IMPOSSIBLE.

Impossible desfer-te del record constant d'una vida viscuda en un lloc llunyà i estrany.
Impossible pretendre refer el que has viscut, d'esborrar errors i guarir ferides que de tant temps obertes, han creat un nou espai en el temps viscut.
Impossible fer-te perdonar per allò que no saps que has fet.
Impossible i inútil, per no dir avorrit i cansat intentar viure la teva vida intentant fer feliços als que no entenen o escolten res més que el que s'imaginen, no el que coneixen.

Deixar fluir el temps i fer camins que et portin als racons plans d'una existència real, amb moments amollats pel coneixement i enteniment dels que escolten amb el cor acostumat a la veu que els parla, sense pervertir intencions.

Dibuixar una porta en el mur que t'impedeix seguir caminant per obrir-la i trobar la llibertat.

Francesca Reche.

RETORNAR.

Empenyent la porta de entrada al bar és va aturar per observar l'interior del local,sonava de fons un saxòfon, amb una musica trista, però alhora sensual d'una manera estanya. Va baixar els esglaons que portaven al interior i s'aturà  buscant amb la mirada una taula allunyada de la gent, necessitava sentir-se aïllada, intentar crear una falsa atmosfera d'intimitat. Va seure al costat d'un quadre que representava un carrer de Chicago i va demanar un Gin-tònic.

       És curiós com et pot canviar la vida en un instant, ella s'havia enamorat una tarda de primavera, ell li havia semblat un home misteriós i sense adonar-se'n va quedar perduda en el seu infern. Era un esperit maligne que la va hipnotitzar robant-li la voluntat, la va fer baixar al  seu abisme negre i fred, sense resolució per sortir, ni tant sols per intentar-ho. El va estimar sense retorn, amb una passió i una entrega brutal i malaltissa, si no el veia, si no el sentia, emmalaltia i una febre delirant la feia perdre's en una angoixa irracional.  

       Sense tenir consciència de les hores, dels dies, ni dels mesos, va arribar  la nit anterior, era novembre, Girona estava glaçada, els carres plens de gent es movien al seu davant com una pel·lícula en blanc i negre. Aturada al mig del carrer, aquell capvespre, les llàgrimes li segaven la vista. Havia despertat del seu malson en el llit d'un hospital, els metges li havien dit que no havien pogut salvar el seu fill, li van demanar el perquè del seu estat, tenia el cos ple d'hematomes, la cara deformada i blavosa. Ella no va poder contestar, no podia parlar, només li sortien gemecs de dolor. El seu fill era mort, l'havia mort ell, tant com l'havia estimat i ell li va prendre l'única cosa bona d'aquella terrible relació.  

Ell havia arribat begut, immers en el seu  abisme de perdició i destrucció, havia començat a insultar-la, a donar cops i a maleir la seva molesta i inútil presència, la va omplir d'improperis i acusacions,quan les llàgrimes de ella el van portar al límit del seu enuig, la va colpejar sense pietat, no va escoltar quan li va pregar que parés pel fill que portava a dins seu, que el mataria, ell només va riure i amb els ulls injectats en sang, va continuar el seu frenesí diabòlic.

       Allà al bell mig del carrer ple de gent, va dir-se que ja ho havia perdut tot, havia jugat fort sent l'amistança d'aquell dimoni, havia pagat el preu, però ara ella volia justícia, volia que aquella bestia tornés al seu bàratre de follia i perdició. El va anar a esperar al seu cau, trobant al calaix de la tauleta de nit l'arma que ell guardava i posant-se uns guants es va asseure al sofà. La va veure de seguida al obrir la porta fent un somriure sorneguer i cruel que li va deformar el rostre, aquell rostre que un dia la va enlluernar, ara li feia venir basques, pel record del fill que sense pietat havia destruït. Tancant la porta i se li va atansar, ella, posant-se dreta al seu davant, el va mirar als ulls i aixecant el braç el va apuntar amb la pistola preparada per disparar, ell va riure, despectiu, sabedor de la bondat d'aquella ànima que amb tota intenció havia intentat destruir. No va poder prémer el gallet, en un racó del seu cervell malmès per aquella bestia se li va fer una escletxa per la que es va filtrar un raig de llum de la seva antiga fortalesa i cordura, fent un pas enrere, va abaixar l'arma i la deixà relliscar de la seva mà. Es va allunyar de ell i obrint la porta,  sortint al replà fosc de l'escala, ell la va seguir  engrapant-li un braç per fer-la tornar a dins del pis, ella el va mirar als ulls i va veure tot l'horror que l'esperava si no lluitava, es va deixar anar amb una estrebada baixant uns esglaons, ell, al seguir-la, es va trobar amb el peu que ella havia estès, se li va esborrar el somriure i un vel de sorpresa li va cobrir la mirada, com en un somni a càmera lenta el va veure caure escales avall, sentint els cruixits dels ossos al picar al terra. Es va fer el silenci, i com que es treu un abric molt pesat va sentir una calma molt gran, les cadenes que tant temps la van tenir lligada a aquella vida malèfica havien desaparegut. En sortir de l'escala fosca li va passar per sobre sense mirar-se'l, un cop a la porta del carrer es va tombar per fitar-se'l i sense remordiments el va deixar allà tirat esperant que les ànimes negres del seu món de dolor i destrucció, de vici i depravació el vinguessin a buscar.

       I ara estava en aquesta taverna, bevent un Gin-tònic i pensant que era hora de posar distància amb el passat i començar de nou, s'aniria a un poblet llunyà i solitari, on la gent no fes preguntes, on pogués dedicar-se a escriure per intentar que tot el que havia viscut es convertís en una novel·la i poder tancar-la, desar-la a un calaix i oblidar que mai la havia viscut.

FRANCESCA RECHE.

IMAGINAR-TE.

M'agrada seguir els teus moviments tranquils amb la mirada disfressada d'indiferència, m'agrada veure com ocupes els espais monòtons del meu dia a dia i els deixes plens records que quan no hi ets, et fan present en cada moble que has tocat, cada silenci que has cobert de paraules entonades amb la melodia profunda de la teva veu. Escolto el aigua de la dutxa i els ulls em reflecteixen imatges del teu cos cobert per la humitat que regalima per la teva pell, com una gota de rosada per la fulla resseguin-la tota, fent dibuixos en el seu camí cap el tronc per finalment caure a terra. Convertint així un acte quotidià en un salvavides del matí avorrit i espès a la feina, puc imaginar una i altre vegada el reflex del teu cos al mirall, Les teves mans capturen la meva cintura creant una proximitat tan palpable que la teva olor es barreja amb l'aire que respiro, posant colors a les imatges que han quedat gravades en la meva retina. El teu petó de comiat és una promesa de la retrobada que fa que al deixar buida la portada, el temps deixa d'existir, de tenir valor, de tenir sentit.