Fa fred i està fosc, no sap quan de temps fa
que està així, assegut en aquell vell sofà, mirant al infinit, sense moure's. Té
set i li fa mal l'esquena, girant el coll veu el rellotge, però està fosc i no
pot veure l'hora, decideix aixecar-se i encendre la llum, les nou, han passat
tres hores i ni tants sols s'ha adonat, el temps s'ha fet fonedís, s'ha
esdevingut efímer, irreal. com a arribat fins aquí? Recorda que s'ha llevat com
sempre, alegre i amb ganes d'encetar aquell nou dia, el primer pensament a
estat per a ella, fa dos mesos que la va conèixer, estaven tots dos en una llibreria
i ella va agafar el llibre que ell havia escrit, se'l mirava amb interès, el va
obrir al atzar i llegint una pàgina se li va dibuixar un somriure a la cara,
ell es va fixar en la seva cara, era normal sense cap tret especial, però el interès
que va veure a les seves faccions i el somriure el van impressionar, quan ella va
aixecar el cap i se'l mirà va veure uns ulls mol dolços i plens de sentiments,
li va semblar que aquells ulls estaven plens de paraules callades, de
sentiments emmudits, li van venir ganes de fer-la parlar, de posar paraules a
aquells ulls.
Se li va acostar quan ella acabava de pagar el
llibre li va dir:
-Gràcies.
-Perdó?- va dir ella sorpresa.
-Gràcies per comprar el llibre, sóc l'autor.
Ella va obrir molt els ulls, les galtes se li
van vestir de vermell i només va un: "oh".
No s'ho podia creure, aquell simple gest dels
seus llavis per dir "oh", li va semblar el més sensual i tendre que de
feia molt de temps que no sentia. Ella li va dir que havia llegit dos poemes i
que la intensitat i la sinceritat que li havien transmès la havien empès a
comprar el llibre. Van anar a fer un cafè i van estar parlant molt de temps,
van connectar de tal manera que ell no sabia com posar fi a aquella estona tan
agradable. Aquell va ser el principi, ja no es van separar. Ell es va enamorar
tan intensament que tota la seva existència voltava entorn d'aquella dona, va
posar música al seu dia a dia, els poemes li brollaven de la ploma sobre el
paper com si fos la artèria empenyen la sang que el cor bategava entusiasmat i
brivant. No trobava els moments per tenir-la al seus braços, per veure el vi
dels seus llavis que li ennuvolaven els sentits, sentir la seva pell tatuada a
la de ella, sentir-li la respiració, l'alè humitejant-li el coll dementre la passió
esborrava la realitat, les hores, els dies, les setmanes quedaven barrejades en
aquella història tan plena, tan intensa que de vegades li feia por.
I de sobte avui quan la va veure a l'hora de
sempre, es va adonar que havia plorat, es va espantar, un sentiment de derrota
se li va aferrar al cor. La va voler abraçar però ella va posar distància entre
els seus cossos, la veu se li va trencar com un vibre calent al contacte amb el
fred. Li va dir que s'havia acabat, l'havia estat en enganyant, ella estava compromesa,
estava passant una mala època i quan el va conèixer va ser com un glop d'aire
fresc, no es va poder resistir, ell li va tornar la vida, l'alegria, la il·lusió,
s'havia enamorat irremediablement de ell, però feia dos dies la seva parella li
havia dit que estava malalt, tenia un càncer terminal, dos o tres mesos de vida
i fi. Ella es va ensorrar, la pena,la culpa i la vergonya la estaven destruint.
Havia decidit trencar amb la seva relació clandestina i traïdora, per poder
estar al costat del home al que havia fallat i que ara la vida se li escava del
seu cos.
Ell va caure al sofà i es va quedar allí,
sense saber que dir, no s'ho esperava, ella va marxar amb el cap clos i els
ulls inundats de llàgrimes, li va deixar els records de tots aquells moments
que havien viscut tan intensament.
Ara que la consciència havia tornat a ell, va
decidir esperar-la i si ella volia entregar-li la seva vida i el seu cor. Era
la seva llum, la seva força, no podia acabar-se així. Cada dia li escriuria un
poema ple de versos escrits amb la intensitat dels seus sentiments, els seus
dits donarien vida a la seva ploma per que fos ella la que fes de pont entre
els dos cors, mai hi hauria un adéu, mai cauria la foscor sobre aquella
història.
Francesca Reche