TRENCADISSA

He tornat tard com em sol passar sovint últimament. t'enyoro a cada moment, els minuts, les hores se'm fan eternes des de que no hi ets. Cada racó de la casa em fa pensar en tu. Encara sento la pressió del teu cos contra el meu quan m'enllito a les nits, és com si el teu cos encara s'arrapes contra el meu cercant aquells moments de plaer que tant ens agradaven.

M'he ficat a la dutxa per mirar si l'aigua freda, gaire bé glaçada d'aquest octubre esborra els records que persisteixen en quedar-se arrapats a la meva inconsciència per atacar-me en els moments més febles. He deixat que l'aigua corres per el meu cos nu, però ha tornat tot a mi de nou. Aquell dia en que sense avisar, mentre em dutxa preparant-me per anar a la feina, et vas colar a la dutxa amb mi, vas mirar-me d'aquella manera tant profunda i amb la mirada fosca de desig, em vas agafar amb una mà per la cintura i encrestant-me contra les rajoles em vas besar ferotge, vas recórrer el meu cos amb el neguit de qui creu que ja no ho tornarà a fer mai més, vas guanyar terreny al aigua humitejant el meu cos amb la teva llengua, fins que et vas apostar entre les meves cames, el baf i la pressió del aigua calenta van amortitzar els meus crits de plaer. Em vas treure de la petita banyera estirant-me al terra em vas fer l'amor salvatgement, entre els espasmes de plaer vaig intuir que allò era un comiat. Les llàgrimes van rodolar per les meves galtes en una barreja de delit i tristor.

I vas marxar, t'he esperat durant dies, però avui m'han dit que t'han vist amb la teva dona, que semblava que estava-ho millor. He notat com una trencadissa per dins, en aquell instant he sabut que jo havia perdut, que tot el que m'havies promès havia mort.

En el joc de l'amor de vegades es guanya i de vegades es perd, jo he fet les dues coses, primer vaig guanyar al gaudir de tu en aquelles trobades prohibides, ara he perdut al sentir la teva absència. Pagaré el preu, i pot ser un dia tornaré a guanyar.

TORNARÉ A PER TU (5)

" No havia escrit mai un diari, no he tingut mai paciència però el que he viscut els darrers mesos ho haig de deixar escrit, no puc parlar amb ningú, no sé com me'n sortiré de tot això. Tinc por però no ho puc dir a ningú perquè no vull que li passi res a e Cathal. No té culpa del que està passant, en Cathal no pot evitar-ho, és tot per la terrible influència de "ell." Em fa por, és cruel i pot fer el que vulgui perquè el respecten i no saben com és en realitat. Jo he vist el seu cantó fosc i ell sap que jo ho sé. Em vol fe mal i me'l a fet, ma destrossat per dintre, m'ha matat d'innocència, ja mai més podés ser la d'abans. Cap de nosaltres no ho podrem ser. El nostre món tan alegre i divertit s'ha convertit en un infern de lletjor, traïció i mentides. Estimo a en Cathal, més que a mi mateixa, però m'ha fet molt mal, m'ha destruït la fe. Però l'estimo i sé que ho ha fet influenciat per "ell." Ja no puc dormir tranquil·la a les nits, quan tanco els ulls sembla que ho torno a viure tot, no sé com ho fa, però ens ha manipulat a tots per poder portar endavant la seva perversió.

Tot va començar quan en Cathal i jo ens vam conèixer, ell era un noi molt estrany, era molt atractiu i misteriós, gaire bé no parlava mai, només mirava amb aquella mirada intensa i profunda, era una mirada que semblava que et llegia per dins, em feia la impressió que sabia que estava pensant en tot moment. Va haver un dia en que estàvem passejant per la platja sense parlar, només caminàvem i miràvem el mar. Jo anava escoltant les onades picant les roques i com l'escuma que es formava es desfeia com si fos de sidral. Les gavines cridaven inquietes i el tímid sol que es filtrava per entremig dels núvols m'escalfava la cara. Tot d'una les nostres mans es van trobar accidentalment, vaig notar com un corrent elèctric per tot el cos, el vaig mirar dissimuladament i vaig veure que ell també s'havia sorprès del petit contacte. Va ser un moment, però el meu cos va reaccionar al instant, el meu cos va començar a bategar fort i la meva respiració es va accelerar.

 Feia un parell de setmanes que ens coneixíem, ens vam trobar de casualitat a aquella mateixa platja, era un dia en que jo estava molt neguitosa, havia tornat de Dublín després d'haver deixat una feina que no em feia feliç i una relació que no havia sortit bé, la meva ex parella m'havia traït amb una meva amiga, els vaig enxampar a casa d'ell un vespre en el vaig anar a veure després de estar molta estona trucant-li i que no em respongués, m'havia intranquil·litzat i vaig decidir anar al seu pis, com tenia una clau vaig entrar sense pensar que estava fent res mal fet. Al ser al saló vaig sentir uns petits sorollets que no vaig saber identificar, em vaig dirigir cap a la seva habitació i al obrir la porta els vaig veure a tots dos al llit fent l'amor, vaig tenir temps de mirar-me'ls una estona bocabadada fins que ella no em va veure. Després es va trencar tot. La relació amb ell, amb ella, amb la feina, ja no podia continuar allí. Vaig parlar amb els pares i em van oferir ajudar-los amb la casa d'hostes a la illa.

       Al tornar tenia tanta ràbia a dins que molts dies havia de marxar a treure-la fora, aquell dia de tempesta estava a la platja sota la pluja que començava a caure, havia caigut a terra de genolls sacsejada pels sanglots d'un plor intens quan vaig sentir que algú s'acostava al aixecar la vista, entremig de les llàgrimes el vaig veure a ell. Portava un impermeable llarg gaire bé fins als peus. Els seus ulls brillaven molt, com si ell també tingues uns dimonis que treure de dins. Em va estendre la mà i em va ajudar a aixecar-me. Em vaig perdre en aquells ulls profunds, amb un dit em va eixugar una llàgrima i em va acaronar els llavis.  Em va tremolar tot el cos. Hi ha moments en que trobes a algú i connectes de manera especial, és el que ens va passar a en Cathal i a mi. En aquell instant, sota la pluja freda, amb el cel enfosquit, ens vam quedar aïllats en els nostres ulls, ens vam entendre sense paraules, ell va veure la meva ànima ferida i jo li vaig veure la seva turmentada. Agafant-me de la mà em va portar a sota d'una vauma que hi havia a les roques allà protegits de la tempesta ens vam tornar a mirar, em va tocar una galta amb la mà forta i tèbia i va marxar. Em vaig quedar allà sola fins que va parar una mica de ploure, després vaig sortir corrents cap a casa. Em vaig anar directe cap a la meva habitació, estava envoltada de finestres que donaven a la platja, les nits de tempestes eren quan més m'agradava tot aquell finestral, semblava que estava al bell mig de la tempesta però sense mullar-me. Vaig preparar la banyera amb aigua ben calenta, vaig posar música tranquil·la i encenent unes espelmes vaig tancar la llum, tot va agafar un aire misteriós i íntim. Em vaig treure la roba mirant la platja i em va venir al cap en Cathal, encara que llavors no sabia el seu nom. El vaig imaginar a la platja, mirant-me. Em vaig ficar a la banyera i vaig plorar.

      A partir d'aquella nit ens hem vist més cops, hem parlat i ens em apropat molt el un al altre. Ahir a la nit jo estava a la meva habitació a punt de ficar-me al llit, estava llegint asseguda en una butaca a prop de la finestra per poder veure la lluna i la platja, quan el vaig veure al darrera del vidre, em vaig emportar un ensurt al veure'l allà mirant-me, però ja em començava a acostumar a les seves rareses, era un home molt seriós i misteriós, es notava que portava una càrrega a sobre que el feia ser infeliç. No em volia parlar mai del que li passava, ni de la seva família, però quan parlava d'ella se li enfosquien els ulls, es tornava més callat i semblava perillós. Quan el vaig veure allà mirant-me li vaig fer una senyal perquè entrés, hi havia una petita terrassa a un costat de la habitació, li vaig obrir la porta i es va quedar allà quiet amb el cap clot, els cabells li tapaven el rostre, li vaig enretirar amb una mà delicadament, vaig fregar la seva galta amb el palmell de la mà, tenia la barba crescuda però suau, va aixecar el cap i em va clavar els ulls amb una mirada salvatge, em va agafar de la cintura amb un braç mentre amb l'altre tancava la porta. Em va portar en volades a dins de la habitació sense deixar de mirar-me va tancar els llums, entrava la claror de la lluna, es va apropar a mi agafant-me amb una mà dels cabells i amb l'altre em va abraçar per la cintura, em va obligar aixecar el cap sense deixar de mirar-me, se'm va escapar un gemec d'anhel, volia que em besés, volia sentir les seves mans al meu cos, volia recórrer el seu amb la meva boca per conèixer-li el sabor, va ser com si em llegís el pensament als ulls perquè va deixar anar un brunzir em va besar fort, impacient. El vaig deixar fer fins que es va tranquil·litzar, es va separar una mica de mi i mirant-me als ulls es va treure la roba, jo vaig fer el mateix, molt a poc a poc, no volia que anés ràpid, ho volia recordar per sempre. Quan vaig estar nua em va agafar pels malucs i fent que les meves cames li envoltessin la cintura em va estirar al llit. Primer va ser molt ràpid, era molt gran el desig de tots dos, em va penetrar de seguida, sense deixar de mirar-me als ulls, com buscant un senyal que el fes aturar, però jo el desitjava molt, el vaig agafar per les anques i el vaig enfonsar més en mi. Aquella nit vam fer l'amor unes quantes vegades, cada una d'elles més intensa, més intima, més cercadora de tots el racons del nostres cossos, descobrint el que ens donava plaer.

       La matinada ens va mostrar junts al llit, amb els ulls oberts i el cos satisfet. Em va parlar d'ell, em va dir que a casa seva tenia una situació molt difícil, que intentava solucionar-ho, però que eren una família molt tradicional, tenien uns costums que venien de molts segles en darrera, el volia canviar coses, però era molt difícil, encara no tenia el poder de fer-ho, segons el testament encara havia d'esperar uns mesos per poder agafar el control de la família. Estar amb ella era una prohibició clara, no podia relacionar-se amb gent que no fos de la seva classe social, tenien uns tractats amb altres famílies i ell els estava trencant al estar amb mi. Ho havíem de mantenir en secret per un temps, trobaria la solució. Em vaig quedar parada, pensava que aquelles coses ja no passaven, però li vaig dir que l'esperaria.

     Va marxar abans que els meus pares es llevessin, jo em vaig dutxar i vaig baixar a ajudar a la cuina. Esperava que al vespre o a la nit pogués tornar a venir i tornar a fer l'amor.

      No va venir. El vaig esperar tres dies, al quart ja estava molt preocupada, així que vaig decidir anar al castell a veure si el veia, tenia que saber que estava bé. Vaig anar en bicicleta, el cel es començava a tapar, semblava que tornaríem a tenir tempesta, però hi vaig anar igualment, mai havia tingut por de les tempestes. Em vaig aturar al davant del castell, dubtava si entrar o no, recordava les paraules d'en Cathal, però estava molt preocupada. Em vaig quedar uns minuts mirant el castell i em vaig decidir a entrar, demanaria per ell amb alguna excusa, que ens havíem conegut a la platja per casualitat i que em va prometre uns llibres, no sabia si seria gaire creïble, però necessitava saber si tot anava bé."

AQUESTA NIT A ESTAT TEVA

Aquesta nit ha estat teva.
Has entrat per la finestra oberta dels somnis, has despullat el meu cor de les seves reserves.
Amb mans en forma de coloms has traçat camins fins arribar a la meva voluntat.
La nit a fugit i tu t'has quedat.
Has instal·lat el teu campament en la meva raó desmuntada.
El dia desperta amb la seva normalitat quotidiana.
Al meu interior a nascut un anhel de trobar-te de nou a les portes de la nit i deixar que els meus somnis s'omplin de tu.
Plens de carícies inventades
De besades angoixants per la seva irrealitat.

ET VULL

Estava asseguda en mig del no res, perduda en una vall tranquil·la pintada amb els colors de la tardor. Era una imatge solitària, com ella mateixa, allunyada de tot i tots. Sempre havia seguit el seu nord, moltes vegades era el sud de la majoria de les persones, però ella seguia el seu nord. Creia que era perquè tenia el seu interior girat, que seguia un altre ritme, sentia i actuava moguda per impulses diferent als de la majoria de la gent. Ja de petita havia aprés que ella no era com la resta de nens, de més gran va ser més accentuada la diferència, per culpa d'una família des-estructurada, va haver d'assumir un rol que no era el que li tocava a una noia de la seva edat, però ho va fer, sempre més va tenir el sentit de la responsabilitat i del sacrifici pels que estimava més desenvolupat.

Es va fer gran i s'adonava que tenia com una sensibilitat que li feia sentir més intensament el dolor dels altres en el seu cos. També es va adonar que no li agradava ser com els altres, volia volar, escriure, estimar, oblidar, estar boixa i, quan fos gran, trobar algú que li donés serenor, pau i seguretat. Algú que la fes tremolar cada nit, i que la fes somiar cada dia.

Però no va anar així, va trobar un bon home quan estava més cansada de lluitar, quan havia entrat en la trentena i encara no havia pogut viure per ella, encara vivia pels altres, havia de cuidar la seva família. Van passar els anys, anys bons, plens d'amor, amb un home bo que l'estimava i la cuidava. Però el seu cor, el seu cos, la seva ànima, plorava, no era feliç, sentia unes cadenes, estenia les mans i sentia el contacte d'uns barrots imaginaris però tan reals barrant-li el pas a poder volar. Sentia un fort sentiment de culpabilitat i de desagraïment. Però no podia ser feliç. Era com un animal tancat que no parava de donar voltes nerviós i de tant en tan es feia mal, es feria per sent que era viu, el dolor li demostrava que era viva.

I un dia el va conèixer, tan diferent a tothom que havia conegut fins ara, agosarat, apassionat, intel·ligent, sensible. El mirava des de lluny, l'escoltava parlar, li mirava els moviments, fins que un dia ell es va adonar que ella era allà. Li va començar a dir paraules que la feien somiar, tremolava només de pensar-hi, la feia sentir, li va despertar les ganes de cridar. Van quedar un dia sols i van parlar hores i hores, despullant les seves ànimes solitàries i decepcionades i es van trobar. Ell la va besar la segona vegada que es veien, tot i que ja ho hagués fet la primera, ella notava la voluntat d'ell de controlar-se i esperar, però aquell dia, després de estar mirant com el sol es ficava al mar, la va mirar als ulls amb una mirada plena d'anhel contingut, agafant-la per la barbeta, la va acariciar amb els llavis, primer una galta, després el llavi superior, després l'inferior, fins que la mà d'ell la va agafar per darrera del coll i va fer que les seves boques s'unissin en un nus d'ales i tendresa. Es van fer l'amor allà mateix, sota la lluna, cada carícia d'ell li vestia el cos d'estels, cada racó d'ella es va omplir amb la força d'ell, es van descobrir els secrets de la pell i van inventar un llenguatge per dir-se "et vull."

Eren persones adultes, de les que ja no tenen edat per enamora-se i saltar quan picava el telèfon, però es va estimar amb la força del final, amb l'ànsia del ens queda el avui, demà serà un regal que estarà embolicat amb les teves carícies.

Fins que ella es va despertar i va veure que ell no hi era, havia marxat al seu món interessant i ple. Ella es va quedar allà sola, amb el cor destrossat, però l'ànima plena de vida. Es va dir que si li havia passat un cop, li podia passar un altre, mai l'oblidaria, però ara no tenia barrots que l'impedissin obrir les ales, ara volaria fins que pogués trobar aquell cor que fos

CONTINUAR

Estava davant del mirall, es preguntava qui era aquella dona que la mirava amb cara de cansada. Veia reflectit el rostre cansat, amb bosses a sota dels ulls que li donaven una aparença de tristor, la pell estava magrentina, hi havien arrugues als costats dels ulls i la boca.

Es va mirar el cos nuu, ja no era el seu, o sí, però no el reconeixia, quan feia que estava tan desmillorada? Havia tingut tres fills, mala sort amb la feina, ara tenia una que la obligava a fer deu hores diàries per un sou insuficient, i no es podia permetre el luxe de deixar-la. Havia de llevar-se molt d'hora, després de haver anat a dormir molt tard, es llevava morta de son i d'esgotament, de vegades li feia l'efecte que no podria treure aquell atrotinat cos del llit. A les tardes, sense haver pogut dinar gaire, començava la lluita per que la seva família fes la seva vida passant per sobre de la d'ella. Recollir la canalla de l'escola, portar-los als extraescolars, que amb prou feina podien pagar, córrer a casa a fer el dinar del dia següent, el sopar del vespre, la feina de casa, molts dies no es podia ni dutxar. Quan ja tothom estava al llit ella queia morta al seu.

El seu home feia el que podia, però el darrers temps estava molt atabalat, volia parar-se al bar a fer una cervesa, per desconnectar, deia. Mentre que ella ni tant sols ho podia pensar. Ell també treballava moltes hores per un sou irrisori, però a casa només havia de llevar els nens i dur-los a l'escola, ella havia deixat preparada la roba i l'esmorzar. Però semblava que allò li semblava massa. Ella no podia anar mai al cine, ni al bar amb les amigues, no tenia temps ni diners, però ell sí que ho feia. Quan tornava, de vegades ho feia tard i ella l'escridassava, bolcava en ell tota la seva frustració. Ell li deia que estava lletja, que ja no es cuidava, que la seva amiga tal estava encara de bon veure, sense parar-se a penar que aquella amiga no tenia els problemes que tenia ella. Els desaires i el mal humor d'ell la feien posar de molta mala lluna, els darrers temps es barallaven molt i per tot.

Ara davant del mirall, davant d'aquella dona desconeguda, una llàgrima li rodolar galtes avall fins que va caure al buit, com ella, semblava que cada dia queia una mica més al buit... Li feia mal tot el cos, estimava la seva família, però li feia mal el cos. Es preguntava si el seu matrimoni suportaria aquella prova, ja no feien l'amor, quan? Amb quines forces? Per què? Era molt trist no sentir la necessitat de l'escalfor i la passió del seu home, ell tampoc semblava tenir gaires ganes, ja no la buscava a la dutxa, en mig de riures apagats per no ser descoberts, ja no sentia les seves mans per sota del llençol les nits fredes d'hivern per donar-se escalfor entre paraules tendres. Les llàgrimes continuaven caient galtes avall, era aquesta la vida que havien volgut? Ja no estava segura, ella volia viatjar, comprar-se roba, anar a ballar, veure als ulls del homes que encara era atractiva. Que lluny estava tot allò de la seva realitat.

Va respirar fons empassant-se els mocs i es va vestir, no tenia temps per debilitats, segur que l'any vinent seria diferent. Es va prepara per anar a buscar la canalla i tornar a començar.

No havia temps per plorar.