REFLEX.

(Imatge trobada a Google de Elisenda Ortega)

El reflex de la lluna es dibuixava en les aigües del llac mig glaçat, il·luminaven la seva imatge, no la present, sinó la de la infantesa, la de quan els somnis i desitjos encara tenen un espai en la realitat. Es veia jove i innocent, amb els ulls plens d'aquella llum que la vida i la experiència encara no han malmès.

Jugava a fer rebotar petites pedres per sobre del aigua glaçada fins que la trobaven tova i receptiva per deixar-les enfonsar en la seva profunditat misteriosa, potser aquelles pedres agosarades viurien totes les aventures que el seu cor somiava. Potser serien intrepides viatgeres que recorrerien el món per viure moltes vides i conèixer aquells personatges dels llibres que ella llegia. Es veia feliç i lliure vivint en una gran mansió de Londres a on, potser, hi viuria un fantasma d'algun avantpassat cràpula d'una important família que havia lluitat al costat de sir Frances Drake, la aniria a veure a les nits, quan tots dormien, per temptar-la amb paraules tendres i que es convertís en la seva esclava.

Es veia la heroïna de les històries més romàntiques escrites per Emily Brontë o qualsevol de les germanes, vestiria vestits de seda i brocats i la seva pell seria blanca i lluminosa com la lluna que ara contemplava els seus somnis infantils.

Aquell reflex era ella, però la vida, la havia fet viure una vida que ella no volia, fer coses que no sentia, treballar per a persones a les que depreciava per la seva crueltat, despotisme i ignorància. S'havia convertit en allò que no volia, una persona vulgar en una vida barrella. Ara que aquella nena plana de somnis ja no hi era, ara que la seva vida quedava suspesa en aquell punt a on encara pots redreçar-la, la lluna reflectida en l'aigua mig glaçada d'aquell llac, li recordava aquells somnis que, potser, ja no podria viure literalment, però, potser, ho podria fer literàriament. Recordava quan li agradava amagar-se a llocs allunyats i solitaris, amb un llibre, un llapis i una llibreta, podria provar de derrotar el pas del temps i reescriure la seva vida. Podria ser allò que volia ser.

Podria ser com la lluna, un reflex de ella  en un llac mig glaçat.

Francesca Reche.