat, com em va dir ahir. Vaig córrer cap el bany a rentar-me la cara i a pentinar-me. Quan vaig estar vestida a punt per baixar em va assaltar la por, i si tot havia estat un mal son d'una nit de tempesta? I si començava a perdre la raó? potser la vida solitària d'aquella illa tenia aquell efecte sobre les persones, però llavors, per què ho sentia tot d'una manera tan intensa? per què tenia l'absoluta seguretat de que tot era real? Vaig decidir baixar.
A la cuina vaig trobar el matrimoni Odhran, estaven feinejant preparant l'esmorzar, estaven sols ni rastre del home d'ahir.
A la cuina vaig trobar el matrimoni Odhran, estaven feinejant preparant l'esmorzar, estaven sols ni rastre del home d'ahir.
Vaig dir "bon dia" i em vaig asseure pensat si els hi demanava o si esperava a veure si ells em deien alguna cosa. Al final vaig decidir demanar-lo.
-Senyors Odhran, hi ha algú més allotjat a la casa?
-No senyoreta, només vostè, és temporada baixa- va Dir el senyor Odhran.
-Però ahir em va semblar veure a un home a la casa, durant la tempesta.
-No, senyoreta- El va secundar la seva dona- A aquesta època no sol haver-hi gaire gent.
No vaig voler discutir més, tot era molt estrany, però ja ho esbrinaria més endavant. Potser no volien que ho sabés, potser tenien llogaters sense declarar a hisenda, o ves a saber. Aquell dia ho ompliria en buscar alguna història per poder escriure que era al que havia vingut a la illa.
Em vaig abrigar bé i vaig sortir de la casa, feia sol però l'aire era fred. Vaig dirigir els meus passos cap el poble, vaig trobar un Pub on poder fer un te i fer petar la xerrada amb la gent del poble. Era un lloc molt acollidor, una mica fosc, però molt autèntic. Al darrera de la barra hi havia un home d'uns seixanta anys, cabell blanc, cara vermells i uns ulls molt blaus, tant que semblaven blancs. Em va saludar amb un cop de cap mentre eixugava gots. Vaig a anar a asseurem a una taula i agafant el menú vaig triar un te i unes pastes típiques de la zona. Em va venir a demanar una dona, vaig pensar que devia ser la muller de l'home de la barra, era grassoneta i morena, amb la pell molt blanca i plena de pigues, vaig pensar que de jove devia de haver set molt atractiva. Quan em va portar el li havia demanat va semblar que tenia ganes de xerrar i com que jo necessitava saber unes quantes coses li vaig fer un somriure i va ser com una invitació.
-Vostè és la dona que s'està a cal Odhran?
-Sí, estic passant uns dies.
-I com està? li agrada?
-Doncs, la veritat és que sí, la casa és molt còmoda i els senyors Odhran molt amables,
-Sí, ara la casa està molt bé. Fa uns anys era diferent, aquesta família ha passat lo seu...
-Niam, vols callar, dona, aquesta senyora no deu voler que la molestis...
-Oh, no em molesta, m'agrada una mica de companyia.
-Calla, Meabh, a la gent li agrada parlar amb mi, si no ja m'ho dirà, oi, senyora?
-Es clar, no pateixi, em dic Natàlia.
- Molt de gust, Natàlia, es quedarà molt de temps?
-Niam...
-Què, Meabh? ja has sentit que no li fa res.
-Niam, tinc una petita curiositat, els senyors Odhram no tenen fills? No he vist cap foto, ni en parlen mai.
-Bé, Natàlia- Va dir, la dona amb un to confidencial fent una ullada al seu home per comprovar que no la interrompria de nou- Van tenir una filla, molt maca, una mica salvatge, una noia amb el cap ple de somnis i idees rares, era molt afectuosa, però una mica massa innocent.
-Ah, sí? i que se'n va fer? no he vist cap fotografia ni res que pogués fer pensar amb aquesta noia.
-Ui, no, fa molt de temps que no hi viu, va ser un assumpte molt estrany... Crec que va marxar, no ho sap ningú del cert, va estar embolicada un temps amb el fill dels senyors Kerry, els del castell que hi ha al penya-segat. Són els senyors més importants de la zona, bé, més que un castell, és una fortificació que un dels seus avantpassat va guanyar amb una de les trifurques amb el rei Enric VIII d'Anglaterra li van concedir. Sempre havia estat una família molt complicada. Ara ja no, es clar, són altres temps, però encara es creuen els amos i senyors de la zona.
-Sí? I aquest home, encara hi viu allà?
-No, crec que va marxar, va haver-hi un accident o quelcom semblant, ell va quedar bastant mal parat. Però no ho sé del cert, són una família molt tancada.
- Ahir, durant la tempesta, vaig veure un home a sobre de les roques que hi ha al final del poble, sap si hi ha algú més passant uns dies al poble?
-No, Natàlia, vostè és l'única, aquesta època sol ser molt tranquil·la.
-Bé, potser era algun veí del poble...
-No li vaig voler dir que després el vaig veure a la casa, tot era molt estrany. Vaig pagar i donant-li les gràcies per tot em vaig acomiadar. Quan estava a punt de sortir del pub la dona em va cridar.
-Ara que hi penso, en Cathal, el fill dels Kerry del castell, es va barallar amb el seu pare per una qüestió d'unes terres o quelcom semblant, no ho recordo, això va passar quan el noi va tornar de la universitat. Recordo que se'n va anar a viure a cals Odhran, ja tenien la casa d'hoste, no era tan maca com ara, però ja es dedicaven al negoci de l'hostaleria. Crec que va ser quan es van conèixer els nois, en Cathal i la Aine, la filla dels Odhram. Però no sé que va passar, tot ho van mantenir en secret les dues famílies...
-Moltes gràcies, Niam, ha esta un plaer parlar amb vostè.
-Torni quan vulgui, la vida al poble en aquesta època és molt avorrida, és agradable parlar amb algú altre a part del meu home.
Em vaig dirigir cap a la casa pensant en tot el que m'havia dit la Niam, era molt interessant, però no explicava l'estranya visita de l'home d'ahir a la nit a la casa. Vaig decidir anar amb el cotxe fins al castell, estava una mica lluny per anar a peu. Era molt misteriós tot plegat i volia esbrinar on era en Cathal, i qui era aquell home d'ahir, podria ser que el fill del castell encara estigués per la casa d'hostes? Si era així, per què m'havien dit els senyors Odhram que no hi havia ningú més a la casa?
Al arribar a la casa vaig trobar al senyor Odhram al jardí, li vaig dir que volia anar fins al castell dels Kerry, em va semblar que es posava pàlid, però de seguida va mudar l'expressió de la cara i em va demanar si volia un mapa, li vaig dir que sí, el vaig seguir fins a la sala d'estar i obrint un calaix em va donar un, quan li agafava de les mans em va mirar fixament als ulls i em va dir que anés amb comte, que la gent que hi vivien al castell no eren gaire amables. Li vaig donar les gràcies i vaig sortir de la casa. Cada cop era tot més misteriós.
Al cap de vint minuts Ja hi era al davant del castell, era impressionant, feia una mica de por, amb aquell cel tant ennuvolat, aquelles pedres fosques pel pas del temps i aquella soledat, em van fer venir una esgarrifança, però vaig continuar fins al jardí, allí em vaig parar i vaig mirar cap a les finestres de la planta baixa, semblava que no hi havia ningú. De sobte, per una cantonada del edifici va sortir un home que semblava un jardiner, duia un davantal, botes altes i un carretó ple d'herbes. El vaig saludar, ell es va treure el barret i es va eixugar la suor del front amb la màniga de la camisa, em va tornar la salutació i em va mirar amb curiositat.
-Bon dia, que podria visitar el castell?
-Bon dia, senyora, ho sento però no esta obert al públic, Els amos són fora, no hi ha ningú que la pugui atendre.
-Oh, quin greu, m'estic a la casa d'hostes del poble, a cal Odhram i m'agradaria conèixer el poble i la seva història. El castell és magnífic!
-Ho sento, però jo no puc fer res. Els senyors no tornaran fins d'aqui un mesos.
-Puc caminar pel jardí?
-Bé, suposo que no hi cap problema...
-Gràcies, és vostè molt amable.
Em va saludar amb una mà i aganat el carretó va marxar. Vaig donar la volta al castell, era realment impressionant, tot i que des d'allà no es veia el mar, el podia sentir furiós encara, semblava que tornaríem a tenir tempesta, sentia l'olor de la sal i la humitat. Vaig arribar a un racó amagat, semblava un lloc gris i trist, estava com separat de la resta de la construcció. De sobte, em va semblar com si algú em mirés des d'una de les finestres, em vaig girar i em va semblar veure el reflex d'una cara al vidre, era una cara espantosa, deformada, tenia una part del cap sense cabells, li faltava la cella dreta i l'ull d'aquell apart de la cara estava més obert del normal, amb una expressió de sorpresa. Li faltava la meitat del nas i la boca tenia una expressió de crueltat, li faltaven els llavis d'aquella meitat de la cara. Vaig tenir un ensurt molt gran, però quan es va girar per amagar-se al veure's descobert, vaig reconèixer el home d'ahir a la nit. El cor em va saltar del pit, estava tremolant, com podia ser? Ahir el seu rostre era perfecte, era el home més atractiu que havia conegut mai. Aquell monstre no podia ser el mateix, m'havia confós! Estava realment espantada, estava segura del que havia vist... o no? Era la mateixa sensació d'ahir... Estava desconcertada i espantada.
-Vostè és la dona que s'està a cal Odhran?
-Sí, estic passant uns dies.
-I com està? li agrada?
-Doncs, la veritat és que sí, la casa és molt còmoda i els senyors Odhran molt amables,
-Sí, ara la casa està molt bé. Fa uns anys era diferent, aquesta família ha passat lo seu...
-Niam, vols callar, dona, aquesta senyora no deu voler que la molestis...
-Oh, no em molesta, m'agrada una mica de companyia.
-Calla, Meabh, a la gent li agrada parlar amb mi, si no ja m'ho dirà, oi, senyora?
-Es clar, no pateixi, em dic Natàlia.
- Molt de gust, Natàlia, es quedarà molt de temps?
-Niam...
-Què, Meabh? ja has sentit que no li fa res.
-Niam, tinc una petita curiositat, els senyors Odhram no tenen fills? No he vist cap foto, ni en parlen mai.
-Bé, Natàlia- Va dir, la dona amb un to confidencial fent una ullada al seu home per comprovar que no la interrompria de nou- Van tenir una filla, molt maca, una mica salvatge, una noia amb el cap ple de somnis i idees rares, era molt afectuosa, però una mica massa innocent.
-Ah, sí? i que se'n va fer? no he vist cap fotografia ni res que pogués fer pensar amb aquesta noia.
-Ui, no, fa molt de temps que no hi viu, va ser un assumpte molt estrany... Crec que va marxar, no ho sap ningú del cert, va estar embolicada un temps amb el fill dels senyors Kerry, els del castell que hi ha al penya-segat. Són els senyors més importants de la zona, bé, més que un castell, és una fortificació que un dels seus avantpassat va guanyar amb una de les trifurques amb el rei Enric VIII d'Anglaterra li van concedir. Sempre havia estat una família molt complicada. Ara ja no, es clar, són altres temps, però encara es creuen els amos i senyors de la zona.
-Sí? I aquest home, encara hi viu allà?
-No, crec que va marxar, va haver-hi un accident o quelcom semblant, ell va quedar bastant mal parat. Però no ho sé del cert, són una família molt tancada.
- Ahir, durant la tempesta, vaig veure un home a sobre de les roques que hi ha al final del poble, sap si hi ha algú més passant uns dies al poble?
-No, Natàlia, vostè és l'única, aquesta època sol ser molt tranquil·la.
-Bé, potser era algun veí del poble...
-No li vaig voler dir que després el vaig veure a la casa, tot era molt estrany. Vaig pagar i donant-li les gràcies per tot em vaig acomiadar. Quan estava a punt de sortir del pub la dona em va cridar.
-Ara que hi penso, en Cathal, el fill dels Kerry del castell, es va barallar amb el seu pare per una qüestió d'unes terres o quelcom semblant, no ho recordo, això va passar quan el noi va tornar de la universitat. Recordo que se'n va anar a viure a cals Odhran, ja tenien la casa d'hoste, no era tan maca com ara, però ja es dedicaven al negoci de l'hostaleria. Crec que va ser quan es van conèixer els nois, en Cathal i la Aine, la filla dels Odhram. Però no sé que va passar, tot ho van mantenir en secret les dues famílies...
-Moltes gràcies, Niam, ha esta un plaer parlar amb vostè.
-Torni quan vulgui, la vida al poble en aquesta època és molt avorrida, és agradable parlar amb algú altre a part del meu home.
Em vaig dirigir cap a la casa pensant en tot el que m'havia dit la Niam, era molt interessant, però no explicava l'estranya visita de l'home d'ahir a la nit a la casa. Vaig decidir anar amb el cotxe fins al castell, estava una mica lluny per anar a peu. Era molt misteriós tot plegat i volia esbrinar on era en Cathal, i qui era aquell home d'ahir, podria ser que el fill del castell encara estigués per la casa d'hostes? Si era així, per què m'havien dit els senyors Odhram que no hi havia ningú més a la casa?
Al arribar a la casa vaig trobar al senyor Odhram al jardí, li vaig dir que volia anar fins al castell dels Kerry, em va semblar que es posava pàlid, però de seguida va mudar l'expressió de la cara i em va demanar si volia un mapa, li vaig dir que sí, el vaig seguir fins a la sala d'estar i obrint un calaix em va donar un, quan li agafava de les mans em va mirar fixament als ulls i em va dir que anés amb comte, que la gent que hi vivien al castell no eren gaire amables. Li vaig donar les gràcies i vaig sortir de la casa. Cada cop era tot més misteriós.
Al cap de vint minuts Ja hi era al davant del castell, era impressionant, feia una mica de por, amb aquell cel tant ennuvolat, aquelles pedres fosques pel pas del temps i aquella soledat, em van fer venir una esgarrifança, però vaig continuar fins al jardí, allí em vaig parar i vaig mirar cap a les finestres de la planta baixa, semblava que no hi havia ningú. De sobte, per una cantonada del edifici va sortir un home que semblava un jardiner, duia un davantal, botes altes i un carretó ple d'herbes. El vaig saludar, ell es va treure el barret i es va eixugar la suor del front amb la màniga de la camisa, em va tornar la salutació i em va mirar amb curiositat.
-Bon dia, que podria visitar el castell?
-Bon dia, senyora, ho sento però no esta obert al públic, Els amos són fora, no hi ha ningú que la pugui atendre.
-Oh, quin greu, m'estic a la casa d'hostes del poble, a cal Odhram i m'agradaria conèixer el poble i la seva història. El castell és magnífic!
-Ho sento, però jo no puc fer res. Els senyors no tornaran fins d'aqui un mesos.
-Puc caminar pel jardí?
-Bé, suposo que no hi cap problema...
-Gràcies, és vostè molt amable.
Em va saludar amb una mà i aganat el carretó va marxar. Vaig donar la volta al castell, era realment impressionant, tot i que des d'allà no es veia el mar, el podia sentir furiós encara, semblava que tornaríem a tenir tempesta, sentia l'olor de la sal i la humitat. Vaig arribar a un racó amagat, semblava un lloc gris i trist, estava com separat de la resta de la construcció. De sobte, em va semblar com si algú em mirés des d'una de les finestres, em vaig girar i em va semblar veure el reflex d'una cara al vidre, era una cara espantosa, deformada, tenia una part del cap sense cabells, li faltava la cella dreta i l'ull d'aquell apart de la cara estava més obert del normal, amb una expressió de sorpresa. Li faltava la meitat del nas i la boca tenia una expressió de crueltat, li faltaven els llavis d'aquella meitat de la cara. Vaig tenir un ensurt molt gran, però quan es va girar per amagar-se al veure's descobert, vaig reconèixer el home d'ahir a la nit. El cor em va saltar del pit, estava tremolant, com podia ser? Ahir el seu rostre era perfecte, era el home més atractiu que havia conegut mai. Aquell monstre no podia ser el mateix, m'havia confós! Estava realment espantada, estava segura del que havia vist... o no? Era la mateixa sensació d'ahir... Estava desconcertada i espantada.
diumenge, 4 d’octubre del 2015
TORNARÉ A PER TU (2)
Vaig sentir com un formigueig al veure aquells ulls, era com si un reconeixement se'm despertés al cervell. Va sortir del bany, jo em vaig quedar un moment palplantada al mig del terra fred del bany, la foscor es filtrava per la finestra i de sobte un llamp seguit d'un fort tro va omplir de llum pàl·lida la estança. Cada vegada que un llamp il·luminava la platja podia veure el mar espumós com si es volgués ficar dins la casa. Semblava que reclamava quelcom perdut. Va marxar la llum, al quedar a les fosques, sols podia veure per la irreal claror que entrava de la tempesta. Em vaig dirigir cap a la habitació, estava buida, no hi era, només hi havia una espelma a sobre de la taula rodona que hi havia al costat d'una finestra, estava envoltada de dues cadires molt còmodes, la feia servir per llegir i escriure contemplant el paisatge d'aquella fantàstica illa. La espelma no hi era abans, al acostar-me vaig veure que hi havia un llibre vell i una flor que no havia vist mai, era de color blau i negre, els pètals eren suaus i feia una olor molt dolça i fresca. Vaig mirar al voltant però estava sola, al agafar el llibre i obrir-el em vaig adonar que era un diari d'una dona creia que jove per com escrivia. Vaig llegir unes quantes pàgines i em va semblar un diari d'aquells que escriuen algunes persones per tenir constància del que va passant per les seves vides. Aquella dona semblava que vivia a la illa, hi havia referència de paisatges que no m'eren desconeguts. El vaig tornar a deixar sobre la taula i vaig sortir de la habitació per intentar esbrinar a on havia anat a parar aquell home tan estrany i tan misteriós.
El passadís era fosc i estava en silenci, el matrimoni Odhran devien estar al seu apartament. Era tot silenci, només sentia els trons cada vegada més forts, semblava que la tempesta estava ben bé a sobre nostre. Al final del passadís hi havia una escala que semblava portar a les golfes, vaig pujar cap a dalt a poc a poc, duia l'espelma en una mà, i amb l'altre feia pantalla perquè no se m'apagués. Pujava amb una mica de aprensió, no havia estat mai en aquell cantó de la casa. Al arribar a dalt vaig trobar una petita sala antiquada però molt acollidora, molt al estil irlandès. Al fons de la sala vaig veure una porta, la vaig intentar obrir a poc a poc i aquesta va cedir. Una claror de llum es filtrava per la petita escletxa de la porta entreoberta, la vaig acabar d'obrir i em vaig trobar amb una estada que semblava una biblioteca i dormitori. Hi havia molts llibres en prestatges a la paret, una taula per escriure amb una gran cadira, al costat hi havia un gran sofà, al altre cantó, mig tapat per uns cortinatges, es podia veure un llit. Semblava que no hi havia ningú, em vaig apropar als prestatges per mirar els llibres, al cap d'un moment les mans se'm van quedar fredes, un calfred em va recórrer la columna, el cor em va començar a bategar de pressa. Em vaig girar a poc a poc i allà estava ell un altre cop, assegut al sofà, amb les llargues cames creuades, mirant-me fixament, els ulls li brillaven molt, als llavis tenia un mig somriure que amb la poca llum li donava una expressió una mica cruel.
Al girar-me del tot vaig recordar que només portava la bata de dormir, aquesta deixava veure més del que jo volia del meu cos. Aixecant el cap li vaig demanar qui era, ell em va mirar fixament i gaire bé sense moure's em va parlar:
-No em recordes?
-Ho hauria de fer?
-Potser no, ha passat molts de temps, però jo no t'he oblidat.
-Ho sento, de que ens coneixem?
-Ja ho recordaràs. Vols seure un moment, si us plau?
-Crec que seria millor que marxés, demà podem parlar a l'hora d'esmorzar.
-Demà pot ser tard. No sé si encara hi seré.
Em va semblar estranya la sensació de reconeixement que sentia amb aquell home tan estrany. No el coneixia, estava segura, però al mateix temps era com si no em fos desconegut del tot. Vam estar allà parlant una estona, els seus ulls s'enfonsaven en els meus amb una mirada intensa, com si busques trobar a algú, després em mirava les mans, i un cop que es pensava que no el mirava, el vaig veure mirar-me el cos. Era excitant estar allà amb ell, em sentia salvatge, lliure, expectant, era com si esperés que passés quelcom esperat, però què? Tot era misteriós. A la fi, li vaig dir que em retirava, es va posar dret i quan vaig estar al costat de la porta el vaig sentir al meu darrera, sentia la seva respiració a la meva espatlla nua, tèbia, humida, tremolosa, sense girar-me em vaig cobrir la pell nua i vaig intentar obrir la porta, ell va posar la seva ma a sobre d'aquesta per evitar-ho, una esgarrifança de por, d'expectació i excitació em va recórrer tot el cos.
-Espera un moment, si us plau.
-Haig de marxar, és molt tard...
-Girat...- va dir fluix- girat...
Ho vaig fer a poc a poc, el tenia molt a prop, podia veure com el seu pit pujava i baixava per la respiració continguda. Em va fer aixecar el cap posant la seva mà suaument a sota de la meva barbeta, quan els nostres ulls es van trobar, el meu cervell va projectar imatges que jo no havia vist mai, érem ell i jo besant-nos en un llit, el llit estava mig amagat per uns cortinatges de gasa blanca, la habitació feia olor de mar, ho veia tot com a través d'un tel, però sentia com el desig m'afogava, notava les seves mans per tot el meu cos, milers de corrents elèctrics em sacsejaven cos i ment, sentia el gust de la seva boca, la suavitat intensa dels seus llavis, sentia els seus cabells a la meva panxa. I crits de plaer, sentia crits de plaer mig afogats. Em vaig sobresaltar per la força d'aquelles sensacions, ell ho va veure i posant els seus llavis molt a prop del meu oïda va dir: "Aine" i sense saber com ni perquè vaig dir: "Cathal."
Em vaig espantar molt, donant-li una empenta el vaig allunyar de mi, tant ell com jo respiràvem fort, ell tenia els ulls molt lluents, com febrejats, jo estava tremolant, estava espantada, que estava passant?
El passadís era fosc i estava en silenci, el matrimoni Odhran devien estar al seu apartament. Era tot silenci, només sentia els trons cada vegada més forts, semblava que la tempesta estava ben bé a sobre nostre. Al final del passadís hi havia una escala que semblava portar a les golfes, vaig pujar cap a dalt a poc a poc, duia l'espelma en una mà, i amb l'altre feia pantalla perquè no se m'apagués. Pujava amb una mica de aprensió, no havia estat mai en aquell cantó de la casa. Al arribar a dalt vaig trobar una petita sala antiquada però molt acollidora, molt al estil irlandès. Al fons de la sala vaig veure una porta, la vaig intentar obrir a poc a poc i aquesta va cedir. Una claror de llum es filtrava per la petita escletxa de la porta entreoberta, la vaig acabar d'obrir i em vaig trobar amb una estada que semblava una biblioteca i dormitori. Hi havia molts llibres en prestatges a la paret, una taula per escriure amb una gran cadira, al costat hi havia un gran sofà, al altre cantó, mig tapat per uns cortinatges, es podia veure un llit. Semblava que no hi havia ningú, em vaig apropar als prestatges per mirar els llibres, al cap d'un moment les mans se'm van quedar fredes, un calfred em va recórrer la columna, el cor em va començar a bategar de pressa. Em vaig girar a poc a poc i allà estava ell un altre cop, assegut al sofà, amb les llargues cames creuades, mirant-me fixament, els ulls li brillaven molt, als llavis tenia un mig somriure que amb la poca llum li donava una expressió una mica cruel.
Al girar-me del tot vaig recordar que només portava la bata de dormir, aquesta deixava veure més del que jo volia del meu cos. Aixecant el cap li vaig demanar qui era, ell em va mirar fixament i gaire bé sense moure's em va parlar:
-No em recordes?
-Ho hauria de fer?
-Potser no, ha passat molts de temps, però jo no t'he oblidat.
-Ho sento, de que ens coneixem?
-Ja ho recordaràs. Vols seure un moment, si us plau?
-Crec que seria millor que marxés, demà podem parlar a l'hora d'esmorzar.
-Demà pot ser tard. No sé si encara hi seré.
Em va semblar estranya la sensació de reconeixement que sentia amb aquell home tan estrany. No el coneixia, estava segura, però al mateix temps era com si no em fos desconegut del tot. Vam estar allà parlant una estona, els seus ulls s'enfonsaven en els meus amb una mirada intensa, com si busques trobar a algú, després em mirava les mans, i un cop que es pensava que no el mirava, el vaig veure mirar-me el cos. Era excitant estar allà amb ell, em sentia salvatge, lliure, expectant, era com si esperés que passés quelcom esperat, però què? Tot era misteriós. A la fi, li vaig dir que em retirava, es va posar dret i quan vaig estar al costat de la porta el vaig sentir al meu darrera, sentia la seva respiració a la meva espatlla nua, tèbia, humida, tremolosa, sense girar-me em vaig cobrir la pell nua i vaig intentar obrir la porta, ell va posar la seva ma a sobre d'aquesta per evitar-ho, una esgarrifança de por, d'expectació i excitació em va recórrer tot el cos.
-Espera un moment, si us plau.
-Haig de marxar, és molt tard...
-Girat...- va dir fluix- girat...
Ho vaig fer a poc a poc, el tenia molt a prop, podia veure com el seu pit pujava i baixava per la respiració continguda. Em va fer aixecar el cap posant la seva mà suaument a sota de la meva barbeta, quan els nostres ulls es van trobar, el meu cervell va projectar imatges que jo no havia vist mai, érem ell i jo besant-nos en un llit, el llit estava mig amagat per uns cortinatges de gasa blanca, la habitació feia olor de mar, ho veia tot com a través d'un tel, però sentia com el desig m'afogava, notava les seves mans per tot el meu cos, milers de corrents elèctrics em sacsejaven cos i ment, sentia el gust de la seva boca, la suavitat intensa dels seus llavis, sentia els seus cabells a la meva panxa. I crits de plaer, sentia crits de plaer mig afogats. Em vaig sobresaltar per la força d'aquelles sensacions, ell ho va veure i posant els seus llavis molt a prop del meu oïda va dir: "Aine" i sense saber com ni perquè vaig dir: "Cathal."
Em vaig espantar molt, donant-li una empenta el vaig allunyar de mi, tant ell com jo respiràvem fort, ell tenia els ulls molt lluents, com febrejats, jo estava tremolant, estava espantada, que estava passant?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)