No vull incomodar-te.
Sé que fa temps que no parlem.
Potser ja no penses mai en mi.
O
potser, de tant en tant, t'assalta el meu record d'una manera difusa.
És
normal que sigui així.
El pas del temps va esborrant tots el records
com ho fa el vent al les petjades mandroses deixades a la Sorra de la platja.
Però jo encara penso en tu.
Encara em tornen les teves paraules sense veu,
sense entonació. Encara m'envaeix
Sobtadament i amb dolçor, el teu record.
Sobtadament i amb dolçor, el teu record.
No em
molesta el teu retorn als meus pensaments. Em reconforta saber que un dia vas
estar allí
Aquí
A tot arreu.
Saps què és el que sí em molesta?
El no haver pogut sentir mai la teva olor, la
teva presència al meu costat mentre caminava a la vora Del mar. El contacte
sobtat de la teva mà amb la meva, el sentir com l'electricitat s'enfila per la
meva Pell al sentir la teva.
Em molesta no haver omplert tots els racons
del record amb tots els sentits.
El tacte
L'olor
El gust...
Quan temps fa ja des de l'últim cop que ens
vam trobar... Sobre el paper, o al vol d'una cançó?
Ja fa tant que ni tan sols entro als teus
pensaments, ni que sigui per accident?
Com passa la vida empesa per les agulles del
temps.
No et vull molestar, només reviure un ahir
Que ja és un passat.
I com a passat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada