Vaig arribar a la casa molt espantada i angoixada. Havia pres la decisió d'escriure tot el que m'estava passant, no podia deixar que el meu cervell oblidés res de tot el que estava vivint, des de que vaig veure per primer cop al home de les roques que tenia la sensació incomoda i desconcertant de que moltes coses eren fruit de la meva imaginació, de que jo ho creava, però no sabia el perquè. Al entrar a la casa vaig sentir l'olor de menjar, havia oblidat que era l'hora de dinar. Vaig entrar a la cuina i, demanant disculpes, vaig dir que en deu minuts baixava. Em vaig anar a refrescar una mica, estava molt alterada i a sobre semblava que la tempesta volia tornar, segur que tindríem una altre nit moguda.
Quan vaig baixar a dinar ja estava més tranquil·la, el matrimoni Odhram ja era a taula, m'estaven esperant, jo no tenia gaire gana però no els vaig voler molestar després d'haver arribat tard sense avisar. Al seure a taula vaig notar que el matrimoni estaven com nerviosos, semblava que em volien dir quelcom però que no trobaven la manera de fer-ho. Vaig parla jo, per intentar relaxar l'ambient:
-He anat fins al castell dels Kerry, és una construcció fabulosa, m'ha impressionat molt. No hi eren els amos i no he pogut demanar si me'l deixaven visitar. M'agradaria veure'l per dins.
Em va semblar que aquest comentari encara els posava més neguitosos, la senyora Kerry semblava més nerviosa del que era normal en ella, aquell aire de estar al aguait semblava que avui era més pronunciat. Ell semblava estar més encorbat, la seva cara encara era una mica més pàl·lida. Tenien bosses fosques al voltant del ulls, semblaven preocupats.
-Senyors Odhram, no els vull molestar, però m'han explicat que al castell hi vivia un noi, el fill dels Kerry, però que feia molt de temps que no sabien res d'ell. M'han parlat d'un accident fa molts anys, però no sabien gaire més. És cert? On és el noi, bé ara ja deu ser un home adult, m'han parlat de que tot això va passar fa uns quants any...
Em va saber greu perquè segur que tot allò els feia pensar en la seva filla, que tampoc tenia clar que se n'havia fet de ella. Però necessitava saber que estava passant. Es van mirar amb una mirar furtiva. Va semblar que prenien la decisió de que parlés el senyor Odhram:
-Bé, senyora, tot això va passar fa molt de temps, les coses és molt millor deixar-les estar. Si es remou gaire el passat aquest es pot despertar i potser que no sigui bo.
-Perdoni'm senyor Odhram, però és important, només vull saber si el fill encara hi viu al castell o no.
-Miri, fa molt de temps que va passar tot, va ser una desgracia, un accident. Es veu que el noi estava mirant al mar a sobre de les roques que hi ha al final del poble, aquelles tan altes i escarpades, era un dia en el que hi havia una tempesta molt violenta, en aquest indret acostumen a ser-ho molt. Diuen que una onada se'l va endur, que el va fer estavellar-se contra les roques. El van poder rescatar molt mal ferit. Fa molt de temps i la família del castell no en parla dels fets. Són gent molt reservada i no és un tema agradable de recordar.
-En sap greu, és una història molt trista. Però si ell encara hi fos per aquí es sabria, oi? algú l'hauria d'haver vist en un lloc o altre, oi?
-Ningú no la vist pel poble. Tothom vam pensar que si encara es viu deu viure en un altre lloc. Tenen casa a Londres, potser està allà.
-Bé., moltes gràcies, no els volia molestar. No tinc gaire gana, vaig a la meva habitació a treballar una mica. Gràcies de nou.
Em van saludar amb un moviment de cap i vaig sortir de la cuina. La tempesta s'estava preparant, tot estava fosc, el cel començava a il·luminar-se amb llamps, encara no tronava, però no creia que trigués gaire.
Un cop a la habitació vaig decidir prendre una dutxa ràpida i posar-me a escriure. Un cop al bany em vaig despullar, quan anava per ficar-me a la dutxa una esgarrifança em va recórrer l'esquena, els pèls del clatell se'm van eriçar. Tenia la sensació de no estar sola, de que algú o alguna cosa m'estava mirant. Vaig girar la vista a poc a poc cap a la finestra del bany, a fora tot era fosc, de tant en tant un llamp donava una mica de claror fantasmal, això no em va tranquil·litzar, em vaig ficar a la dutxa i vaig deixar que l'aigua em regalimés pel cos tens, em vaig ensabonar a poc a poc intentant que la pau afluixés els meus nervis tensos. Em vaig començar a relaxar, era agradable sentir l'aigua calent a la pell, el sabó suau i amb olor a herbes m'asserenava el cervell, vaig recordar la nit abans quan vaig veure al home de les roques, la seva mirada, l'expressió sensual de la seva boca, era molt atractiu, em vaig començar a excitar, vaig deixar que les meves mans acariciessin el meu cos imaginant que eren les d'ell. Era com si el sentis, com si ja l'hagués sentit abans, amb els ulls tancats la meva respiració es començava a accelerar, mentre els meus dits acariciaven el meu entrecuix amb moviments rítmics, em va semblar sentir la seva veu roca a cau d'orella dient alguna cosa que no entenia, cada vegada estava més excitada, de sobte amb una sacsejada em va sorprendre un orgasme molt intens. Amb els ulls tancats encara i la respiració entretallada, vaig sentir la seva veu al meu oïda un altre cop ara sí que el vaig entendre... Em vaig espavilar de cop. Vaig obrir la cortina de la dutxa d'un cop de mà i vaig sortir fora de la banyera, era com si ell fos allà dins, com si pogués sentir el seu cos enganxat al meu mentre m'acariciava, primer m'havia excitat, però al sentir el que em deia, tot d'un plegat em vaig espantar... "Aine" va dir... I ho va dir amb una força, amb un desig tant intens que vaig sentir com un reconeixement, com si no fos la primera vegada que ho sentis...
Estava espantada, però de por en el sentit estricte de la paraula, era com una angoixa interior, un anhel, por a la pèrdua. Era com si dins del meu cap uns records lluitessin per sortir a la llum, com si hi hagués alguna cosa que volgués parlar i no pogués. Era desesperant tot plegat. Vaig anar cap a l'habitació i, encara nua, vaig mirar cap a fora, tenia l'esperança de veure'l, volia parlar amb ell, qui era l'home de la nit abans? Atractiu i misteriós. I l'home del castell amb mitja cara desfigurada i l'altre mitja tan semblat a l'altre que semblaven la mateixa?
I tot d'una vaig recordar el diari... el que hi havia a sobre de la taula i ja havia oblidat del tot, el vaig agafar i al obrir-el vaig veure un nom escrit a la primera pàgina: " Aine". Al darrera de la pàgina hi havia escrit: "Cathal" i "Mo." Vaig agafar l'ordinador i vaig cercar la paraula "Mo", la vaig trobar: "Amor" en gaèlic. Devia ser el nom d'una noia i la paraula "amor". Tenia tota la pinta de ser un diari. El vaig començar a llegir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada