No importa que faci mal l'oblit
No importa que duri una eternitat
No importa que els dies siguin erms
El que dol, el que ofega
És la realitat quan es mostra nua.
Aquest bloc és només una illa a on vaig desant les meves pensades sobtades, sense cap aspiració més que la deixar-me anar. Que sigueu feliços!
divendres, 22 d’abril del 2016
dimecres, 20 d’abril del 2016
QUAN EL DEMÀ NO EXISTEIX
Sentia que la vida se li esmunyia de presa, ho veia cada matí reflectit al mirall. Ho sentia cada nit al anar-se al llit i veure al rellotge que només eren les onze de la nit i les forces s'havien allunyat amb el sol. La vida passa imparable i sense aturador pels nostres cossos deixant l'ànima eixuta i dèbil. Quan ens arriba la maduresa, ens adonem de que tot ha esta un error, un malbaratament de dies, setmanes, mesos i anys, sense treure tot el profit que li havíem d'haver tret a la vida. Quants amors no hem viscut per por, quantes experiències em deixat de banda per no tenir temps, quants silencis ni em trencat per por a no ser escoltats.
Ara que ja no tenia forces per començar a viure el que havia deixat per demà, ara que havia arribat aquell demà no tenia forces. Sempre pensem que ja tindrem temps més endavant, però no veiem que l'únic que existeix, l'únic que tenim és el avui i el deixem morir a cada instant.
I ara, sense saber perquè, va pensar en ell. Li va traspassar la memòria i se li va aparèixer al davant el seu somriure, aquella boca, la seva mirada càlida, els seus ulls, aquelles paraules que li acceleraven el cor, la seva veu... Tornava a sentir la seva veu. Aquells t'espero, aquells no marxis, aquells per sempre.
Va recorda la primera vegada que es van veure al jardí botànic, feia olors a flors, a verd i al fons de l'hivernacle el va veure olorant una flor, de sobte va eixavuirar i ella va riure, ell es va donar compte i li va fer un somriure, amb aquells llavis. Ell la va buscar a la sortida i se li va presentar, Miquel li va dir que es deia, ella Marina, li va contestar, la va convidar a fer un cafè a la cafeteria del altre cantó de la plaça, van estar parlant fins que va arribar l'hora de dinar. Ell tenia un compromís, però li agradaria sopar amb ella demà, li va dir. A ella li va semblar bé. Es van donar els números de telèfon per poder contactar.
Va ser la primera de moltes cites, tots dos tenien relacions estables, tots dos es sentien incomplets, la seva atracció va anar creixent, fins que una nit de finals d'estiu, mentre seien a la sorra d'una platja, es van besar. El món es va aturar amb el contacte dels seus llavis, tot al seu voltant va perdre el sentit per ells, l'única realitat que sentien eren les seves llengües descobrint el sabor del altre, les seves mans van trobar els camins que els va portar a sentir una passió llargament adormida, gaire ve extingida. Van viure aquell amor sense retrets, sense pensar en la traïció que la seva passió creava en cada trobada secreta. Però no van pensar, van viure, es van estimar. Fins que va arribar el final.
Sempre hi ha un final. El d'ells va arribar amb la realitat. Una nit mentre els seus cossos s'entregaven a carícies prohibides, mentre els gemecs posaven música al silenci de la nit adormida, van ser descoberts per la consciència d'ella. De sobte es va adonar que no veia més enllà d'aquelles trobades. Els seus ulls es van omplir de la buidor al veure la foscor que hi havia al davant. Li va dir a ell. Ell no volia parlar del que no havia passat, però ella necessitava veure més enllà d'aquelles trobades.
El voler veure el futur la va deixar sense present. En Miquel no va poder desfer-se dels seus lligams, no va tenir valor. Ella ho hagués fet, o potser tampoc no hagués pogut al final. No van saber aprofitar el que la vida els va donar, van voler escriure la seva història sense veure que la vida és un escriptor independent, no vol idees, no accepta canvis als seus relats.
Ara estava sola i pensava que què no donaria, ni que fos la meitat de la seva vida malviscuda, per haver pogut tornar a sentir aquell foc on ara hi havia soledat. per poder sentir aquella boca besant la seva amb la urgència que havia sentit llavors, de poder sentir aquelles mans resseguint el seu cos fins trobar-li els secrets més amagats, per tornar a sentir aquella veu fent-li promeses a cau d'oïda que sempre es complien entre llençols prestats.
Ara que ja no tenia forces per començar a viure el que havia deixat per demà, ara que havia arribat aquell demà no tenia forces. Sempre pensem que ja tindrem temps més endavant, però no veiem que l'únic que existeix, l'únic que tenim és el avui i el deixem morir a cada instant.
I ara, sense saber perquè, va pensar en ell. Li va traspassar la memòria i se li va aparèixer al davant el seu somriure, aquella boca, la seva mirada càlida, els seus ulls, aquelles paraules que li acceleraven el cor, la seva veu... Tornava a sentir la seva veu. Aquells t'espero, aquells no marxis, aquells per sempre.
Va recorda la primera vegada que es van veure al jardí botànic, feia olors a flors, a verd i al fons de l'hivernacle el va veure olorant una flor, de sobte va eixavuirar i ella va riure, ell es va donar compte i li va fer un somriure, amb aquells llavis. Ell la va buscar a la sortida i se li va presentar, Miquel li va dir que es deia, ella Marina, li va contestar, la va convidar a fer un cafè a la cafeteria del altre cantó de la plaça, van estar parlant fins que va arribar l'hora de dinar. Ell tenia un compromís, però li agradaria sopar amb ella demà, li va dir. A ella li va semblar bé. Es van donar els números de telèfon per poder contactar.
Va ser la primera de moltes cites, tots dos tenien relacions estables, tots dos es sentien incomplets, la seva atracció va anar creixent, fins que una nit de finals d'estiu, mentre seien a la sorra d'una platja, es van besar. El món es va aturar amb el contacte dels seus llavis, tot al seu voltant va perdre el sentit per ells, l'única realitat que sentien eren les seves llengües descobrint el sabor del altre, les seves mans van trobar els camins que els va portar a sentir una passió llargament adormida, gaire ve extingida. Van viure aquell amor sense retrets, sense pensar en la traïció que la seva passió creava en cada trobada secreta. Però no van pensar, van viure, es van estimar. Fins que va arribar el final.
Sempre hi ha un final. El d'ells va arribar amb la realitat. Una nit mentre els seus cossos s'entregaven a carícies prohibides, mentre els gemecs posaven música al silenci de la nit adormida, van ser descoberts per la consciència d'ella. De sobte es va adonar que no veia més enllà d'aquelles trobades. Els seus ulls es van omplir de la buidor al veure la foscor que hi havia al davant. Li va dir a ell. Ell no volia parlar del que no havia passat, però ella necessitava veure més enllà d'aquelles trobades.
El voler veure el futur la va deixar sense present. En Miquel no va poder desfer-se dels seus lligams, no va tenir valor. Ella ho hagués fet, o potser tampoc no hagués pogut al final. No van saber aprofitar el que la vida els va donar, van voler escriure la seva història sense veure que la vida és un escriptor independent, no vol idees, no accepta canvis als seus relats.
Ara estava sola i pensava que què no donaria, ni que fos la meitat de la seva vida malviscuda, per haver pogut tornar a sentir aquell foc on ara hi havia soledat. per poder sentir aquella boca besant la seva amb la urgència que havia sentit llavors, de poder sentir aquelles mans resseguint el seu cos fins trobar-li els secrets més amagats, per tornar a sentir aquella veu fent-li promeses a cau d'oïda que sempre es complien entre llençols prestats.
dimarts, 19 d’abril del 2016
SOLEDAT
Foto de ElenaG. Trobada a internet. |
de la memòria traïdora
sense avís omple de records
la soledat plena d'oblits
Mai la teva presència havia estat tan present com des de que no hi ets. Fiblades de buits llisquen en les nits fredes cobertes amb llençols aspres, rentades les carícies per esborrar la teva olor.
diumenge, 10 d’abril del 2016
DESERT
Me perdut mirant el mar
Les esferes de rellotge
Han deixat de caminar
Han emmudit el temps
Que cridava un mal final
Només queda el cruixit de les onades
Encetant un nou matí
Desert
Els crits de les gavines
Em tornen a la realitat
Per descobrir la sorra llisa
Que escriuré amb petxades
Noves
Solitàries
Confiades
Del llargament esperat renaixement.
Les esferes de rellotge
Han deixat de caminar
Han emmudit el temps
Que cridava un mal final
Només queda el cruixit de les onades
Encetant un nou matí
Desert
Els crits de les gavines
Em tornen a la realitat
Per descobrir la sorra llisa
Que escriuré amb petxades
Noves
Solitàries
Confiades
Del llargament esperat renaixement.
dissabte, 2 d’abril del 2016
T'OBSERVO
Foto de Elena G. |
T'observo mentre camines, amb moviments suaus, segurs, pensant en la sort que té la roba inconscient i insensible de tenir el teu cos en constant contacte, gaudit de la tebiesa que desprens, podent absorbir l'aroma de la teva pell. Amago rere una cortina de despreocupació l'iterés que em desperta el teu rostre expressiu quan parles, i envejo les paraules que llepen els teus llavis al parlar. Moments de plaer al imaginar les teves mans posades als meus genolls escalant les meves cuixes i frenant de sobte per penjar la teva mirada en els meus ulls, cercant el permís per continuar descobrint.
T'observo, t'imagino i et sento en secret callat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)