dissabte, 28 de febrer de 2015

SOMNIS EN SÍPIA.

El paper inert d'una imatge teva em fa recordar l'emoció de la descoberta,
els teus ulls em criden per enfonsar-me el l'obscur pou de les teves emocions,
em neguiteja el desig de poder descobrir les teves pors, els teus records, veure,
sentir que és el que t'emociona i commou, fer-me fonedissa entre els teus records
per descobrir les teves debilitats. Em sorprenc imaginant la teva veu al descriure
el que el teu cor amaga, l'expressió dels teus ulls al deixar la teva ànima al descobert,
la tremolor de les teves mans entrellaçades amb les meves com cercant la força per continuar.

La calidesa d'una abraçada trèmula que m'envolti deixant els nostres cors tan a prop que siguin ells els que parlin, intuir el teu alè pròxim als meus llavis, saber que en un segon em fondré en la teva boca,
que la humitat fresca dels teus llavis electrificaran els meus sentits. Sentir com els teus dits descobreixen cada plec del meu cos, cada cantonada de la meva anatomia, deixar que la roba cobreixi el terra i la lluna
sigui testimoni silenciós del nostre viatge pels vorals de la passió. Somiar amb tu em transporta a la fantasia de lo desconegut, vagar per la teva intimitat és el meu deliri.

Francesca Reche.




dissabte, 21 de febrer de 2015

REALITATS SOMIADES.

Perduda en el mar de les teves paraules
nedo sense rumb per entre la teva pell càlida
respiro el teu aroma intens i profund.

Em deixo portar per la marea dels meus desitjos
esperant trobar el recer dels teus braços
la lluna es reflexa misteriosa en els teus ulls
quan els miro cercant la resposta a la meva incertesa.

Em perdo
somio
respiro
si et trobo.

Em devora l'espera
m'asfixia l'angoixa
em pertorba la teva absència.

Enyoro la trobada sobtada de les teves mans
la carícia fregadissa, involuntària del teu cos
la teva veu que fon el present i el fa somni.

Tancant els ulls puc sentir la suavitat dels teus llavis,
la tebiesa de del teu alè em pren la voluntat de resistir.

Maleeixo el temps que no s'atura, que no es fa immortal
per què al seu pas s'emporta la realitat del que després serà somni,
només em quedarà l'olor del teu cos al prémer  el meu sota la teva fam,
la marca rosada de la teva barba al fer camins per dibuixar-me el mapa
per on has deixat las petjades de la teva passió.

Detesto la vulgaritat de la realitat quan ja no ets més que el record de l'abans,
el gris esmorteït del silenci després de la batalla dels nostres braços i cames
fent-se els amos del territori preuat del altre.

Em perdo sense tu, em devora l'enyorança del que només és un somni.





















dissabte, 7 de febrer de 2015

HISTÒRIES D'UNA VIDA

HISTÒRIES D'UNA VIDA

       Abans de estar completament desperta, una por punyent se li va agafar al estómac. Un soroll conegut de moltes altres nits va posar en guàrdia el seu subconscient. Va obrir els ulls a poc a poc i va creuar els dits de la ma, un intent desesperar de cridar ajut a la providència, els astres o a qui fos que pogués fer res per aturar el que segur passaria. Es va treure el llençol que li tapava el cap i escoltant amb atenció el cor li va fer un salt al pit. Ja tornava a arribar borratxo i amb ganes de brega, a més portava companyia, va començar a tremolar i a esperar que no passés res. De sobte va sentir com aquell animal cridava el seu nom, amb aquella veu rugosa pel alcohol, intentava donar-li un to dolç i de confiança. Es va estremir, però es va llevar, era millor seguir-li la corrent. En sortir de la habitació el va veure assegut a una cadira, al seu costat esquerre hi havia un seu company de borratxeres, tot i que aquell semblava que estava molt millor, això encara li donava un aspecte més sinistre i fastigós, el seu pare feia un somriure estúpid de borratxo i li regalimava un fil de saliva pel costat de la boca, tenia aquella respiració forta i irregular i quan parlava la llengua se li enganxava al paladar, costava entendre el que deia, però des de petita que hi convivia amb aquest pòtol, així que ja estava acostumada, l'entenia perfectament, també la mirada perduda dels seus ulls, li deien que allí manava ell, que anés amb comte, sinó reverien les conseqüències tots plegats. Ella s'hagués enfrontat, però patia per les seves germanes i la seva mare. La mare estava a un racó del menjador, amb una bata plena de sargits, despentinada, amb les espatlles encorbades pel pes de tots aquells anys de patiments i maltractaments, a la cara tenia totes les petjades d'aquella vida tan dura, de moltes hores de treballar per mal mantenir aquella família, de les pallisses sense motiu, les violacions, que ella havia sentit esgarrifada des de la seva habitació  i a sobre aquell tros d'animal li robava tots els diners per anar-se'n de meuques i poder convidar a tot aquell que estigués disposat a aguantar tanta estupidesa en un sol cos. Va veure la mira lasciva que el acompanyat del seu pare li va llançar, tenia tretze anys, encara era una nena però ja començava a despuntar la doneta que seria, li va llençar una mirada assassina i va pensar que si la tocava el matava. Tenia un caràcter molt fort i era valenta però encara era petita i estaven els altres, havia d'esperar uns anys, als divuit ja seria adulta, després podria reclamar la seva llibertat i la de les seves germanes. La van obligar a servir-los unes copes, mentre la mare els deia que la deixessin anar a dormir que ja els hi posava ella, ells va esclatar a riure amb menyspreu, el pare li va ordenar que callés, la va insultar i va dir-li que la nena era més agradable, se li va regirar l'estómac un altre cop, va tancar els punys i els hi va posar els beures, al passar pel costat del company del seu pare aquest la va agafar per la cintura, ella es va desfer d'una revoltada clavant-li una mira d'odi, ells van esclatar a riure, el pare la va deixar anar a dormir. La seva mare li va fer una mirada trista i impotent, ella va entrar a la seva habitació i va veure que les seves germanes dormien, es va ficar al llit i allí va plorar, va plorar tant que li feia mal el pit, es va jurar que quan fos gran marxaria d'aquell infern, que s'emportaria les seves germanes i que mai més ningú la humiliaria d'aquella manera.

       Passejant sense presa pels carrers de la ciutat, aturant-se per mirar els aparadors de les botigues totes guarnides per l'arribada del Nadal, es pot comprar de tot, si tens diners inclús pot comprar la felicitat. Mirava els carres i tots estan canviats, plens de llums, catifes vermelles, i nadales tot pensat per fer-nos creure o obligar-nos a ser feliços, que importa si no tens feina, si no podràs comprar-li al teu fill el regal que vol, si ja no tens aquell ésser estimat al teu costat, és Nadal i has de ser feliç, convidaràs a casa teva o aniràs de convidat a casa dels que, segurament, la resta del any ni se't  passa pel cap de fer-ho, però és Nadal. Va tornar cap a casa caminant a poc a poc, allargant el moment de tancar-se en aquell pis fred i solitari. Ja davant de la porta va ficar la clau al pany i va entrar tancat la porta al darrera de ella, que estrany resultava que en el fons del seu cor aquell acte hauria de estar ple d'alegria per arribar a la seva llar, en canvi, l'únic que sent és tristor per haver d'enfrontar-se a la soledat de la seva vida. Feia fred i la nevera està buida de tots aquell menjars típics d'aquells dies, es deixa caure a sobre del vell i atrotinat sofà i deixa que les llàgrimes corrin gates avall. Fa un any que va fugir de la llar familiar, va posar punt i final a tot allò que no volia viure, va passar fred, gana i por, molta por. Ella volia marxar per començar una vida nova lluny de tot aquell món que odiava, però les coses es van accelerar la nit de Nadal.
       Van sopar aquella nits elles soles, les germanes i la mare, amb la por ficada al cos per si ell es presentava a sopar i a espatllar-ho tot, van riure i xerrar com si no passes res, cap de elles volien que les altres patissin, volien fer veure que eren una família normal, que tot estava bé. Al final es van anar a dormir, i al cap de dues hores, quan la nit ja descansava, quan el silenci s'havia estès pel barri, va arribar ell, el va sentir ficar la clau al pany, maldestre pel influx del alcohol, es va posar tensa i parant l'oïda va esperar. El va sentir com cridava a la seva mare i la feia llevar, va sentir com la ordenar que els llevés a totes i com la seva mare va intentar dissuadir-lo, va ser inútil, ell tenia uns plans i ell manava. Les van fer llevar, les petites ploraven una mica, tenien por, ell va començar a parlar coses sense sentit, volia anar a casa de la seva mare que vivia a quinze kilòmetres de allí, volia celebrar el Nadal en família, eren les tres de la nit i feia fred, però les volia fer vestir i cridar un taxi per anar-hi tots cap allí. Es va imaginar l'espectacle i no va poder més, mirava les cares de por de les seves germanes, la cara de venciment de la seva mare i el seu cervell va dir prou, ja n'hi ha prou, ho va dir en veu alta, allà dreta davant de ell que se la mirava com si fos un cuc al que estava a punt d'esclafar. Ell va donar un pas cap a ella, el tenia tan a prop que li va arribar el seu alè pudent de borratxo, ella va mirar de reüll a la seva mare i va veure el pànic dibuixar al seu rostre, les seves germanes tenien por, tenia una maneta petita agafada fort a la màniga del seu pijama, això li va donar forces, ja n'hi havia prou. Ell la va escopir a la cara quan li va dir -"tu calles i fas el que jo et mani"-  ella li va donar una empenta tan forta que el va fer caure sobre l'estufa de llenya fent que gaire bé es desmuntés. Li va cridar que ja estava farta, que era un malvat i un desgraciat, que ella ja en tenia ven prou, es va girar per entrar a la seva habitació i agafant la seva motxilla va tornar a sortir amb la intenció de marxar, al passar pel costat de les petites  li van dir plorant que no marxes, ella les va mirar i els hi va dir que les tornaria a buscar. La seva mare plorava en un recó i ell la va amenaçar rient i burlant-se, li va dir que no tenia el que havia de tenir, que al cap d'un dia tornaria per demanar que la deixes tornar a viure amb ell. Ella el va mirar amb odi i amb les dents tancades li va respondre -"abans morta" - i va marxar. 

FRANCESCA  RECHE


diumenge, 1 de febrer de 2015

ET SENTO.

Només ets un somni, només existeixes a la meva imaginació.

Ets irreal i abstracte, sense ànima ni destí, desplegues el teu encanteri
misteriós i aclaparador, com càntics encantadors de voluntats fràgils.

Només ets un somni que vagueges al meu voltant esperant el moment
de debilitat emocional, aclaparant de incertesa la meva gravitatòria voluntat.

M'adormo esperant la tornada dels teus missatges efímers, de vegades et mostres
intens i perfecte, de vegades em defuges le teva aparició, tot i que sé que hi ets.
                               
                                                    Et sento.

La certesa del teu tirànic imperar sobre la meva voluntat a desfer-me de l'addició
de les teves paraules de promeses fal·làcies, és millor rendir-me a la teva tirania
i fer del somni una realitat volàtil, que admetre la teva carestia.

                                               Només ets un somni

                                                      Et sento.

Francesca Reche.

PERDUDA.

    SEGONA PART


  Una estranya sensassió de comoditat i de retrobada  li jugava al estomac, era com si l'habitació no li fos desconeguda.
     
       -L'amari- va pensar- hi ha roba, a l'armari hi ha roba, estic segura!

        Girant-se el va veure, al obrir-lo se li escapà un sospir, era ple de roba!, vestits, jaquetes, i als calaixos jerseis i roba interior. Era roba de dona i estava en molt bon estat! Va agafar un vestit i se'l va posar, li anava bé! Es va tombar i va trobar un altre moble que el va reconèixer com un sabater, al obrir-lo va veure que estava ple de sabates de tots els colors i models:

       -Ostres- va dir en veu alta- és fantàstic em van bé!

       Donant uns pasos per l'estada va trobar uns prestatges plens de llibres i el que semblaven àlbums de fotos, agafant un el va portar cap al escriptori, encengué més espelmes i es posar a mirar-los. Eren fotos de una noia jove, en unes acompanyada pel que semblaven els seus pares, tenien una  lleugera semblança, la dona era rosa, alta i amb una figura molt ben formada, com la noia, el pare era era un home molt atractiu, ulls verds, cabell arrissat i un cos molt atlètic, la noia tenia el ulls verds i els cabells negres i arrissats del pare.

      Es veia a la platja, a la muntanya ( va reconèixer Camprodon), amb amics i amigues i amb un gos, un gos d'atura blanc. Se les va mirar amb curiositat, hi havia molts àlbums.


       Cada vegada es trobava més còmoda, es va apropar a la calaixera i va agafar una camisa de dormir, era de color verd i tenia unes floretes mol petites de color rosa, va agafar un llibre i es va ficar al llit. Al cap de dos minuts ja dormia.


      Mentre ella cada vegada s'enfonsava més en el món dels somnis, es va sentir les passes ràpides d'un animal, al altre cantó de la porta es va sentir la respiració i els esbufecs nerviosos d'una bestia, la porta es va obrir una mica i va aparèixer el cap del gos de les fotos, va ensumar l'aire i deixant anar un gemec es va apropar al llit on penjava la ma de l'excursionista, la va llepar i va moure la cua, ella no es va moure, els gos es va ajeure al costat del llit i es va adormir.


     La va despertar el gos amb les llepades a la mà que li penjava del llit, es va asseure al llit d'un bot, va mirar l'hora, només eren les onze de la nit, li va semblar que havia dormit molta estona i només havien passat dues hores, se'l va mirar i li va dir:


     -Qui ets tu, de on has sortit?


      El gos va moure la cua i aixecant-se va girar al seu voltant i fent un  salt va fer un lladruc, se'n va anar cap a la porta i se la va mirar com esperant que el seguís. El va seguir escales a baix fins l'entrada de la sala on una estona abans havia estat asseguda descansant, al mateix sofà hi havia un home assegut amb el cos tirat cap en davant i els colzes recolzats a les cames, el cor li va fer un vot, ostes qui era aquell home, de sobte ell va parlar:


     -T'ha despertat el gos, ho sento.- La seva veu era tranquil·la i profunda, com si parles amb ell mateix- He vist la motxilla i al pujar al pis de dalt t'he vist adormida, no te volgut despertar, suposo que t'has desorientat amb la boira.


      Va parlar tranquil·lament, com si el fet de trobar-la allà fos el més normal del món. No es va girar en cap moment, ni tan sols es va moure, era com si la veies amb la ment, ella va donar unes passes fins que el va tenir de cara, se'l mirà amb curiositat i quan anava per parlar ell, aixecant el cap a poc a poc, com escalant amb els seus ull pel seus peus, les cames, els genolls, les cuixes, fins arribar a la camisa de dormir, es va aturar un moment aixecat una cella i continuà la ascensió cap a la seva cara, un cop els seus ulls es varen trobar va ser com si el temps quedés allà aturat, com si al seu votant l'espai que ocupaven hagués estat absorbit pel infinit i quedat suspès en el no res, aquell home era molt atractiu, era més gran que ella, potser deu anys, tenia els cabells castanys, els ulls molt ben dibuixats, d'un color marró barrejat amb verd, com els d'un gat, els llavis eren plens i el nas una mica gran, d'aquells que denoten personalitat, li va semblar que la seva cara tenia una expressió una mica trista. Ostres, li feia falta descansar, anava mig despullada i estava davant d'un desconegut, a casa de ves a saber qui, i ni tan sols havia dit una paraula,es va  escurar la gola i va intentar parlar:


     - Ho sento, sí, em vaig perdre i al trobar la casa em va semblar que no vivia ningú, necessitava passar la nit i em va semblar que podia dormir fins demà i així poder continuar fins al poble més proper i tornar-me'n a orientar. Sento haver envaït casa seva, ara recullo i marxo.


     -Naturalment que pots passar la nit, sento dir-te que han dit que aquest mal temps continuarà, com a mínim, fins demà. La casa no és meva, jo tan sols li dono una ullada mentre els amos son fora, viuen a Barcelona i pugen de tant en tant. La roba que portes era de la seva filla. Si vols pots quedar-te, no hi ha cap problema.


    Era?-va pensar ella- com que era?