He pensat que voldries agafar-me de la mà i caminar per aquest camí al que diuen vida
descobrir estels brillant al cel en una primavera mig vegada.
He pensat que si t'ho demano, potser voldries ser la meva reclusa, el meu recer
de nits insomnes i dies freds en el que la melangia enterboleix el meu cor.
He pensat que si estenc la mà tu la voldràs agafar entre les teves i posar els teus llavis
la emmotllaries al teu pit perquè pogués sentir els batecs del teu cor.
He pensat que si et miro als ulls sentiré que ja no haig de fugir més, que tu vetllaràs els meus pasos
que amb els teus llavis em donaràs l'alè per no defallir.
He pensat que si et deixo enfilar-te pel meu cos, em descobriràs plaers adormits, fantasies mai dites
les teves mans em vestiran amb carícies, la teva boca m'arrencarà amb mossegades gemecs silenciats.
He pensat que potser un dia pugui deixar de pensar i començar a sentir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada