Deixar-te anar és el que em destrossa. La teva absència ha deixat un forat profund en el meu pit. Un forat que vaig omplint amb llàgrimes callades. No em surt dir-te adéu, haig d'aprendre els mots, a pronunciar-los, a reconeixe'ls al paper. Encara desperto al matí amb el cor càlid pensant que hi ets. Però, de sobte, el món em cau de les mans i torno a sentir el degoteig que omple el pou. Deixar-te anar és el que em destrossa. No em surt dir-te adéu.

RECORDAR ELS RECORDS

No vull incomodar-te.

Sé que fa temps que no parlem.

Potser ja no penses mai en mi.

O potser, de tant en tant, t'assalta el meu record d'una manera difusa.

És normal que sigui així.

El pas del temps va esborrant tots el records com ho fa el vent al les petjades mandroses deixades a la Sorra de la platja.

Però jo encara penso en tu.

Encara em tornen les teves paraules sense veu, sense entonació. Encara m'envaeix  
Sobtadament i amb dolçor, el teu record.

No em molesta el teu retorn als meus pensaments. Em reconforta saber que un dia vas estar allí

Aquí

A tot arreu.

Saps què és el que sí em molesta?

El no haver pogut sentir mai la teva olor, la teva presència al meu costat mentre caminava a la vora Del mar. El contacte sobtat de la teva mà amb la meva, el sentir com l'electricitat s'enfila per la meva Pell al sentir la teva.

Em molesta no haver omplert tots els racons del record amb tots els sentits.

El tacte

L'olor

El gust...

Quan temps fa ja des de l'últim cop que ens vam trobar... Sobre el paper, o al vol d'una cançó?

Ja fa tant que ni tan sols entro als teus pensaments, ni que sigui per accident?

Com passa la vida empesa per les agulles del temps.

No et vull molestar, només reviure un ahir

Que ja és un passat.

I com a passat...

EL BOSC

"No vull ser aquí, no vull ser aquí!" Encara puc sentir aquella veu petita i fina, com si vingués de molt lluny, però sentir-la al meu darrera, molt a prop meu, tant que gaire bé puc sentir la seva respiració... Si hagués respirat. Perquè quan la vaig sentir per primer cop, estava sola al mig del bosc de Santa Eugènia de Berga, el poble on visc. Era un matí ven d'hora, començava a clarejar i hi havia molta boira després d'uns quants dies de pluja. El terra era humit, hi havia molts trossos del camí totalment cobert de fulles, les primeres caigudes aquella tardor. Tot el bosc feia olor a tardor, a bolets, a pluja. Jo anava sola en una de les meves caminades matutines que tan m'agradaven, no porto música ni res que em pugui privar de gaudir amb tots els sentits de la magnífica natura que m'envolta per aquells recons màgics. Anava concentrada en els meus pensaments, una mica trista i nostàlgica, com darrerament estava sovint, no sé el motiu, però una mena de tristor havia ocupat un lloc privilegiat a la meva ment i al meu esperit. Aquell matí, recordo que anava molt més feliç que molts altres dies, les pluges dels últims dies, després de setmanes d'una intensa sequera i una calor asfixiant, m'havien relaxat l'anima i sentia el cos lleuger. Vaig passar pel costat de les granges on les vaques i els cavalls que allà hi vivien ja em començaven a conèixer, ja no em miraven amb desconfiança, només amb la típica curiositat dels animals quan ens miren als humans. Vaig arribar a sota de la Castell de Sala-d'Heures i, com sempre, vaig quedar fascinada pel espectacular edifici amb una història bastant convulsa. A mi sempre m'inspirava històries romàntiques, plenes de cavallers i donzelles, assassinats i misteris. Sempre he volgut entrar a dins, i, moltes vegades he pensat que una nit allà dins i amb una bona tempesta havia de ser molt entretinguda. Encara que estava segura que la meva imaginació s'agitaria de tal manera que no podria aclucar ull en tota la nit.

Vaig deixar al meu darrere el castell i agafant el camí que duia al pont que passa per sobre d'un riu, moltes vegades sec, que portava a la font del paradís, vaig anar caminant molt concentrada en els sons i olors del bosc, anava pensant en una història que estava escrivint, però a la que la meva feina no em deixava temps per dedicar-m'hi. Em venien idees, frases, paraules que dins la meva ment tenien un sentit especial. Al arribar a l'alçada de la font, em vaig adona de que la boira allà, era molt més intensa, gaire bé es podia palpar. El cabells em van quedar plens de perles d'aigua, la roba se'm va arrapar al cos, però res d'això em va molestar, ans al contrari, encara em vaig sentir més en contacte amb el bosc. Em venien sons esmorteïts per l'espessor del bosc blanc de boira, sentia alguns ocells i altres animalons que s'esmunyien entre la espessa vegetació per amagar-se de la meva presència inoportuna. De cop. quan ja era al mig del bosc, per un camí estret, em vaig adonar de que tot havia quedat en silenci, un silenci i una quietud estranya. Em vaig aturar al mig del camí. Només sentia la meva respiració entretallada pel ràpid ritme que duia, Em va semblar sorprenent sentir-me jo mateixa tan a prop, era com si em sentís des de dins. Vaig parar més atenció per intentar percebre els sons habituals dels bosc, però tot estava en una quietud alarmant, em va sobtar que, a mi que tant m'agrada el silenci i la tranquil·litat, ara em resultessin tan estranys aquests bens tan preuats. No em vaig girar, només vaig quedar quieta, amb els ulls clavats a terra, sobre les fulles caigudes de colors daurats, marrons i vermells. Vaig donar un parell de passes tornant a iniciar la meva activitat, quan entre la fresa de les fulles trepitjades, vaig sentir uns sons estranys, el meu oïda no els va poder identificar, eren molt tènues, gaire bé havia de parar molta atenció per captar-los, però els podia percebre. Vaig pensar que devia ser alguna bestiola. Quan tornava a iniciar la marxa, vaig sentir un altre cop el soroll, ara m'arribava com unes veus fines, sentia varies de diferents, però hi havia una, que semblava més jove, gaire bé de nena, que la sentia més nítida. Vaig pensar que era la boira que distorsionava sons que devien venir d'algun cantó del bosc. De sobte, vaig sentir com unes passes al meu darrere, passes petites, lleugeres, com si només freguessin el terra cobert de fulles. En aquell moment em vaig girar, venien del meu darrere, estava segura. No hi vaig veure més que arbres i plantes amb fils d'humitat penjant de les seves branques. Cada vegada era més conscient de la meva respiració, ara més accelerada. Vaig mirar a la meva esquerra on el bosc s'endinsava i s'enlairava cap una muntanya no gaire alta. Tot estava en calma. La meva imaginació estava molt suggestionada aquell matí. Amb un moviment d'espatlles vaig intentar continuar el meu camí, quan ho vaig tornar a sentir, molt més clar, ara sí que estava segura: "No vull ser aquí, no vull ser aquí!" Em vaig girar ara ja una mica espantada, només vaig ser a temps de veure, o això vaig creure, com si un peuet petit descalç i blanc, molt blanc, s'amagués entre la espessa vegetació. Vaig girar-me i vaig sortir d'aquell camí el més ràpid que vaig poder, sense córrer, volia intentar mantenir una mica de dignitat. Uns metres més enllà vaig veure que el bosc s'anava fent més clar, vaig veure les vaques del Reguer, vaig girar a la dreta i vaig enfilar el camí que duia cap el cementiri i cap el poble. Just quan passava pel costat del cementiri, vaig sentir uns cops a la paret de pedra. Es sentien des de dins. Ja començava a estar bastant espantada, tant que ja no m'importava un rave la meva dignitat, només tenia ganes de sortir d'allà el més ràpid possible...

Si fos possible estimar-te a cada moment, però no puc. 

I em dol. 

I sento que no t'estimo prou. 

I penso que, potser, tot s'ha acabat. 

Perquè hi ha moments que son meus. 

Que no els vull compartir. 

Perquè hi ha moments que la teva absència m'omple més que la teva presència. 

Perquè t'estimo precisament perquè no hi ets. 

Per respectar els meus moments. 

I no puc entendre com et puc estimar més quan estàs lluny. 

Quan només ets un record que, de vegades, em sembla tan llunyà. 

I és llavors quan m'adono que sí t'estimo prou o potser massa. 

Perquè és quan no hi ets que t'estimo fins sentir que m'omplo de tu.

Si les mans no són suficients

per omplir-te de carícies

si els meus llavis no poden dir-te

ni besar-te

totes les paraules i totes les besades

que em cremen al cor per arribar a tu

si totes les nits

i tots els dies no són suficients

per poder estar amb tu

hauré de fer-te l'amor des de dins

amb el ritme dels segons reduïts a l'eternitat

i deixar que les meves mans memoritzin els plecs de la teva pell

per reviure't quan s'acabi el temps.

T'hauré de besar com si el teu alè fos l'oxigen

que necessitarà la meva sang per arribar al teu cor.

Si res no és suficient per estimar-te

i besar-te abans de que tot acabi

ho hauré de posposar a la eternitat.

TEMPESTES

Et respiro en els núvols

humits

grisos

espesos.

Et sento fred

en les gruixudes gotes

que se'm claven a la pell

llisquen tremoloses

sense preses

com carícies mandroses entre pell i pell.

Em busquen els llavis

humitegen

obrint-se pas cap la meva boca

que les rep

com bes desitjat i esperat.

Traspassen la roba

fregant intimitats

cercant contorns amagats.

Tempestes sobtades

de vespres perversos

de trobades il·lícites

prohibides.

TEMPESTA

Foto trobada a internet.

El cel comença a vestir-se de gris.
De fons
Encara llunyans
Se senten els trons fent camí cap el centre de la tempesta
Les gotes d'aigua piquen els vidres empengudes pel vent esboixarrat
Tímides encara
Com si cerquessin el millor lloc per deixar la seva empremta
Els ocells callats
Arrasats a les branques esteses al cel.
He entrat a la seguretat de la nostre llar
Còmoda i segura
Quan la pluja s'ha tornat massa violenta per contemplar-la des del seu nivell
M'agrada sentir el seu aroma a terra molla
A herba humida
A núvol gris
El saló està enfosquit pel cel gris
Únicament il·luminat per la tènue claror de les espelmes tremoloses
Estàs estirat al sofà
Serè
Rialler
Expectant
Tinc la roba xopa de tempesta
La deixo caure al terra
I m'acosto a tu
Els teus braços em vesteixen
Els teus llavis cusen traus a la meva pell
La teva boca cobreix la meva
Foscor
Silenci
Tu

Foto trobada a internet

Et vaig perdre en el mateix moment de trobar-te. 

Ho vaig saber sense mirar-te.

Et vaig sentir sense tocar-te.

Només amb el cor. 

I les meves pors.

Amb els somnis plens de poesia. 

He sabut el sabor dels teus llavis sense besar-te.

He sentit el foc de la teva pell només de pensa-te.

Les nits s'han omplert de tu amb la teva absència.

Et vaig perdre el mateix moment de trobar-te.

VIOLÈNCIA DE GÈNERE (?) "qui ets tu?"

S'havia posat les sabates noves, el vestit era vell, però l'havia planxat i s'havia penjat una flor a un dels ullals. Portava el cabell ven pentinat i recollit amb una cua fluixa, la llum dels fanals li feia brillar amb reflexos blaus de tan negre que el tenia. Els ulls els havia pintat amb una mica de ratlla negra, per acabar de donar-los forma, malgrat que tenien un bonic dibuix. Els llavis li brillaven fen ressaltar la seva  ben perfilada forma.

Havien quedat sota les estrelles, en el segon banc del parc del petit poble on vivia ella, ell era de fora, però no gaire lluny. Els havia presentat una amiga d'ella que treballava amb ell. Ell de seguida li havia demanat per quedar. A ella li va agradar la aparença despreocupada d'ell. Ara l'esperava amb un somriure als llavis i el cor ballant-li al pit. Ell va aparèixer al fons del camí, caminava a poc a poc, una mica xulesc, Quan van estar de cara, ell la va agafar pel colze i va començar a caminar, parlant de tot i de res.

A partir d'aquell dia es van anar veient sovint. Ella cada dia estava més enamorada. Un dia la seva amiga li va dir que havia sentit a dir que el seu pretendent no tenia bona fama, que vigilés amb ell, semblava que havia tingut una altre xicota amb la que havia tingut problemes, ella no s'ho va creure, amb ella es portava molt bé. Fins aquella nit.

Ja feia quatre mesos que anaven junts, ella estava molt enamorada, ell li deia que també. Ell havia intentat tocar-la per sota del vestit, però ella no volia, era massa aviat. Ell es va enfadar i la va deixar allà sola. Va plorar tota la nit. Per què li havia dit que no? No se l'estimava? No ho feia tothom? I si el perdia? Al cap de dos dies ell la va tornar a trucar. Van quedar a casa d'un amic d'ell. Quan van arribar ella va veure que estaven sols, es va espantar una mica però de seguida va pensar que estava fent un gra massa. Ell li va portar una cervesa, ella no volia veure, no ho feia mai. Ell es va enfadar una mica, li va dir que era normal que ho feia tothom. Ella no volia que es tornés a enfadar i s'ho va veure, li va pujar al cap, no estava avesada a les begudes alcohòliques. Ell la va començar a besar i a acariciar, ella estava marejada però el va deixar fer perquè no s'enfadés. Quan ell li va ficar la mà per sota de la faldilla i li va treure les calces, ella li va dir que no, que parés, que no estava preparada. Ell va començar a cridar i a insultar-la. Li va dir que era una estreta, que no pensava deixar que jugués amb ell. Era la seva noia i era normal que tinguessin relacions sexuals. Ella plorava i li deia que no s'enfadés, que ella l'estimava però que era molt aviat. Ell la va insultar, la va amenaçar amb deixar-la. Ella va cedir, tenia por, d'ell, de que la deixés, de tot, estava marejada. Ell va riure baixet, triomfant i la va despullar amb brusquedat, li feia petons per tot arreu, ella plorava fluix perquè ell no la sentís. Va sentir con li obria les cames i la penetrava, va sentir dolor, ell no va parar fins que no va estar satisfet. La va deixar allà tirada, plorant, tapant-se amb la roba una mica esparracada.

Al cap de uns dies la va tornar a trucar, ella no volia quedar, però ell va insistir  amb una veu molt dolça, li deia que sentia molt el que havia passat, que li volia demanar disculpes. Ella va cedir, encara l'estimava. La va portar amb el cotxe a un lloc on no hi havia ningú. Ella es va espantar una mica, però ell va treure de la guantera del cotxe una capseta petita amb un anell a dins, era barat, sense valor, però ella no ho sabia. Ell li va demanar si es voldria casar amb ell. Ella plorant li va dir que sí. Ell la va besar, primer a poc a poc, després es va anar esverant, ella es va espantar una mica i li va demanar que parés. Ell la va mirar molt seriós i li va dir que havia de ser la seva dona tenia dret a fer l'amor amb ella quan volgués. Ella li va dir que ara no, que quan es casessin. Ell es va enfadar molt, la insultava i com ella no cedia, la va pegar. Li va donar una bufetada que la va deixar sense alè per la sorpresa i pel cop. Ell li va dir que la culpa era d'ella que el feia enfadar, que es portés bé i tot aniria bé. La va començar a despullar, ella callava mirant per la finestra. La va tornar a penetrar, aquesta vegada li demanava que participés, li deia que es mogués. Ella plorava i callava. Ell es va enfadar, la va penetrar molt durament. Quan va acabar li va ordenar que es posés la roba bé i la va deixar a casa, plorant, tremolant. Fins que la seva mare la va trobar arraulida a un racó de l'estreta escala. La va pujar a casa i li va fer explicar tot. La mare va plorar amb ella i li va dir que no patís, ara era a casa.

Sis mesos després estava asseguda al banc d'aquell parc on va començar tot. Tenia la mà sobre la seva panxa rodona, tenia una mirada perduda als ulls, mentre acariciava aquella petjada d'un passat dolorós va pensar: "qui ets tu?"

No importa que faci mal l'oblit
No importa que duri una eternitat
No importa que els dies siguin erms
El que dol, el que ofega
És la realitat quan es mostra nua.

QUAN EL DEMÀ NO EXISTEIX

Sentia que la vida se li esmunyia de presa, ho veia cada matí reflectit al mirall. Ho sentia cada nit al anar-se al llit i veure al rellotge que només eren les onze de la nit i les forces s'havien allunyat amb el sol. La vida passa imparable i sense aturador pels nostres cossos deixant l'ànima eixuta i dèbil. Quan ens arriba la maduresa, ens adonem de que tot ha esta un error, un malbaratament de dies, setmanes, mesos i anys, sense treure tot el profit que li havíem d'haver tret a la vida. Quants amors no hem viscut per por, quantes experiències em deixat de banda per no tenir temps, quants silencis ni em trencat per por a no ser escoltats.

Ara que ja no tenia forces per començar a viure el que havia deixat per demà, ara que havia arribat aquell demà no tenia forces. Sempre pensem que ja tindrem temps més endavant, però no veiem que l'únic que existeix, l'únic que tenim és el avui i el deixem morir a cada instant.

I ara, sense saber perquè, va pensar en ell. Li va traspassar la memòria i se li va aparèixer al davant el seu somriure, aquella boca, la seva mirada càlida, els seus ulls, aquelles paraules que li acceleraven el cor, la seva veu... Tornava a sentir la seva veu. Aquells t'espero, aquells no marxis, aquells per sempre.

Va recorda la primera vegada que es van veure al jardí botànic, feia olors a flors, a verd i al fons de l'hivernacle el va veure olorant una flor, de sobte va eixavuirar i ella va riure, ell es va donar compte i li va fer un somriure, amb aquells llavis. Ell la va buscar a la sortida i se li va presentar, Miquel li va dir que es deia, ella Marina, li va contestar, la va convidar a fer un cafè a la cafeteria del altre cantó de la plaça, van estar parlant fins que va arribar l'hora de dinar. Ell tenia un compromís, però li agradaria sopar amb ella demà, li va dir. A ella li va semblar bé. Es van donar els números de telèfon per poder contactar.

Va ser la primera de moltes cites, tots dos tenien relacions estables, tots dos es sentien incomplets, la seva atracció va anar creixent, fins que una nit de finals d'estiu, mentre seien a la sorra d'una platja, es van besar. El món es va aturar amb el contacte dels seus llavis, tot al seu voltant va perdre el sentit per ells, l'única realitat que sentien eren les seves llengües descobrint el sabor del altre, les seves mans van trobar els camins que els va portar a sentir una passió llargament adormida, gaire ve extingida. Van viure aquell amor sense retrets, sense pensar en la traïció que la seva passió creava en cada trobada secreta. Però no van pensar, van viure, es van estimar. Fins que va arribar el final.

Sempre hi ha un final. El d'ells va arribar amb la realitat. Una nit mentre els seus cossos  s'entregaven a carícies prohibides, mentre els gemecs posaven música al silenci de la nit adormida, van ser descoberts per la consciència d'ella. De sobte es va adonar que no veia més enllà d'aquelles trobades. Els seus ulls es van omplir de la buidor al veure la foscor que hi havia al davant. Li va dir a ell. Ell no volia parlar del que no havia passat, però ella necessitava veure més enllà d'aquelles trobades.

El voler veure el futur la va deixar sense present. En Miquel no va poder desfer-se dels seus lligams, no va tenir valor. Ella ho hagués fet, o potser tampoc no hagués pogut al final. No van saber aprofitar el que la vida els va donar, van voler escriure la seva història sense veure que la vida és un escriptor independent, no vol idees, no accepta canvis als seus relats.

Ara estava sola i pensava que què no donaria, ni que fos la meitat de la seva vida malviscuda, per haver pogut tornar a sentir aquell foc on ara hi havia soledat. per poder sentir aquella boca besant la seva amb la urgència que havia sentit llavors, de poder sentir aquelles mans resseguint el seu cos fins trobar-li els secrets més amagats, per tornar a sentir aquella veu fent-li promeses a cau d'oïda que sempre es complien entre llençols prestats.

SOLEDAT

Foto de ElenaG. Trobada a internet.

La teva absència omple els racons 
de la memòria traïdora
sense avís omple de records 
la soledat plena d'oblits
Mai la teva presència havia estat tan present com des de que no hi ets. Fiblades de buits llisquen en les nits fredes cobertes amb llençols aspres, rentades les carícies per esborrar la teva olor.

DESERT

Me perdut mirant el mar
Les esferes de rellotge 
Han deixat de caminar
Han emmudit el temps 
Que cridava un mal final
Només queda el cruixit de les onades
Encetant un nou matí
Desert
Els crits de les gavines
Em tornen a la realitat
Per descobrir la sorra llisa
Que escriuré amb petxades
Noves
Solitàries
Confiades
Del llargament esperat renaixement.

T'OBSERVO

Foto de Elena G.

T'observo mentre camines, amb moviments suaus, segurs, pensant en la sort que té la roba inconscient i insensible de tenir el teu cos en constant contacte, gaudit de la tebiesa que desprens, podent absorbir l'aroma de la teva pell. Amago rere una cortina de despreocupació l'iterés que em desperta el teu rostre expressiu quan parles, i envejo les paraules que llepen els teus llavis al parlar. Moments de plaer al imaginar les teves mans posades als meus genolls escalant les meves cuixes i frenant de sobte per penjar la teva mirada en els meus ulls, cercant el permís per continuar descobrint.

T'observo, t'imagino i et sento en secret callat.

ET CONEC

Et conec cada plec del rostre
Aquella escletxa que la concentració
Forma en la teva entrecella
L'expressió amagada d'un somriure
Quan em mires mentre em trec la roba

Et conec les guspires del color de les fulles a la tardor
Quan desperto al mig de la nit i sé que m'estàs esperant
Esperant que sigui totalment conscient en el moment
Que les teves carícies em cerquen sota els llençols
plens d'arrugues que descriuen les anteriors abraçades

Et conec la temperatura del teu alè al prendre els meus llavis amb els teus
Resseguint-los amb la teva llengua freda i humida

Et conec la tensió del cos quan m'estrenys contra el teu cos nuu
Mentre preparo el dinar fent que la barrera de la meva roba
Destorbi el teu contacte

Et conec quan creus que no m'adono
I em segueixes amb la mirada
Metre camino entre la gent

Et conec i m'agrada conèixer-te per deixar que tu em descobreixis
Tot i les incerteses de cada nova trobada

DEPREDADOR

Et mirava l'esquena mentre marxaves, caminaves lentament cap a la sortida del jardí de l'hotel. Tremolant, amb un sanglot esperant sortir-me del coll, les mans agafades fort, esperava, pregava que et giressis, que desfessis el teus passos i m'envoltessis amb els teus braços com havies fet abans, que, amb els teus llavis fregant els meus, em diguessis que no pensaves marxar, que et quedaries amb mi, que pintaríem de colors els dies grisos i posaríem llum a les nits sense lluna. Com havies fet abans, abans de deixar-me allà dreta al jardí esperant que et giressis.

Les imatges de nosaltres em venien borroses per culpa de les llàgrimes que desbordaven els meus ulls, et vaig veure la primera vegada  que havíem quedat per conèixer-nos després de moltes cartes, d'alguna trucada i de moltes excuses covards per endarrerir aquell moment en que la por i la inseguretat em paralitzaven. Vam quedar a Girona, a la porta del hotel on vas llogar una habitació per aquell cap de setmana en que havíem de descobrir si tot era una fantasia o era tot el que ens havíem imaginat als nostres missatges. Eren missatges intensos, plens de passió, plens d'esperança de aconseguir la felicitat cercada per tots dos. Tots dos ens sentíem sols, tots dos sentíem que ens mancava alguna cosa més intensa, més profunda. Sentíem una soledat que ens afogava a les nits insomnes i als dies solitaris, plens de silencis que no sabíem com omplir.

Ens vam enamorar amb la primera mirada, jo vaig sentir que totes aquelles paraules escrites prenien vida als teus ulls. Tos els sentiments que s'havien arrapat a les parets del meu interior buit cobraven una realitat inesperada. Quan em vas agafar les mans i et vas acostar a mi per fer-me el primer petó et vaig llegir als ulls tot el que m'havies escrit tots aquells mesos. Al sentir-te els llavis fregant els meus tantejant el moment, al sentir-te el alè barrejant-se amb el meu, vaig saber que t'estimava, allà, per sempre, sense retrocés.

Cada vegada que em vas fer l'amor, amb cada carícia que vas pintar al meu cos, amb cada solc que que la teva saliva va traçar en el camí de descobrir-me els anhels, cada vegada que vas entrar dins meu fent que m'estremís fins al punt d'haver mort i tornat a néixer en cada espasme de plaer, vaig saber que estava sentenciada, mai més seria lliure, la meva ànima havia quedat per sempre més penjada de tu.

Fins que van arribar els silencis, després d'aquells mesos de trobades, de fer-nos l'amor en els moments més intensos de la nostra descoberta, van arribar els teus silencis, no em vas tornar a escriure que m'estimaves, que esperaves els moments robats al destí per poder sentir la meva pell al palmell de les teves mans, per sentir el sabor més íntim de mi a la teva boca. Ja tot això només vivia en mi, era jo la que et somiava i desitjava, la que esperava que tornés aquell a qui li vaig donar tot el que hi tenia per donar. Però no vas tornar, vas deixar un buit tant gran, tan negre, tan espès que m'afogava, em despertava a les nits pensant que sentia la teva veu en lloc del silenci.

Fins que t'he vist sortir d'aquell hotel que havia estat testimoni del que em vas prendre, i no anaves sol, tot es va tornar fosc, mil llums de colors han omplert el camp de visió dels meus ulls. No anaves sol, una altre dona ocupa l'espai que un temps enrere havia ocupat jo. La miraves i parlaves com havies fet amb mi. Has passar pel meu costat sense veurem, i jo miro la teva esquena allunyant-se de mi.

CONTRA CORRENT

Renunciar a allò que el cor vol 
Fer el que és correcte 
Lluitar contra els sentiments
Et deixa una tristor escrita al ànima.

SENTIMENTS

Quan la realitat t'esclata al davant et forada l'ànima deixant una esquerda per la que surten a doll tots els sentiments continguts.

RECORDS

Els records venen i van, ballen en la meva ment despertant antics somnis, les olors que un dia em van fer volar la imaginació. La mateixa olor del teu cos després de la dutxa del matí mentre et contemplava pel mirall mig difuminat pel baf de l'aigua calenta.
Aquella cançó que les teves mans arrencaven a les tecles d'aquell vell piano. Les mateixes mans que creaven música al acariciar la meva pell.
Els teus records queden adormits en racons que no sé que existeixen fins que un capvespre, al peu d'una platja solitària, el xiuxiueig de les onades del mar em porten el so de la teva veu dient un t'estimo mig callat però ple de passió.
El record de la primera vegada que el meu cos va sentir el frec del teu fent que riuades d'esgarrifances electrifiquessin el meu sistema nerviós.
Records que es barregen amb amb somnis que mai no han passat, però que s'instal·len en mi creant una realitat paral·lela i confusa que distorsionen els meus sentiments.
Els records que venen i van.  

SI EM DIUS QUE M'ESTIMES

Dir t'estimo no es fa amb paraules de só descuidat
s'ha de poder palpar, olorar
sentir tatuat a la pell amb tinta de saliva
escrit amb els dits d'unes mans ansioses de descobertes
amb un llavis que neixen en cada besada
amb un saber instintiu del que et vol dir
aquell que et diu t'estimo
al instant d'enfonsar les seves pupil·les en les teves.
S'ha de dir amb la constància del dia a dia, amb una flor, una cançó
una trobada ràpida que posi ordre al caos de la incertesa.
L'has de poder sentir sense reclamar
sense haver-lo d'esperar.
Si mai em dius que m'estimes
que ho senti la meva pell al estremir-se
si mai et dic que t'estimo
que sigui amb un sospir
que sigui amb un alè desbordat de desig.

PENSAR-TE

He pensat que voldries agafar-me de la mà i caminar per aquest camí al que diuen vida
descobrir estels brillant al cel en una primavera mig vegada.

He pensat que si t'ho demano, potser voldries ser la meva reclusa, el meu recer
de nits insomnes i dies freds en el que la melangia enterboleix el meu cor.

He pensat que si estenc la mà tu la voldràs agafar entre les teves i posar els teus llavis
la emmotllaries al teu pit perquè pogués sentir els batecs del teu cor.

He pensat que si et miro als ulls sentiré que ja no haig de fugir més, que tu vetllaràs els meus pasos
que amb els teus llavis em donaràs l'alè per no defallir.

He pensat que si et deixo enfilar-te pel meu cos, em descobriràs plaers adormits, fantasies mai dites
les teves mans em vestiran amb carícies, la teva boca m'arrencarà amb mossegades gemecs silenciats.

He pensat que potser un dia pugui deixar de pensar i començar a sentir.

DE VEGADES LA VIDA

Em vaig creure totes i cada una de les teves paraules, les vaig respirar, digerir, somiar, unes quantes vegades al dia durant moltes setmanes. Llegia cada una de les teves cartes un parell de vegades cada vegada que ho feia per assegurar-me que no m'havia deixat cap paraula important, que cada frase estava completa. Sempre em vaig emocionar al veure els teus ulls mirant els meus mentre et parlava, les teves mans em van semblar sinceres quan recorrien el meu cos alhora que la teva boca em besava perquè no em pogués queixar de que allò no estava bé, que necessitava més temps, sempre penses massa em deies. A mi em feia vergonya que allò fos un defecte, una limitació per agradar-te i callava, m'enfonsava en la teva passió, deixava que em devorés la teva pressa, la teva urgència, la teva voracitat. Em feia sentir desitjada i única, em feia creure que era perquè tu també m'estimaves.

Fins que vas deixar d'escriure, ja no hi eres al final del parc recolzat a la barana d'aquell pont vell, aquell a on ens vam veure per primera vegada i on, per primera vegada, em vas fer un petó, d'aquells que no es demanen, d'aquells que es roben en un moment de descuit mentre mires el cel estrellat i et deixes portar pel silenci d'aquella tarda de tardor. Em vaig esperar uns quants dies, negant l'evidencia del teva desídia, no volent escoltar la raó obstinada en dir-me que era el final. No va haver avís, ni cap senyal, només el buit de la teva absència.

Ja t'havia oblidat, havia vestit de passat el teu record i l'havia desat al fons dels meus records. Quan t'he vist en aquell club de jazz, he sentit una mirada que em seguia per la sala, al girar-me he topat amb els teus ulls daurats, estaven foscos, com sempre que em miraves i el desig t'apressava a abraçar-me. Un calfred m'ha pujat per la columna i m'ha fet tremolar involuntàriament, he pres consciencia de la sensualitat del moment, em miraves les cames embotides en unes mitges negres, sempre t'havien agradat. La teva mirada era descarada i insinuant, buscaves la complicitat d'un somriure en mi, no te'l vaig donar, vaig veure un glop de la meva copa de vi blanc mantenint la teva mirada, la vaig deixar a sobre de la barra i passant-me la mà pel maluc esquerre fent que la teva mirada es fixés en la forma del meu cos, em vaig girar i dirigint els meus pasos cap a la porta et vaig deixar allà.

Tremolava mentre em posava l'abric a la sortida del local, em va caure la bossa de mà al terra fred de desembre, al ajupir-me per recollir-la vaig topar amb la teva mà que intentava ajudar-me, em vas dir ho sento, jo et vaig mirar i, sense saber com, et vaig dir segur que sí. Vas tocar la meva mà i vas marxar, uns metres més enllà t'esperava una dona al costat del teu cotxe, aquell en el que havíem fet l'amor unes quantes vegades, em van venir imatges de vidres entelats per les nostres respiracions accelerades, els riures per les postures impossibles, de com et sentia bategar dins meu, del desordre de les nostres robes. I ara entrava aquella dona, la mateixa de la foto del teu perfil del Facebook, la que deia que era la teva dona. Ho vaig saber després, a tu no t'agradaven les xarxes socials, em vas dir, et vaig creure, fins que un dia ho vaig mirar, curiositat femenina, aquella que va matar el gat, la mateixa que va matar la meva innocència, vaig veure que sí en tenies de Facebook, i dona també en tenies, i amant, una com a mínim, jo. Que estúpida, cega i enamorada havia estat. Massa tard per lamentacions, però no per mantenir un mínim de dignitat.

Al arribar a casa he intentat no deixar que els meus ulls buidessin la tristor que volia sortir des del fons del meu pit, al llençar la bossa de mà al sofà s'ha obert i un paper a caigut al terra, l'he collit i desplegant-lo he vist que era una nota teva. Dius que no tens gaire temps, que no m'havies volgut fer mal, que t'havia conegut en un mal moment de la seva vida, que vaig ser com un raig de sol després de molts mesos de foscor, de baralles i de soledat, que quan vam esta junts estaves en procés de separació de la teva dona i que al cap de dos mesos, els que vam estar plegats, ella et va dir que estava embarassada, de tu, clar. Hi vas tornar amb ella per intentar-ho pel nadó. M'havies escrit una carta que havies deixat a un calaix del meu escriptori on m'ho explicaves tot, però que segur que m'havia ferit.

He corregut cap l'escriptori a cercar la maleïda carta que no havia vist mai. aquí està, tancada i amb la seva olor a sabó del matí encara. L'he obert i la teva lletra a començat a ballar davant dels meus ulls. Ho expliques tot. Al final de la carta dius només esperaràs a que neixi el teu fill, ho deixaràs tot arreglat i si jo vull, tornaràs a per mi.

Que pensaràs ara? Que haig de fer? Segur que no et tornaré a veure més després d'aquesta nit.

La porta, algú pica a la porta. No tinc ganes d'obrir, no vull parlar amb ningú, a més, és molt tard per visitar a ningú com no sigui... Ets tu, mirant-me amb els teus ulls daurats. A que no havies vis la carta? Em dius amb un mig somriure que em torna boixa. Et dic que no i te l'ensenyo, encara la porto a la mà. T'has plantat davant meu, tancant la porta al teu darrera i ara estic entre els teus braços, la teva boca m'està besant i sento les teves mans descordant la cremallera del meu vestit...

De vegades la vida...