ME'N VAIG

    Quina por que em feia la soledat. Quina mena d'angoixa se'm ficava al estomac fent que el món em semblés un lloc inhòspit i perillós. Fins que vas arribar tu, Tu l'has omplert de llum i seguretat, d'instants preciosos que m'ajuven a caminar per aquest camí ple de sotracs que és la vida. No és que depengui de tu, ni que no pugui viure sense tu, ni que si no és amb tu res no tingui sentit. És que des de que tu vas entrar en el meu petit espai m'has donar llibertat, m'has donat la visió d'un horitzó ple d'esperança i color, he aprés a deixar les cadenes que duia penjades a la meva voluntat.

    Vas entrar com un matí de tardor, tranquil, madur, ple d'olors que em feien pensar en un bosc a punt per deixar caure els seus fruïts de novembre. Te'm vas presentar amb aquella arrogància una mica tibada i una mica infantil. Jo seia sola en la taula d'una cafeteria, intentava descriure el meu món perdut en una llibreta de fulles opaques, però no podia aconseguir que el meu bolígraf plasmés el que el meu cor cridava, era com si la intuïció ja et sentis arribar. Estaven totes les taules plenes, era un lloc petit, la meva tenia tres cadires i em vas demanar si podies ocupar una. Em vaig sorprendre perquè hi havien més, però vas triar la meva, tot i el meu aspecte trist i solitari, tot i que anava sense maquillar, i duia uns texans gastats i una dessuadora gastada i vella. Però, malgrat el meu aspecte que cridava al rebuig, tu em vas triar.

    Et vaig fer un gest amb l'espatlla d'indiferència i vaig treure la meva bossa d'una de les cadires, et vas asseure al davant meu, a l'altre cadira vas deixar el casc de la teva moto, jo el vaig mirar a cua d'ull, després vaig mirar la teva samarreta, era negra amb una calavera, vaig pensar que la teva persona s'avenia amb el meu estat d'ànim d'aquell dia mig ennuvolat. Vas demanar un te amb educació i bones maneres fent que una de les meves celles s'aixequés amb sorpresa, havia donat per fet que series un groller amb la teva manera de vestir i tot plegat. Quan la cambrera et va servir, em vas mirar, no ho vaig veure però vaig sentir la teva mirada al meu cap. Despès em vas dir que miraves els meus rinxols castanys, que et feien pensar a les fulles dels arbres a la tardor. Per fi et vaig mirar, vaig deixar la llibreta i tirant-me cap enrere en la cadira et vaig guaitar, fins que em vas parlar.

   I ja no vam para de parlar en tota la nit, fins que quan tancaven la cafeteria et vaig dir si volies donar un passeig, no sabia que em passava però no volia que desapareguessis, no ara que t'havia trobat. Em vas agafar de la mà i vam començar a caminar. I així vam estar molts mesos. caminat sense preses agafats de la mà, tu em seguies els pasos que jo creia que em marcaves tu. Em vas ensenyar a ser lliure, a confiar en la vida, a estimar sense barreres.

    El primer dia que em vas fer l'amor em va semblar que era la primera vegada que ho feia, els teus llavis em van despertar sensacions mai conegudes, quan les teves mans em van treure la roba deixant el meu cos nuu al teu bavant i els teus ull el van acariciar primer que elles, vaig sentir un fort desig de sentir-te, d'olorar-te, de deixar.me anar sense pensar, només sentir. Em vas ensenyar camins que vaig recórrer amb delit, el teu cos va ser el meu paradís.

   I així fins avui, has fet del món un lloc agradable per viure, fas que els dies tinguin sentit.

  Ara me'n vaig, ara ja se volar sola, ja no tinc por, no ploris després de que no hi sigui, perquè hi seré, he aprés a ser part dels arbres, de les flors, dels ocells. Encara que el meu cos estigui arribant al seu final, tots els meus sentiments, les meves estimes sempre hi seran i tu, tu que m'has ensenyat el que és viure des de dins ser'as una part de mi. Et tocaré els cabells quan t'adormis, et besaré quan somiïs amb mi, et parlaré amb el vent, t'estimaré encara que no hi sigui.

    Ja no estic sola, ni tinc por, ara poc caminar.