LA MEVA FORÇA (CONTINUACIÓ 6)

Van quedar els dos estesos sobre el terra de pedra. Respiraven fort, encara. De cop la Teresa es va incorporar per poder mirar al seu sogre. Encara era un home atractiu, era molt barroer, però tenia un cos jove encara, sinó fos perquè era un malparit...

Estava mig despullada, tenia les galtes enceses i els ulls li espurnejaven, en Tomàs va pensar que era una bona femella, segur que li donaria una bona descendència. Però aquells ulls també li deien que era una dona forta, amb un caràcter per domar. I ho va saber de seguida.

-Molt bé, Tomàs, es això el que vols per salvar la teva dinastia, oi? M'avindré amb una condició.

-Condició? Qui t'has cregut que ets per posar condicions? Faràs el que et mani i a callar.

-Ni ho somiïs, faré el que em dius, m'avindré a tenir els teus fills, seré la teva amant per poder-los portar a aquest món, però vull participar en el negoci familiar, sé que ho puc fer, no vull només tenir fills, rentar roba, cuinar i fer totes aquestes feines que fan les dones i que les acaba secant i avorrint de tot. Vull  ser part del negoci.

-Les dones no esteu fetes per això, només serviu per parir fills i ocupar-vos de les feines de la casa i dels vostres homes. Com ho faries?

-Només necessito que m'ensenyis el funcionament del negoci del carbó i de la fusta, vull conèixer als teus clients, vull ser amb tu quan vagis a Olot a fer les vendes. Vull que tothom sàpiga que t'ajudo a dur el negoci. I, a canvi- el va interrompre quan va veure que ell tornava a posar pegues- a canvi et deixaré muntar-me quan vulguis.

Mentre li deia allò el va començar a acariciar. Li va treure el membre i el va fer créixer masegant-lo amb mans expertes, després li va acariciar amb la boca fins que va trobar com l'home estava a punt de tenir u orgasme. Va parar, se'l va mirar als ulls i li va dir:

-T'hi avens? -ho va dir amb veu xiuxiuejant.

-Maleïda siguis, mossa! No et prometo res, però sí que ho provarem, deixaré que m'acompanyis i després ja veurem com va tot.

La Teresa va fer un riure de triomf. Es va aixecar les faldilles i es va asseure a sobre de l'home. El va fer entrar a dins d'ella i amb moviments lents el va fer cridar de plaer.

A fora hi havia la Ramona escoltant. Estava palplantada al costat de la porta. Duia a les mans una safata amb una mica de cafè i un tros de pa amb oli per dur-li al seu amo com feia sempre a les tardes, quan al ser al davant de la porta va sentir veus a dins. Per un moment es va pensar que devia ser algun client, però al cap d'uns moments va sentir la veu de la Teresa, es va sorprendre una mica, però quan ja tenia la mà a sobre del pom de la porta, es va aturar, no s'ho podia creure. Allò que sentia eren gemecs? No estarien cardant aquell parell? Però en el fons no es va sorprendre, sabia quina mena de persones eren l'un i l'altre. Però allò no s'ho esperava. Al cap d'uns moments tot es va quedar en silenci. Va decidir fer-se fonedissa cap a la cuina, necessitava pensar una mica, no entenia en que estaven pensant aquell parell. Va pensar que si en Tomàs tenia una meuca seria un descans per a la Glòria, però mai havia pensat que arribaria a tenir cap embolic amb la seva jove. Clar que la Teresa sempre estava embolicada en una cosa o una altre. L'havia vist més d'un cop amb en Pau. Ella sabia que en Pere no era normal, però fer-se l'amant del seu sofre? Que devien estar tramant aquell parell? Va pensar que tindrien problemes, allò no era natural. No entenia a aquella noia. No li semblava una mala persona, però la seva manera de comportar-se era immoral. Ai, senyor i la Glòria? Allò acabaria molt malament.

La Teresa estava satisfeta. No li agradava anar-se'n al llit amb en Tomàs, es sentia com obligada a pagar un preu per allò que ella considerava que hauria de ser d'ella. Ella era la dona del l'hereu de la casa hauria d'estar permès que hi participés en el negoci familiar. Però, en comptes d'allò, les lleis li prohibien de formar part. No és que li molestés fer l'amor amb en Tomàs, havia de reconèixer que aquell home sabia fer-la gaudir amb el sexe. No entenia com la Glòria li tenia tanta por. Havia vist com s'encongia quan en Tomàs era a prop d'ella, i si mai la tocava, només que fos per casualitat, la dona quedava tremolosa i pàl·lida. No és que la Teresa no sabés que en Tomàs podia ser un home rude i brusc, ho sabia. Però si li donaves el que ell volia, si eres una mica atenta amb les seves necessitats, li podies treure molt. Des de la primera trobada que havien tingut al seu despatx, en Tomàs la duia a reunions amb clients, amb el comptable, amb l'advocat. L'havia presentat com a la seva jove, els deia que la noia tenia curiositat, que per a ell era com una filla, que en Pere era més d'estar-se al mas. Tothom s'ho van prendre a broma i no van fer cas, feien com si ella no hi fos. L'únic que li havia dit el seu sogre era que a les reunions ella s'havia de mantenir en silenci, que si havia de dir res, esperés a que estiguessin sols. Ella no va estar d'acord en un principio, però va haver de cedir. Es va dir que allò era de moment, que arribaria un dia en que ella podria prendre decisions com un home, que la respectarien.

Va deixar de veure's amb en Pau. El noi es va enfadar una mica, però va cedir, li va dir que ja tornaria, que el que tenien ells dos era massa important. Ella sabia que era cert, no només li agradava el sexe amb ell. Era tot ell que la tenia captivada. Però per ella era més important el poder. Havia de portar fills i ho faria. La Ramona era un altre problema. Tot el dia se la mirava amb aquells ulls tan negres i acusadors. La Teresa estava segura de que la dona estava al cas del que feien en Tomàs i ella i que no ho aprovava, però havia de callar. Més li valia.

Les trobades amb en Tomàs van ser bastant freqüents. Ell la buscava molt sovint. Es notava que el home estava obsessionat amb ella. I ella jugava amb això. Una nit es va colar a la seva habitació en mig de la nit. Ella dormia i de sobte va notar que li tapaven la boca. Va obrir els ulls i el va veure. Estava inclinat a sobre d'ella i li xiuxiuejava que no cridés, que s'estigués quieta. Ella va voler treure-se'l del damunt, però era un home molt valent i la tenia immobilitzada. Li va dir que sabia que havia tingut la regla, sabia que no estava prenyada. Havia de complir amb la seva part del tracte. Mentre li xiuxiuejava a l'oïda aquelles paraules li anava apujant la camisa de dormir. La va obligar a obrir les cames per penetrar-la. La Teresa es va poder treure la mà que li tapava la boca i li va dir que així, no, que esperes un moment. Ell va afluixar la pressió sobre ella deixant que la noia es pogués moure. Ella li va dir que havia d'estar humida, sinó li faria mal. Li va agafar la mà i li va guiar cap el sexe dient-li  que la toqués. El va fer abaixar el cap cap els seus pits i li va fer mossegar-li els mugrons. Ella va arquejar el cos de plaer. Això va fer que en Tomàs encara s'excités més. Li va resseguir aquell cos tant jove i calent amb la boca fins arribar-li al entrecuix. Va sentir com la noia li enfonsava el cap perquè no parés. La va sentir tota excitada i no va parar fins que no va sentir com li venia un orgasme intens. Va ser llavors quan ell va entrar a dins de la Teresa. Ella el va rebre amb encara ganes de més. Li empenyia amb les cames per obligar-lo a seguir. El llit grinyolava, però els amants no s'adonaven de res. Fins que el silenci es va fer de nou. Només es sentia el cant dels mussols i els grills. En Tomàs es va aixecar del llit i la va mirar allà estesa, mig nua, tan jove, tan forta. Va pensar que si la Glòria hagués estat la meitat de dona del que era la Teresa, podien haver estat feliços. Però la Glòria era una dona freda i poruga. Qualsevol cosa la espantava, mai estava a punt per ell. Sempre havia acabat forçant-la a fer l'amor i ella sempre plorava. Allò el feia enfadar molt, la menyspreava i li feia ràbia que mai estigués contenta de veure'l, ans al contrari, sempre l'evitava, sempre posava aquella cara de corder a punt de degollar. El treia de polleguera!

-Espero que aquest més sigui el bo, Teresa, és el que vam quedar. -Li va dir mentre es posava els pantalons.

-Ara vull dormir. Ves-te'n.

-No em parlis així, sents?!

-Com vols que et parli? Com la bleda de la teva dona? Això no és el que tu vols, Tomàs, i ho saps. -Li va dir mentre li feia un somriure provocador. Si no fos tan bona al llit! Va pensar en Tomàs.

-Ella és millor persona que tu.

-Potser sí que ho és, però és a mi a qui desitges.

-Només per tenir un descendent.

-Ah, sí? Doncs una cosa et diré. Quan em quedi prenyada no em tornaràs a tocar. Si ho fas et denunciaré. Et deixaré com el mal parit que ets. Sé com tractes a la teva dona, li he vist els blaus.

-No m'amenacis, tu no ets qui per parlar-me així. Ningú et farà cas si dius res. I faràs el jo digui.

-No, Tomàs, només faré el que jo vull. Vull un hereu per a aquest mas com el vols tu. Tu ets qui me'l pot donar. Però seré jo qui dirà quan i com.En Tomàs es va acostar al llit i la va agafar dels cabells aixecant-la un pam del llit. La Teresa va reprimir un crit de dolor, en comptes de cridar el va mirar de fit a fit als ulls i va riure. Ell la va deixar anar. Va sortir de l'habitació molt enfadat. Tenia raó, la molt meuca tenia raó. La volia. Volia tenir aquell cos tan tebi i tan receptiu a prop d'ell. Aquella dona estava feta pel sexe, oi tant com sí! I la molt bruixa ho sabia! Bé, mentre la pogués muntar ja li estava bé. Ella tenia raó. La somiava moltes vegades. Estava obsessionat amb aquells pits, aquell darrere quan caminava. Li feia pujar la febre quan la veia rentar la roba a la font. La molt truja ho sabia i el deixava veure més tros del normal del seu escot. Era un diable però li agradava, i molt.

Al altre costat del passadís estava l'habitació d'en Tomàs i la Glòria. La Glòria havia sentit els grinyols del llit de la Teresa i d'en Pere, en un principi va pensar que els nois estaven fent l'amor, es va estranyar perquè sabia com era el seu fill, però va pensar que potser estava fent un esforç. Després va sentir la veu d'en Tomàs. No s'ho podia creure! En Tomàs i la Teresa? Com podia la Teresa...? En Pere ho sabia?

La Teresa es va quedar molt satisfeta al llit. Satisfeta físicament i orgullosa del seu poder. Si era allò el que havia de fer per tenir el que volia, per tenir poder sobre els homes, ho faria. Tampoc hi perdia res. Només a en Pau... Per un moment es va posar nostàlgica. En Pau era l'únic home que li havia arribat al cor. Quan el veia pel mas sense camisa, amb aquell cos que ella coneixia tan bé, sense poder acostar-se a ell, sense poder besar aquells llavis... L'enyorava i molt. Un dia va anar al mercat d'Olot i el va veure del bracet amb una noia, anaven tots dos rient i parlant, semblaven molt contents i animats. Es va posar tan engelosida que per poc no crida. Se'ls va imaginar fent l'amor com quan ho feien ells dos i alguna cosa se li va fer trencadís per dins. Va haver de recordar-se moltes vegades que en Pau no era més que un treballador del mas, que no li podia oferir res. Amb aquest pensament va continuar endavant, però a les nits solitàries o quan el veia amb la roba enganxada al cos per la suor, l'enyorava molt. Però tenia un propòsit i el duria a terme. Per molt que el cor se li trenquès cada vegada que el veia amb una altre dona, per molt que desitgés sortir d'allà corrents amb ell... A més, ara ja era massa tard. Estava en estat. No havia dit res encara, però aquell mes havia tingut una falta. Per fi totes els seus plans començaven a agafar forma. Amb un fill hereu de mas Font de Martí, ella tindria més força dins de la casa.

SECRETS

La Maria es mirava las mans. Eren unes mans en les que es podia llegir el pas del temps. Estaven arrugades i tenien taques marrons. El dits estaven una mica deformats pel reuma i l'artrosi. Va recordar quan aquelles mans eren joves, quan unes altres mans les acaronaven. Les mans d'en Pere. Havia passat molts anys.

Aquell matí, aquelles mans que ara mirava, havien agafat l'esquela de la bústia. Pere Martorell i clos. Mort als setanta anys. Després anaven els noms de la seva família i amics, d'aquells que l'havien estimat. Menys el d'ella. Ella també l'havia estimat. I ell a ella. Però allò no ho sabia ningú. Era el seu secret. El seu record més important i silenciat.

Com podia ser que una cosa que la feia sentir tan viva, una cosa que feia que tot tingués sentit, que feia que la vida hagués valgut la pena, fos una cosa dolenta, lletja. Ho era? A ella no li ho semblava. Però sí que ho era pels altres si ho sabessin. A la vida hem de callar moltes coses, i gaire bé sempre les coses que callem són les millors. Al llegir aquella esquela havia sentit com el forat que havia tingut durant tants anys al seu pit, un forat negre, buit, dolorós, es feia més gran. Ara sí que tot havia acabat. Sense ell no existia res. Sabia que havia arribat l'hora.

Va anar a la seva habitació, feia anys que dormia sola, el seu home havia mort, no li va saber gaire greu, el que sí li sabia greu era aquesta manca de sentiment de pèrdua, però no podia fer res. Es van casar molt joves, ella no sabia que es feia, però era el que li van dir que s'havia de fer i ho va fer. La mateixa nit de noces va saber que mai seria feliç amb en Josep. Li va fer l'amor com ella havia vist que ho feien els conills a les gàbies de casa dels pares. Van tenir dos fills, un noi i una noia. Després d'això ella no el deixava que la toqués gaire, només quan ell arribava begut i perquè no fes un escàndol el deixava que la muntés, perquè així es sentia ella, com si un gos la muntés. El sentia grunyir i bufar fins que es buidava a dins d'ella, després es girava i es posava a roncar com un porc. L'avorria. El detestava.

Però era el pare dels seus fills i en aquells temps una dona havia de callar. Fins que al poble va arribar en Pere amb la seva família. Tenia tres fills. Un dels seus fills es va enamorar de la seva mossa, això va fer que les famílies estiguessin molt unides. Això va fer que ella i en Pere es veiessin molt.

Ella es va enamorar des del primer moment, ho va dissimular, era un sentiment desconegut per a ella, però cada vegada que el veia, que li sentia la veu, el seu cor li esclatava de felicitat. Quan en Pere estava a prop d'ella tot brillava més, sentia com si el món estigués ple de colors i de música. Ella callava, només gaudia d'aquells moments.

Fins que els nanos es va casar. Al àpat del casament en Pere la va treure a ballar, ella aquell dia feia molt goix, encara era jove, tenia cinquanta anys, però era atractiva. Ell també estava molt bé i aquell dia anava molt elegant.

Va anar cap al armari on tenia el àlbums de fotos, va agafar dos i  es va asseure a la cadira de vímet amb coixins de colors vius. Va obrir un, el del casament de la nena. Allà hi havia una foto d'en Pere i ella ballant. Ho va recordar tot.

Ella es notava una mica marejada pel cava i el vi, però estava molt contenta. Va veure com en Pere la mirava durant tot el dia. Quan va començar ell vall ell la va treure a ballar. Va sentir com els seus cossos es tocaven per primer cop, podia sentir l'escalfor de la mà d'en Pere a la seva esquena, sentia els dits de l'altre mà acariciant els seus. L'olor de sabó d'ell la va marejar una mica, no es va adonar que era excitació, no coneixia aquell sentiment. Ell li va parlar a l'oïda tan a prop que els seus llavis van fregar la seva orella. Li va dir que estava preciosa, que no la podia deixar de mirar. Ella va sentir com una humitat li baixava per dins fins a les calces. Es va posar vermella, que era allò? Es va acabar la cançó i va sortir mig corrents al jardí del restaurant. La respiració li anava molt de pressa, tenia les galtes enceses i li suaven les mans. Era allò el que els hi passava a les dones de les pel·lícules que li agradava mirar per la televisió? Allò no ho havia sentit mai amb en Josep, es pensava que allò no existia, que era tot fantasia. I allí estava ella tremolant com una fulla i tenint uns pensaments que la feien avergonyir com si algú els pogués veure. El sentir al seu darrere, es va girar i el va mirar. Tenia les mans a les butxaques i la mirava seriós.

-T'he espantat abans, Carme?

-No, sí, bé, no ho sé...

-No et pensis que et vull faltar al respecte. Sé que tenim parella, sé que som família, però no puc deixar de pensar en tu. I avui estàs tan bonica...

-No hauries de dir aquestes coses. No està bé.

-Et penses que no ho sé? L'altre dia es va morir un bon amic meu. Era de la meva edat. Em va fer tant mal pensar que la vida se'ns escapa per entre els dits a cada segon i que mai no la viurem de veritat. Em vaig adonar de que feia molt que ja no estimava a la meva dona, no com la estimava la principi. Fa molt que no ens toquem. I quan et vaig conèixer a tu... No sé, vaig tornar a sentir que la vida tenia sentit. Em llevo als matins pensant que et veuré, que sentiré el teu riure omplint el meu espai buit. No vull fer-nos mal, però et desitjo, et necessito, et vull tenir encara que sigui un cop abans de morir-me. Que hi dius?

Ella no va saber que dir. Va sentir una felicitat tan gran al saber que ell senti el mateix  que ella que va notar com els ulls se li omplien de llàgrimes. Que li podia dir? Si acceptava estarien fent una cosa tan grossa que si algú s'assabentava mai, seria una desgracia per les dues famílies, si li deia que no es moriria. Sí, ara que sabia que ell sentia el mateix no podria tenir ni un dia de pau.

-Pere... -La seva veu va sonar tan dolça que ell ho va interpretar com una invitació. La va dur fins al darrere d'uns arbusts i acostant molt el seu cos al d'ella i la va besar.

Ella encara recordava aquell petó. Recordava com les cames li van fallar. Va sentir com ell la abraçava més fort per evitar que caigués, però al fer-ho van sentir els seus cossos més a prop i l'atracció sexual va augmentar. Va recordar com les mans d'ell van descordar la seva brusa i li va acariciar els pits. Mai havia sentit aquella experiència. Es va arrambar més al cos d'en Pere i el va deixar que li toqués per sota de la faldilla. No va poder aguantar un crit de plaer. Que era allò? Es va espantar tant que el va separar d'una empenta.

-Carme... Si us plau... Et necessito i tu també a mi.

-No puc, està malament, que diria la gent si... -Només de pensar-ho es posava malalta. Però desitjava tornar a sentir les mans d'en Pere al seu cos, i no només allò, volia més. Estava espantada d'ella mateixa, del que sentia. Aquella era ella?

-Carme, anirem amb cura, serem discrets, però no em deixis morir-me sense tenir-te.

-Necessito pensar, Pere. No veus que no està bé això?

-Et deixaré pensar si és això el que vols, però la vida passa ràpida i és despietada, no sabem que ens espera demà. Vivim, Carme, que importa el que diguin els altres?

-I els nostres fills? Si mai ho arriben a saber...

-Serem discrets, confia en mi.

Ho va fer. Es van convertir en amants. Ara mirava aquella fotografia del seu aniversari.

Va ser poques setmanes després del casament dels nois. Van fer una petita reunió de família. Quan tots van marxar, en Pere li va deixar un paper plegat al palmell de la mà. El va llegir amb avidesa. Li deia que la esperava a casa seva quan tots fossin a dormir. Hi tenien un petit local al que hi anaven els nanos amb els amics a escoltar música i aquelles coses que feien el jovent. Hi va anar.

Ell la esperava dret al davant de la porta, quan va ser al seu costat la va fer entrar de presa mirant al seu voltant per assegurar-se que ningú els veia. Va ser el primer cop que van fer l'amor. Ell la va estimar com un home estima a una dona. Li va descobrir el món del sexe i de l'amor. El primer cop que ell li va entrar a dins, va sentir que el seu cos esclatava de plaer. Van estar junts fins que es va fer clar.

Després d'aquell dia es van anar veient sempre que podien. Tenien tanta intimitat que inclús els seus fills feien broma dient que semblaven un matrimoni. Ells reien i callaven. Sempre callaven. Només els seus ulls parlaven quan es miraven. Quan es trobaven per fer l'amor tot el seu món es reduïa a ells dos, als seus cossos units.

Recordava aquella foto. Havia dit a casa que marxava a la platja amb unes companyes del gimnàs, però va anar amb en Pere. Ell era fora molts dies per la seva feina, així no que no va haver de dir res més que estava treballant. Només tenia una foto d'aquell cap de setmana, la tenia amagada en una capsa on desava les cartes que ell li escrivia. La del àlbum era d'ella sola a la vora del mar, se la va tirar ell quan estava distreta, però allò no ho sabia ningú, només ells.

Aquell cap de setmana van caminar agafats de la mà per la platja com qualsevol altre parella de enamorats. Van fer l'amor a la platja a la posta del sol. Va ser l'última vegada. Quan van tornar la seva filla li va dir que ho sabia tot. Que buscava unes coses d'ella de petita i va trobar la caixa. Es pensava que eren coses d'ella i del seu pare. Estava molt enfadada. Es donava compte de l'enorme escàndol que cauria sobre ells si algú ho arribava a descobrir mai? Era el seu sogre, per l'amor de Déu! En que estaven pensant? Havien pensat en les conseqüències? Es va enfadar tant que li va dir que o ho deixaven córrer immediatament o no la tornaria a parlar mai més. Li va dir que estava embarassada i que mai li deixaria conèixer al seu net.

Ella va plorar, va intentar explicar-li que sempre havia estat infeliç amb en Josep, que en Pere li havia donat la vida, que estaven enamorats. Li va dir que si no havien marxat era precisament per ells, pels fills. Però la nena no la va voler escoltar. Li va dir que li feia vergonya només de pensar-hi. Va marxar donant un cop de porta.

Va recordar entre llàgrimes com havia parlat amb en Pere. Aquest li va dir que havien de marxar, que no podien deixar-ho tot. Que la seva filla ho entendria quan passés un temps. Però ella no volia perdre la seva filla. I el net? Li feia tanta il·lusió! En Pere li va suplicar, li va dir que s'ho pensés un temps, que no havien de córrer a prendre una decisió. Però ella li va dir que no podia més. Que si mai es sabia, quedarien destrossats tots.

Es van separar. Ella va plorar molt, va ser infeliç. En Pere també. Ho veia. Un dia la va tornar a escriure, li va dir que s'havien de veure una última vegada, que li havia de dir una cosa molt important. Ella hi va accedir.

Es van veure en aquell local de la primera vegada. Només entrar la va agafar i la va abraçar com feia abans, ella no va poder resistir-se. Es va enfonsar en el seu pit i va plorar. Ell li va besar les llàgrimes, després els llavis, el coll. Li va tornar a fer l'amor. Ella sabia que seria l'última vegada, alguna cosa en les mans d'ell li deia. Era com si li escriguis un adéu a la pell amb cada petó. Quan va estar a dins d'ella li va dir al oïda "t'estimo, sense tu estic perdut. Mai m'oblidis."

Va ser l'últim cop. En Pere i la seva dona van marxar del poble. Ella sabia que era perquè no podia trobar-se-la a cada raconada. La seva proximitat llunyana els feria tant que no podien actuar amb normalitat. Ella va emmalaltir. Els metges li van diagnosticar una depressió. Mai més va tornar a ser com abans. Va saber d'ell de tant en tant per la família. El va veure a enterrament de la seva dona. Però només li va fer un petó a la galta. Aquell petó li va cremar la pell durant dies. Es va tornar a posar malalta. Van dir que del disgust.

Va pensar en ell cada dia abans d'anar-se'n a dormir i cada matí quan el sol encetava el dia. Però calladament. Per dins. Quan el volia veure s'enfonsava en aquell forat que tenia al pit. Allà tornava a sentir l'escalfor del seu cos, la tendresa dels seus llavis. Però quan despertava, el forat tornava a ser un lloc fosc i trist.

Ara tenia la seva esquela a les mans i va sentir una pau estranya. Va saber que li quedava poc a ella també. Sabia que quan deixés aquest món el tornaria a veure n'estava segura. I allà on es trobessin no haurien de fer veure que no s'estimaven, allà podrien ser ells. La mort els portaria la vida.

La Carme va morir al cap de poques setmanes. Els fills van trobar la caixa amb les cartes, totes. Perquè després de separar-se, en Pere li va escriure una cada setmana. Li deia que encara que no estiguessin junts, ell la sentia cada nit. Quan va saber que estava malalt, li va escriure per dir-li "fins aviat, amor." Només allò.