"No vull ser
aquí, no vull ser aquí!" Encara puc sentir aquella veu petita i fina, com
si vingués de molt lluny, però sentir-la al meu darrera, molt a prop meu, tant
que gaire bé puc sentir la seva respiració... Si hagués respirat. Perquè quan
la vaig sentir per primer cop, estava sola al mig del bosc de Santa Eugènia de
Berga, el poble on visc. Era un matí ven d'hora, començava a clarejar i hi
havia molta boira després d'uns quants dies de pluja. El terra era humit, hi
havia molts trossos del camí totalment cobert de fulles, les primeres caigudes aquella
tardor. Tot el bosc feia olor a tardor, a bolets, a pluja. Jo anava sola en una
de les meves caminades matutines que tan m'agradaven, no porto música ni res
que em pugui privar de gaudir amb tots els sentits de la magnífica natura que
m'envolta per aquells recons màgics. Anava concentrada en els meus pensaments,
una mica trista i nostàlgica, com darrerament estava sovint, no sé el motiu,
però una mena de tristor havia ocupat un lloc privilegiat a la meva ment i al
meu esperit. Aquell matí, recordo que anava molt més feliç que molts altres
dies, les pluges dels últims dies, després de setmanes d'una intensa sequera i
una calor asfixiant, m'havien relaxat l'anima i sentia el cos lleuger. Vaig
passar pel costat de les granges on les vaques i els cavalls que allà hi vivien
ja em començaven a conèixer, ja no em miraven amb desconfiança, només amb la
típica curiositat dels animals quan ens miren als humans. Vaig arribar a sota de
la Castell de Sala-d'Heures i, com sempre, vaig quedar fascinada pel
espectacular edifici amb una història bastant convulsa. A mi sempre m'inspirava
històries romàntiques, plenes de cavallers i donzelles, assassinats i misteris.
Sempre he volgut entrar a dins, i, moltes vegades he pensat que una nit allà
dins i amb una bona tempesta havia de ser molt entretinguda. Encara que estava
segura que la meva imaginació s'agitaria de tal manera que no podria aclucar
ull en tota la nit.
Vaig deixar al meu
darrere el castell i agafant el camí que duia al pont que passa per sobre d'un
riu, moltes vegades sec, que portava a la font del paradís, vaig anar caminant
molt concentrada en els sons i olors del bosc, anava pensant en una història
que estava escrivint, però a la que la meva feina no em deixava temps per
dedicar-m'hi. Em venien idees, frases, paraules que dins la meva ment tenien un
sentit especial. Al arribar a l'alçada de la font, em vaig adona de que la
boira allà, era molt més intensa, gaire bé es podia palpar. El cabells em van
quedar plens de perles d'aigua, la roba se'm va arrapar al cos, però res d'això
em va molestar, ans al contrari, encara em vaig sentir més en contacte amb el
bosc. Em venien sons esmorteïts per l'espessor del bosc blanc de boira, sentia
alguns ocells i altres animalons que s'esmunyien entre la espessa vegetació per
amagar-se de la meva presència inoportuna. De cop. quan ja era al mig del bosc,
per un camí estret, em vaig adonar de que tot havia quedat en silenci, un
silenci i una quietud estranya. Em vaig aturar al mig del camí. Només sentia la
meva respiració entretallada pel ràpid ritme que duia, Em va semblar sorprenent
sentir-me jo mateixa tan a prop, era com si em sentís des de dins. Vaig parar
més atenció per intentar percebre els sons habituals dels bosc, però tot estava
en una quietud alarmant, em va sobtar que, a mi que tant m'agrada el silenci i
la tranquil·litat, ara em resultessin tan estranys aquests bens tan preuats. No
em vaig girar, només vaig quedar quieta, amb els ulls clavats a terra, sobre
les fulles caigudes de colors daurats, marrons i vermells. Vaig donar un parell
de passes tornant a iniciar la meva activitat, quan entre la fresa de les
fulles trepitjades, vaig sentir uns sons estranys, el meu oïda no els va poder
identificar, eren molt tènues, gaire bé havia de parar molta atenció per
captar-los, però els podia percebre. Vaig pensar que devia ser alguna bestiola.
Quan tornava a iniciar la marxa, vaig sentir un altre cop el soroll, ara m'arribava
com unes veus fines, sentia varies de diferents, però hi havia una, que semblava
més jove, gaire bé de nena, que la sentia més nítida. Vaig pensar que era la
boira que distorsionava sons que devien venir d'algun cantó del bosc. De sobte,
vaig sentir com unes passes al meu darrere, passes petites, lleugeres, com si
només freguessin el terra cobert de fulles. En aquell moment em vaig girar,
venien del meu darrere, estava segura. No hi vaig veure més que arbres i
plantes amb fils d'humitat penjant de les seves branques. Cada vegada era més
conscient de la meva respiració, ara més accelerada. Vaig mirar a la meva
esquerra on el bosc s'endinsava i s'enlairava cap una muntanya no gaire alta.
Tot estava en calma. La meva imaginació estava molt suggestionada aquell matí.
Amb un moviment d'espatlles vaig intentar continuar el meu camí, quan ho vaig
tornar a sentir, molt més clar, ara sí que estava segura: "No vull ser
aquí, no vull ser aquí!" Em vaig girar ara ja una mica espantada, només
vaig ser a temps de veure, o això vaig creure, com si un peuet petit descalç i
blanc, molt blanc, s'amagués entre la espessa vegetació. Vaig girar-me i vaig
sortir d'aquell camí el més ràpid que vaig poder, sense córrer, volia intentar
mantenir una mica de dignitat. Uns metres més enllà vaig veure que el bosc
s'anava fent més clar, vaig veure les vaques del Reguer, vaig girar a la dreta
i vaig enfilar el camí que duia cap el cementiri i cap el poble. Just quan
passava pel costat del cementiri, vaig sentir uns cops a la paret de pedra. Es
sentien des de dins. Ja començava a estar bastant espantada, tant que ja no
m'importava un rave la meva dignitat, només tenia ganes de sortir d'allà el més
ràpid possible...