TORNARÉ A PER TU (3)

       Em vaig despertar amb el so de les onades i els crits matiners de les gavines. Estirant-me fort els braços i les cames em vaig adonar que estava somrient, vaig obrir els ulls i vaig poder veure com el sol començava a brillar fort al cel, potser avui tindríem un bon dia! Em vaig asseure al llit amb les cames penjades i encara somrient, semblava com si acabés de fer l'amor. vaig pensar. I de sobte ho vaig recordar, vaig recordar la nit anterior, la tempesta l'home que ara sabia que es deia Cathal, i les imatges que vaig tenir, però no estava segura si eren un somni, un record ho si havia passat. Era tot molt estrany. Baixaré a esmorzar i demanaria per ell, segur que estava allà allotjat, si no havia marxat, com em va dir ahir. Vaig córrer cap el bany a rentar-me la cara i a pentinar-me. Quan vaig estar vestida a punt per baixar em va assaltar la por, i si tot havia estat un mal son d'una nit de tempesta? I si començava a perdre la raó? potser la vida solitària d'aquella illa tenia aquell efecte sobre les persones, però llavors, per què ho sentia tot d'una manera tan intensa? per què tenia l'absoluta seguretat de que tot era real? Vaig decidir baixar.

        A la cuina vaig trobar el matrimoni Odhran, estaven feinejant preparant l'esmorzar, estaven sols ni rastre del home d'ahir.  

        Vaig dir "bon dia" i em vaig asseure pensat si els hi demanava o si esperava a veure si ells em deien alguna cosa. Al final vaig decidir demanar-lo.

       -Senyors Odhran, hi ha algú més allotjat a la casa?

       -No senyoreta, només vostè, és temporada baixa- va Dir el senyor Odhran.

        -Però ahir em va semblar veure a un  home a la casa, durant la tempesta.

       -No, senyoreta- El va secundar la seva dona- A aquesta època no sol haver-hi gaire gent.

        No vaig voler discutir més, tot era molt estrany, però ja ho esbrinaria més endavant. Potser no volien que ho sabés, potser tenien llogaters sense declarar a hisenda, o ves a saber. Aquell dia ho ompliria en buscar alguna història per poder escriure que era al que havia vingut a la illa.

       Em vaig abrigar bé i vaig sortir de la casa, feia sol però l'aire era fred. Vaig dirigir els meus passos cap el poble, vaig trobar un Pub on poder fer un te i fer petar la xerrada amb la gent del poble. Era un lloc molt acollidor, una mica fosc, però molt autèntic. Al darrera de la barra hi havia un home d'uns seixanta anys, cabell blanc, cara vermells i uns ulls molt blaus, tant que semblaven blancs. Em va saludar amb un cop de cap mentre eixugava gots. Vaig a anar a asseurem a una taula i agafant el menú vaig triar un te i unes pastes típiques de la zona. Em va venir a demanar una dona, vaig pensar que devia ser la muller de l'home de la barra, era grassoneta i morena, amb la pell molt blanca i plena de pigues, vaig pensar que de jove devia de haver set molt atractiva. Quan em va portar el li havia demanat va semblar que tenia ganes de xerrar i com que jo necessitava saber unes quantes coses li vaig fer un somriure i va ser com una invitació.
 
        -Vostè és la dona que s'està a cal Odhran?

        -Sí, estic passant uns dies.

        -I com està? li agrada?

        -Doncs, la veritat és que sí, la casa és molt còmoda i els senyors Odhran molt amables,

        -Sí, ara la casa està molt bé. Fa uns anys era diferent, aquesta família ha passat lo seu...

        -Niam, vols callar, dona, aquesta senyora no deu voler que la molestis...

        -Oh, no em molesta, m'agrada una mica de companyia.

         -Calla, Meabh, a la gent li agrada parlar amb mi, si no ja m'ho dirà, oi, senyora?

          -Es clar, no pateixi, em dic Natàlia.

          - Molt de gust, Natàlia, es quedarà molt de temps?

          -Niam...

          -Què, Meabh? ja has sentit que no li fa res.

          -Niam, tinc una petita curiositat, els senyors Odhram no tenen fills? No he vist cap foto, ni en parlen mai.

          -Bé, Natàlia- Va dir, la dona amb un to confidencial fent una ullada al seu home per comprovar que no la interrompria de nou- Van tenir una filla, molt maca, una mica salvatge, una noia amb el cap ple de somnis i idees rares, era molt afectuosa, però una mica massa innocent.

         -Ah, sí? i que se'n va fer? no he vist cap fotografia ni res que pogués fer pensar amb aquesta noia.

          -Ui, no, fa molt de temps que no hi viu, va ser un assumpte molt estrany... Crec que va marxar, no ho sap ningú del cert, va estar embolicada un temps amb el fill dels senyors Kerry, els del castell que hi ha al penya-segat. Són els senyors més importants de la zona, bé, més que un castell, és una fortificació que un dels seus avantpassat va guanyar amb una de les trifurques amb el rei Enric VIII d'Anglaterra li van concedir. Sempre havia estat una família molt complicada. Ara ja no, es clar, són altres temps, però encara es creuen els amos i senyors de la zona.

          -Sí? I aquest home, encara hi viu allà?

           -No, crec que va marxar, va haver-hi un accident o quelcom semblant, ell va quedar bastant mal parat. Però no ho sé del cert, són una família molt tancada.

          - Ahir, durant la tempesta, vaig veure un home a sobre de les roques que hi ha al final del poble, sap si hi ha algú més passant uns dies al poble?


          -No, Natàlia, vostè és l'única, aquesta època sol ser molt tranquil·la.

          -Bé, potser era algun veí del poble...

            -No li vaig voler dir que després el vaig veure a la casa, tot era molt estrany. Vaig pagar i donant-li les gràcies per tot em vaig acomiadar. Quan estava a punt de sortir del pub la dona em va cridar.

           -Ara que hi penso, en Cathal, el fill dels Kerry del castell, es va barallar amb el seu pare per una qüestió d'unes terres o quelcom semblant, no ho recordo, això va passar quan el noi va tornar de la universitat. Recordo que se'n va anar a viure a cals Odhran, ja tenien la casa d'hoste, no era tan maca com ara, però ja es dedicaven al negoci de l'hostaleria. Crec que va ser quan es van conèixer els nois, en Cathal i la Aine, la filla dels Odhram. Però no sé que va passar, tot ho van mantenir en secret les dues famílies...

          -Moltes gràcies, Niam, ha esta un plaer parlar amb vostè.

           -Torni quan vulgui, la vida al poble en aquesta època és molt avorrida, és agradable parlar amb algú altre a part del meu home.

            Em vaig dirigir cap a la casa pensant en tot el que m'havia dit la Niam, era molt interessant, però no explicava l'estranya visita de l'home d'ahir a la nit a la casa. Vaig decidir anar amb el cotxe fins al castell, estava una mica lluny per anar a peu. Era molt misteriós tot plegat i volia esbrinar on era en Cathal, i qui era aquell home d'ahir, podria ser que el fill del castell encara estigués per la casa d'hostes? Si era així, per què m'havien dit els senyors Odhram que no hi havia ningú més a la casa?

           Al arribar a la casa vaig trobar al senyor Odhram al jardí, li vaig dir que volia anar fins al castell dels Kerry, em va semblar que es posava pàlid, però  de seguida va mudar l'expressió de la cara i em va demanar si volia un mapa, li vaig dir que sí, el vaig seguir fins a la sala d'estar i obrint un calaix em va donar un, quan li agafava de les mans em va mirar fixament als ulls i em va dir que anés amb comte, que la gent que hi vivien al castell no eren gaire amables. Li vaig donar les gràcies i vaig sortir de la casa. Cada cop era tot més misteriós.

           Al cap de vint minuts Ja hi era al davant del castell, era impressionant, feia una mica de por, amb aquell cel tant ennuvolat, aquelles pedres fosques pel pas del temps i aquella soledat, em van fer venir una esgarrifança, però vaig continuar fins al jardí, allí em vaig parar i vaig mirar cap a les finestres de la planta baixa, semblava que no hi havia ningú. De sobte, per una cantonada del edifici va sortir un home que semblava un jardiner, duia un davantal, botes altes i un carretó ple d'herbes. El vaig saludar, ell es va treure el barret i es va eixugar la suor del front amb la màniga de la camisa, em va tornar la salutació i em va mirar amb curiositat.

        -Bon dia, que podria visitar el castell?

         -Bon dia, senyora, ho sento però no esta obert al públic, Els amos són fora, no hi ha ningú que la pugui atendre.

          -Oh, quin greu, m'estic a la casa d'hostes del poble, a cal Odhram i m'agradaria conèixer el poble i la seva història. El castell és magnífic!

           -Ho sento, però jo no puc fer res. Els senyors no tornaran fins d'aqui un mesos.

           -Puc caminar pel jardí?

          -Bé, suposo que no hi cap problema...

           -Gràcies, és vostè molt amable.

             Em va saludar amb una mà i aganat el carretó va marxar. Vaig donar la volta al castell, era realment impressionant, tot i que des d'allà no es veia el mar, el podia sentir furiós encara, semblava que tornaríem a tenir tempesta, sentia l'olor de la sal i la humitat. Vaig arribar a un racó amagat, semblava un lloc gris i trist, estava com separat de la resta de la construcció. De sobte, em va semblar com si algú em mirés des d'una de les finestres, em vaig girar i em va semblar veure el reflex d'una cara al vidre, era una cara espantosa, deformada, tenia una part del cap sense cabells, li faltava la cella dreta i l'ull d'aquell apart de la cara estava més obert del normal, amb una expressió de sorpresa. Li faltava la meitat del nas i la boca tenia una expressió de crueltat, li faltaven els llavis d'aquella meitat de la cara. Vaig tenir un ensurt molt gran, però quan es va girar per amagar-se al veure's descobert, vaig reconèixer el home d'ahir a la nit. El cor em va saltar del pit, estava tremolant, com podia ser? Ahir el seu rostre era perfecte, era el home més atractiu que havia conegut mai. Aquell monstre no podia ser el mateix, m'havia confós! Estava realment espantada, estava segura del que havia vist... o no? Era la mateixa sensació d'ahir... Estava desconcertada i espantada.