La Maria es
mirava las mans. Eren unes mans en les que es podia llegir el pas del temps.
Estaven arrugades i tenien taques marrons. El dits estaven una mica deformats
pel reuma i l'artrosi. Va recordar quan aquelles mans eren joves, quan unes
altres mans les acaronaven. Les mans d'en Pere. Havia passat molts anys.
Aquell matí,
aquelles mans que ara mirava, havien agafat l'esquela de la bústia. Pere
Martorell i clos. Mort als setanta anys. Després anaven els noms de la seva
família i amics, d'aquells que l'havien estimat. Menys el d'ella. Ella també
l'havia estimat. I ell a ella. Però allò no ho sabia ningú. Era el seu secret.
El seu record més important i silenciat.
Com podia ser
que una cosa que la feia sentir tan viva, una cosa que feia que tot tingués sentit,
que feia que la vida hagués valgut la pena, fos una cosa dolenta, lletja. Ho
era? A ella no li ho semblava. Però sí que ho era pels altres si ho sabessin. A
la vida hem de callar moltes coses, i gaire bé sempre les coses que callem són
les millors. Al llegir aquella esquela havia sentit com el forat que havia
tingut durant tants anys al seu pit, un forat negre, buit, dolorós, es feia més
gran. Ara sí que tot havia acabat. Sense ell no existia res. Sabia que havia
arribat l'hora.
Va anar a la
seva habitació, feia anys que dormia sola, el seu home havia mort, no li va
saber gaire greu, el que sí li sabia greu era aquesta manca de sentiment de
pèrdua, però no podia fer res. Es van casar molt joves, ella no sabia que es
feia, però era el que li van dir que s'havia de fer i ho va fer. La mateixa nit
de noces va saber que mai seria feliç amb en Josep. Li va fer l'amor com ella
havia vist que ho feien els conills a les gàbies de casa dels pares. Van tenir
dos fills, un noi i una noia. Després d'això ella no el deixava que la toqués
gaire, només quan ell arribava begut i perquè no fes un escàndol el deixava que
la muntés, perquè així es sentia ella, com si un gos la muntés. El sentia
grunyir i bufar fins que es buidava a dins d'ella, després es girava i es posava
a roncar com un porc. L'avorria. El detestava.
Però era el pare
dels seus fills i en aquells temps una dona havia de callar. Fins que al poble
va arribar en Pere amb la seva família. Tenia tres fills. Un dels seus fills es
va enamorar de la seva mossa, això va fer que les famílies estiguessin molt
unides. Això va fer que ella i en Pere es veiessin molt.
Ella es va
enamorar des del primer moment, ho va dissimular, era un sentiment desconegut
per a ella, però cada vegada que el veia, que li sentia la veu, el seu cor li
esclatava de felicitat. Quan en Pere estava a prop d'ella tot brillava més,
sentia com si el món estigués ple de colors i de música. Ella callava, només
gaudia d'aquells moments.
Fins que els
nanos es va casar. Al àpat del casament en Pere la va treure a ballar, ella
aquell dia feia molt goix, encara era jove, tenia cinquanta anys, però era
atractiva. Ell també estava molt bé i aquell dia anava molt elegant.
Va anar cap al
armari on tenia el àlbums de fotos, va agafar dos i es va asseure a la cadira de vímet amb coixins
de colors vius. Va obrir un, el del casament de la nena. Allà hi havia una foto
d'en Pere i ella ballant. Ho va recordar tot.
Ella es notava
una mica marejada pel cava i el vi, però estava molt contenta. Va veure com en
Pere la mirava durant tot el dia. Quan va començar ell vall ell la va treure a
ballar. Va sentir com els seus cossos es tocaven per primer cop, podia sentir
l'escalfor de la mà d'en Pere a la seva esquena, sentia els dits de l'altre mà
acariciant els seus. L'olor de sabó d'ell la va marejar una mica, no es va
adonar que era excitació, no coneixia aquell sentiment. Ell li va parlar a
l'oïda tan a prop que els seus llavis van fregar la seva orella. Li va dir que
estava preciosa, que no la podia deixar de mirar. Ella va sentir com una
humitat li baixava per dins fins a les calces. Es va posar vermella, que era
allò? Es va acabar la cançó i va sortir mig corrents al jardí del restaurant.
La respiració li anava molt de pressa, tenia les galtes enceses i li suaven les
mans. Era allò el que els hi passava a les dones de les pel·lícules que li agradava
mirar per la televisió? Allò no ho havia sentit mai amb en Josep, es pensava
que allò no existia, que era tot fantasia. I allí estava ella tremolant com una
fulla i tenint uns pensaments que la feien avergonyir com si algú els pogués
veure. El sentir al seu darrere, es va girar i el va mirar. Tenia les mans a
les butxaques i la mirava seriós.
-T'he espantat
abans, Carme?
-No, sí, bé, no
ho sé...
-No et pensis
que et vull faltar al respecte. Sé que tenim parella, sé que som família, però
no puc deixar de pensar en tu. I avui estàs tan bonica...
-No hauries de
dir aquestes coses. No està bé.
-Et penses que
no ho sé? L'altre dia es va morir un bon amic meu. Era de la meva edat. Em va
fer tant mal pensar que la vida se'ns escapa per entre els dits a cada segon i
que mai no la viurem de veritat. Em vaig adonar de que feia molt que ja no
estimava a la meva dona, no com la estimava la principi. Fa molt que no ens
toquem. I quan et vaig conèixer a tu... No sé, vaig tornar a sentir que la vida
tenia sentit. Em llevo als matins pensant que et veuré, que sentiré el teu
riure omplint el meu espai buit. No vull fer-nos mal, però et desitjo, et
necessito, et vull tenir encara que sigui un cop abans de morir-me. Que hi
dius?
Ella no va saber
que dir. Va sentir una felicitat tan gran al saber que ell senti el mateix que ella que va notar com els ulls se li
omplien de llàgrimes. Que li podia dir? Si acceptava estarien fent una cosa tan
grossa que si algú s'assabentava mai, seria una desgracia per les dues
famílies, si li deia que no es moriria. Sí, ara que sabia que ell sentia el
mateix no podria tenir ni un dia de pau.
-Pere... -La
seva veu va sonar tan dolça que ell ho va interpretar com una invitació. La va
dur fins al darrere d'uns arbusts i acostant molt el seu cos al d'ella i la va
besar.
Ella encara
recordava aquell petó. Recordava com les cames li van fallar. Va sentir com ell
la abraçava més fort per evitar que caigués, però al fer-ho van sentir els seus
cossos més a prop i l'atracció sexual va augmentar. Va recordar com les mans
d'ell van descordar la seva brusa i li va acariciar els pits. Mai havia sentit
aquella experiència. Es va arrambar més al cos d'en Pere i el va deixar que li
toqués per sota de la faldilla. No va poder aguantar un crit de plaer. Que era
allò? Es va espantar tant que el va separar d'una empenta.
-Carme... Si us
plau... Et necessito i tu també a mi.
-No puc, està
malament, que diria la gent si... -Només de pensar-ho es posava malalta. Però
desitjava tornar a sentir les mans d'en Pere al seu cos, i no només allò, volia
més. Estava espantada d'ella mateixa, del que sentia. Aquella era ella?
-Carme, anirem
amb cura, serem discrets, però no em deixis morir-me sense tenir-te.
-Necessito
pensar, Pere. No veus que no està bé això?
-Et deixaré
pensar si és això el que vols, però la vida passa ràpida i és despietada, no
sabem que ens espera demà. Vivim, Carme, que importa el que diguin els altres?
-I els nostres
fills? Si mai ho arriben a saber...
-Serem discrets,
confia en mi.
Ho va fer. Es
van convertir en amants. Ara mirava aquella fotografia del seu aniversari.
Va ser poques
setmanes després del casament dels nois. Van fer una petita reunió de família.
Quan tots van marxar, en Pere li va deixar un paper plegat al palmell de la mà.
El va llegir amb avidesa. Li deia que la esperava a casa seva quan tots fossin
a dormir. Hi tenien un petit local al que hi anaven els nanos amb els amics a
escoltar música i aquelles coses que feien el jovent. Hi va anar.
Ell la esperava
dret al davant de la porta, quan va ser al seu costat la va fer entrar de presa
mirant al seu voltant per assegurar-se que ningú els veia. Va ser el primer cop
que van fer l'amor. Ell la va estimar com un home estima a una dona. Li va
descobrir el món del sexe i de l'amor. El primer cop que ell li va entrar a
dins, va sentir que el seu cos esclatava de plaer. Van estar junts fins que es
va fer clar.
Després d'aquell
dia es van anar veient sempre que podien. Tenien tanta intimitat que inclús els
seus fills feien broma dient que semblaven un matrimoni. Ells reien i callaven.
Sempre callaven. Només els seus ulls parlaven quan es miraven. Quan es trobaven
per fer l'amor tot el seu món es reduïa a ells dos, als seus cossos units.
Recordava
aquella foto. Havia dit a casa que marxava a la platja amb unes companyes del
gimnàs, però va anar amb en Pere. Ell era fora molts dies per la seva feina,
així no que no va haver de dir res més que estava treballant. Només tenia una
foto d'aquell cap de setmana, la tenia amagada en una capsa on desava les
cartes que ell li escrivia. La del àlbum era d'ella sola a la vora del mar, se
la va tirar ell quan estava distreta, però allò no ho sabia ningú, només ells.
Aquell cap de
setmana van caminar agafats de la mà per la platja com qualsevol altre parella
de enamorats. Van fer l'amor a la platja a la posta del sol. Va ser l'última
vegada. Quan van tornar la seva filla li va dir que ho sabia tot. Que buscava
unes coses d'ella de petita i va trobar la caixa. Es pensava que eren coses
d'ella i del seu pare. Estava molt enfadada. Es donava compte de l'enorme escàndol
que cauria sobre ells si algú ho arribava a descobrir mai? Era el seu sogre,
per l'amor de Déu! En que estaven pensant? Havien pensat en les conseqüències?
Es va enfadar tant que li va dir que o ho deixaven córrer immediatament o no la
tornaria a parlar mai més. Li va dir que estava embarassada i que mai li
deixaria conèixer al seu net.
Ella va plorar,
va intentar explicar-li que sempre havia estat infeliç amb en Josep, que en
Pere li havia donat la vida, que estaven enamorats. Li va dir que si no havien
marxat era precisament per ells, pels fills. Però la nena no la va voler
escoltar. Li va dir que li feia vergonya només de pensar-hi. Va marxar donant
un cop de porta.
Va recordar
entre llàgrimes com havia parlat amb en Pere. Aquest li va dir que havien de
marxar, que no podien deixar-ho tot. Que la seva filla ho entendria quan passés
un temps. Però ella no volia perdre la seva filla. I el net? Li feia tanta
il·lusió! En Pere li va suplicar, li va dir que s'ho pensés un temps, que no
havien de córrer a prendre una decisió. Però ella li va dir que no podia més.
Que si mai es sabia, quedarien destrossats tots.
Es van separar.
Ella va plorar molt, va ser infeliç. En Pere també. Ho veia. Un dia la va
tornar a escriure, li va dir que s'havien de veure una última vegada, que li
havia de dir una cosa molt important. Ella hi va accedir.
Es van veure en
aquell local de la primera vegada. Només entrar la va agafar i la va abraçar
com feia abans, ella no va poder resistir-se. Es va enfonsar en el seu pit i va
plorar. Ell li va besar les llàgrimes, després els llavis, el coll. Li va
tornar a fer l'amor. Ella sabia que seria l'última vegada, alguna cosa en les
mans d'ell li deia. Era com si li escriguis un adéu a la pell amb cada petó.
Quan va estar a dins d'ella li va dir al oïda "t'estimo, sense tu estic
perdut. Mai m'oblidis."
Va ser l'últim
cop. En Pere i la seva dona van marxar del poble. Ella sabia que era perquè no
podia trobar-se-la a cada raconada. La seva proximitat llunyana els feria tant
que no podien actuar amb normalitat. Ella va emmalaltir. Els metges li van
diagnosticar una depressió. Mai més va tornar a ser com abans. Va saber d'ell de
tant en tant per la família. El va veure a enterrament de la seva dona. Però
només li va fer un petó a la galta. Aquell petó li va cremar la pell durant
dies. Es va tornar a posar malalta. Van dir que del disgust.
Va pensar en ell
cada dia abans d'anar-se'n a dormir i cada matí quan el sol encetava el dia.
Però calladament. Per dins. Quan el volia veure s'enfonsava en aquell forat que
tenia al pit. Allà tornava a sentir l'escalfor del seu cos, la tendresa dels
seus llavis. Però quan despertava, el forat tornava a ser un lloc fosc i trist.
Ara tenia la
seva esquela a les mans i va sentir una pau estranya. Va saber que li quedava
poc a ella també. Sabia que quan deixés aquest món el tornaria a veure n'estava
segura. I allà on es trobessin no haurien de fer veure que no s'estimaven, allà
podrien ser ells. La mort els portaria la vida.
La Carme va
morir al cap de poques setmanes. Els fills van trobar la caixa amb les cartes,
totes. Perquè després de separar-se, en Pere li va escriure una cada setmana.
Li deia que encara que no estiguessin junts, ell la sentia cada nit. Quan va
saber que estava malalt, li va escriure per dir-li "fins aviat,
amor." Només allò.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada