QUAN EL DEMÀ NO EXISTEIX

Sentia que la vida se li esmunyia de presa, ho veia cada matí reflectit al mirall. Ho sentia cada nit al anar-se al llit i veure al rellotge que només eren les onze de la nit i les forces s'havien allunyat amb el sol. La vida passa imparable i sense aturador pels nostres cossos deixant l'ànima eixuta i dèbil. Quan ens arriba la maduresa, ens adonem de que tot ha esta un error, un malbaratament de dies, setmanes, mesos i anys, sense treure tot el profit que li havíem d'haver tret a la vida. Quants amors no hem viscut per por, quantes experiències em deixat de banda per no tenir temps, quants silencis ni em trencat per por a no ser escoltats.

Ara que ja no tenia forces per començar a viure el que havia deixat per demà, ara que havia arribat aquell demà no tenia forces. Sempre pensem que ja tindrem temps més endavant, però no veiem que l'únic que existeix, l'únic que tenim és el avui i el deixem morir a cada instant.

I ara, sense saber perquè, va pensar en ell. Li va traspassar la memòria i se li va aparèixer al davant el seu somriure, aquella boca, la seva mirada càlida, els seus ulls, aquelles paraules que li acceleraven el cor, la seva veu... Tornava a sentir la seva veu. Aquells t'espero, aquells no marxis, aquells per sempre.

Va recorda la primera vegada que es van veure al jardí botànic, feia olors a flors, a verd i al fons de l'hivernacle el va veure olorant una flor, de sobte va eixavuirar i ella va riure, ell es va donar compte i li va fer un somriure, amb aquells llavis. Ell la va buscar a la sortida i se li va presentar, Miquel li va dir que es deia, ella Marina, li va contestar, la va convidar a fer un cafè a la cafeteria del altre cantó de la plaça, van estar parlant fins que va arribar l'hora de dinar. Ell tenia un compromís, però li agradaria sopar amb ella demà, li va dir. A ella li va semblar bé. Es van donar els números de telèfon per poder contactar.

Va ser la primera de moltes cites, tots dos tenien relacions estables, tots dos es sentien incomplets, la seva atracció va anar creixent, fins que una nit de finals d'estiu, mentre seien a la sorra d'una platja, es van besar. El món es va aturar amb el contacte dels seus llavis, tot al seu voltant va perdre el sentit per ells, l'única realitat que sentien eren les seves llengües descobrint el sabor del altre, les seves mans van trobar els camins que els va portar a sentir una passió llargament adormida, gaire ve extingida. Van viure aquell amor sense retrets, sense pensar en la traïció que la seva passió creava en cada trobada secreta. Però no van pensar, van viure, es van estimar. Fins que va arribar el final.

Sempre hi ha un final. El d'ells va arribar amb la realitat. Una nit mentre els seus cossos  s'entregaven a carícies prohibides, mentre els gemecs posaven música al silenci de la nit adormida, van ser descoberts per la consciència d'ella. De sobte es va adonar que no veia més enllà d'aquelles trobades. Els seus ulls es van omplir de la buidor al veure la foscor que hi havia al davant. Li va dir a ell. Ell no volia parlar del que no havia passat, però ella necessitava veure més enllà d'aquelles trobades.

El voler veure el futur la va deixar sense present. En Miquel no va poder desfer-se dels seus lligams, no va tenir valor. Ella ho hagués fet, o potser tampoc no hagués pogut al final. No van saber aprofitar el que la vida els va donar, van voler escriure la seva història sense veure que la vida és un escriptor independent, no vol idees, no accepta canvis als seus relats.

Ara estava sola i pensava que què no donaria, ni que fos la meitat de la seva vida malviscuda, per haver pogut tornar a sentir aquell foc on ara hi havia soledat. per poder sentir aquella boca besant la seva amb la urgència que havia sentit llavors, de poder sentir aquelles mans resseguint el seu cos fins trobar-li els secrets més amagats, per tornar a sentir aquella veu fent-li promeses a cau d'oïda que sempre es complien entre llençols prestats.