TORNARÉ A PER TU (2)

   Vaig sentir com un formigueig al veure aquells ulls, era com si un reconeixement se'm despertés al cervell. Va sortir del bany, jo em vaig quedar un moment palplantada al mig del terra fred del bany, la foscor es filtrava per la finestra i de sobte un llamp seguit d'un fort tro va omplir de llum pàl·lida la estança. Cada vegada que un llamp il·luminava la platja podia veure el mar espumós com si es volgués ficar dins la casa. Semblava que reclamava quelcom perdut. Va marxar la llum, al quedar a les fosques, sols podia veure per la irreal claror que entrava de la tempesta. Em vaig dirigir cap a la habitació, estava buida, no hi era, només hi havia una espelma a sobre de la taula rodona que hi havia al costat d'una finestra, estava envoltada de dues cadires molt còmodes, la feia servir per llegir i escriure contemplant el paisatge d'aquella fantàstica illa. La espelma no hi era abans, al acostar-me vaig veure que hi havia un llibre vell i una flor que no havia vist mai, era de color blau i negre, els pètals eren suaus i feia una olor molt dolça i fresca. Vaig mirar al voltant però estava sola, al agafar el llibre i obrir-el em vaig adonar que era un diari d'una dona creia que jove per com escrivia. Vaig llegir unes quantes pàgines i em va semblar un diari d'aquells que escriuen algunes persones per tenir constància del que va passant per les seves vides. Aquella dona semblava que vivia a la illa, hi havia referència de paisatges que no m'eren desconeguts. El vaig tornar a deixar sobre la taula i vaig sortir de la habitació per intentar esbrinar a on havia anat a parar aquell home tan estrany i tan misteriós.

   El passadís era fosc i estava en silenci, el matrimoni Odhran devien estar al seu apartament. Era tot silenci, només sentia els trons cada vegada més forts, semblava que la tempesta estava ben bé a sobre nostre. Al final del passadís hi havia una escala que semblava portar a les golfes, vaig pujar cap a dalt a poc a poc, duia l'espelma en una  mà, i amb l'altre feia pantalla perquè no se m'apagués. Pujava amb una mica de aprensió, no havia estat mai en aquell cantó de la casa. Al arribar a dalt vaig trobar una petita sala antiquada però molt acollidora, molt al estil irlandès. Al fons de la sala vaig veure una porta, la vaig intentar obrir a poc a poc i aquesta va cedir. Una claror de llum es filtrava per la petita escletxa de la porta entreoberta, la vaig acabar d'obrir i em vaig trobar amb una estada que semblava una biblioteca i dormitori. Hi havia molts llibres en prestatges a la paret, una taula per escriure amb una gran cadira, al costat hi havia un gran sofà, al altre cantó, mig tapat per uns cortinatges, es podia veure un llit. Semblava que no hi havia ningú, em vaig apropar als prestatges per mirar els llibres, al cap d'un  moment les mans se'm van quedar fredes, un calfred em va recórrer la columna, el cor em va començar a bategar de pressa. Em vaig girar a poc a poc i allà estava ell un altre cop, assegut al sofà, amb les llargues cames creuades, mirant-me fixament, els ulls li brillaven molt, als llavis tenia un mig somriure que amb la poca llum li donava una expressió una mica cruel.

   Al girar-me del tot vaig recordar que només portava la bata de dormir, aquesta deixava veure més del que jo volia del meu cos. Aixecant el cap li vaig demanar qui era, ell em va mirar fixament i gaire bé sense moure's em va parlar:

   -No em recordes?
   -Ho hauria de fer?
   -Potser no, ha passat molts de temps, però jo no t'he oblidat.
   -Ho sento, de que ens coneixem?
   -Ja ho recordaràs. Vols seure un moment, si us plau?
   -Crec que seria millor que marxés, demà podem parlar a l'hora d'esmorzar.
   -Demà pot ser tard. No sé si encara hi seré.

   Em va semblar estranya la sensació de reconeixement que sentia amb aquell home tan estrany. No el coneixia, estava segura, però al mateix temps era com si no em fos desconegut del tot. Vam estar allà parlant una estona, els seus ulls s'enfonsaven  en els meus amb una mirada intensa, com si busques trobar a algú, després em mirava les mans, i un cop que es pensava que no el mirava, el vaig veure mirar-me el cos. Era excitant estar allà amb ell, em sentia salvatge, lliure, expectant, era com si esperés que passés quelcom esperat, però què? Tot era misteriós. A la fi, li vaig dir que em retirava, es va posar dret i quan vaig estar al costat de la porta el vaig sentir al meu darrera, sentia la seva respiració a la meva espatlla nua, tèbia, humida, tremolosa, sense girar-me em vaig cobrir la pell nua i vaig intentar obrir la porta, ell va posar la seva ma a sobre d'aquesta per evitar-ho, una esgarrifança de por, d'expectació i excitació em va recórrer tot el cos.

   -Espera un moment, si us plau.
   -Haig de marxar, és molt tard...
   -Girat...- va dir fluix-  girat...

   Ho vaig fer a poc a poc, el tenia molt a prop, podia veure com el seu pit pujava i baixava per la respiració continguda. Em va fer aixecar el cap posant la seva mà suaument a sota de la meva barbeta, quan els nostres ulls es van trobar, el meu cervell va projectar imatges que jo no havia vist mai, érem ell i jo besant-nos en un llit, el llit estava mig amagat per uns cortinatges de gasa blanca, la habitació feia olor de mar, ho veia tot com a través d'un tel, però sentia com el desig m'afogava, notava les seves mans per tot el meu cos, milers de corrents elèctrics em sacsejaven cos i ment, sentia el gust de la seva boca, la suavitat intensa dels seus llavis, sentia els seus cabells a la meva panxa. I crits de plaer, sentia crits de plaer mig afogats. Em vaig sobresaltar per la força d'aquelles sensacions, ell ho va veure i posant els seus llavis molt a prop del meu oïda va dir: "Aine" i sense saber com ni perquè vaig dir: "Cathal."

   Em vaig espantar molt, donant-li una empenta el vaig allunyar de mi, tant ell com jo respiràvem fort, ell tenia els ulls molt lluents, com febrejats, jo estava tremolant, estava espantada, que estava passant?