Quan tot fa olor a nou, quan sents que pots tornar a començar, quan de sobte sents que sí que hi ha camí, que si fas una passa no cauràs al buit ple de foscor, quan sents que el sol també brilla per tu, és quan saps que t'has alliberat, que la càrrega que no et deixava avançar, a quedat al darrera. Ara és quan tot torna a començar, des de el mateix lloc, però amb colors nous, mirant per la mateixa finestra, però amb cortines noves, sentint els mateixos sorolls de cotxes amb preses que sonen rítmics per la força de la proximitat, de cops de pots a la cuina del veí amb so de jazz, de crits de nens que van a l'escola amb música de cor. Quan veus color on abans hi havia gris. Saps que t'has alliberat. Saps que pots continuar, o començar.

Deixar-te anar és el que em destrossa. La teva absència ha deixat un forat profund en el meu pit. Un forat que vaig omplint amb llàgrimes callades. No em surt dir-te adéu, haig d'aprendre els mots, a pronunciar-los, a reconeixe'ls al paper. Encara desperto al matí amb el cor càlid pensant que hi ets. Però, de sobte, el món em cau de les mans i torno a sentir el degoteig que omple el pou. Deixar-te anar és el que em destrossa. No em surt dir-te adéu.

RECORDAR ELS RECORDS

No vull incomodar-te.

Sé que fa temps que no parlem.

Potser ja no penses mai en mi.

O potser, de tant en tant, t'assalta el meu record d'una manera difusa.

És normal que sigui així.

El pas del temps va esborrant tots el records com ho fa el vent al les petjades mandroses deixades a la Sorra de la platja.

Però jo encara penso en tu.

Encara em tornen les teves paraules sense veu, sense entonació. Encara m'envaeix  
Sobtadament i amb dolçor, el teu record.

No em molesta el teu retorn als meus pensaments. Em reconforta saber que un dia vas estar allí

Aquí

A tot arreu.

Saps què és el que sí em molesta?

El no haver pogut sentir mai la teva olor, la teva presència al meu costat mentre caminava a la vora Del mar. El contacte sobtat de la teva mà amb la meva, el sentir com l'electricitat s'enfila per la meva Pell al sentir la teva.

Em molesta no haver omplert tots els racons del record amb tots els sentits.

El tacte

L'olor

El gust...

Quan temps fa ja des de l'últim cop que ens vam trobar... Sobre el paper, o al vol d'una cançó?

Ja fa tant que ni tan sols entro als teus pensaments, ni que sigui per accident?

Com passa la vida empesa per les agulles del temps.

No et vull molestar, només reviure un ahir

Que ja és un passat.

I com a passat...

EL BOSC

"No vull ser aquí, no vull ser aquí!" Encara puc sentir aquella veu petita i fina, com si vingués de molt lluny, però sentir-la al meu darrera, molt a prop meu, tant que gaire bé puc sentir la seva respiració... Si hagués respirat. Perquè quan la vaig sentir per primer cop, estava sola al mig del bosc de Santa Eugènia de Berga, el poble on visc. Era un matí ven d'hora, començava a clarejar i hi havia molta boira després d'uns quants dies de pluja. El terra era humit, hi havia molts trossos del camí totalment cobert de fulles, les primeres caigudes aquella tardor. Tot el bosc feia olor a tardor, a bolets, a pluja. Jo anava sola en una de les meves caminades matutines que tan m'agradaven, no porto música ni res que em pugui privar de gaudir amb tots els sentits de la magnífica natura que m'envolta per aquells recons màgics. Anava concentrada en els meus pensaments, una mica trista i nostàlgica, com darrerament estava sovint, no sé el motiu, però una mena de tristor havia ocupat un lloc privilegiat a la meva ment i al meu esperit. Aquell matí, recordo que anava molt més feliç que molts altres dies, les pluges dels últims dies, després de setmanes d'una intensa sequera i una calor asfixiant, m'havien relaxat l'anima i sentia el cos lleuger. Vaig passar pel costat de les granges on les vaques i els cavalls que allà hi vivien ja em començaven a conèixer, ja no em miraven amb desconfiança, només amb la típica curiositat dels animals quan ens miren als humans. Vaig arribar a sota de la Castell de Sala-d'Heures i, com sempre, vaig quedar fascinada pel espectacular edifici amb una història bastant convulsa. A mi sempre m'inspirava històries romàntiques, plenes de cavallers i donzelles, assassinats i misteris. Sempre he volgut entrar a dins, i, moltes vegades he pensat que una nit allà dins i amb una bona tempesta havia de ser molt entretinguda. Encara que estava segura que la meva imaginació s'agitaria de tal manera que no podria aclucar ull en tota la nit.

Vaig deixar al meu darrere el castell i agafant el camí que duia al pont que passa per sobre d'un riu, moltes vegades sec, que portava a la font del paradís, vaig anar caminant molt concentrada en els sons i olors del bosc, anava pensant en una història que estava escrivint, però a la que la meva feina no em deixava temps per dedicar-m'hi. Em venien idees, frases, paraules que dins la meva ment tenien un sentit especial. Al arribar a l'alçada de la font, em vaig adona de que la boira allà, era molt més intensa, gaire bé es podia palpar. El cabells em van quedar plens de perles d'aigua, la roba se'm va arrapar al cos, però res d'això em va molestar, ans al contrari, encara em vaig sentir més en contacte amb el bosc. Em venien sons esmorteïts per l'espessor del bosc blanc de boira, sentia alguns ocells i altres animalons que s'esmunyien entre la espessa vegetació per amagar-se de la meva presència inoportuna. De cop. quan ja era al mig del bosc, per un camí estret, em vaig adonar de que tot havia quedat en silenci, un silenci i una quietud estranya. Em vaig aturar al mig del camí. Només sentia la meva respiració entretallada pel ràpid ritme que duia, Em va semblar sorprenent sentir-me jo mateixa tan a prop, era com si em sentís des de dins. Vaig parar més atenció per intentar percebre els sons habituals dels bosc, però tot estava en una quietud alarmant, em va sobtar que, a mi que tant m'agrada el silenci i la tranquil·litat, ara em resultessin tan estranys aquests bens tan preuats. No em vaig girar, només vaig quedar quieta, amb els ulls clavats a terra, sobre les fulles caigudes de colors daurats, marrons i vermells. Vaig donar un parell de passes tornant a iniciar la meva activitat, quan entre la fresa de les fulles trepitjades, vaig sentir uns sons estranys, el meu oïda no els va poder identificar, eren molt tènues, gaire bé havia de parar molta atenció per captar-los, però els podia percebre. Vaig pensar que devia ser alguna bestiola. Quan tornava a iniciar la marxa, vaig sentir un altre cop el soroll, ara m'arribava com unes veus fines, sentia varies de diferents, però hi havia una, que semblava més jove, gaire bé de nena, que la sentia més nítida. Vaig pensar que era la boira que distorsionava sons que devien venir d'algun cantó del bosc. De sobte, vaig sentir com unes passes al meu darrere, passes petites, lleugeres, com si només freguessin el terra cobert de fulles. En aquell moment em vaig girar, venien del meu darrere, estava segura. No hi vaig veure més que arbres i plantes amb fils d'humitat penjant de les seves branques. Cada vegada era més conscient de la meva respiració, ara més accelerada. Vaig mirar a la meva esquerra on el bosc s'endinsava i s'enlairava cap una muntanya no gaire alta. Tot estava en calma. La meva imaginació estava molt suggestionada aquell matí. Amb un moviment d'espatlles vaig intentar continuar el meu camí, quan ho vaig tornar a sentir, molt més clar, ara sí que estava segura: "No vull ser aquí, no vull ser aquí!" Em vaig girar ara ja una mica espantada, només vaig ser a temps de veure, o això vaig creure, com si un peuet petit descalç i blanc, molt blanc, s'amagués entre la espessa vegetació. Vaig girar-me i vaig sortir d'aquell camí el més ràpid que vaig poder, sense córrer, volia intentar mantenir una mica de dignitat. Uns metres més enllà vaig veure que el bosc s'anava fent més clar, vaig veure les vaques del Reguer, vaig girar a la dreta i vaig enfilar el camí que duia cap el cementiri i cap el poble. Just quan passava pel costat del cementiri, vaig sentir uns cops a la paret de pedra. Es sentien des de dins. Ja començava a estar bastant espantada, tant que ja no m'importava un rave la meva dignitat, només tenia ganes de sortir d'allà el més ràpid possible...

Si fos possible estimar-te a cada moment, però no puc. 

I em dol. 

I sento que no t'estimo prou. 

I penso que, potser, tot s'ha acabat. 

Perquè hi ha moments que son meus. 

Que no els vull compartir. 

Perquè hi ha moments que la teva absència m'omple més que la teva presència. 

Perquè t'estimo precisament perquè no hi ets. 

Per respectar els meus moments. 

I no puc entendre com et puc estimar més quan estàs lluny. 

Quan només ets un record que, de vegades, em sembla tan llunyà. 

I és llavors quan m'adono que sí t'estimo prou o potser massa. 

Perquè és quan no hi ets que t'estimo fins sentir que m'omplo de tu.

Si les mans no són suficients

per omplir-te de carícies

si els meus llavis no poden dir-te

ni besar-te

totes les paraules i totes les besades

que em cremen al cor per arribar a tu

si totes les nits

i tots els dies no són suficients

per poder estar amb tu

hauré de fer-te l'amor des de dins

amb el ritme dels segons reduïts a l'eternitat

i deixar que les meves mans memoritzin els plecs de la teva pell

per reviure't quan s'acabi el temps.

T'hauré de besar com si el teu alè fos l'oxigen

que necessitarà la meva sang per arribar al teu cor.

Si res no és suficient per estimar-te

i besar-te abans de que tot acabi

ho hauré de posposar a la eternitat.

TEMPESTES

Et respiro en els núvols

humits

grisos

espesos.

Et sento fred

en les gruixudes gotes

que se'm claven a la pell

llisquen tremoloses

sense preses

com carícies mandroses entre pell i pell.

Em busquen els llavis

humitegen

obrint-se pas cap la meva boca

que les rep

com bes desitjat i esperat.

Traspassen la roba

fregant intimitats

cercant contorns amagats.

Tempestes sobtades

de vespres perversos

de trobades il·lícites

prohibides.