Corra desbocat el meu cor al sentir el so del telèfon, segur que ets tu, ho sé, m'ho marquen els batecs dels meus polses. Despenjo intentant compassar la meva respiració, i contesto. A l'altre costat de l'aparell sento la teva veu, ven a prop del meu oïda, es percep profunda i segura, a tu no t'afecta?- penso. Em demanes si estic llesta i et responc que sí, tot i que és mentida, no ho estic, estic morta de por, d'anhel, de dubtes, de expectació, et dic que sí, que importa una mentida més. Serà una trobada i prou, perquè, de vegades, a aquesta vida s'ha de fer una bestiesa si amb això et sents viva, oi?
Ara estic segura, quedarem, ens deixarem portar, farem l'amor sense reserves, sense tabús, només tu, jo i el nostre desig, deixaré que em portis a espais perduts en el temps amb les teves carícies, que m'ensenyis el fons del mar amb les teves besades, cavalcaré amb tu a deserts lluents i ardents.
I demà serà un altre dia
diumenge, 26 d’abril del 2015
dissabte, 25 d’abril del 2015
SECRETS
He mort a les teves mans quan m'has fet l'amor aquesta nit
he mort en cada bes golafre i assedegat que ens em fet
dins meu naixia amb força l'anhel que ahir vaig afogar amb oblit
i he mort al tornar a viure en el secret de la nostra passió
viuré en la mort, si morir és sentir-te.
he mort en cada bes golafre i assedegat que ens em fet
dins meu naixia amb força l'anhel que ahir vaig afogar amb oblit
i he mort al tornar a viure en el secret de la nostra passió
viuré en la mort, si morir és sentir-te.
QUAN RECORDARÉ OBLIDAR-TE
Aturada en mig del camí, m'ha tornat a assaltar el teu record,
surto a còrrer tant és que sigui sota la pluja,
gaire bé ho vull,
intento afogar el teu record amb l'esgotament,
potser la pluja m'ajudarà.
El teu rostre se'm dibuixa cada vegada que tanco els ulls,
cada vegada que el meu cervell es relaxa allà ets tu.
No vull recordar-te, agites la meva pau,
capgires le meu món.
Tot està ple de tu, a la dutxa,
l'esponja és les teves mans,
el sabó la suavitat del teu tacte,
els llençols el teu cos adherit a mi,
la meva boca et troba en cada mossec de fruita dolça.
Quan deixaré de pensar-te.
Quan recordaré oblidar-te.
dijous, 23 d’abril del 2015
SENTIR
Asseguda a la vora del foc, mirant els troncs cremar-se, sentir el seu crepitar penso en la teva arribada esperada, preparo dues copes de vi per començar a fer camí, aquesta nit la promesa de mesos la farem realitat, ja no valdran els jocs de les mirades, de les trobades de mans casuals, els contactes dissimulats dels nostres cossos, ara podré saber com és el tacte de la teva pell, sentir bategar el teu cor fregant el meu, sentir les teves mans buscant el camí del contacte real, sabré si el que sento és real o ho he somiat.
Entres, i deixes les claus del cotxe, em mires, sospires i t'acostes... T'acostes a poc a poc, mirant de no espatllar el moment, t'aturo amb un gest de la ma, et tinc allà, a tocar, deixo caure les tires del meu vestit i em mostro a tu gaire bé sense roba, disposada a descobrir el més íntim de mi.
Una passa i el teu alè acarona la meva cara, aixeco el rostre i els nostres llavis es freguen... només es freguen, barrejant respiracions, em beses per fi, amb passió, amb tendresa, amb fruïció, les meves mans es colen per sota de la teva camisa per trobar el que m'havies promès, les teves baixen per la meva esquena i abraones els meus glutis, m'aixeques i em tombes al sofà, davant del foc que fa jocs de llum en les nostres pells deleroses, em mires des de a dalt i tot es torna un.
Em desperta un tro, plou, somio, ja no, la pluja esborra tot rastre de tu, de nou ho he somiat.
Entres, i deixes les claus del cotxe, em mires, sospires i t'acostes... T'acostes a poc a poc, mirant de no espatllar el moment, t'aturo amb un gest de la ma, et tinc allà, a tocar, deixo caure les tires del meu vestit i em mostro a tu gaire bé sense roba, disposada a descobrir el més íntim de mi.
Una passa i el teu alè acarona la meva cara, aixeco el rostre i els nostres llavis es freguen... només es freguen, barrejant respiracions, em beses per fi, amb passió, amb tendresa, amb fruïció, les meves mans es colen per sota de la teva camisa per trobar el que m'havies promès, les teves baixen per la meva esquena i abraones els meus glutis, m'aixeques i em tombes al sofà, davant del foc que fa jocs de llum en les nostres pells deleroses, em mires des de a dalt i tot es torna un.
Em desperta un tro, plou, somio, ja no, la pluja esborra tot rastre de tu, de nou ho he somiat.
diumenge, 19 d’abril del 2015
DE MOMENT
De moment només et miraré, de moment només t'escoltaré
de moment només et permetré que em freguis la ma casualment,
que la teva ma es posi destreta en el meu braç per sentir el teu tacte,
que els teus llavis freguin la meva orella per dir-me una intimitat.
Però un moment més tard voldré que siguis més agosarat, que la teva ma
traspassi la roba que ens separa, que els teus llavis deixin petjada humida
en tots els racons que el teu instint reconegui en la meva urgència.
I desprès d'aquest moment llarg i intens, amb els teus ulls vestint-me
de mirades per guardar en la memòria, la teva ma recorrerà el camí des del turmell
cap a la cama, aturant-se un moment en la corba del maluc, per acabar pujant allà
on un instant anants t'havies perdut amb els teus llavis càlids, i tot acabarà quan els
els teus ulls topin amb els meus i allà vegis que el moment a arribat a la fi.
De moment.
de moment només et permetré que em freguis la ma casualment,
que la teva ma es posi destreta en el meu braç per sentir el teu tacte,
que els teus llavis freguin la meva orella per dir-me una intimitat.
Però un moment més tard voldré que siguis més agosarat, que la teva ma
traspassi la roba que ens separa, que els teus llavis deixin petjada humida
en tots els racons que el teu instint reconegui en la meva urgència.
I desprès d'aquest moment llarg i intens, amb els teus ulls vestint-me
de mirades per guardar en la memòria, la teva ma recorrerà el camí des del turmell
cap a la cama, aturant-se un moment en la corba del maluc, per acabar pujant allà
on un instant anants t'havies perdut amb els teus llavis càlids, i tot acabarà quan els
els teus ulls topin amb els meus i allà vegis que el moment a arribat a la fi.
De moment.
dijous, 16 d’abril del 2015
NOSTALGIA
Nostalgia de los besos y el calor de los abrazos,
de aquella infancia rota que tu componías
con canciones de tu tierra andaluza, corazón sevillano,
alma de Triana, sentimiento de Macarena.
Nostalgia de unas manos suaves que acariciaban mi rostro de niña,
de unos labios rojos que colgaban sonrisas en mis penas infantiles,
de besos con música sevillana y alegres historias de un pasado dormido
en tu corazón de abuela, con recuerdos de la niña que una vez fuiste.
Nostalgia de un regazo que olía a azahar y claveles,
cálido como una noche a orillas del Guadalquivir.
En mis lágrimas se refleja tu rostro querido,
en mis sueños me cantas coplas al ritmo de castañuelas.
Nostalgia de tu risa de cascabeles y tiernas mejillas
en las plantaba mis besos para hacer crecer rosas.
Nostalgia de un pasado en el hacías mi vida bonita
si pudiera verte otra vez te diría todo lo que no dije,
te diría el "te quiero" que se quedó en mi corazón.
de aquella infancia rota que tu componías
con canciones de tu tierra andaluza, corazón sevillano,
alma de Triana, sentimiento de Macarena.
Nostalgia de unas manos suaves que acariciaban mi rostro de niña,
de unos labios rojos que colgaban sonrisas en mis penas infantiles,
de besos con música sevillana y alegres historias de un pasado dormido
en tu corazón de abuela, con recuerdos de la niña que una vez fuiste.
Nostalgia de un regazo que olía a azahar y claveles,
cálido como una noche a orillas del Guadalquivir.
En mis lágrimas se refleja tu rostro querido,
en mis sueños me cantas coplas al ritmo de castañuelas.
Nostalgia de tu risa de cascabeles y tiernas mejillas
en las plantaba mis besos para hacer crecer rosas.
Nostalgia de un pasado en el hacías mi vida bonita
si pudiera verte otra vez te diría todo lo que no dije,
te diría el "te quiero" que se quedó en mi corazón.
dissabte, 11 d’abril del 2015
UN ESTIU (final)
Després de deixar-la a casa aquella nit, no va poder dormir, era tan intens tot el que havia sentit, feia tant de temps que el seu cos no sentia aquella passió, i ara què? va pensar.
A partir d'aquell dia no es van separar, cada moment que ella tenia lliure el passava amb ell, inclús la va pintar, nua, amb els ulls plens de tot el que ell la feia sentir, tot el seu cos semblava haver canviat, havia tornat a ser jova, atractiu, sensual, i tot perquè ell la mirava així, amb fam, amb passió. Una segona oportunitat per viure.
Una nit de finals d'estiu es van trobar a la platja, al racó on es varen conèixer, ell va portar una ampolla de cava i ella una mica de sopar, després de un parell de copes es van sentir més lleugers d'esperit, Clara es va posar dreta i a poc a poc, com volen agafar el temps i posar-lo dins de la seva memòria i que no es perdés ni un moment dels que estava vivint, es va començar a treure la roba, es va girar cap a en Pierre el va somriure i estirant la ma el va convidar a anar amb ella. Ell la va seguir, es varen ficar al aigua i es van fondre en una abraçada, en van besar fins quedar-se sense alè, i van fer l'amor allà, sota la mirada indiscreta de la lluna, dins del aigua i a la sorra de la platja. Ell li deia que el desig que sentia per ella era tan fort que al pensar-la quan estava sol era com reviure-la, que portava el seu sabor al paladar, les seu tacte tatuat a les mans, respirava i sentia la seva olor, tot era ella.
Les seves trobades eren tan intenses que de vegades li feia por, com una mena de superstició absurda se li agafava al estómac i li envaïa el pànic. Era tan feliç que semblava irreal. La nit abans van anar a un sopar d'uns amics francesos d'en Pierre, durant el sopar tothom parlaven i cridaven molt, i quan ella estava pendent d'una conversa d'un home del seu davant, va sentir la ma d'en Pierre per sota del seu vestit, es va sobtar i al mirar-se'l ell va fer com si res, ella va sentir les seves galtes vermelles al temps que la ma anava pujant i li separava les cames, ella el va aturar, però ell li va picar l'ullet i li va fer un petó, el va deixar fer, va ser una sensació tan forta, tan increïble que una mica més i perd els papers. quan van acabar de sopar ella va anar al bany per intentar recuperar-se, al tancar la porta va trobar que algú la empenyia des de fora, era en Pierre, la va abraçar i la va prendre allà mateix, la Clara va haver de mossegar-se els llavis per no cridar. Mai és no ho oblidaria.
Així va arribar octubre i la calma al petit poble, tot semblava canviat, més intens, més íntim, hi havia calma i silenci en els carrers abans plens de gent. Ella tenia més temps i va començar a escriure tot el estava sentit i vivint des de la seva arribada al poble, de vegades li feia vergonya explicar certes coses, però eren tan naturals tan intenses que no les podia obviar.
Un matí mentre acabava d'arreglar la casa d'hostes, va sonar el telèfon i una veu de dona li va demanar si era Clara Vidal, va dir que sí, li varen dir que tenien un home ingressat al hospital sense documentació però que portava una agenda en la que sortia el seu nom i telèfon, es va quedar glaçada, el terror li va enfonsar l'estomac, li van donar la adreça de l'hospital i se'n va anar corrents.
En Pierre era allà ple de tubs i màquines, havia tingut un atac de cor, res important, però el tenien sedat i en observació. Ella passava els dies allà amb ell, al cap de quatre dies el van despertar, al veure-la, li va fer un somriure dels que ell sabia fer, ella va plorar i riure a l'hora. En Pierre li va dir que si mai li passava res, a casa seva, a la tauleta de nit, hi trobaria una llibreta, volia que se la quedés i la llegís. La havia escrit per a ella.
La va anar a buscar al vespre i la va guardar a la seva calaixera. La volia llegir, però li havia promès que no ho faria. L'any demà, quan s'estava preparant per anar-lo ha veure la van trucar de l'hospital, era urgent que hi anés el més aviat possible. Va arribar al cap de trenta minuts, el metge l'estava esperant i li va dir que tot s'havia complicat, creien que no ho superaria, va entrar corrents a la habitació, i el va trobar despert, l'estava esperant, la va somriure i li va dir si es pensava que s'aniria sense dir-li adéu, sense veure per última vegada el seu estimat rostre. Clara li va dir que si us plau no fes broma, que es poses bo, que que faria ella sense ell. En Pierre li va dir que callés, que recordés tots i cada un dels dies que la vida havia tingut la gentilesa de donar-lis, que la vida era això, un préstec, un regal. La Clara va fer el cor fort i el va somriure, t'estimaré sempre, li va dir. T'esperaré, li va dir ell. I va marxar, la va deixar allà, amb el cor glaçat i els ulls plens d'una pena que no creia poder esborrar mai.
Ara anava sempre que podia a aquell racó de platja i s'asseia en la roca que ell estava assegut el primer dia que l'havia vist, llegia moltes vegades la llibreta que ell li va deixar, estava plena de notes on descrivia tot el que havien viscut, tot el que ell sentia, era tan intens i bonic que li feia mal, però a l'hora li donava pau. Es va quedar amb el seu record i va pensar que a la vida sempre s'ha de pagar un preu, si més no ella l'havia pagat, havia estimat intensament, havia viscut el mai hagués somiat poder viure, i s'havia acabat.
A partir d'aquell dia no es van separar, cada moment que ella tenia lliure el passava amb ell, inclús la va pintar, nua, amb els ulls plens de tot el que ell la feia sentir, tot el seu cos semblava haver canviat, havia tornat a ser jova, atractiu, sensual, i tot perquè ell la mirava així, amb fam, amb passió. Una segona oportunitat per viure.
Una nit de finals d'estiu es van trobar a la platja, al racó on es varen conèixer, ell va portar una ampolla de cava i ella una mica de sopar, després de un parell de copes es van sentir més lleugers d'esperit, Clara es va posar dreta i a poc a poc, com volen agafar el temps i posar-lo dins de la seva memòria i que no es perdés ni un moment dels que estava vivint, es va començar a treure la roba, es va girar cap a en Pierre el va somriure i estirant la ma el va convidar a anar amb ella. Ell la va seguir, es varen ficar al aigua i es van fondre en una abraçada, en van besar fins quedar-se sense alè, i van fer l'amor allà, sota la mirada indiscreta de la lluna, dins del aigua i a la sorra de la platja. Ell li deia que el desig que sentia per ella era tan fort que al pensar-la quan estava sol era com reviure-la, que portava el seu sabor al paladar, les seu tacte tatuat a les mans, respirava i sentia la seva olor, tot era ella.
Les seves trobades eren tan intenses que de vegades li feia por, com una mena de superstició absurda se li agafava al estómac i li envaïa el pànic. Era tan feliç que semblava irreal. La nit abans van anar a un sopar d'uns amics francesos d'en Pierre, durant el sopar tothom parlaven i cridaven molt, i quan ella estava pendent d'una conversa d'un home del seu davant, va sentir la ma d'en Pierre per sota del seu vestit, es va sobtar i al mirar-se'l ell va fer com si res, ella va sentir les seves galtes vermelles al temps que la ma anava pujant i li separava les cames, ella el va aturar, però ell li va picar l'ullet i li va fer un petó, el va deixar fer, va ser una sensació tan forta, tan increïble que una mica més i perd els papers. quan van acabar de sopar ella va anar al bany per intentar recuperar-se, al tancar la porta va trobar que algú la empenyia des de fora, era en Pierre, la va abraçar i la va prendre allà mateix, la Clara va haver de mossegar-se els llavis per no cridar. Mai és no ho oblidaria.
Així va arribar octubre i la calma al petit poble, tot semblava canviat, més intens, més íntim, hi havia calma i silenci en els carrers abans plens de gent. Ella tenia més temps i va començar a escriure tot el estava sentit i vivint des de la seva arribada al poble, de vegades li feia vergonya explicar certes coses, però eren tan naturals tan intenses que no les podia obviar.
Un matí mentre acabava d'arreglar la casa d'hostes, va sonar el telèfon i una veu de dona li va demanar si era Clara Vidal, va dir que sí, li varen dir que tenien un home ingressat al hospital sense documentació però que portava una agenda en la que sortia el seu nom i telèfon, es va quedar glaçada, el terror li va enfonsar l'estomac, li van donar la adreça de l'hospital i se'n va anar corrents.
En Pierre era allà ple de tubs i màquines, havia tingut un atac de cor, res important, però el tenien sedat i en observació. Ella passava els dies allà amb ell, al cap de quatre dies el van despertar, al veure-la, li va fer un somriure dels que ell sabia fer, ella va plorar i riure a l'hora. En Pierre li va dir que si mai li passava res, a casa seva, a la tauleta de nit, hi trobaria una llibreta, volia que se la quedés i la llegís. La havia escrit per a ella.
La va anar a buscar al vespre i la va guardar a la seva calaixera. La volia llegir, però li havia promès que no ho faria. L'any demà, quan s'estava preparant per anar-lo ha veure la van trucar de l'hospital, era urgent que hi anés el més aviat possible. Va arribar al cap de trenta minuts, el metge l'estava esperant i li va dir que tot s'havia complicat, creien que no ho superaria, va entrar corrents a la habitació, i el va trobar despert, l'estava esperant, la va somriure i li va dir si es pensava que s'aniria sense dir-li adéu, sense veure per última vegada el seu estimat rostre. Clara li va dir que si us plau no fes broma, que es poses bo, que que faria ella sense ell. En Pierre li va dir que callés, que recordés tots i cada un dels dies que la vida havia tingut la gentilesa de donar-lis, que la vida era això, un préstec, un regal. La Clara va fer el cor fort i el va somriure, t'estimaré sempre, li va dir. T'esperaré, li va dir ell. I va marxar, la va deixar allà, amb el cor glaçat i els ulls plens d'una pena que no creia poder esborrar mai.
Ara anava sempre que podia a aquell racó de platja i s'asseia en la roca que ell estava assegut el primer dia que l'havia vist, llegia moltes vegades la llibreta que ell li va deixar, estava plena de notes on descrivia tot el que havien viscut, tot el que ell sentia, era tan intens i bonic que li feia mal, però a l'hora li donava pau. Es va quedar amb el seu record i va pensar que a la vida sempre s'ha de pagar un preu, si més no ella l'havia pagat, havia estimat intensament, havia viscut el mai hagués somiat poder viure, i s'havia acabat.
EM PERDO PER TU
Sentir-te fort a dins arrapat a mi amb força,
respirar-te i que la meva sang s'oxigeni de tu,
sentir la teva olor filtrar-se pels porus de la meva pell,
perdrem en l'embolic de cames i braços,
sentir a la meva boca la teva amb força,
em perdo en tu i per tu.
respirar-te i que la meva sang s'oxigeni de tu,
sentir la teva olor filtrar-se pels porus de la meva pell,
perdrem en l'embolic de cames i braços,
sentir a la meva boca la teva amb força,
em perdo en tu i per tu.
dilluns, 6 d’abril del 2015
UN ESTIU
Era una tarda càlida de primavera, la natura començava a despertar del llarg hivern, tot era ple de vida i color, tot menys ella. Ella estava asseguda en una roca de la platja tranquil·la i quieta, mirava el mar i escoltava la seva cançó. es recollia les cames amb els braços i de tant en tant emmudia un sanglot de plor. Tenia tanta tristesa amagada en el cor que la estava afogant. Cada matí sortia a caminar per la platja, respirava l'aire salat del mar, escoltava els crits alegres de les gavines i mirava al horitzó. Sempre anava a aquella platja solitària i allà deixava sortir tot el dolor acumulat en el seu pit, semblava que no faria mai net. Cada nit al ficar-se al llit, en la foscor solitària de la seva habitació, tornaven els records. Eren tan vius, tan intensos, que es tornaven reals, tornava a viure-ho tot. Cada paraula, cada sensació, cada carícia, cada riure, i al final, el dolor, sempre el dolor.
Havia arribat a aquell petit poble costaner per treballar, fugia de la rutina vulgar d'una vida que ja no la podia pair més, li van oferir una feina en un hostal petit, per portar una mica el negoci, atendre el clients, arreglar el hostal i ocupar-se dels petits problemes del dia a dia. ho va acceptar al acte, tot i les advertències d'amics i familiars de deixar una feina estable a la seva edat per començar de nou, quina irresponsabilitat, li havien dit, bé, potser tenien raó, però ella estava al límit de les seves forces, no podia aguantar ni un dia més d'aquella vida insulsa, havia fet cinquanta anys i la vida se li esmunyia ràpidament amb cada moviment de les agulles del rellotge. Estava sola sense parella, sense fills, els cabell cada dia eren més blancs, el seu rostre cada dia semblava més cansat, la seva pell ja no era aquella pell ferma de feia un temps, es va adonar un dia de tardor, quan la pluja afecta més el nostre ànim, es va emmirallar al mirall del bany i de sobte es va adonar del canvis del seu cos, es va deprimir i es va començar a plantejar el sentit de tot plegat. No li va agradar el que va descobrir.
Es va començar a moure i un dia, per mitjà d'un amic de les xarxes socials, es va assabentar d'aquella feina, els amos es volien retirar i no tenien ningú per continuar el negoci, però no volien tancar, li van oferir la feina i si tot anava bé la continuïtat del negoci per part de ella, li va semblar un somni, va tenir una esgarrifança de por, però se la va espolsar i va acceptar. Li varen cedir un apartament enganxat a l'hostal, només tenia una habitació, però tenia bany, una cuina petita, una sala i un petit jardí des de on podia veure el mar. Li va entusiasmar. La feina estava bé, de seguida es va habituar, li va agradar el tracte amb la gent, molts eren estrangers a la primavera i estiu, però no va trigar en aprendre el necessari d'anglès i francès per entendre's ve amb tothom.
Un cap vespre de finals d'estiu va sortir a banyar-se a una platja solitària que havia descobert tot caminant, quan va arribar es va treure la roba, com s'havia acostumat a fer, va mirar el sol que s'enfonsava al mar, i obrint el braços i tirant el cap cap en darrera se li va oferir nua i lliure, amb un somriure als llavis, i es va ficar al aigua va deixar-se portar per les onades suaus, va nedar una mica i va gaudir del plaer tan gran de llibertat i entrega amb la natura. va sortir del aigua caminant a poc a poc capficada en ella mateixa, relaxada i tranquil·la i de sobte, al aixecar la vista, va veure un home assegut en una roca, amb un quadern a la mà que se la anava mirant. Es va sentir ofesa per la intromissió d'aquell estrany en el seu moment privat i íntim. Va anar cap a la seva tovallola es va assecar i vestint-se li va llençar una mirada irada quan passava pel seu davant fent una passa per marxar, va ser quan aquell home molest la va parlar. Li va donar una disculpa per haver-la incomodat, li va dir que no va poder estar-se'n quan va veure la seva imatge tan viva i entregada a aquell moment, el seu cos es mostrava tan bell i espontani que l'havia hipnotitzat. Ella li va respondre si se la estava rifant, amb una cara de malfiança que el va fer somriure, ell li va dir que no, que era pintor, que dementre es banyava , li havia fet un dibuix, que el volia veure?, ella es va acostar desconfiada i va mirar el dibuix, va quedar sorpresa, el dibuix era molt bo, estava molt ven dibuixat, i ella sortia molt afavorida, li va dir que era molt maco, però que ella no era així, ell li va respondre que era com ell la veia. Se'l va mirar als ulls i els va veure seriosos, amb una espurna d'alegria, li van semblar sincers. Ell li va demanar si la podia acompanyar a la tornada, sabia que s'estava al hostal, la havia vist molts dies quan ell passava per anar a la platja a pintar.
Li va explicar que ell era nascut a França, que feia dos anys que vivia allà, havia marxat per trobar nous llocs per pintar i que aquell poble l'havia enamorat. Ella també li va explicar una petita part de la seva vida i així van arribar al poble, la va convidar a sopar, coneixia un restaurant a les afores que feien uns menjars molt bons. Va acceptar i van anar a buscar la seva moto, tenia una d'aquelles que s'assemblaven a les Harley Davison, primer es va espantar, no li agradava gens anar en moto, però després va dir-se que què carai, la vida són dos dies i ella estava a la meitat. Es va recollir les faldilles i va pujar, Déu! que sensual li va semblar, estar allà amb aquell vestit tan prim tan en contacte amb aquell home desconegut... Però li va agradar, i molt. Van arribar al restaurant i la mestressa, una dona gran i trempada que el semblava conèixer els hi va donar una taula en un porxo blanc des del que es veia el mar, el cel i els estels. Va aprofitar per mirar-se'l ara que hi havia llum, li va semblar molt atractiu, tenia la pell morena del sol, els ulls eren de color de la mel, tenia el nas una mica gran però atractiu a sobra d'una boca de llavis molsuts i ven dibuixats, els cabells eren arrissats i una mica llargs, molt foscos sense ser negres. era una mica més alt que ella i estava molt ben conservat, devia tenir uns cinc anys més que ella, la seva veu era greu amb un to baix, molt dolça. tenia una piga a la galta dreta a la que no podia deixar de mirar, Li va agradar.
Van sopar, van veure vi, van xerrar i quan van sortir, al costat de la moto mentre ella es mirava el mar, ell la va envoltat per la cintura la atreure cap a ell i la va besar, Va ser un bes suau al principi, com per deixar que ella s'acostumés, quan va sentir com s'estremia, va intensificar el bes, a ella li voltava el cap, feia tan de temps que ningú la besava! i d'aquella manera! va sentir despertar el seu cos, sense adonar-se'n es va enganxar més al de ell, el va notar fort i fibrat, les mans de ell van fer un petit recorregut pel seu cos tenint la fina roba del seu vestit entre les seves mans i el cos de ella. ella va tirar el cap cap en darrera amb un sospir que li fugia de dins, ell va aprofitar per passar la seva llengua pel seu coll i ella es va estremir. Quan es van separar i es van mirar als ulls van veure tota la passió entelant les seves mirades. Ell li va dir: "em dic Pierre", amb aquella veu...A ella se li van envermellir les galtes, i li va dir "Jo em dic Clara".
Havia arribat a aquell petit poble costaner per treballar, fugia de la rutina vulgar d'una vida que ja no la podia pair més, li van oferir una feina en un hostal petit, per portar una mica el negoci, atendre el clients, arreglar el hostal i ocupar-se dels petits problemes del dia a dia. ho va acceptar al acte, tot i les advertències d'amics i familiars de deixar una feina estable a la seva edat per començar de nou, quina irresponsabilitat, li havien dit, bé, potser tenien raó, però ella estava al límit de les seves forces, no podia aguantar ni un dia més d'aquella vida insulsa, havia fet cinquanta anys i la vida se li esmunyia ràpidament amb cada moviment de les agulles del rellotge. Estava sola sense parella, sense fills, els cabell cada dia eren més blancs, el seu rostre cada dia semblava més cansat, la seva pell ja no era aquella pell ferma de feia un temps, es va adonar un dia de tardor, quan la pluja afecta més el nostre ànim, es va emmirallar al mirall del bany i de sobte es va adonar del canvis del seu cos, es va deprimir i es va començar a plantejar el sentit de tot plegat. No li va agradar el que va descobrir.
Es va començar a moure i un dia, per mitjà d'un amic de les xarxes socials, es va assabentar d'aquella feina, els amos es volien retirar i no tenien ningú per continuar el negoci, però no volien tancar, li van oferir la feina i si tot anava bé la continuïtat del negoci per part de ella, li va semblar un somni, va tenir una esgarrifança de por, però se la va espolsar i va acceptar. Li varen cedir un apartament enganxat a l'hostal, només tenia una habitació, però tenia bany, una cuina petita, una sala i un petit jardí des de on podia veure el mar. Li va entusiasmar. La feina estava bé, de seguida es va habituar, li va agradar el tracte amb la gent, molts eren estrangers a la primavera i estiu, però no va trigar en aprendre el necessari d'anglès i francès per entendre's ve amb tothom.
Un cap vespre de finals d'estiu va sortir a banyar-se a una platja solitària que havia descobert tot caminant, quan va arribar es va treure la roba, com s'havia acostumat a fer, va mirar el sol que s'enfonsava al mar, i obrint el braços i tirant el cap cap en darrera se li va oferir nua i lliure, amb un somriure als llavis, i es va ficar al aigua va deixar-se portar per les onades suaus, va nedar una mica i va gaudir del plaer tan gran de llibertat i entrega amb la natura. va sortir del aigua caminant a poc a poc capficada en ella mateixa, relaxada i tranquil·la i de sobte, al aixecar la vista, va veure un home assegut en una roca, amb un quadern a la mà que se la anava mirant. Es va sentir ofesa per la intromissió d'aquell estrany en el seu moment privat i íntim. Va anar cap a la seva tovallola es va assecar i vestint-se li va llençar una mirada irada quan passava pel seu davant fent una passa per marxar, va ser quan aquell home molest la va parlar. Li va donar una disculpa per haver-la incomodat, li va dir que no va poder estar-se'n quan va veure la seva imatge tan viva i entregada a aquell moment, el seu cos es mostrava tan bell i espontani que l'havia hipnotitzat. Ella li va respondre si se la estava rifant, amb una cara de malfiança que el va fer somriure, ell li va dir que no, que era pintor, que dementre es banyava , li havia fet un dibuix, que el volia veure?, ella es va acostar desconfiada i va mirar el dibuix, va quedar sorpresa, el dibuix era molt bo, estava molt ven dibuixat, i ella sortia molt afavorida, li va dir que era molt maco, però que ella no era així, ell li va respondre que era com ell la veia. Se'l va mirar als ulls i els va veure seriosos, amb una espurna d'alegria, li van semblar sincers. Ell li va demanar si la podia acompanyar a la tornada, sabia que s'estava al hostal, la havia vist molts dies quan ell passava per anar a la platja a pintar.
Li va explicar que ell era nascut a França, que feia dos anys que vivia allà, havia marxat per trobar nous llocs per pintar i que aquell poble l'havia enamorat. Ella també li va explicar una petita part de la seva vida i així van arribar al poble, la va convidar a sopar, coneixia un restaurant a les afores que feien uns menjars molt bons. Va acceptar i van anar a buscar la seva moto, tenia una d'aquelles que s'assemblaven a les Harley Davison, primer es va espantar, no li agradava gens anar en moto, però després va dir-se que què carai, la vida són dos dies i ella estava a la meitat. Es va recollir les faldilles i va pujar, Déu! que sensual li va semblar, estar allà amb aquell vestit tan prim tan en contacte amb aquell home desconegut... Però li va agradar, i molt. Van arribar al restaurant i la mestressa, una dona gran i trempada que el semblava conèixer els hi va donar una taula en un porxo blanc des del que es veia el mar, el cel i els estels. Va aprofitar per mirar-se'l ara que hi havia llum, li va semblar molt atractiu, tenia la pell morena del sol, els ulls eren de color de la mel, tenia el nas una mica gran però atractiu a sobra d'una boca de llavis molsuts i ven dibuixats, els cabells eren arrissats i una mica llargs, molt foscos sense ser negres. era una mica més alt que ella i estava molt ben conservat, devia tenir uns cinc anys més que ella, la seva veu era greu amb un to baix, molt dolça. tenia una piga a la galta dreta a la que no podia deixar de mirar, Li va agradar.
Van sopar, van veure vi, van xerrar i quan van sortir, al costat de la moto mentre ella es mirava el mar, ell la va envoltat per la cintura la atreure cap a ell i la va besar, Va ser un bes suau al principi, com per deixar que ella s'acostumés, quan va sentir com s'estremia, va intensificar el bes, a ella li voltava el cap, feia tan de temps que ningú la besava! i d'aquella manera! va sentir despertar el seu cos, sense adonar-se'n es va enganxar més al de ell, el va notar fort i fibrat, les mans de ell van fer un petit recorregut pel seu cos tenint la fina roba del seu vestit entre les seves mans i el cos de ella. ella va tirar el cap cap en darrera amb un sospir que li fugia de dins, ell va aprofitar per passar la seva llengua pel seu coll i ella es va estremir. Quan es van separar i es van mirar als ulls van veure tota la passió entelant les seves mirades. Ell li va dir: "em dic Pierre", amb aquella veu...A ella se li van envermellir les galtes, i li va dir "Jo em dic Clara".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)