AQUELLS MOMENTS

Aquells moments plens de silenci
Aquelles converses en forma de carícies
Aquells moments ens els que només parlen els ulls
I les mans escriuen cançons sobre la partitura teva pell desitjada
Aquells sospirs arrencats amb el recorregut de la teva boca
Pels secrets del meu cos obert a tu, obert per tu
Aquells moments on sobren les paraules i s'omplen de sons callats per les besades
Aquells moments teus i meus, nostres, tan plens de descobertes sota els llençols
I tan buits d'espais entre les meves mans i el teu rostre
Són en aquells moments en els que puc sentir la resposta més tendra i salvatge
                                                                                    dels meus instints
Quan sé del cert que m'escoltes i em descrius.

AVUI ÉS UN D'AQUELLS DIES

Avui és un d'aquells dies en que em donaria de baixa de tota realitat, m'enfonsaria en els teus braços prometedors de sensualitats gaire bé prohibides, deixaria que la calor de la complicitat d'una llar de foc fos l'única cosa que em cobris el cos. Et convidaria a recórrer amb mi els camins amagats dels meus somnis més íntims, sense sorolls més enllà dels nostres gemecs continguts. Amb mandroses carícies et descobriria els amagatalls en els que deses les teves fantasies íntimes i te les pintaria de realitat.
Avui és un d'aquells dies.

COVARD

Marxo en mig de la nit, encara dorms, confiat, esperant que el matí et vingui a despertar. No vull dir-te adéu, per això me'n vaig, fugint en mig de la nit que conspira amb mi. T'he donat un tros de mi, t'he  lliurat la intimitat més callada de mi. No puc dir-te adéu, però ho faig perquè quedar-me seria rendir-me a una realitat per la que no estic preparada a enfrontar. Des de la primera carícia que les teves mans van pintar en la meva pell, des del primer bes que em vas robar quan et pregava que no ho fessis, vaig saber que estava perduda, els teus ulls m'arrossegaven al foc de les teves abrasades, desitjava perdrem, temia perdrem, però sabia que no havia destí per mi si et tenia al davant. Per això marxo a mitja nit, callada, plena de tu i buida de voluntat, covard.

TRENCADISSA

He tornat tard com em sol passar sovint últimament. t'enyoro a cada moment, els minuts, les hores se'm fan eternes des de que no hi ets. Cada racó de la casa em fa pensar en tu. Encara sento la pressió del teu cos contra el meu quan m'enllito a les nits, és com si el teu cos encara s'arrapes contra el meu cercant aquells moments de plaer que tant ens agradaven.

M'he ficat a la dutxa per mirar si l'aigua freda, gaire bé glaçada d'aquest octubre esborra els records que persisteixen en quedar-se arrapats a la meva inconsciència per atacar-me en els moments més febles. He deixat que l'aigua corres per el meu cos nu, però ha tornat tot a mi de nou. Aquell dia en que sense avisar, mentre em dutxa preparant-me per anar a la feina, et vas colar a la dutxa amb mi, vas mirar-me d'aquella manera tant profunda i amb la mirada fosca de desig, em vas agafar amb una mà per la cintura i encrestant-me contra les rajoles em vas besar ferotge, vas recórrer el meu cos amb el neguit de qui creu que ja no ho tornarà a fer mai més, vas guanyar terreny al aigua humitejant el meu cos amb la teva llengua, fins que et vas apostar entre les meves cames, el baf i la pressió del aigua calenta van amortitzar els meus crits de plaer. Em vas treure de la petita banyera estirant-me al terra em vas fer l'amor salvatgement, entre els espasmes de plaer vaig intuir que allò era un comiat. Les llàgrimes van rodolar per les meves galtes en una barreja de delit i tristor.

I vas marxar, t'he esperat durant dies, però avui m'han dit que t'han vist amb la teva dona, que semblava que estava-ho millor. He notat com una trencadissa per dins, en aquell instant he sabut que jo havia perdut, que tot el que m'havies promès havia mort.

En el joc de l'amor de vegades es guanya i de vegades es perd, jo he fet les dues coses, primer vaig guanyar al gaudir de tu en aquelles trobades prohibides, ara he perdut al sentir la teva absència. Pagaré el preu, i pot ser un dia tornaré a guanyar.

TORNARÉ A PER TU (5)

" No havia escrit mai un diari, no he tingut mai paciència però el que he viscut els darrers mesos ho haig de deixar escrit, no puc parlar amb ningú, no sé com me'n sortiré de tot això. Tinc por però no ho puc dir a ningú perquè no vull que li passi res a e Cathal. No té culpa del que està passant, en Cathal no pot evitar-ho, és tot per la terrible influència de "ell." Em fa por, és cruel i pot fer el que vulgui perquè el respecten i no saben com és en realitat. Jo he vist el seu cantó fosc i ell sap que jo ho sé. Em vol fe mal i me'l a fet, ma destrossat per dintre, m'ha matat d'innocència, ja mai més podés ser la d'abans. Cap de nosaltres no ho podrem ser. El nostre món tan alegre i divertit s'ha convertit en un infern de lletjor, traïció i mentides. Estimo a en Cathal, més que a mi mateixa, però m'ha fet molt mal, m'ha destruït la fe. Però l'estimo i sé que ho ha fet influenciat per "ell." Ja no puc dormir tranquil·la a les nits, quan tanco els ulls sembla que ho torno a viure tot, no sé com ho fa, però ens ha manipulat a tots per poder portar endavant la seva perversió.

Tot va començar quan en Cathal i jo ens vam conèixer, ell era un noi molt estrany, era molt atractiu i misteriós, gaire bé no parlava mai, només mirava amb aquella mirada intensa i profunda, era una mirada que semblava que et llegia per dins, em feia la impressió que sabia que estava pensant en tot moment. Va haver un dia en que estàvem passejant per la platja sense parlar, només caminàvem i miràvem el mar. Jo anava escoltant les onades picant les roques i com l'escuma que es formava es desfeia com si fos de sidral. Les gavines cridaven inquietes i el tímid sol que es filtrava per entremig dels núvols m'escalfava la cara. Tot d'una les nostres mans es van trobar accidentalment, vaig notar com un corrent elèctric per tot el cos, el vaig mirar dissimuladament i vaig veure que ell també s'havia sorprès del petit contacte. Va ser un moment, però el meu cos va reaccionar al instant, el meu cos va començar a bategar fort i la meva respiració es va accelerar.

 Feia un parell de setmanes que ens coneixíem, ens vam trobar de casualitat a aquella mateixa platja, era un dia en que jo estava molt neguitosa, havia tornat de Dublín després d'haver deixat una feina que no em feia feliç i una relació que no havia sortit bé, la meva ex parella m'havia traït amb una meva amiga, els vaig enxampar a casa d'ell un vespre en el vaig anar a veure després de estar molta estona trucant-li i que no em respongués, m'havia intranquil·litzat i vaig decidir anar al seu pis, com tenia una clau vaig entrar sense pensar que estava fent res mal fet. Al ser al saló vaig sentir uns petits sorollets que no vaig saber identificar, em vaig dirigir cap a la seva habitació i al obrir la porta els vaig veure a tots dos al llit fent l'amor, vaig tenir temps de mirar-me'ls una estona bocabadada fins que ella no em va veure. Després es va trencar tot. La relació amb ell, amb ella, amb la feina, ja no podia continuar allí. Vaig parlar amb els pares i em van oferir ajudar-los amb la casa d'hostes a la illa.

       Al tornar tenia tanta ràbia a dins que molts dies havia de marxar a treure-la fora, aquell dia de tempesta estava a la platja sota la pluja que començava a caure, havia caigut a terra de genolls sacsejada pels sanglots d'un plor intens quan vaig sentir que algú s'acostava al aixecar la vista, entremig de les llàgrimes el vaig veure a ell. Portava un impermeable llarg gaire bé fins als peus. Els seus ulls brillaven molt, com si ell també tingues uns dimonis que treure de dins. Em va estendre la mà i em va ajudar a aixecar-me. Em vaig perdre en aquells ulls profunds, amb un dit em va eixugar una llàgrima i em va acaronar els llavis.  Em va tremolar tot el cos. Hi ha moments en que trobes a algú i connectes de manera especial, és el que ens va passar a en Cathal i a mi. En aquell instant, sota la pluja freda, amb el cel enfosquit, ens vam quedar aïllats en els nostres ulls, ens vam entendre sense paraules, ell va veure la meva ànima ferida i jo li vaig veure la seva turmentada. Agafant-me de la mà em va portar a sota d'una vauma que hi havia a les roques allà protegits de la tempesta ens vam tornar a mirar, em va tocar una galta amb la mà forta i tèbia i va marxar. Em vaig quedar allà sola fins que va parar una mica de ploure, després vaig sortir corrents cap a casa. Em vaig anar directe cap a la meva habitació, estava envoltada de finestres que donaven a la platja, les nits de tempestes eren quan més m'agradava tot aquell finestral, semblava que estava al bell mig de la tempesta però sense mullar-me. Vaig preparar la banyera amb aigua ben calenta, vaig posar música tranquil·la i encenent unes espelmes vaig tancar la llum, tot va agafar un aire misteriós i íntim. Em vaig treure la roba mirant la platja i em va venir al cap en Cathal, encara que llavors no sabia el seu nom. El vaig imaginar a la platja, mirant-me. Em vaig ficar a la banyera i vaig plorar.

      A partir d'aquella nit ens hem vist més cops, hem parlat i ens em apropat molt el un al altre. Ahir a la nit jo estava a la meva habitació a punt de ficar-me al llit, estava llegint asseguda en una butaca a prop de la finestra per poder veure la lluna i la platja, quan el vaig veure al darrera del vidre, em vaig emportar un ensurt al veure'l allà mirant-me, però ja em començava a acostumar a les seves rareses, era un home molt seriós i misteriós, es notava que portava una càrrega a sobre que el feia ser infeliç. No em volia parlar mai del que li passava, ni de la seva família, però quan parlava d'ella se li enfosquien els ulls, es tornava més callat i semblava perillós. Quan el vaig veure allà mirant-me li vaig fer una senyal perquè entrés, hi havia una petita terrassa a un costat de la habitació, li vaig obrir la porta i es va quedar allà quiet amb el cap clot, els cabells li tapaven el rostre, li vaig enretirar amb una mà delicadament, vaig fregar la seva galta amb el palmell de la mà, tenia la barba crescuda però suau, va aixecar el cap i em va clavar els ulls amb una mirada salvatge, em va agafar de la cintura amb un braç mentre amb l'altre tancava la porta. Em va portar en volades a dins de la habitació sense deixar de mirar-me va tancar els llums, entrava la claror de la lluna, es va apropar a mi agafant-me amb una mà dels cabells i amb l'altre em va abraçar per la cintura, em va obligar aixecar el cap sense deixar de mirar-me, se'm va escapar un gemec d'anhel, volia que em besés, volia sentir les seves mans al meu cos, volia recórrer el seu amb la meva boca per conèixer-li el sabor, va ser com si em llegís el pensament als ulls perquè va deixar anar un brunzir em va besar fort, impacient. El vaig deixar fer fins que es va tranquil·litzar, es va separar una mica de mi i mirant-me als ulls es va treure la roba, jo vaig fer el mateix, molt a poc a poc, no volia que anés ràpid, ho volia recordar per sempre. Quan vaig estar nua em va agafar pels malucs i fent que les meves cames li envoltessin la cintura em va estirar al llit. Primer va ser molt ràpid, era molt gran el desig de tots dos, em va penetrar de seguida, sense deixar de mirar-me als ulls, com buscant un senyal que el fes aturar, però jo el desitjava molt, el vaig agafar per les anques i el vaig enfonsar més en mi. Aquella nit vam fer l'amor unes quantes vegades, cada una d'elles més intensa, més intima, més cercadora de tots el racons del nostres cossos, descobrint el que ens donava plaer.

       La matinada ens va mostrar junts al llit, amb els ulls oberts i el cos satisfet. Em va parlar d'ell, em va dir que a casa seva tenia una situació molt difícil, que intentava solucionar-ho, però que eren una família molt tradicional, tenien uns costums que venien de molts segles en darrera, el volia canviar coses, però era molt difícil, encara no tenia el poder de fer-ho, segons el testament encara havia d'esperar uns mesos per poder agafar el control de la família. Estar amb ella era una prohibició clara, no podia relacionar-se amb gent que no fos de la seva classe social, tenien uns tractats amb altres famílies i ell els estava trencant al estar amb mi. Ho havíem de mantenir en secret per un temps, trobaria la solució. Em vaig quedar parada, pensava que aquelles coses ja no passaven, però li vaig dir que l'esperaria.

     Va marxar abans que els meus pares es llevessin, jo em vaig dutxar i vaig baixar a ajudar a la cuina. Esperava que al vespre o a la nit pogués tornar a venir i tornar a fer l'amor.

      No va venir. El vaig esperar tres dies, al quart ja estava molt preocupada, així que vaig decidir anar al castell a veure si el veia, tenia que saber que estava bé. Vaig anar en bicicleta, el cel es començava a tapar, semblava que tornaríem a tenir tempesta, però hi vaig anar igualment, mai havia tingut por de les tempestes. Em vaig aturar al davant del castell, dubtava si entrar o no, recordava les paraules d'en Cathal, però estava molt preocupada. Em vaig quedar uns minuts mirant el castell i em vaig decidir a entrar, demanaria per ell amb alguna excusa, que ens havíem conegut a la platja per casualitat i que em va prometre uns llibres, no sabia si seria gaire creïble, però necessitava saber si tot anava bé."

AQUESTA NIT A ESTAT TEVA

Aquesta nit ha estat teva.
Has entrat per la finestra oberta dels somnis, has despullat el meu cor de les seves reserves.
Amb mans en forma de coloms has traçat camins fins arribar a la meva voluntat.
La nit a fugit i tu t'has quedat.
Has instal·lat el teu campament en la meva raó desmuntada.
El dia desperta amb la seva normalitat quotidiana.
Al meu interior a nascut un anhel de trobar-te de nou a les portes de la nit i deixar que els meus somnis s'omplin de tu.
Plens de carícies inventades
De besades angoixants per la seva irrealitat.

ET VULL

Estava asseguda en mig del no res, perduda en una vall tranquil·la pintada amb els colors de la tardor. Era una imatge solitària, com ella mateixa, allunyada de tot i tots. Sempre havia seguit el seu nord, moltes vegades era el sud de la majoria de les persones, però ella seguia el seu nord. Creia que era perquè tenia el seu interior girat, que seguia un altre ritme, sentia i actuava moguda per impulses diferent als de la majoria de la gent. Ja de petita havia aprés que ella no era com la resta de nens, de més gran va ser més accentuada la diferència, per culpa d'una família des-estructurada, va haver d'assumir un rol que no era el que li tocava a una noia de la seva edat, però ho va fer, sempre més va tenir el sentit de la responsabilitat i del sacrifici pels que estimava més desenvolupat.

Es va fer gran i s'adonava que tenia com una sensibilitat que li feia sentir més intensament el dolor dels altres en el seu cos. També es va adonar que no li agradava ser com els altres, volia volar, escriure, estimar, oblidar, estar boixa i, quan fos gran, trobar algú que li donés serenor, pau i seguretat. Algú que la fes tremolar cada nit, i que la fes somiar cada dia.

Però no va anar així, va trobar un bon home quan estava més cansada de lluitar, quan havia entrat en la trentena i encara no havia pogut viure per ella, encara vivia pels altres, havia de cuidar la seva família. Van passar els anys, anys bons, plens d'amor, amb un home bo que l'estimava i la cuidava. Però el seu cor, el seu cos, la seva ànima, plorava, no era feliç, sentia unes cadenes, estenia les mans i sentia el contacte d'uns barrots imaginaris però tan reals barrant-li el pas a poder volar. Sentia un fort sentiment de culpabilitat i de desagraïment. Però no podia ser feliç. Era com un animal tancat que no parava de donar voltes nerviós i de tant en tan es feia mal, es feria per sent que era viu, el dolor li demostrava que era viva.

I un dia el va conèixer, tan diferent a tothom que havia conegut fins ara, agosarat, apassionat, intel·ligent, sensible. El mirava des de lluny, l'escoltava parlar, li mirava els moviments, fins que un dia ell es va adonar que ella era allà. Li va començar a dir paraules que la feien somiar, tremolava només de pensar-hi, la feia sentir, li va despertar les ganes de cridar. Van quedar un dia sols i van parlar hores i hores, despullant les seves ànimes solitàries i decepcionades i es van trobar. Ell la va besar la segona vegada que es veien, tot i que ja ho hagués fet la primera, ella notava la voluntat d'ell de controlar-se i esperar, però aquell dia, després de estar mirant com el sol es ficava al mar, la va mirar als ulls amb una mirada plena d'anhel contingut, agafant-la per la barbeta, la va acariciar amb els llavis, primer una galta, després el llavi superior, després l'inferior, fins que la mà d'ell la va agafar per darrera del coll i va fer que les seves boques s'unissin en un nus d'ales i tendresa. Es van fer l'amor allà mateix, sota la lluna, cada carícia d'ell li vestia el cos d'estels, cada racó d'ella es va omplir amb la força d'ell, es van descobrir els secrets de la pell i van inventar un llenguatge per dir-se "et vull."

Eren persones adultes, de les que ja no tenen edat per enamora-se i saltar quan picava el telèfon, però es va estimar amb la força del final, amb l'ànsia del ens queda el avui, demà serà un regal que estarà embolicat amb les teves carícies.

Fins que ella es va despertar i va veure que ell no hi era, havia marxat al seu món interessant i ple. Ella es va quedar allà sola, amb el cor destrossat, però l'ànima plena de vida. Es va dir que si li havia passat un cop, li podia passar un altre, mai l'oblidaria, però ara no tenia barrots que l'impedissin obrir les ales, ara volaria fins que pogués trobar aquell cor que fos

CONTINUAR

Estava davant del mirall, es preguntava qui era aquella dona que la mirava amb cara de cansada. Veia reflectit el rostre cansat, amb bosses a sota dels ulls que li donaven una aparença de tristor, la pell estava magrentina, hi havien arrugues als costats dels ulls i la boca.

Es va mirar el cos nuu, ja no era el seu, o sí, però no el reconeixia, quan feia que estava tan desmillorada? Havia tingut tres fills, mala sort amb la feina, ara tenia una que la obligava a fer deu hores diàries per un sou insuficient, i no es podia permetre el luxe de deixar-la. Havia de llevar-se molt d'hora, després de haver anat a dormir molt tard, es llevava morta de son i d'esgotament, de vegades li feia l'efecte que no podria treure aquell atrotinat cos del llit. A les tardes, sense haver pogut dinar gaire, començava la lluita per que la seva família fes la seva vida passant per sobre de la d'ella. Recollir la canalla de l'escola, portar-los als extraescolars, que amb prou feina podien pagar, córrer a casa a fer el dinar del dia següent, el sopar del vespre, la feina de casa, molts dies no es podia ni dutxar. Quan ja tothom estava al llit ella queia morta al seu.

El seu home feia el que podia, però el darrers temps estava molt atabalat, volia parar-se al bar a fer una cervesa, per desconnectar, deia. Mentre que ella ni tant sols ho podia pensar. Ell també treballava moltes hores per un sou irrisori, però a casa només havia de llevar els nens i dur-los a l'escola, ella havia deixat preparada la roba i l'esmorzar. Però semblava que allò li semblava massa. Ella no podia anar mai al cine, ni al bar amb les amigues, no tenia temps ni diners, però ell sí que ho feia. Quan tornava, de vegades ho feia tard i ella l'escridassava, bolcava en ell tota la seva frustració. Ell li deia que estava lletja, que ja no es cuidava, que la seva amiga tal estava encara de bon veure, sense parar-se a penar que aquella amiga no tenia els problemes que tenia ella. Els desaires i el mal humor d'ell la feien posar de molta mala lluna, els darrers temps es barallaven molt i per tot.

Ara davant del mirall, davant d'aquella dona desconeguda, una llàgrima li rodolar galtes avall fins que va caure al buit, com ella, semblava que cada dia queia una mica més al buit... Li feia mal tot el cos, estimava la seva família, però li feia mal el cos. Es preguntava si el seu matrimoni suportaria aquella prova, ja no feien l'amor, quan? Amb quines forces? Per què? Era molt trist no sentir la necessitat de l'escalfor i la passió del seu home, ell tampoc semblava tenir gaires ganes, ja no la buscava a la dutxa, en mig de riures apagats per no ser descoberts, ja no sentia les seves mans per sota del llençol les nits fredes d'hivern per donar-se escalfor entre paraules tendres. Les llàgrimes continuaven caient galtes avall, era aquesta la vida que havien volgut? Ja no estava segura, ella volia viatjar, comprar-se roba, anar a ballar, veure als ulls del homes que encara era atractiva. Que lluny estava tot allò de la seva realitat.

Va respirar fons empassant-se els mocs i es va vestir, no tenia temps per debilitats, segur que l'any vinent seria diferent. Es va prepara per anar a buscar la canalla i tornar a començar.

No havia temps per plorar.

MÚSICA

He tancat els ulls un moment mentre tu tocaves amb tendresa les tecles del piano, ho feies de manera distreta, sense voler tocar cap cançó en concret.
Les notes que els teus dits anaven creant eren com carícies que volaven cap a mi.
He obert els ulls i he trobat el teu esguard, les nostres mirades han fet un duet amb les notes del piano, he sentit el que em volies dir.
Has continuat tocant, jo m'he acostat a tu, he deixat que les meves mans seguiren el ritme que marcaves, les notes anaven puixant i baixant, has deixat el piano per continuar fent música sobre la meva pell.

NOTES D'AMOR

Música de jazz sonava en la sala
Gent que reia i parlava amb veus estridents
Em vaig perdre en el so de les notes
Em vaig refugiar als braços del saxofon d'en Miles Davis
Cada nota era el record d'una carícia descoberta en el recer d'una barca oblidada
 D'una platja solitària que acomiadava el sol moribund
Dues boques que parlen d'amor sense paraules
Llengües que dibuixen desitjos callats en la pell sensibilitzada per l'anhel
El piano despulla els cossos del amants deixant les pells al recer de la lluna
Una mà que es recolza en la meva espatlla nua em torna a la realitat
Uns ulls foscos emmirallen els meus pensaments
La mà estesa em prega un ball
Uns moviments sinuosos em desperten el desig de viure el que he somiat
La música t'ha dut a mi per escriure les notes d'una cançó d'amor.

TORNARÉ A PER TU (4)

       Vaig arribar a la casa molt espantada i angoixada. Havia pres la decisió d'escriure tot el que m'estava passant, no podia deixar que el meu cervell oblidés res de tot el que estava vivint, des de que vaig veure per primer cop al home de les roques que tenia la sensació incomoda i desconcertant de que moltes coses eren fruit de la meva imaginació, de que jo ho creava, però no sabia el perquè. Al entrar a la casa vaig sentir l'olor de menjar, havia oblidat que era l'hora de dinar. Vaig entrar a la cuina i, demanant disculpes, vaig dir que en deu minuts baixava. Em vaig anar a refrescar una mica, estava molt alterada i a sobre semblava que la tempesta volia tornar, segur que tindríem una altre nit moguda.

       Quan vaig baixar a dinar ja estava més tranquil·la, el matrimoni Odhram ja era a taula, m'estaven esperant, jo no tenia gaire gana però no els vaig voler molestar després d'haver arribat tard sense avisar. Al seure a taula vaig notar que el matrimoni estaven com nerviosos, semblava que em volien dir quelcom però que no trobaven la manera de fer-ho. Vaig parla jo, per intentar relaxar l'ambient:

       -He anat fins al castell dels Kerry, és una construcció fabulosa, m'ha impressionat molt. No hi eren els amos i no he pogut demanar si me'l deixaven visitar. M'agradaria veure'l per dins.

        Em va semblar que aquest comentari encara els posava més neguitosos, la senyora Kerry semblava més nerviosa del que era normal en ella, aquell aire de estar al aguait semblava que avui era més pronunciat. Ell semblava estar més encorbat, la seva cara encara era una mica més pàl·lida. Tenien bosses fosques al voltant del ulls, semblaven preocupats.

      -Senyors Odhram, no els vull molestar, però m'han explicat que al castell hi vivia un noi, el fill dels Kerry, però que feia molt de temps que no sabien res d'ell. M'han parlat d'un accident fa molts anys, però no sabien gaire més. És cert? On és el noi, bé ara ja deu ser un home adult, m'han parlat de que tot això va passar fa uns quants any...

       Em va saber greu perquè segur que tot allò els feia pensar en la seva filla, que tampoc tenia clar que se n'havia fet de ella. Però necessitava saber que estava passant. Es van mirar amb una mirar furtiva. Va semblar que prenien la decisió de que parlés el senyor Odhram:

       -Bé, senyora, tot això va passar fa molt de temps, les coses és molt millor deixar-les estar. Si es remou gaire el passat aquest es pot despertar i potser que no sigui bo.

       -Perdoni'm senyor Odhram, però és important, només vull saber si el fill encara hi viu al castell o no.

        -Miri, fa molt de temps que va passar tot, va ser una desgracia, un accident. Es veu que el noi estava mirant al mar a sobre de les roques que hi ha al final del poble, aquelles tan altes i escarpades, era un dia en el que hi havia una tempesta molt violenta, en aquest indret acostumen a ser-ho molt. Diuen que una onada se'l va endur, que el va fer estavellar-se contra les roques. El van poder rescatar molt mal ferit. Fa molt de temps i la família del castell no en parla dels fets. Són gent molt reservada i no és un tema agradable de recordar.

      -En sap greu, és una història molt trista. Però si ell encara hi fos per aquí es sabria, oi? algú l'hauria d'haver vist en un lloc o altre, oi?

     -Ningú no la vist pel poble. Tothom vam pensar que si encara es viu deu viure en un altre lloc. Tenen casa a Londres, potser està allà.

      -Bé., moltes gràcies, no els volia molestar. No tinc gaire gana, vaig a la meva habitació a treballar una mica. Gràcies de nou.

      Em van saludar amb un moviment de cap i vaig sortir de la cuina. La tempesta s'estava preparant, tot estava fosc, el cel començava a il·luminar-se amb llamps, encara no tronava, però no creia que trigués gaire.

     Un cop a la habitació vaig decidir prendre una dutxa ràpida i posar-me a escriure. Un cop al bany em vaig despullar, quan anava per ficar-me a la dutxa una esgarrifança em va recórrer l'esquena, els pèls del clatell se'm van eriçar. Tenia la sensació de no estar sola, de que algú o alguna cosa m'estava mirant. Vaig girar la vista a poc a poc cap a la finestra del bany, a fora tot era fosc, de tant en tant un llamp donava una mica de claror fantasmal, això no em va tranquil·litzar, em vaig ficar a la dutxa i vaig deixar que l'aigua em regalimés pel cos tens, em vaig ensabonar a poc a poc intentant que la pau afluixés els meus nervis tensos. Em vaig començar a relaxar, era agradable sentir l'aigua calent a la pell, el sabó suau i amb olor a herbes m'asserenava el cervell, vaig recordar la nit abans quan vaig veure al home de les roques, la seva mirada, l'expressió sensual de la seva boca, era molt atractiu, em vaig començar a excitar, vaig deixar que les meves mans acariciessin el meu cos imaginant que eren les d'ell. Era com si el sentis, com si ja l'hagués sentit abans, amb els ulls tancats la meva respiració es començava a accelerar, mentre els meus dits acariciaven el meu entrecuix amb moviments rítmics, em va semblar sentir la seva veu roca a cau d'orella dient alguna cosa que no entenia, cada vegada estava més excitada, de sobte amb una sacsejada em va sorprendre un orgasme molt intens. Amb els ulls tancats encara i la respiració entretallada, vaig sentir la seva veu al meu oïda un altre cop  ara sí que el vaig entendre... Em vaig espavilar de cop. Vaig obrir la cortina de la dutxa d'un cop de mà i vaig sortir fora de la banyera, era com si ell fos allà dins, com si pogués sentir el seu cos enganxat al meu mentre m'acariciava, primer m'havia excitat, però al sentir el que em deia, tot d'un plegat em vaig espantar... "Aine" va dir... I ho va dir amb una força, amb un desig tant intens que vaig sentir com un reconeixement, com si no fos la primera vegada que ho sentis...

     Estava espantada, però de por en el sentit estricte de la paraula, era com una angoixa interior, un anhel, por a la pèrdua. Era com si dins del meu cap uns records lluitessin per sortir a la llum, com si hi hagués alguna cosa que volgués parlar i no pogués. Era desesperant tot plegat. Vaig anar cap a l'habitació i, encara nua, vaig mirar cap a fora, tenia l'esperança de veure'l, volia parlar amb ell, qui era l'home de la nit abans?  Atractiu i misteriós. I l'home del castell amb mitja cara desfigurada i l'altre mitja tan semblat a l'altre que semblaven la mateixa?

       I tot d'una vaig recordar el diari... el que hi havia a sobre de la taula i ja havia oblidat del tot, el vaig agafar i al obrir-el vaig veure un nom escrit a la primera pàgina: " Aine". Al darrera de la pàgina hi havia escrit: "Cathal" i "Mo." Vaig agafar l'ordinador i vaig cercar la paraula "Mo", la vaig trobar: "Amor" en gaèlic. Devia ser el nom d'una noia i la paraula "amor". Tenia tota la pinta de ser un diari. El vaig començar a llegir.


 

     

TORNARÉ A PER TU (3)

       Em vaig despertar amb el so de les onades i els crits matiners de les gavines. Estirant-me fort els braços i les cames em vaig adonar que estava somrient, vaig obrir els ulls i vaig poder veure com el sol començava a brillar fort al cel, potser avui tindríem un bon dia! Em vaig asseure al llit amb les cames penjades i encara somrient, semblava com si acabés de fer l'amor. vaig pensar. I de sobte ho vaig recordar, vaig recordar la nit anterior, la tempesta l'home que ara sabia que es deia Cathal, i les imatges que vaig tenir, però no estava segura si eren un somni, un record ho si havia passat. Era tot molt estrany. Baixaré a esmorzar i demanaria per ell, segur que estava allà allotjat, si no havia marxat, com em va dir ahir. Vaig córrer cap el bany a rentar-me la cara i a pentinar-me. Quan vaig estar vestida a punt per baixar em va assaltar la por, i si tot havia estat un mal son d'una nit de tempesta? I si començava a perdre la raó? potser la vida solitària d'aquella illa tenia aquell efecte sobre les persones, però llavors, per què ho sentia tot d'una manera tan intensa? per què tenia l'absoluta seguretat de que tot era real? Vaig decidir baixar.

        A la cuina vaig trobar el matrimoni Odhran, estaven feinejant preparant l'esmorzar, estaven sols ni rastre del home d'ahir.  

        Vaig dir "bon dia" i em vaig asseure pensat si els hi demanava o si esperava a veure si ells em deien alguna cosa. Al final vaig decidir demanar-lo.

       -Senyors Odhran, hi ha algú més allotjat a la casa?

       -No senyoreta, només vostè, és temporada baixa- va Dir el senyor Odhran.

        -Però ahir em va semblar veure a un  home a la casa, durant la tempesta.

       -No, senyoreta- El va secundar la seva dona- A aquesta època no sol haver-hi gaire gent.

        No vaig voler discutir més, tot era molt estrany, però ja ho esbrinaria més endavant. Potser no volien que ho sabés, potser tenien llogaters sense declarar a hisenda, o ves a saber. Aquell dia ho ompliria en buscar alguna història per poder escriure que era al que havia vingut a la illa.

       Em vaig abrigar bé i vaig sortir de la casa, feia sol però l'aire era fred. Vaig dirigir els meus passos cap el poble, vaig trobar un Pub on poder fer un te i fer petar la xerrada amb la gent del poble. Era un lloc molt acollidor, una mica fosc, però molt autèntic. Al darrera de la barra hi havia un home d'uns seixanta anys, cabell blanc, cara vermells i uns ulls molt blaus, tant que semblaven blancs. Em va saludar amb un cop de cap mentre eixugava gots. Vaig a anar a asseurem a una taula i agafant el menú vaig triar un te i unes pastes típiques de la zona. Em va venir a demanar una dona, vaig pensar que devia ser la muller de l'home de la barra, era grassoneta i morena, amb la pell molt blanca i plena de pigues, vaig pensar que de jove devia de haver set molt atractiva. Quan em va portar el li havia demanat va semblar que tenia ganes de xerrar i com que jo necessitava saber unes quantes coses li vaig fer un somriure i va ser com una invitació.
 
        -Vostè és la dona que s'està a cal Odhran?

        -Sí, estic passant uns dies.

        -I com està? li agrada?

        -Doncs, la veritat és que sí, la casa és molt còmoda i els senyors Odhran molt amables,

        -Sí, ara la casa està molt bé. Fa uns anys era diferent, aquesta família ha passat lo seu...

        -Niam, vols callar, dona, aquesta senyora no deu voler que la molestis...

        -Oh, no em molesta, m'agrada una mica de companyia.

         -Calla, Meabh, a la gent li agrada parlar amb mi, si no ja m'ho dirà, oi, senyora?

          -Es clar, no pateixi, em dic Natàlia.

          - Molt de gust, Natàlia, es quedarà molt de temps?

          -Niam...

          -Què, Meabh? ja has sentit que no li fa res.

          -Niam, tinc una petita curiositat, els senyors Odhram no tenen fills? No he vist cap foto, ni en parlen mai.

          -Bé, Natàlia- Va dir, la dona amb un to confidencial fent una ullada al seu home per comprovar que no la interrompria de nou- Van tenir una filla, molt maca, una mica salvatge, una noia amb el cap ple de somnis i idees rares, era molt afectuosa, però una mica massa innocent.

         -Ah, sí? i que se'n va fer? no he vist cap fotografia ni res que pogués fer pensar amb aquesta noia.

          -Ui, no, fa molt de temps que no hi viu, va ser un assumpte molt estrany... Crec que va marxar, no ho sap ningú del cert, va estar embolicada un temps amb el fill dels senyors Kerry, els del castell que hi ha al penya-segat. Són els senyors més importants de la zona, bé, més que un castell, és una fortificació que un dels seus avantpassat va guanyar amb una de les trifurques amb el rei Enric VIII d'Anglaterra li van concedir. Sempre havia estat una família molt complicada. Ara ja no, es clar, són altres temps, però encara es creuen els amos i senyors de la zona.

          -Sí? I aquest home, encara hi viu allà?

           -No, crec que va marxar, va haver-hi un accident o quelcom semblant, ell va quedar bastant mal parat. Però no ho sé del cert, són una família molt tancada.

          - Ahir, durant la tempesta, vaig veure un home a sobre de les roques que hi ha al final del poble, sap si hi ha algú més passant uns dies al poble?


          -No, Natàlia, vostè és l'única, aquesta època sol ser molt tranquil·la.

          -Bé, potser era algun veí del poble...

            -No li vaig voler dir que després el vaig veure a la casa, tot era molt estrany. Vaig pagar i donant-li les gràcies per tot em vaig acomiadar. Quan estava a punt de sortir del pub la dona em va cridar.

           -Ara que hi penso, en Cathal, el fill dels Kerry del castell, es va barallar amb el seu pare per una qüestió d'unes terres o quelcom semblant, no ho recordo, això va passar quan el noi va tornar de la universitat. Recordo que se'n va anar a viure a cals Odhran, ja tenien la casa d'hoste, no era tan maca com ara, però ja es dedicaven al negoci de l'hostaleria. Crec que va ser quan es van conèixer els nois, en Cathal i la Aine, la filla dels Odhram. Però no sé que va passar, tot ho van mantenir en secret les dues famílies...

          -Moltes gràcies, Niam, ha esta un plaer parlar amb vostè.

           -Torni quan vulgui, la vida al poble en aquesta època és molt avorrida, és agradable parlar amb algú altre a part del meu home.

            Em vaig dirigir cap a la casa pensant en tot el que m'havia dit la Niam, era molt interessant, però no explicava l'estranya visita de l'home d'ahir a la nit a la casa. Vaig decidir anar amb el cotxe fins al castell, estava una mica lluny per anar a peu. Era molt misteriós tot plegat i volia esbrinar on era en Cathal, i qui era aquell home d'ahir, podria ser que el fill del castell encara estigués per la casa d'hostes? Si era així, per què m'havien dit els senyors Odhram que no hi havia ningú més a la casa?

           Al arribar a la casa vaig trobar al senyor Odhram al jardí, li vaig dir que volia anar fins al castell dels Kerry, em va semblar que es posava pàlid, però  de seguida va mudar l'expressió de la cara i em va demanar si volia un mapa, li vaig dir que sí, el vaig seguir fins a la sala d'estar i obrint un calaix em va donar un, quan li agafava de les mans em va mirar fixament als ulls i em va dir que anés amb comte, que la gent que hi vivien al castell no eren gaire amables. Li vaig donar les gràcies i vaig sortir de la casa. Cada cop era tot més misteriós.

           Al cap de vint minuts Ja hi era al davant del castell, era impressionant, feia una mica de por, amb aquell cel tant ennuvolat, aquelles pedres fosques pel pas del temps i aquella soledat, em van fer venir una esgarrifança, però vaig continuar fins al jardí, allí em vaig parar i vaig mirar cap a les finestres de la planta baixa, semblava que no hi havia ningú. De sobte, per una cantonada del edifici va sortir un home que semblava un jardiner, duia un davantal, botes altes i un carretó ple d'herbes. El vaig saludar, ell es va treure el barret i es va eixugar la suor del front amb la màniga de la camisa, em va tornar la salutació i em va mirar amb curiositat.

        -Bon dia, que podria visitar el castell?

         -Bon dia, senyora, ho sento però no esta obert al públic, Els amos són fora, no hi ha ningú que la pugui atendre.

          -Oh, quin greu, m'estic a la casa d'hostes del poble, a cal Odhram i m'agradaria conèixer el poble i la seva història. El castell és magnífic!

           -Ho sento, però jo no puc fer res. Els senyors no tornaran fins d'aqui un mesos.

           -Puc caminar pel jardí?

          -Bé, suposo que no hi cap problema...

           -Gràcies, és vostè molt amable.

             Em va saludar amb una mà i aganat el carretó va marxar. Vaig donar la volta al castell, era realment impressionant, tot i que des d'allà no es veia el mar, el podia sentir furiós encara, semblava que tornaríem a tenir tempesta, sentia l'olor de la sal i la humitat. Vaig arribar a un racó amagat, semblava un lloc gris i trist, estava com separat de la resta de la construcció. De sobte, em va semblar com si algú em mirés des d'una de les finestres, em vaig girar i em va semblar veure el reflex d'una cara al vidre, era una cara espantosa, deformada, tenia una part del cap sense cabells, li faltava la cella dreta i l'ull d'aquell apart de la cara estava més obert del normal, amb una expressió de sorpresa. Li faltava la meitat del nas i la boca tenia una expressió de crueltat, li faltaven els llavis d'aquella meitat de la cara. Vaig tenir un ensurt molt gran, però quan es va girar per amagar-se al veure's descobert, vaig reconèixer el home d'ahir a la nit. El cor em va saltar del pit, estava tremolant, com podia ser? Ahir el seu rostre era perfecte, era el home més atractiu que havia conegut mai. Aquell monstre no podia ser el mateix, m'havia confós! Estava realment espantada, estava segura del que havia vist... o no? Era la mateixa sensació d'ahir... Estava desconcertada i espantada.

   

TORNARÉ A PER TU (2)

   Vaig sentir com un formigueig al veure aquells ulls, era com si un reconeixement se'm despertés al cervell. Va sortir del bany, jo em vaig quedar un moment palplantada al mig del terra fred del bany, la foscor es filtrava per la finestra i de sobte un llamp seguit d'un fort tro va omplir de llum pàl·lida la estança. Cada vegada que un llamp il·luminava la platja podia veure el mar espumós com si es volgués ficar dins la casa. Semblava que reclamava quelcom perdut. Va marxar la llum, al quedar a les fosques, sols podia veure per la irreal claror que entrava de la tempesta. Em vaig dirigir cap a la habitació, estava buida, no hi era, només hi havia una espelma a sobre de la taula rodona que hi havia al costat d'una finestra, estava envoltada de dues cadires molt còmodes, la feia servir per llegir i escriure contemplant el paisatge d'aquella fantàstica illa. La espelma no hi era abans, al acostar-me vaig veure que hi havia un llibre vell i una flor que no havia vist mai, era de color blau i negre, els pètals eren suaus i feia una olor molt dolça i fresca. Vaig mirar al voltant però estava sola, al agafar el llibre i obrir-el em vaig adonar que era un diari d'una dona creia que jove per com escrivia. Vaig llegir unes quantes pàgines i em va semblar un diari d'aquells que escriuen algunes persones per tenir constància del que va passant per les seves vides. Aquella dona semblava que vivia a la illa, hi havia referència de paisatges que no m'eren desconeguts. El vaig tornar a deixar sobre la taula i vaig sortir de la habitació per intentar esbrinar a on havia anat a parar aquell home tan estrany i tan misteriós.

   El passadís era fosc i estava en silenci, el matrimoni Odhran devien estar al seu apartament. Era tot silenci, només sentia els trons cada vegada més forts, semblava que la tempesta estava ben bé a sobre nostre. Al final del passadís hi havia una escala que semblava portar a les golfes, vaig pujar cap a dalt a poc a poc, duia l'espelma en una  mà, i amb l'altre feia pantalla perquè no se m'apagués. Pujava amb una mica de aprensió, no havia estat mai en aquell cantó de la casa. Al arribar a dalt vaig trobar una petita sala antiquada però molt acollidora, molt al estil irlandès. Al fons de la sala vaig veure una porta, la vaig intentar obrir a poc a poc i aquesta va cedir. Una claror de llum es filtrava per la petita escletxa de la porta entreoberta, la vaig acabar d'obrir i em vaig trobar amb una estada que semblava una biblioteca i dormitori. Hi havia molts llibres en prestatges a la paret, una taula per escriure amb una gran cadira, al costat hi havia un gran sofà, al altre cantó, mig tapat per uns cortinatges, es podia veure un llit. Semblava que no hi havia ningú, em vaig apropar als prestatges per mirar els llibres, al cap d'un  moment les mans se'm van quedar fredes, un calfred em va recórrer la columna, el cor em va començar a bategar de pressa. Em vaig girar a poc a poc i allà estava ell un altre cop, assegut al sofà, amb les llargues cames creuades, mirant-me fixament, els ulls li brillaven molt, als llavis tenia un mig somriure que amb la poca llum li donava una expressió una mica cruel.

   Al girar-me del tot vaig recordar que només portava la bata de dormir, aquesta deixava veure més del que jo volia del meu cos. Aixecant el cap li vaig demanar qui era, ell em va mirar fixament i gaire bé sense moure's em va parlar:

   -No em recordes?
   -Ho hauria de fer?
   -Potser no, ha passat molts de temps, però jo no t'he oblidat.
   -Ho sento, de que ens coneixem?
   -Ja ho recordaràs. Vols seure un moment, si us plau?
   -Crec que seria millor que marxés, demà podem parlar a l'hora d'esmorzar.
   -Demà pot ser tard. No sé si encara hi seré.

   Em va semblar estranya la sensació de reconeixement que sentia amb aquell home tan estrany. No el coneixia, estava segura, però al mateix temps era com si no em fos desconegut del tot. Vam estar allà parlant una estona, els seus ulls s'enfonsaven  en els meus amb una mirada intensa, com si busques trobar a algú, després em mirava les mans, i un cop que es pensava que no el mirava, el vaig veure mirar-me el cos. Era excitant estar allà amb ell, em sentia salvatge, lliure, expectant, era com si esperés que passés quelcom esperat, però què? Tot era misteriós. A la fi, li vaig dir que em retirava, es va posar dret i quan vaig estar al costat de la porta el vaig sentir al meu darrera, sentia la seva respiració a la meva espatlla nua, tèbia, humida, tremolosa, sense girar-me em vaig cobrir la pell nua i vaig intentar obrir la porta, ell va posar la seva ma a sobre d'aquesta per evitar-ho, una esgarrifança de por, d'expectació i excitació em va recórrer tot el cos.

   -Espera un moment, si us plau.
   -Haig de marxar, és molt tard...
   -Girat...- va dir fluix-  girat...

   Ho vaig fer a poc a poc, el tenia molt a prop, podia veure com el seu pit pujava i baixava per la respiració continguda. Em va fer aixecar el cap posant la seva mà suaument a sota de la meva barbeta, quan els nostres ulls es van trobar, el meu cervell va projectar imatges que jo no havia vist mai, érem ell i jo besant-nos en un llit, el llit estava mig amagat per uns cortinatges de gasa blanca, la habitació feia olor de mar, ho veia tot com a través d'un tel, però sentia com el desig m'afogava, notava les seves mans per tot el meu cos, milers de corrents elèctrics em sacsejaven cos i ment, sentia el gust de la seva boca, la suavitat intensa dels seus llavis, sentia els seus cabells a la meva panxa. I crits de plaer, sentia crits de plaer mig afogats. Em vaig sobresaltar per la força d'aquelles sensacions, ell ho va veure i posant els seus llavis molt a prop del meu oïda va dir: "Aine" i sense saber com ni perquè vaig dir: "Cathal."

   Em vaig espantar molt, donant-li una empenta el vaig allunyar de mi, tant ell com jo respiràvem fort, ell tenia els ulls molt lluents, com febrejats, jo estava tremolant, estava espantada, que estava passant?

 

TORNARÉ A PER TU (1)

   Em trobava asseguda al porxo de la vella casa on passava uns dies de retir. Era una petita casa de cara al mar, era blanca amb la pota pintada de color verd. Totes les cases d'aquell petit poble estaven a la vora del mar, era un poble al costat de Dublín, era tranquil i silenciós. Menys al estiu, segons em van dir els veïns amb els que havia parlat, llavors venia molta gent a gaudir de la platja, aquesta història està ambientada a la tardor i jo sóc catalana, es a dir, que quan em van dir que algú hi anava a aquella platja per banyar-se em va venir fred. Però suposo que ja estaven acostumats a aquell clima i a aquelles agües glaçades.

   Feia dies que estava voltant per Irlanda i, per casualitat m'havien parlat d'aquell poble, vaig llogar una habitació en un White Cottage, era una casa molt maca amb habitacions blanques amb vistes al mar, al estiu devien ser molt maques però ara, al setembre amb els dies tempestuosos que estàvem tenint feia una mica de basarda mirar per les finestres. La meva habitació tenia finestres a dues de les seves parets, el que, a la nit, amb tempestes com la d'aquesta nit em posaven realment nerviosa.

   Durant el sopar, que compartia amb els amos de la casa ja que no hi havia ningú més, em van explicar tot d'històries d'aquells contorns, la pluja picava amb força als vidres de les finestres i els llamps feien que tot agafés un color pàl·lid i tenebrós. Aquelles dues bones persones no tenien res de diferent de la resta de persones de la illa, però ara, allà tots tres sols i amb aquell temporal, les seves cares semblaven haver agafat un aire misteriós. Eren alts i prims, ell tenia l'esquena una mica encorbada, ella era nerviosa, semblava que sempre estava a l'aguait, Mentre estàvem sopant i parlant, bé ells parlaven, jo només me'ls escoltava amb molta atenció, m'encanten les històries de misteris, tot i que després no podia dormir, però mai havia donat l'esquena a un perill que m'excités. Tenien les cares plenes de pigues, ell havia treballat de pescador fins que van heretar aquella casa i es van muntar aquell negoci, van invertir tots els estalvis en modificar una mica la casa i els havia quedat molt maca. No tenien fills, o això em vaig pensar jo ja que no hi vaig veure cap foto per en lloc que m'ho fes pensar, ells tampoc no s'havien referit mai a que en poguessin tenir.

   Després de sopar vaig sortir a fora a passejar una mica com feia cada nit, semblava que havia parat una mica la tempesta, l'aire era net i fred, tot estava en silenci, només sentia el mar, les onades encara eren una mica embravides, però era com si la calma volgués tornar a envair-ho tot. Em vaig encaminar cap a la platja estava deserta i tranquil·la, el cel encara estava cobert de núvols gruixuts i grisos. Anava caminant amb el cap clot pensant en totes les sensacions estranyes que estava sentint en aquell lloc, sempre havia estat una persona molt sensible i intuïtiva i des de que estava aquí els meus nervis estaven una mica alterats per la meva imaginació. Quan vaig ser a l'alçada d'unes grans roques que sortien del mar i quedaven ancorades a la platja, en aixecar la vista, vaig captar una visió una mica esgarrifosa, estava allà sola, lluny del poble, el cel plomis feia que tot estès ple d'un silenci espès, d'una quietud falsa, hi bufava un aire fred que no s'adeia amb aquella sensació de ambient tancat, era com si tot s'hagués aturat, i allí, sobre les roques, amb un abric o capa amb mànigues que es movia amb el vent, hi havia la figura d'un home.

   Portava els cabells llargs deixats anar al vent, semblava capficat, la postura de les seves espatlles denotaven una tristesa o una preocupació profunda. Me'l vaig quedar mirant intentant esbrinar quin podia ser el motiu d'aquella càrrega, d'aquella tristor, quan es va girar i va semblar que em mirava, vaig sentir els seus ulls clavats en mi sense veure'ls, em va recórrer una esgarrifança, a l'hora que l'estomac em feia un salt d'emoció, com si hagués algun record a dintre meu que que s'hagués despertat al veure aquell home. Donant mitja volta vaig desfer el camí cap a la casa, de tant en tant em girava per mirar si encara hi era, continuava allà, immòbil i solitari.

   En arribar a la casa ja era fosc, vaig anar cap a la cuina, era buida, em vaig preparar una tisana per dormir, tenia problemes per fer-ho des de feia molt de temps, me la vaig emporta cap a la meva habitació i vaig tancar la porta. Vaig anar al bany i preparant un bany calent amb sals aromàtiques, vaig posar música suau, deixant la tassa a la vorada de la banyera em vaig despullar. Al quedar-me nua dempeus al mig del bany em va venir una esgarrifança que em va fer girar cap a la gran finestra que ocupava gaire bé la totalitat de la paret del meu darrera, per uns segons em va venir la imatge del home de les roques de la platja, per un instant va ser com si ell fos allà fora, darrera l'obscuritat de la nit mirant-me, el més estrany era que allò no m'espantava, vaig sentir com una alegria d'un retrobament llargament esperat. Em vaig ficar a l'aigua, i vaig deixar anar un sospir, vaig tancar els ulls mentre m'anava bevent la tisana. Em vaig adormissar o no sé com explicar-ho, però de sobte vaig obrir els ulls i el vaig veure assegut  al costat de la banyera, s'havia tret l'abric, duia unes botes altes, uns pantalons estrets negres, com d'anar a muntar a cavall i una camisa blanca amb mànigues amples i el coll descordat fins a mig pit deixant entre veure el vell arrissat i negre que cobria una par del seu pit. No em vaig espantar, era com si l'estigués esperant. Ell tenia el cap cot, els cabells agafats a la part del darrera del cap amb una cua fluixa, els seus cabells eren negres i arrissats, un manyoc de cabells li cobrien la cara, al mourem va aixecar el cap, em va mirar amb aquells ulls negres i ardents, com si la seva ànima estigués cremant, tenia unes pestanyes espeses i corbades. el seu nas era gran però li donava una expressió de caràcter i fermesa, els seus llavis entreoberts eren vermells i plens, va semblar voler parlar però es va aixecar i em va donar la meva bata. Em vaig aixecar, l'aigua regalimava el meu cos, ell em va mirar i una guspira es va encendre en aquella foscor.

 

CAMINAR PEL TEU COS

Caminar pel teu cos amb la emoció de la descoberta
Enfonsa-me en el mon dels teus secrets
Sentir com sense avís, el teu rostre pren possessió de la meva quotidianitat
Les teves mans tèbies em fan vestits a mida
Les teves tempestes són els baluards per les meves quietuds
No importen les nits d'insomni, no importen els dies morts
Tot està ple de les imatges de les nostres batalles íntimes
De les derrotes consentides, dels sospirs muts pels llavis mossegats
Caminar pel teu cos amb la emoció de la descoberta
M'allibera de desitjos reprimits.

POTSER ENS TROBAREM

Et buscaré.
Em buscaràs.
Potser ens trobarem.
Els nostres ulls seran el mirall d'alló que hem callat.
Parlaran els nostres llavis amb silencis emmudits per les besades imaginades.
Ens trobarem el dolç, ens trobarem els dos.
Ens trobarem els anhels.
Teixirem un món  per desar els sentits i l'omplirem de carícies trobades.

RECORDAR CAMINS

Els vidres estaven entelats, feia una hora que estàvem allà dins tancats xerrant, esperant que parés de ploure, però no semblava que ho hagués de fer, ens havíem aturat en un marge de la carretera, al costat d'un bosc, no en coneixíem més que de haver parlat un parell de cops en la sala de cafè de feina, però havíem connectat, era la primera vegada que estàvem sols i erets molt interessant, tenies moltes coses que explicar i jo moltes ganes d'escoltar, m'agrada que m'expliquin vivències. M'explicaves la música que t'agradava, i me l'anaves posant, era jazz, m'agrada el jazz. De sobte un llamp va inundar de llum el cel, va omplir de claror l'interior del cotxe i ens vam trobar mirant-nos als ulls, quan es va fer fosc de nou, vaig trobar el teu alè a la meva galta, em vas dir que feia molt que et mories per besar-me, i jo, lliscant els meus dits pel teu cabell arrissat i fosc, et vaig dir. "fes-ho." Va ser com tornar a tenir vint anys, ens vam besar fins que els llavis se'ns van inflar, les nostres mans van començar a descobrir el cos del altre, i al cap de poc, estàvem al seient del darrera traient-nos la roba. Va ser excitant i revelador. 

Ara estic asseguda al meu despatx i per la porta entre oberta et puc veure al teu, de tant en tant em mires i somrius, i jo penso que potser m'escaparé al magatzem a buscar folis o el que sigui i esperaré a que em segueixis, un cop allí, crec que ens podríem perdre entre els pilots de material d'oficina i al terra, damunt de tota aquella impersonalitat ens podríem tornar a trobar els cossos per recordar els camins que ens van portar al estassis aquella nit de pluja.  

TEMPESTES

Enxampats per la forta tempesta, a estat sobtada i intensa, en el moment més inoportú, més impensable. Ens estàvem discutint, com fèiem últimament per qualsevol futilesa, de vegades sense gaires motius, semblaria que les discussions eren les úniques que fèiem amb passió, sense pensar en si tenim temps o estàvem cansats, simplement les teniem.
 
   No recordo el motiu, potser tampoc n'hi havia cap, recordo que sentia una pressió a la panxa, com si volgués sortir corrents, fugir d'aquelles paraules tan aspres, d'aquell to tan fred que prenen les discussions de dos cors perduts en el temps i l'espai del desamor o de, simplement, el tedi. Vaig aixecar la vista al cel i vaig veure com es tornava blau intens, amb gruixuts núvols, com cares sorrudes, una veu a dins del meu cap va dir: "plourà." vaig continuar discutint fins que el so ensordidor d'un tro va tapar les nostres veus.

    Em vaig agafar als teus braços, tu em vas abraçar per protegir-me, i un sentiment de seguretat, de confort va passar volant suaument pel meu ànim cansat i ferit. Les primeres gotes ens van trobar allí indefensos, a mi se'm va escapar una rialla i tu em vas mirar els llavis i després els ulls. Em vaig quedar submergida a l'espai segur del teu pit, al palmell de les mans trobava la duresa dels teus pits, em vas prémer fort fent que el meu nas ensopegués amb el vell del teu pit que sortia pel espai deixat pels botons descordats de la teva camisa, vaig inhalar la teva olor masculina. I ho vaig recordar tot, tots el moments de tendresa, de carícies, de petons que havien habitat entre els dos.

   Mentre la pluja freda ens queia a sobre cada vegada més intensa, em vas besar, vas emmotllar els teus llavis als meus, els vaig trobar humits i tebis, amb urgència retrobada em vas buscar la boca. El cap em va esclatar, va ser com, si de sobte, tot prengués color, com si el cel s'hagués obert i tot s'omplís de llum. Em vas agafar de la ma i vas començar a còrrer, els meus peus xapotejaven en els bassals  del terra i el meu cor saltava dins del meu pit com un ocell a la primavera. Vas trobar el resguard d'una escala vella i fosca on ens vam refugiar, podíem sentir els trons i la força de la tempesta a uns pocs metres de nosaltres, no poguérem trobar l'interruptor de la llum, el lloc feia una olor estranya i desconeguda.
 
   En aquell moment tan allunyat de la discussió de feia uns moments, ens vam trobar mirant-nos als ulls com si fos la primera vegada, com si fóssim uns desconeguts. Mirant-te sense deixar de somriure, et vaig estendre la ma, i en aquell moment ens varem fondre en un embolic de braços i roba, no ens va importar que algú entres o sortís d'aquella fosca escala, no teniem temps de pensar, ens havíem tornat amants apressats per un desig oblidat. Recolzada l'esquena contra la paret, testimoni mut d'un renaixement inesperat de la nostra passió, et vaig sentir entrar dins de mi, ens varem besar amb desesper i deler, no va parar de ploure ni de llampegar, cada llamp il·luminava els nostres cossos i cada tro amagava els gemecs.

   Les tempestes de final d'estiu poden reviure el que semblava mort.

   Et torno a estimar, em tornes a mirar. Els crits s'han tornats murmuris.
 

ME'N VAIG

    Quina por que em feia la soledat. Quina mena d'angoixa se'm ficava al estomac fent que el món em semblés un lloc inhòspit i perillós. Fins que vas arribar tu, Tu l'has omplert de llum i seguretat, d'instants preciosos que m'ajuven a caminar per aquest camí ple de sotracs que és la vida. No és que depengui de tu, ni que no pugui viure sense tu, ni que si no és amb tu res no tingui sentit. És que des de que tu vas entrar en el meu petit espai m'has donar llibertat, m'has donat la visió d'un horitzó ple d'esperança i color, he aprés a deixar les cadenes que duia penjades a la meva voluntat.

    Vas entrar com un matí de tardor, tranquil, madur, ple d'olors que em feien pensar en un bosc a punt per deixar caure els seus fruïts de novembre. Te'm vas presentar amb aquella arrogància una mica tibada i una mica infantil. Jo seia sola en la taula d'una cafeteria, intentava descriure el meu món perdut en una llibreta de fulles opaques, però no podia aconseguir que el meu bolígraf plasmés el que el meu cor cridava, era com si la intuïció ja et sentis arribar. Estaven totes les taules plenes, era un lloc petit, la meva tenia tres cadires i em vas demanar si podies ocupar una. Em vaig sorprendre perquè hi havien més, però vas triar la meva, tot i el meu aspecte trist i solitari, tot i que anava sense maquillar, i duia uns texans gastats i una dessuadora gastada i vella. Però, malgrat el meu aspecte que cridava al rebuig, tu em vas triar.

    Et vaig fer un gest amb l'espatlla d'indiferència i vaig treure la meva bossa d'una de les cadires, et vas asseure al davant meu, a l'altre cadira vas deixar el casc de la teva moto, jo el vaig mirar a cua d'ull, després vaig mirar la teva samarreta, era negra amb una calavera, vaig pensar que la teva persona s'avenia amb el meu estat d'ànim d'aquell dia mig ennuvolat. Vas demanar un te amb educació i bones maneres fent que una de les meves celles s'aixequés amb sorpresa, havia donat per fet que series un groller amb la teva manera de vestir i tot plegat. Quan la cambrera et va servir, em vas mirar, no ho vaig veure però vaig sentir la teva mirada al meu cap. Despès em vas dir que miraves els meus rinxols castanys, que et feien pensar a les fulles dels arbres a la tardor. Per fi et vaig mirar, vaig deixar la llibreta i tirant-me cap enrere en la cadira et vaig guaitar, fins que em vas parlar.

   I ja no vam para de parlar en tota la nit, fins que quan tancaven la cafeteria et vaig dir si volies donar un passeig, no sabia que em passava però no volia que desapareguessis, no ara que t'havia trobat. Em vas agafar de la mà i vam començar a caminar. I així vam estar molts mesos. caminat sense preses agafats de la mà, tu em seguies els pasos que jo creia que em marcaves tu. Em vas ensenyar a ser lliure, a confiar en la vida, a estimar sense barreres.

    El primer dia que em vas fer l'amor em va semblar que era la primera vegada que ho feia, els teus llavis em van despertar sensacions mai conegudes, quan les teves mans em van treure la roba deixant el meu cos nuu al teu bavant i els teus ull el van acariciar primer que elles, vaig sentir un fort desig de sentir-te, d'olorar-te, de deixar.me anar sense pensar, només sentir. Em vas ensenyar camins que vaig recórrer amb delit, el teu cos va ser el meu paradís.

   I així fins avui, has fet del món un lloc agradable per viure, fas que els dies tinguin sentit.

  Ara me'n vaig, ara ja se volar sola, ja no tinc por, no ploris després de que no hi sigui, perquè hi seré, he aprés a ser part dels arbres, de les flors, dels ocells. Encara que el meu cos estigui arribant al seu final, tots els meus sentiments, les meves estimes sempre hi seran i tu, tu que m'has ensenyat el que és viure des de dins ser'as una part de mi. Et tocaré els cabells quan t'adormis, et besaré quan somiïs amb mi, et parlaré amb el vent, t'estimaré encara que no hi sigui.

    Ja no estic sola, ni tinc por, ara poc caminar.

UN PETIT VERS

En un petit instant has omplert de colors un dia gris.

Només amb un vers ple de paraules que omplen de música el silenci.

Amb quatre ratlles em fas viure la nit omplint-la de carícies, de besos, de sospirs.

Encara no t'he sentit la pell, encara do m'has encuirat amb tendresa, encara no has callat els meus llavis amb besades.

Però amb un petit vers has desat records en els meus buits, i has fet que els batecs del meu cor siguin lleugers com el batec de les ales d'una papallona que descobreix el món per primera vegada.

LLUITA

Avui em vull perdre en la foscor dels teus ulls
Afogar-me en el mar salvatge dels teu llavis
Lluitar sense reserves amb el teu cos per ser la que gaudeixi o ofereixi més plaer, tant és, sempre guanyo
Per acabar refugiada en els teus segurs braços
Sentint aquella olor dolça que desprens després de la lluita.

FR.

NIT D'ESTIU

Sentir la nit al cos cobrin-te la pell d'estels que la lluna amb petons et fa brillar. Sentir-te de vellut per fora i copsar el foc d'unes mans acarician-te.

FR.

CALOR

    Aquesta història pot semblar impossible, però juro que és veritat, tot i jo mateixa moltes vegades dubto de la seva veracitat. Era un dia calorós de juliol, feia anys que no patíem una onada de calor tan intensa, feia setmanes que no podia dormir, estava realment esgotada, tenia un humor de mil dimonis, tot el dia tancada a la feina, després a casa, perquè a on es pot anar quan tot crema, quan l'aire és respirable,? No podia fer esport perquè el cos no em responia, em dominava una feblesa que em quedava sumida en un estat d'autèntica mandra. M'havia discutit amb la meva parella per una ximpleria realment, però aquest ambient antinatural em feia estar insuportable, feia dies que no teniem sexe, com vols? els cossos estaven contínuament suant i enganxosos, qualsevol activitat sexual em resultava molesta. Vaig marxar de casa i em vaig demanar que carai faria ara i tot d'una em recordar de la Montse, una amiga que havia fet a les classes de Ioga, era una mica excèntrica, especial, diferent a tota la gent que havia conegut fins ara, però em va agradar, sempre em passa el mateix, després m'emporto desenganys, però bé, sóc com sóc i no tinc remei. La vaig trucar li vaig demanar si la podia anat a veure per xerrar una estona, em va contestar que sí que m'estava esperant, al darrera de la seva veu suau i tranqil·la podia sentir una música de relaxació, em vaig imaginar que devia  estar fent Ioga, i no sé perquè la vaig imaginar despullada, amb la pell brillant d'algun  oli terapèutic, amb els cabells tapant-li a mitges els pits, les seves llargues i ben formades cames estaven adornades amb un braçalet al turmell que les feien molt atractives. Des de que la vaig conèixer que m'havien assaltat tot de pensaments lèsbics que mai abans havia tingut, deu ser la calor.

    En arribar al davant de la porta de casa de la Montse, em van assaltar uns dubtes, em feia la impressió que si traspassava aquella porta les coses canviarien. Però vaig picar a la porta de totes formes per ser fidel a la meva personalitat contradictòria. Va obrir la porta i em va mirar fixament als ulls, em va donar la sensació de que ja sabia el que em neguitejava, fa fer un somriure i em va convidar a passar  amb un gest, era una casa molt acollidora, plena d'espelmes i quadres de boscos i rius, de Budes i altres imatges que no vaig reconèixer però que donaven una sensació de tranquil·litat i pau. Al fons de la sala d'estar hi havia una porta de vidre que donava a una piscina amb un jardí ple de flors que feien molt bona olor. Em van venir ganes de banyar-me'n.

    Em vaig deixar caure a sobra d'una mena de sofà ple de coixins, deixant anar un sospir me la vaig mirar, ella va riure i em va dir que semblava una ànima en pena, li vaig fer una ganyota i li vaig explicar tot, la baralla amb en Lucas, com em sentia aquelles setmanes, tot. Es va asseure al meu costat i em va dir que em podia ajudar però que havia de confiar en ella, que m'havia d'alliberar de tots els prejudicis o tabús que pogués tenir, mirant-la als ulls un moment li vaig dir que hi confiava, que endavant. Em va agafar de la ma per ajudar-me a aixecar-me i em va du al jardí de la piscina, em va començar a treure la roba, vaig fer un pas en darrera amb cara de sobtada i em va dir que hi confiés, la vaig deixar fer, em va despullar mirant-me sempre als ulls, després es va treure ella el vestit de gasa que duia quedant totalment nua, vaig sentir u  pessigolleig al entrecuix d'excitació, era molt bonica i misteriosa. Em va dir que tanqués els ulls i va començar a cantar una cançó estranya amb una veu molt dolça, vaig sentir com una corrent d'energia positiva  per tot el cos, em va posar els dits fins i delicats a sobre dels ulls fent que la meva ment quedés totalment en blanc, no pensava, no sentia res més que la seva veu encantada i les seves mans suaus, em va tocar els llavis molt dolçament, després el coll fent que el meu cap es tirés cap en darrera, com fent-li lloc per que pogués arribar a tota la meva pell, em va acariciar les espatlles i els braços, va agafar la meva cintura i molt suaument va anat pujant fins als meus pits  fent que dels meus llavis sortís un sospir de plaer, els va acariciar com mai abans ningú ho havia fet. Vaig sentir primer el seu alè dolç a la meva, després els seus llavis de vellut, els va fer lliscar fins al meu coll al temps que les seves mans baixaven per la meva esquena fins als malucs, em vaig haver d'agafar a la seva cintura per no caure, les cames se'm tornaven de goma, tenia una pell molt suau, vaig enfonsar el meu cap entre el seu coll i l'espatlla, deixant que la meva llengua degustés el seu sabor, vaig sentir com s'estremia i això em va excitar encara més, els seus dits havien arribat al meu sexe, el va començar a acariciar i ja vaig perdre tota consciència de qui era, amb qui i a on. Em va estirar a sobre de la gespa fresca i em va començar a recorre tot el cos amb carícies prohibides fins ara per la meva naturalesa tradicional, jo la vaig imitar, vaig seguir cada línia, cada plec del seu cos, mai abans havia tingut una experiència semblant. Vaig tenir el orgasme més intens de tota la meva vida i vaig sentir com ella també arribava a dalt de tot del seu plaer. ens vam quedar allí estorades mirant-nos als ulls.

    Al cap de un parell d'hores i una altre sessió de carícies, vaig marxar cap a casa, relaxada i com si hagués tornat a néixer. Aquella nit vaig fer l'amor amb en Lucas com si fos la primera vegada, inclús vam fer servir una joguina que teniem guardada i que no havíem fet servir mai. Aquella nit vaig dormir com mai.

   A la Montse la veig de tant en tant, les nostres trobades son.... Bé, ja ho explicaré un altre dia.

   

 

NO VULL UN RECORD

No vull conformar-me amb el teu record
No vull viure una vida de moments prestats
Ets massa important, massa intens per a mi
Tot s'ha tornat una espera de la pròxima trobada
Tot es torna passat, per què el present vola ràpid
Tot és una voraç espera del demà
Em desperto al meu llit solitari, amb la pell freda
Les mans buides, els llavis secs
Els records es barregen amb la realitat
Recordo o somio que els teus llavis han devorat els meus?
Les teves mans han lliscat per la meva pell fent que esclati el desig?
La teva llengua ha fet camins que t'han dut al centre del meu plaer?
El teu cos s'ha  reclinat sobre el meu mentre enfonsaves el teu cap en el meu coll?
Les teves mans han enlairat els meus malucs per buscar la unió de la nostra  intimitat?
Sento les teves carícies al meu cos, els teus llavis han deixat petjada en els meus
Sento el gust, la teva olor, el teu tacte, però no sé si és real o he tornat a somiar.

LES NITS D'ESTIU ET RECORDO AIXÍ

La nit és calorosa, la meva pell està freda malgrat la calor, la finestra està oberta deixant passar la claror de la lluna i una suau brisa que fa ballar les cortines. La son no vol endur-se el meu cos cansat. Sento una gota de suor regalimant pel meu coll fins al mig dels meus pits, tinc els mugrons erectes per la mica de vent que es filtra per la finestra recorrent el meu cos. De sobte la porta s'ha obert i al marc apareixes tu amb un pot ple de glaçons, estàs despullat,com m'agrada veure't, amb el teu pit cobert per una fina capa de pel que dibuixa un triangle des de els pits i baixant cap el teu ventre encara pla. El teu sexe es mostra orgullós entre les teves cames ben formades.

Recolzar-me'n en els colzes he fixat la meva mirada en els teus ulls, una corrent elèctrica m'ha sacsejat el cos, he sentit el desig despertar amb tota la força que només tu em provoques, t'he convidat  a acostar-te obrint una mica les cames i deixant-te veure allò que a tots dos ens fa gaudir tant. Pujant al llit m'has mirat i agafant els meus genolls has separat més les meves cames, has agafat un  glaçó i has fregat el meu sexe que, al poc, ha fos amb la seva escalfor el petit glaçó. Amb un altre has dibuixat el contorn dels meus pits. fent camí cap la meva panxa, al mateix temps les teus llavis han demanat la meva boca que s'ha ofert a tu amb deler.

Les nits caloroses d'estiu et recordo així.

DESOBEINT LA RAÓ

Segona part.

  La Esther es va llevar el matí després del desconcertant cap de setmana am,b una forta ressaca de sentiments. Senti en el més profund del seu cor que havia comés un error, un gran error. Com ho havia de portar ara tot plegat, com seria tot a partir d'aquest cap de setmana. Va anar cap el mirall del bany i es va mirar a la cara, els ulls li lluïen d'una manera diferent, a les galtes tenia dues taques vermelles d'emoció i els llavis exhibien un somriure estúpid, d'aquells que només tenim quan estem enamorats. Això no era bo, no.

    Es va vestir i va anar cap a la feina, avui seria un dia dur si no es podia concentrar, treballava en una floristeria, li encantava la seva feina, sempre envoltada de mil flors de brillants colors i perfums fantàstics, des de feia dos anys la portava ella, els amos li havien confiat la botiga, ella ho feia de gust. En arribar es va posar la bata que duia per feinejar al jardí i al hivernacle. Va sentir una vibració a la butxaca de la bata, va treure el mòbil i va veure que tenia un missatge d'en Miquel, el va obrir i el llegir:

    "Com estàs, Esther? He passat un cap de setmana genial amb tu, li he estat donant voltes i no sé com dir-t'ho sense fer-te mal i sense perdre la nostra gran amistat. Saps que et necessito i que t'aprecio molt com amiga, ets molt important per a mi. No sé perquè he perdut tan el cap aquests dos dies, sempre t'he he trobat atractiva, però per sobre de tot està la nostre amistat. No li puc dir a la Glòria el que ha passat entre nosaltres, saps que mai no havia fet res així, sempre li he estat fidel, jo no sóc d'aquesta mena. Que en penses, Esther? creus que sóc molt cruel? Creus que ja no et mereixo com amiga? Creus que ens podríem veure per parlar?"

    Es va quedar glaçada amb el telèfon a la ma, li estava dient que per a ell havia estat un error? satisfactori, però un error? Va començar a recordar la nit passada, el moment en que ell la havia besat a la cuina, quan la va aixecar per portar-la a la habitació. Un cop allí la va deixar a sobre del llit besant-la, resseguint amb la llengua els seus llavis, introduint-se a la seva boca fent que el cap li voltes, li va acaronar els pits, jugant amb els mugrons, primer amb les mans i després amb la llengua, ella va sentir com tot perdia sentit tret d'aquelles carícies, el seu cos es va començar a moure per demanar més. Li va baixar per la panxa entretenint-se un moment en el seu melic, li va mossegar suaument les cuixes, les hi va separa i va començar a acariciar el seu sexe amb passió, a la Esther se li va escapar un crit i li va agafar el cap amb les mans com perquè no marxés. Quan ella va pensar que ja no podria més i va esclatar en un orgasme ven fort, ell la va penetrar, li petonejava el coll mentre la anava empeguen cada vegada més intensament, ella el va envoltar la cintura amb  les cames i amb els braços es va agafar fort a la seva esquena, com si tingués por de caure l abisme al que ell la estava portant. Quan va  acabar es van adormir abraçats el un al costat del altre, a mitja nit es van despertar amb gana, van fer una mica de sopar, quan van acabar ell es va acomiadar per anar-se'n a casa.

    I ara li deia que tot havia estat un error? Però si havia estat el millor polvo que havia fet en molt temps! No es podia creure que ell no hagués sentit el mateix que ella, simplement li semblava impossible. Li va contestar el missatge.

    "De de bo et sembla que no va significares per a tu, Miquel? No et vull pressionar, saps el que penso de tot això, però es que a mi em va sembla increïble. Clar que respecto el que tu vulguis fer, mai et voldria retenir a la força, però, no creus que si va passar tot allò és perquè tu també ho volies? Potser que la teva relació amb la Glòria no sigui ta bona com dius? Bé, no et vull atabalar, naturalment que serem amics, signifiques molt més per a mi que una trobada calenta. Si vols parlar ja saps on sóc."

   El va enviar i va esperar el que ell decidia, no pensava suplicar res, havia començat ell, ella ja ho volia, sí, però ell ho va començar. Quan va ser l'hora de dinar va anar a un parc que quedava a la vora de la botiga, tenia tres hores per dinar, quan feia bo sempre anava a aquell parc, hi havia un llac artificial i un bosc que feia molt bona olor a pins, s'estirava a sobre de l'herba a descansar i a llegir una estona i després anava a caminar o a córrer pel bosc. Va ser en aquell parc on van quedar dos dies més tard per parlar, en Miquel li va dir que l'acompanyaria a dinar i podrien xerrar.

    Quan ella va arribar  ell ja hi era, havia estès una manta a sobre de l'herba i havia preparat un picnic. Molt maco, va pensar la Esther, així no serà tan difícil que et perdoni, oi? -va pensar ella.  Però quan el va veure amb aquella camisa negra i els texans que li marcaven el cul d'aquella manera que a ella li agradava tant, va pensar que potser podria jugar una mica. El mal ja estava fet, ara a ella li havia agradat, i estava segura de a ell també. Se li va acostar, el va mirar i va esperar que fos ell el que parlés, no li pensava posar fàcil, d'això res. Ell la va agafar de la ma i acostant-se li va fer dos petons a les galtes, ella va mirar de que els seus llavis quedessin molt a prop i li va posar una ma al pit, sentint per sota de la camisa el vell que li cobria el pit, ell va dubtar un moment, la Esther es va adonar que no era indiferent a la seva proximitat. Van seure va dinar i ell li va tornar a explicar tota la història que ja li havia dit en el missatge. Ella l'escoltava mirant-li els llavis i els ulls quan parlava, es va asseure de manera que ell pogués tenir una bona vista de les seves cames, que ell de tant en tant movia per mostrar una mica més, es va adonar que es posava nerviós, de tant en tant, de manera casual, li tocava un braç, una cuixa i ella veia com el tacte suau de la seva pell no el deixava indiferent. Li va proposar de fer un passeig pel bosc, ell va accedir, van anar caminant i parlant, de tant en tant ella deixava que el seu cos es recolzés contra el d'ell, ell en un acte de reflexa la agafava de la cintura, la Esther podia sentir com la seva ma s'estava una mica més del conte al baix de la seva esquena, gaire bé fregant el final d'aquesta. Van arribar a un lloc en el que ella li agradava aturar-se a descansar, ell es va recolzar en un arbre i la mirava amb aquella mirada fosca del cap de setmana, ara sabia que la desitjava tant com ella a ell.

   Se li va acostar a poc a poc, fins que ell va haver de abaixar el cap per mirar-la, ella li va posar una ma al pit, amb l'altre li va agafar la cintura dels pantalons, amb un murmuri va dir el seu nom, ell va respondre i la va besar, amb passió, com quan veus un pastís i no el pots menjar i un dia, per fi ho fas, ho fas amb golafreria. La Esther el va besar amb tota la força que li demanava el cor, va baixar la ma que tenia al pit i va ajudar a l'altre a descordar-li els pantalons. Els hi va abaixar una mica per poder acariciar-lo bé, ho va fer amb les mans i poc després ho va fer amb la boca, fins que ell va esclatar. En Miquel va asseure's al seu costat, ella es va estirar a l'herba i agafant una ma d'ell  la va fer pujar pel mig de les seves cuixes fins que va trobar la suau humitat  del seu sexe, va fer que els seus dits la acariciessin, a poc a poc es va descordar el vestit deixant els seus pits a la vista d'aquell home que tant desitjava, va fer que acostes el seu cap  a ells i els hi va oferir amb un gemec. El va respondre ve, la va acariciar fins que ella va esclatar

DESOBEINT A LA RAÓ

    Es va despertar després d'aquella nit boja, li feia mal el cap i tenia la boca seca. Com carai havia arriba a casa? No recordava res. Es va aixecar i va anar cap el lavabo, quan anava a obrir la porta va sentir el soroll de la cisterna del bater i es va sobtar, qui collons hi ha allà dins, donant dues passes cap al darrera va esperar. En obrir-se la porta va veure sortir amb cara de son a en Miquel que se la va mirar, li va dir "bon dia" apropant-se li va fer un petó al llavis. Es va quedar allà palplantada esperant que el seu cervell li donés senyals de que tornava a funcionar i li passava el viscut la nit abans.

    Es va dirigir cap a la habitació i el veure estirat damunt del llit despullat i en posició com de convidar-la a acompanyar-lo.

    -Miquel, tinc el cap desert, em pots dir que ha passat,o creus que és millor que no ho recordi?
    -Apa, Esther, no fumis que no ho recordes -va dir tapant-se amb el llençol, el que va ser una llàstima perquè el que veia li estava agradant molt, Déu, com li agradava en Miquel!.
    -Disculpa, però crec que em vaig excedir amb les copes ahir, com a minim va estar bé? -li va demanar amb un mig somriure.
    -Noia, per a mi sí, ja volia tornar-ho a repetir...
    - Molt bé, perdona'm un moment, vaig a donar-me'n una dutxa, si vols a la cuina hi ha cafè, hi trobaràs coses per esmorzar.

    Va anar cap a la dutxa i obrint l'aigua freda es va ficar sota del aigua, va deixar anar un sospir i tancant els ulls el seu cap va començar a funcionar. Al acte va pensar que no podia ser, li venien imatges de la festa d'ahir, recordava haver ballat molt, haver begut massa i a en Miquel, ja feia mesos que sentia una gran atracció per ell, però mai no hagués intentat res, estava compromès i era el seu amic i confident, però s'havia despertat quelcom a dins seu que feia que cada vegada que el veia li vinguessin ganes de tirar-se a sobre d'ell i treure-li la roba,.. Massa temps de sequera, potser.

    Va sortir de la dutxa i mentre s'eixugava li van venir els records al cap. Déu! Va ser ell qui l'havia seduït! Recordava la pista de vall i com des de allí havia trobat la mirada d'en Miquel, no li treia els ulls de sobre, ella es va començar a moure una mica provocadora per a veure què, i ell li va fer un gest de que s'apropés, recordava ser al seu davant i que ell la havia agafat per la cintura i la havia apropat a ell, recordava com havia sentit el seu alè humit i calent al seu coll, recordava l'esgarrifança que li va recórrer l'esquena. Va sentir els llavis d'ell tocaven la seva orella i com amb veu ronca li havia dit que la desitjava, que ja no podia aguantar més, La Esther va notar com tremolava tota ella, feia tan que ho volia allò que ara li va venir un atac de pànic, el cor li va començar a bategar fort, se'l va mirar i va veure com tenia la mirada enterbolida pel desig. Li va tocar la cara i mirant-lo al fons dels ulls el va besar. Ell la va prémer fort contra el seu cos i ella va poder trobar l'excitació d'en Miquel. Allò la va fer desesperar, va notar com les mans d'ell li engrapaven els malucs  i baixant cap a les cuixes li posava la ma per sota de la faldilla, va sentir que li faltava l'aire quan la seva ma va arribar a les seves calcetes i separant-les delicadament li va acariciar el sexe. Recordava tot allò i li va pujar tot el foc de la nit passada, va anar cap a la cuina i el va trobar allí, fent l'esmorzar.

    -He recordat alguna cosa, Miquel.
    -Sí? -li va dir girant-se per mirar-se -la -Que en penses?
    -Que és una llàstima que encara no ho recordi tot.

    En Miquel va deixar estar la cafetera i es va apropar a la Esther, la va agafar pel cinturó del barnús i la apropar a ell mentre els seus ulls es trobaven i es convertien en dos pous foscos on es van enfonsar tots dos, amb una ma li va desfer el llaç,mentre que amb l'altre la va agafar pel clatell i va buscar els seus llavis, la seva boca. A ella li estaven venint imatges de la nit abans, el seu cervell començava a desfer-se de la boira. En Miquel li va treure el barnús mentre ella li treia els pantalons. No s'ho podia creure, tot allò estava passant. La va agafar a collportar cap a la habitació.

   

VOLA

El meu cor batega i fa com si vola
A cavall d'un núvol recorre distàncies
Agosarat salta i cau i cau
El vent el fa planejar com a una fulla
Caiguda d'un arbre a la tardor
La crida dels teus desitjos l'ha portat fins a tu
El meu cor batega i fa com si vola
Quan tu obres la porta que el porta fins a tu

RINXOL

Hi ha un rinxol que, rebel, s'arrissa per sobre de la teva orella. 

Aquest ris capta tota la meva atenció sobre qualsevol altre fet.

Em resulta més eròtic que altres imatges que la meva imaginació pugui construir.

La meva ma vol volar, sense voluntat, cap a ell per, dolçament, acaronar-lo.

I, alhora, acariciar aquesta orella, que coqueta, es deixa amoixar pel rinxol rebel.

Els meus llavis resseguirien el dibuix de la descarada orella, fins arribar al teu coll.

Allà jugaria a besar-te, mentre els meus dits investiguen l'obertura de la teva camisa.

DESENGANY

     Aterres en la realitat amb un aterratge forçós, sense tenir a punt els paracaigudes, ni la llanxa salvavides, sense saber ben bé com has arribat fins aquí. Després d'un temps en el que tot semblava anar-te de cara, en el per fi havies trobat la persona amb la que connectaves, amb la que podies fer l'amor després d'una apassionada baralla, a la que podies obrir la teva ànima sense disfresses, mostrar la teva cara real sense maquillatge, la feina rutllava en el sentit correcte, tot allò que planeges sembla que creix per donar bons fruits. I de sobte, un dia, la bombolla esclata com si no hagués existit mai, només deixa un petit polsim de records, un regust a la boca que et recorda que sí que va existir, però que ja no hi és.

     Així em vaig trobar jo aquell dia, frustrada, decepcionada i brutalment portada d'una revolada a la terra. Feia tres mesos que havia conegut un home, un d'aquells que et fan sentir especial, dels que penses que son com un ancora que et mantindrà sempre surant al costat d'un port segur. El vaig conèixer a principi de primavera, voltava per Barcelona un dia de vacances, intentava descobrir nous racons, visitar museus, i comprar algun llibre. Mentre estava asseguda en una terrassa d'un bar en una aplaça del barri gòtic llegint un llibre que havia trobat en una petita botiga de segona ma, em vaig sentir observada, al aixecar la vista el vaig descobrir, estava assegut dues taules més enllà, llegia la premsa i tenia una tassa de cafè al davant. Tenia el cabell fosc amb metxes platejades a les temples, els ulls eren de color ametlla molt vius i intensos. Tenia la pell morena, com si passes molt temps al aire lliure, anava vestit amb camisa de màniga curta de color blau clar, portava uns texans que en aquell moment ni ho va veure, però més tard es va adonar que li quedaven molt bé.

     Al aixecar la vista els meus ulls es van trobar amb els seus, jo estava mig despistada, encara ficada en la història que estava llegint, em va costar uns segons enfocar la vista a la realitat i adonar-me que ell intentava cridar la meva atenció amb mirades descarades i un mig somriure dibuixat als llavis. Quan em vaig adonar del que passava em vaig posar vermella, va ser un acte reflexa per la sorpresa de veure sacsejada el meu somieig literari. Em va saludar amb un gest amb el cap i em va demanar per signes si podia acostar-se a mi. Quan vaig estar segura de que m'ho deia a mi, vaig girar el cap cap a dreta i esquerra mirant si havia algú més que se'l mirés, després d'aquesta petita comprovació tan poc glamurosa, li vaig fer un gest amb la ma dient que d'acord. Es va aixecar al arribar a la meva alçada em vaig adonar que era alt, uns vint centímetres més que jo, caminava de forma segura. Em va dir si podia seure, que feia estona que m'observava i li havia vingut curiositat al veire com estava de concentrada. El vaig trobar una mica descarat, però em va fer gràcia, vam xerrar dues hores, fins que em vaig adonar de que era hora d'agafar el tren que em portaria cap a casa. Em va acompanyar a l'estació, em va demanar el meu número de telèfon i li vaig donar, al arribar el tren i sense donar-me temps a reaccionar em va fer un petó als llavis, va ser tan sorprenent com inesperat, però em va deixar tot el viatge fins a casa amb una sensassió estúpida d'enamorament sobtat.

     Quan vaig ser a casa i ja pensava que no el veuria mai més, em va trucar, sentir la seva veu tan suau i masculina a prop de la meva oïda em va emocionar com una bleda. Vam estar xerrant una hora més fins que em va dir que el cap de setmana em convidava a passar el dia a Begur, vivia allí. Em va semblar fantàstic. Vam passar tot el cap de setmana junts em vaig quedar a casa seva, vam fer l'amor com només es fa la primera vegada, amb curiositat, amb ganes de descobrir el altre, sense deixar ni un sol racó dels nostre cossos sense carícies. Mai havia fet l'amor d'aquella manera, ell em va portar a experimentar plaers que creia que no existien, els seus llavis jugaven amb els meus amb suavitat fins que m'exigia la meva boca i jo li donava sense recança. Les seves mans recorrien el meu cos amb carícies expertes i plenes de promeses. Jo vaig gaudir del seu cos fins quedar completament satisfeta, tancant els ulls i deixant que tots els meus sentis s'omplissin d'ell. Quan el sentia a dintre meu movent-se amb deler i esperant que jo arribes al seu mateix estat d'excitació, em voltava el cap.

     Després de tres mesos intensos, en els que havíem fet l'amor en la sorra de la platja, al seu cotxe en un revolt amagat d'una carretera perduda, quan jo ja el tenia ven ficat a les venes, em va dir que estava casat, que no volia deixar la seva dona, però que de tant en tant necessitava una escapada. Vaig pensar que hagués estat bé que m'avisés, més que rés perquè hi tenia adret. Em va dir que no em volia perdre però que tampoc podia deixar la seva dona, típic. oi? El vaig dir que no el volia veure mai més, que m'havia ferit profundament. No para de trucar-me, però no l'agafo, ja es cansarà.

   
   
 

INFIDELITAS

5na part

   Es va llevar amb la sensació de haver dormit una eternitat, feia temps que no dormia tota la nit sense despertar-se. Es sentia preparada pels canvis o les novetats que poguessin haver aquest dia, les assumiria i tiraria en davant. En Pol havia marxat la nit abans per no molestar. Ell sempre era molt atent.

   Entrant a la dutxa va començar a pensar en la conversa d'ahir amb en Pol, tenia raó en gaire bé tot, o en tot, li costava molt reconèixer que fins ara havia viscut de manera superficial, que tot i tenir quaranta-nou anys no es coneixia realment. Tenia pensaments, sensacions que sempre havia cregut que eren de passada, de moments d'excitació, que no eren importants. Fins la tarda fatal on va començar tot. Aquelles imatges es repetien una i un altre cop com si el seu cervell hagués estat mot de temps passant set i de sobte hagués trobat una font per poder saciar-la.

   Quan sortia de la dutxa va sonar el timbre de la porta, va anar a obrir amb el cabell encara moll, duia una brusa fins a mitja cuixa que la humitat que encara regalimava pel seu cos insinuava la nuesa de sota. Es va trobar de cara amb la Lola, feia un posat insolent i indolent, la va mirar de dalt a baix, en els seus llavis molsuts es va dibuixar un somriure, els seus ulls van espirejar un moment abans de parlar.

   -Hola, ja saps qui sóc - i amb un mig somriure va tornar a parlar -M'esperaves?

   -Hola, Sí... No... Bé, passa si vols.

   La Lola la va seguir fins al saló resseguint-la amb la mirada, la Raquel sentia els seus ulls al seu cos, sentia una tebiesa que li resseguia la columna vertebral fins al clatell eriçant-li la pell. La va convidar a asseure's i li va demanar si volia prendre alguna cosa, la Lola li va respondre amb una dels seus somriures i li va senyalar el sofà perquè seies al seu costat. Ho va fer.

   -Deus pensar que sóc una mica encantada, però tot això és nou per a mi, mai havia viscut res semblant, en Pol diu que és bo per la Anna i per a mi que tu i jo parlem.

   -En Pol té raó, i no, no penso que siguis encantada sinó encantadora. Crec que t`hauríem de demanar disculpes per tot el que t'hem fet passar. Però la nostre excusa és que no havia mala intenció.

   -No et preocupis, crec que tot pot sortir bé, i això és el que importa.

   -Estàs disposada a veure la Anna?

   -Es clar que sí!

   -Està a fora esperant... La truco?

   -Sí, crec que ja és hora de que ens enfrontem i parlem.

   La Lola va agafar el telèfon i va trucar, mentre ho feia la Raquel va anar a la cuina a agafar uns gots i una ampolla de te fred de la nevera, mentre era allí va sentir la porta de l'entrada, ja devia haver entrat la Anna, estava nerviosa, tremolava una mica,  allò era tot desconegut i li feia una mica de basarda. Va anar cap el saló amb la safata, només entrar la seva mirada va troba la de la Anna, aquesta es va posar dreta i va esperar que la Raquel deixés la seva carrega a la tauleta per parlar.

   -Raquel, em sap greu, jo...

   -Calla, Anna, ja està tot parlat, però t`hagués agraït que primer ho provessis amb mi i no fer tot aquest enrenou.

   -Em sap greu, però no ho haguessis entès, saps que et costen aquestes coses... I no et vull perdre, però necessito...

   Aquí, la Raquel, que se li havia acostat mentre xerrava li va posar un dit als llavis per fer-la callar, quan la Anna la va mirar, la Raquel va buscar la seva boca fent-li un petó molt dolç i ple de retrobada, la Anna va respondre amb passió, no es recordaven de que la Lola les estava mirant fins que la Raquel la va sentir al darrera de ella, va sentir com li acariciava les cuixes pujant les mans fins arribar als seus malucs, es va sobresaltar una mica, però com que li agradava la va deixar fer, va decidir deixar-se portar per aquelles dues dones, elles sabrien que i com fer-ho, va continuar besant a la Anna i acariciant-la, li va començar a treure la roba que li impedia arribar a aquells recons que tant havia enyorat aquells dies, la va sentir sospirar de plaer, mentre tant la Lola s'havia tret la roba, només es va deixar la roba interior, va fer girar a la Raquel per treure-li la brusa i aquesta al veure aquell cos que tant havia pensat aquells dies es va excitar molt, quan la va tenir nua, la va estira a sobre de la catifa. La Anna i la Lola es van estirar al seu costat, la van començar a acariciar mentre de  tant en tant ells també es feien petons, la Raquel estava ja molt excitada i va demanar que fessin el que fos alguna de elles, la Anna li va començar a acariciar els pits primer amb les mans, després amb els llavis i la llengua, això encara la va fer perdre més el cap, quan es pensava que ja no podria més, va sentir con la Lola començava a acariciar amb la llengua el seu sexe, va deixar anar un crit de plaer i l'esquena se li va arquejar.

   Van continuar amb aquest joc amorós fins que les tres es van quedar satisfetes, un cop tranquil·les es van mirar i es posaren a riure, la Anna va dir que pot ser era hora de marxar. Però la Lola li va dir que perquè no es quedava i ella marxava, segur que havien de parlar de moltes coses, a la Raquel li va semblar bé, va mirar a la Lola amb agraïment. Es van vestir i acompanyant a la Lola a la porta li van dir que fins a la propera, que segur seria molt aviat.

   Van estar tot el dia parlant, quan va arribar el vespre la Anna va anar a la botiga a comprar, la Raquel va encendre la llar de foc i es va fer un te, a fora plovia, es va tapar amb una manta, mentre estava allí sola li van venir tots els records d'aquella setmana i es va posar a plorar, va treure tot el que tenia a dins. Mai més deixaria d'escoltar el seu cos i el seu cor, a partir d'ara viuria d'acord a allò que la fes sentir bé. Tenia molta sort de tenir a en Pol com amic i qui sap si d'ara en endavant la Anna no voldria que juguessin tots tres, a ella li agradaria molt. I la Anna... La Anna la feia volar, la estimava molt, aquells jocs segur que feien que la seva vida de parella fos molt més plena. Recordant els jocs d'aquella tarda, va trobar un pessigolleig en l'entrecuix, Això era massa! ja tornava a estar excitada!

   Quan va arribar la Anna la va trobar així, davant del foc amb els ulls plorosos però amb un somriure als llavis, una tassa de te. S'havia mullat una mica amb la pluja i va agrair l'escalfor de la llar de foc. La Raquel estava més bonica que mai,  deixant la compra al mig del saló, es va acostar i posant-se al davant de la Raquel, amb un somriure es va començar a despullar...

  FI