Empenyent la porta de entrada al bar és va
aturar per observar l'interior del local,sonava de fons un saxòfon, amb una musica
trista, però alhora sensual d'una manera estanya. Va baixar els esglaons que
portaven al interior i s'aturà buscant
amb la mirada una taula allunyada de la gent, necessitava sentir-se aïllada,
intentar crear una falsa atmosfera d'intimitat. Va seure al costat d'un quadre
que representava un carrer de Chicago i va demanar un Gin-tònic.
És curiós com et pot canviar la vida en un
instant, ella s'havia enamorat una tarda de primavera, ell li havia semblat un
home misteriós i sense adonar-se'n va quedar perduda en el seu infern. Era un
esperit maligne que la va hipnotitzar robant-li la voluntat, la va fer baixar
al seu abisme negre i fred, sense
resolució per sortir, ni tant sols per intentar-ho. El va estimar sense retorn,
amb una passió i una entrega brutal i malaltissa, si no el veia, si no el
sentia, emmalaltia i una febre delirant la feia perdre's en una angoixa
irracional.
Sense tenir consciència de les hores, dels
dies, ni dels mesos, va arribar la nit
anterior, era novembre, Girona estava glaçada, els carres plens de gent es
movien al seu davant com una pel·lícula en blanc i negre. Aturada al mig del
carrer, aquell capvespre, les llàgrimes li segaven la vista. Havia despertat
del seu malson en el llit d'un hospital, els metges li havien dit que no havien
pogut salvar el seu fill, li van demanar el perquè del seu estat, tenia el cos
ple d'hematomes, la cara deformada i blavosa. Ella no va poder contestar, no
podia parlar, només li sortien gemecs de dolor. El seu fill era mort, l'havia
mort ell, tant com l'havia estimat i ell li va prendre l'única cosa bona
d'aquella terrible relació.
Ell havia arribat begut, immers en el seu abisme de perdició i destrucció, havia
començat a insultar-la, a donar cops i a maleir la seva molesta i inútil
presència, la va omplir d'improperis i acusacions,quan les llàgrimes de ella el
van portar al límit del seu enuig, la va colpejar sense pietat, no va escoltar
quan li va pregar que parés pel fill que portava a dins seu, que el mataria,
ell només va riure i amb els ulls injectats en sang, va continuar el seu
frenesí diabòlic.
Allà al bell mig del carrer ple de gent, va
dir-se que ja ho havia perdut tot, havia jugat fort sent l'amistança d'aquell
dimoni, havia pagat el preu, però ara ella volia justícia, volia que aquella
bestia tornés al seu bàratre de follia i perdició. El va anar a esperar al seu
cau, trobant al calaix de la tauleta de nit l'arma que ell guardava i posant-se
uns guants es va asseure al sofà. La va veure de seguida al obrir la porta fent
un somriure sorneguer i cruel que li va deformar el rostre, aquell rostre que
un dia la va enlluernar, ara li feia venir basques, pel record del fill que sense
pietat havia destruït. Tancant la porta i se li va atansar, ella, posant-se
dreta al seu davant, el va mirar als ulls i aixecant el braç el va apuntar amb
la pistola preparada per disparar, ell va riure, despectiu, sabedor de la
bondat d'aquella ànima que amb tota intenció havia intentat destruir. No va
poder prémer el gallet, en un racó del seu cervell malmès per aquella bestia se
li va fer una escletxa per la que es va filtrar un raig de llum de la seva
antiga fortalesa i cordura, fent un pas enrere, va abaixar l'arma i la deixà
relliscar de la seva mà. Es va allunyar de ell i obrint la porta, sortint al replà fosc de l'escala, ell la va
seguir engrapant-li un braç per fer-la
tornar a dins del pis, ella el va mirar als ulls i va veure tot l'horror que
l'esperava si no lluitava, es va deixar anar amb una estrebada baixant uns
esglaons, ell, al seguir-la, es va trobar amb el peu que ella havia estès, se
li va esborrar el somriure i un vel de sorpresa li va cobrir la mirada, com en
un somni a càmera lenta el va veure caure escales avall, sentint els cruixits
dels ossos al picar al terra. Es va fer el silenci, i com que es treu un abric
molt pesat va sentir una calma molt gran, les cadenes que tant temps la van tenir lligada a aquella vida
malèfica havien desaparegut. En sortir de l'escala fosca li va passar per sobre
sense mirar-se'l, un cop a la porta del carrer es va tombar per fitar-se'l i
sense remordiments el va deixar allà tirat esperant que les ànimes negres del
seu món de dolor i destrucció, de vici i depravació el vinguessin a buscar.
I ara estava en aquesta taverna, bevent un
Gin-tònic i pensant que era hora de posar distància amb el passat i començar de
nou, s'aniria a un poblet llunyà i solitari, on la gent no fes preguntes, on
pogués dedicar-se a escriure per intentar que tot el que havia viscut es
convertís en una novel·la i poder tancar-la, desar-la a un calaix i oblidar que
mai la havia viscut.
FRANCESCA RECHE.
