TEMPESTES

Enxampats per la forta tempesta, a estat sobtada i intensa, en el moment més inoportú, més impensable. Ens estàvem discutint, com fèiem últimament per qualsevol futilesa, de vegades sense gaires motius, semblaria que les discussions eren les úniques que fèiem amb passió, sense pensar en si tenim temps o estàvem cansats, simplement les teniem.
 
   No recordo el motiu, potser tampoc n'hi havia cap, recordo que sentia una pressió a la panxa, com si volgués sortir corrents, fugir d'aquelles paraules tan aspres, d'aquell to tan fred que prenen les discussions de dos cors perduts en el temps i l'espai del desamor o de, simplement, el tedi. Vaig aixecar la vista al cel i vaig veure com es tornava blau intens, amb gruixuts núvols, com cares sorrudes, una veu a dins del meu cap va dir: "plourà." vaig continuar discutint fins que el so ensordidor d'un tro va tapar les nostres veus.

    Em vaig agafar als teus braços, tu em vas abraçar per protegir-me, i un sentiment de seguretat, de confort va passar volant suaument pel meu ànim cansat i ferit. Les primeres gotes ens van trobar allí indefensos, a mi se'm va escapar una rialla i tu em vas mirar els llavis i després els ulls. Em vaig quedar submergida a l'espai segur del teu pit, al palmell de les mans trobava la duresa dels teus pits, em vas prémer fort fent que el meu nas ensopegués amb el vell del teu pit que sortia pel espai deixat pels botons descordats de la teva camisa, vaig inhalar la teva olor masculina. I ho vaig recordar tot, tots el moments de tendresa, de carícies, de petons que havien habitat entre els dos.

   Mentre la pluja freda ens queia a sobre cada vegada més intensa, em vas besar, vas emmotllar els teus llavis als meus, els vaig trobar humits i tebis, amb urgència retrobada em vas buscar la boca. El cap em va esclatar, va ser com, si de sobte, tot prengués color, com si el cel s'hagués obert i tot s'omplís de llum. Em vas agafar de la ma i vas començar a còrrer, els meus peus xapotejaven en els bassals  del terra i el meu cor saltava dins del meu pit com un ocell a la primavera. Vas trobar el resguard d'una escala vella i fosca on ens vam refugiar, podíem sentir els trons i la força de la tempesta a uns pocs metres de nosaltres, no poguérem trobar l'interruptor de la llum, el lloc feia una olor estranya i desconeguda.
 
   En aquell moment tan allunyat de la discussió de feia uns moments, ens vam trobar mirant-nos als ulls com si fos la primera vegada, com si fóssim uns desconeguts. Mirant-te sense deixar de somriure, et vaig estendre la ma, i en aquell moment ens varem fondre en un embolic de braços i roba, no ens va importar que algú entres o sortís d'aquella fosca escala, no teniem temps de pensar, ens havíem tornat amants apressats per un desig oblidat. Recolzada l'esquena contra la paret, testimoni mut d'un renaixement inesperat de la nostra passió, et vaig sentir entrar dins de mi, ens varem besar amb desesper i deler, no va parar de ploure ni de llampegar, cada llamp il·luminava els nostres cossos i cada tro amagava els gemecs.

   Les tempestes de final d'estiu poden reviure el que semblava mort.

   Et torno a estimar, em tornes a mirar. Els crits s'han tornats murmuris.