SECRETS

La Maria es mirava las mans. Eren unes mans en les que es podia llegir el pas del temps. Estaven arrugades i tenien taques marrons. El dits estaven una mica deformats pel reuma i l'artrosi. Va recordar quan aquelles mans eren joves, quan unes altres mans les acaronaven. Les mans d'en Pere. Havia passat molts anys.

Aquell matí, aquelles mans que ara mirava, havien agafat l'esquela de la bústia. Pere Martorell i clos. Mort als setanta anys. Després anaven els noms de la seva família i amics, d'aquells que l'havien estimat. Menys el d'ella. Ella també l'havia estimat. I ell a ella. Però allò no ho sabia ningú. Era el seu secret. El seu record més important i silenciat.

Com podia ser que una cosa que la feia sentir tan viva, una cosa que feia que tot tingués sentit, que feia que la vida hagués valgut la pena, fos una cosa dolenta, lletja. Ho era? A ella no li ho semblava. Però sí que ho era pels altres si ho sabessin. A la vida hem de callar moltes coses, i gaire bé sempre les coses que callem són les millors. Al llegir aquella esquela havia sentit com el forat que havia tingut durant tants anys al seu pit, un forat negre, buit, dolorós, es feia més gran. Ara sí que tot havia acabat. Sense ell no existia res. Sabia que havia arribat l'hora.

Va anar a la seva habitació, feia anys que dormia sola, el seu home havia mort, no li va saber gaire greu, el que sí li sabia greu era aquesta manca de sentiment de pèrdua, però no podia fer res. Es van casar molt joves, ella no sabia que es feia, però era el que li van dir que s'havia de fer i ho va fer. La mateixa nit de noces va saber que mai seria feliç amb en Josep. Li va fer l'amor com ella havia vist que ho feien els conills a les gàbies de casa dels pares. Van tenir dos fills, un noi i una noia. Després d'això ella no el deixava que la toqués gaire, només quan ell arribava begut i perquè no fes un escàndol el deixava que la muntés, perquè així es sentia ella, com si un gos la muntés. El sentia grunyir i bufar fins que es buidava a dins d'ella, després es girava i es posava a roncar com un porc. L'avorria. El detestava.

Però era el pare dels seus fills i en aquells temps una dona havia de callar. Fins que al poble va arribar en Pere amb la seva família. Tenia tres fills. Un dels seus fills es va enamorar de la seva mossa, això va fer que les famílies estiguessin molt unides. Això va fer que ella i en Pere es veiessin molt.

Ella es va enamorar des del primer moment, ho va dissimular, era un sentiment desconegut per a ella, però cada vegada que el veia, que li sentia la veu, el seu cor li esclatava de felicitat. Quan en Pere estava a prop d'ella tot brillava més, sentia com si el món estigués ple de colors i de música. Ella callava, només gaudia d'aquells moments.

Fins que els nanos es va casar. Al àpat del casament en Pere la va treure a ballar, ella aquell dia feia molt goix, encara era jove, tenia cinquanta anys, però era atractiva. Ell també estava molt bé i aquell dia anava molt elegant.

Va anar cap al armari on tenia el àlbums de fotos, va agafar dos i  es va asseure a la cadira de vímet amb coixins de colors vius. Va obrir un, el del casament de la nena. Allà hi havia una foto d'en Pere i ella ballant. Ho va recordar tot.

Ella es notava una mica marejada pel cava i el vi, però estava molt contenta. Va veure com en Pere la mirava durant tot el dia. Quan va començar ell vall ell la va treure a ballar. Va sentir com els seus cossos es tocaven per primer cop, podia sentir l'escalfor de la mà d'en Pere a la seva esquena, sentia els dits de l'altre mà acariciant els seus. L'olor de sabó d'ell la va marejar una mica, no es va adonar que era excitació, no coneixia aquell sentiment. Ell li va parlar a l'oïda tan a prop que els seus llavis van fregar la seva orella. Li va dir que estava preciosa, que no la podia deixar de mirar. Ella va sentir com una humitat li baixava per dins fins a les calces. Es va posar vermella, que era allò? Es va acabar la cançó i va sortir mig corrents al jardí del restaurant. La respiració li anava molt de pressa, tenia les galtes enceses i li suaven les mans. Era allò el que els hi passava a les dones de les pel·lícules que li agradava mirar per la televisió? Allò no ho havia sentit mai amb en Josep, es pensava que allò no existia, que era tot fantasia. I allí estava ella tremolant com una fulla i tenint uns pensaments que la feien avergonyir com si algú els pogués veure. El sentir al seu darrere, es va girar i el va mirar. Tenia les mans a les butxaques i la mirava seriós.

-T'he espantat abans, Carme?

-No, sí, bé, no ho sé...

-No et pensis que et vull faltar al respecte. Sé que tenim parella, sé que som família, però no puc deixar de pensar en tu. I avui estàs tan bonica...

-No hauries de dir aquestes coses. No està bé.

-Et penses que no ho sé? L'altre dia es va morir un bon amic meu. Era de la meva edat. Em va fer tant mal pensar que la vida se'ns escapa per entre els dits a cada segon i que mai no la viurem de veritat. Em vaig adonar de que feia molt que ja no estimava a la meva dona, no com la estimava la principi. Fa molt que no ens toquem. I quan et vaig conèixer a tu... No sé, vaig tornar a sentir que la vida tenia sentit. Em llevo als matins pensant que et veuré, que sentiré el teu riure omplint el meu espai buit. No vull fer-nos mal, però et desitjo, et necessito, et vull tenir encara que sigui un cop abans de morir-me. Que hi dius?

Ella no va saber que dir. Va sentir una felicitat tan gran al saber que ell senti el mateix  que ella que va notar com els ulls se li omplien de llàgrimes. Que li podia dir? Si acceptava estarien fent una cosa tan grossa que si algú s'assabentava mai, seria una desgracia per les dues famílies, si li deia que no es moriria. Sí, ara que sabia que ell sentia el mateix no podria tenir ni un dia de pau.

-Pere... -La seva veu va sonar tan dolça que ell ho va interpretar com una invitació. La va dur fins al darrere d'uns arbusts i acostant molt el seu cos al d'ella i la va besar.

Ella encara recordava aquell petó. Recordava com les cames li van fallar. Va sentir com ell la abraçava més fort per evitar que caigués, però al fer-ho van sentir els seus cossos més a prop i l'atracció sexual va augmentar. Va recordar com les mans d'ell van descordar la seva brusa i li va acariciar els pits. Mai havia sentit aquella experiència. Es va arrambar més al cos d'en Pere i el va deixar que li toqués per sota de la faldilla. No va poder aguantar un crit de plaer. Que era allò? Es va espantar tant que el va separar d'una empenta.

-Carme... Si us plau... Et necessito i tu també a mi.

-No puc, està malament, que diria la gent si... -Només de pensar-ho es posava malalta. Però desitjava tornar a sentir les mans d'en Pere al seu cos, i no només allò, volia més. Estava espantada d'ella mateixa, del que sentia. Aquella era ella?

-Carme, anirem amb cura, serem discrets, però no em deixis morir-me sense tenir-te.

-Necessito pensar, Pere. No veus que no està bé això?

-Et deixaré pensar si és això el que vols, però la vida passa ràpida i és despietada, no sabem que ens espera demà. Vivim, Carme, que importa el que diguin els altres?

-I els nostres fills? Si mai ho arriben a saber...

-Serem discrets, confia en mi.

Ho va fer. Es van convertir en amants. Ara mirava aquella fotografia del seu aniversari.

Va ser poques setmanes després del casament dels nois. Van fer una petita reunió de família. Quan tots van marxar, en Pere li va deixar un paper plegat al palmell de la mà. El va llegir amb avidesa. Li deia que la esperava a casa seva quan tots fossin a dormir. Hi tenien un petit local al que hi anaven els nanos amb els amics a escoltar música i aquelles coses que feien el jovent. Hi va anar.

Ell la esperava dret al davant de la porta, quan va ser al seu costat la va fer entrar de presa mirant al seu voltant per assegurar-se que ningú els veia. Va ser el primer cop que van fer l'amor. Ell la va estimar com un home estima a una dona. Li va descobrir el món del sexe i de l'amor. El primer cop que ell li va entrar a dins, va sentir que el seu cos esclatava de plaer. Van estar junts fins que es va fer clar.

Després d'aquell dia es van anar veient sempre que podien. Tenien tanta intimitat que inclús els seus fills feien broma dient que semblaven un matrimoni. Ells reien i callaven. Sempre callaven. Només els seus ulls parlaven quan es miraven. Quan es trobaven per fer l'amor tot el seu món es reduïa a ells dos, als seus cossos units.

Recordava aquella foto. Havia dit a casa que marxava a la platja amb unes companyes del gimnàs, però va anar amb en Pere. Ell era fora molts dies per la seva feina, així no que no va haver de dir res més que estava treballant. Només tenia una foto d'aquell cap de setmana, la tenia amagada en una capsa on desava les cartes que ell li escrivia. La del àlbum era d'ella sola a la vora del mar, se la va tirar ell quan estava distreta, però allò no ho sabia ningú, només ells.

Aquell cap de setmana van caminar agafats de la mà per la platja com qualsevol altre parella de enamorats. Van fer l'amor a la platja a la posta del sol. Va ser l'última vegada. Quan van tornar la seva filla li va dir que ho sabia tot. Que buscava unes coses d'ella de petita i va trobar la caixa. Es pensava que eren coses d'ella i del seu pare. Estava molt enfadada. Es donava compte de l'enorme escàndol que cauria sobre ells si algú ho arribava a descobrir mai? Era el seu sogre, per l'amor de Déu! En que estaven pensant? Havien pensat en les conseqüències? Es va enfadar tant que li va dir que o ho deixaven córrer immediatament o no la tornaria a parlar mai més. Li va dir que estava embarassada i que mai li deixaria conèixer al seu net.

Ella va plorar, va intentar explicar-li que sempre havia estat infeliç amb en Josep, que en Pere li havia donat la vida, que estaven enamorats. Li va dir que si no havien marxat era precisament per ells, pels fills. Però la nena no la va voler escoltar. Li va dir que li feia vergonya només de pensar-hi. Va marxar donant un cop de porta.

Va recordar entre llàgrimes com havia parlat amb en Pere. Aquest li va dir que havien de marxar, que no podien deixar-ho tot. Que la seva filla ho entendria quan passés un temps. Però ella no volia perdre la seva filla. I el net? Li feia tanta il·lusió! En Pere li va suplicar, li va dir que s'ho pensés un temps, que no havien de córrer a prendre una decisió. Però ella li va dir que no podia més. Que si mai es sabia, quedarien destrossats tots.

Es van separar. Ella va plorar molt, va ser infeliç. En Pere també. Ho veia. Un dia la va tornar a escriure, li va dir que s'havien de veure una última vegada, que li havia de dir una cosa molt important. Ella hi va accedir.

Es van veure en aquell local de la primera vegada. Només entrar la va agafar i la va abraçar com feia abans, ella no va poder resistir-se. Es va enfonsar en el seu pit i va plorar. Ell li va besar les llàgrimes, després els llavis, el coll. Li va tornar a fer l'amor. Ella sabia que seria l'última vegada, alguna cosa en les mans d'ell li deia. Era com si li escriguis un adéu a la pell amb cada petó. Quan va estar a dins d'ella li va dir al oïda "t'estimo, sense tu estic perdut. Mai m'oblidis."

Va ser l'últim cop. En Pere i la seva dona van marxar del poble. Ella sabia que era perquè no podia trobar-se-la a cada raconada. La seva proximitat llunyana els feria tant que no podien actuar amb normalitat. Ella va emmalaltir. Els metges li van diagnosticar una depressió. Mai més va tornar a ser com abans. Va saber d'ell de tant en tant per la família. El va veure a enterrament de la seva dona. Però només li va fer un petó a la galta. Aquell petó li va cremar la pell durant dies. Es va tornar a posar malalta. Van dir que del disgust.

Va pensar en ell cada dia abans d'anar-se'n a dormir i cada matí quan el sol encetava el dia. Però calladament. Per dins. Quan el volia veure s'enfonsava en aquell forat que tenia al pit. Allà tornava a sentir l'escalfor del seu cos, la tendresa dels seus llavis. Però quan despertava, el forat tornava a ser un lloc fosc i trist.

Ara tenia la seva esquela a les mans i va sentir una pau estranya. Va saber que li quedava poc a ella també. Sabia que quan deixés aquest món el tornaria a veure n'estava segura. I allà on es trobessin no haurien de fer veure que no s'estimaven, allà podrien ser ells. La mort els portaria la vida.

La Carme va morir al cap de poques setmanes. Els fills van trobar la caixa amb les cartes, totes. Perquè després de separar-se, en Pere li va escriure una cada setmana. Li deia que encara que no estiguessin junts, ell la sentia cada nit. Quan va saber que estava malalt, li va escriure per dir-li "fins aviat, amor." Només allò.