Em vaig creure totes i cada una de les teves paraules, les vaig respirar, digerir, somiar, unes quantes vegades al dia durant moltes setmanes. Llegia cada una de les teves cartes un parell de vegades cada vegada que ho feia per assegurar-me que no m'havia deixat cap paraula important, que cada frase estava completa. Sempre em vaig emocionar al veure els teus ulls mirant els meus mentre et parlava, les teves mans em van semblar sinceres quan recorrien el meu cos alhora que la teva boca em besava perquè no em pogués queixar de que allò no estava bé, que necessitava més temps, sempre penses massa em deies. A mi em feia vergonya que allò fos un defecte, una limitació per agradar-te i callava, m'enfonsava en la teva passió, deixava que em devorés la teva pressa, la teva urgència, la teva voracitat. Em feia sentir desitjada i única, em feia creure que era perquè tu també m'estimaves.
Fins que vas deixar d'escriure, ja no hi eres al final del parc recolzat a la barana d'aquell pont vell, aquell a on ens vam veure per primera vegada i on, per primera vegada, em vas fer un petó, d'aquells que no es demanen, d'aquells que es roben en un moment de descuit mentre mires el cel estrellat i et deixes portar pel silenci d'aquella tarda de tardor. Em vaig esperar uns quants dies, negant l'evidencia del teva desídia, no volent escoltar la raó obstinada en dir-me que era el final. No va haver avís, ni cap senyal, només el buit de la teva absència.
Ja t'havia oblidat, havia vestit de passat el teu record i l'havia desat al fons dels meus records. Quan t'he vist en aquell club de jazz, he sentit una mirada que em seguia per la sala, al girar-me he topat amb els teus ulls daurats, estaven foscos, com sempre que em miraves i el desig t'apressava a abraçar-me. Un calfred m'ha pujat per la columna i m'ha fet tremolar involuntàriament, he pres consciencia de la sensualitat del moment, em miraves les cames embotides en unes mitges negres, sempre t'havien agradat. La teva mirada era descarada i insinuant, buscaves la complicitat d'un somriure en mi, no te'l vaig donar, vaig veure un glop de la meva copa de vi blanc mantenint la teva mirada, la vaig deixar a sobre de la barra i passant-me la mà pel maluc esquerre fent que la teva mirada es fixés en la forma del meu cos, em vaig girar i dirigint els meus pasos cap a la porta et vaig deixar allà.
Tremolava mentre em posava l'abric a la sortida del local, em va caure la bossa de mà al terra fred de desembre, al ajupir-me per recollir-la vaig topar amb la teva mà que intentava ajudar-me, em vas dir ho sento, jo et vaig mirar i, sense saber com, et vaig dir segur que sí. Vas tocar la meva mà i vas marxar, uns metres més enllà t'esperava una dona al costat del teu cotxe, aquell en el que havíem fet l'amor unes quantes vegades, em van venir imatges de vidres entelats per les nostres respiracions accelerades, els riures per les postures impossibles, de com et sentia bategar dins meu, del desordre de les nostres robes. I ara entrava aquella dona, la mateixa de la foto del teu perfil del Facebook, la que deia que era la teva dona. Ho vaig saber després, a tu no t'agradaven les xarxes socials, em vas dir, et vaig creure, fins que un dia ho vaig mirar, curiositat femenina, aquella que va matar el gat, la mateixa que va matar la meva innocència, vaig veure que sí en tenies de Facebook, i dona també en tenies, i amant, una com a mínim, jo. Que estúpida, cega i enamorada havia estat. Massa tard per lamentacions, però no per mantenir un mínim de dignitat.
Al arribar a casa he intentat no deixar que els meus ulls buidessin la tristor que volia sortir des del fons del meu pit, al llençar la bossa de mà al sofà s'ha obert i un paper a caigut al terra, l'he collit i desplegant-lo he vist que era una nota teva. Dius que no tens gaire temps, que no m'havies volgut fer mal, que t'havia conegut en un mal moment de la seva vida, que vaig ser com un raig de sol després de molts mesos de foscor, de baralles i de soledat, que quan vam esta junts estaves en procés de separació de la teva dona i que al cap de dos mesos, els que vam estar plegats, ella et va dir que estava embarassada, de tu, clar. Hi vas tornar amb ella per intentar-ho pel nadó. M'havies escrit una carta que havies deixat a un calaix del meu escriptori on m'ho explicaves tot, però que segur que m'havia ferit.
He corregut cap l'escriptori a cercar la maleïda carta que no havia vist mai. aquí està, tancada i amb la seva olor a sabó del matí encara. L'he obert i la teva lletra a començat a ballar davant dels meus ulls. Ho expliques tot. Al final de la carta dius només esperaràs a que neixi el teu fill, ho deixaràs tot arreglat i si jo vull, tornaràs a per mi.
Que pensaràs ara? Que haig de fer? Segur que no et tornaré a veure més després d'aquesta nit.
La porta, algú pica a la porta. No tinc ganes d'obrir, no vull parlar amb ningú, a més, és molt tard per visitar a ningú com no sigui... Ets tu, mirant-me amb els teus ulls daurats. A que no havies vis la carta? Em dius amb un mig somriure que em torna boixa. Et dic que no i te l'ensenyo, encara la porto a la mà. T'has plantat davant meu, tancant la porta al teu darrera i ara estic entre els teus braços, la teva boca m'està besant i sento les teves mans descordant la cremallera del meu vestit...
De vegades la vida...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada