LA MEVA FORÇA (CONTINUACIÓ, 3)

La Teresa estava encantada amb la troballa d'aquell noi, en Pau. Era molt atractiu i li va agradar de seguida. Va començar a fer-li festes i ell va respondre bé. Li agradava l'olor que desprenia el seu cos fort i moreno, els ulls d'un Pau la despullaven amb la mirada, les seves paraules eren carícies a la pell de la noia. Es van anar veient tots els dies que la Teresa anava al mas, es miraven, parlaven, Tenien una relació que semblava mes un  festeig que una relació de treballador i futura mestres de la casa. Quan feia dos mesos des de que s'havien conegut, en van trobar al darrera de la casa, la noia voltava mirant com anaven les feines de bosc, demanava a en Pere tot de detalls i aquest li responia encantat. Va veure a en Pau que arribava a la casa, semblava que venia del poble de comprar, anava amb el carro i hi duia material. En Pere va marxar a veure com anaven els preparatius per dia següent en que havien d'anar a entregar una comanda de fusta a Olot. En Pau la va veure allà sola, va Baixar del carro amb un salt àgil i se li va acostar.

-Bon dia Teresa, avui sembles mes maca que mai.

-Bon dia, Pau, no m'hauries de parlar així, sóc la promesa del teu amo.

-No ho oblido. No ho entenc, si jo fos en Pere et faria l'amor ara mateix.

-Però no ho ets. Qui et diu que no em fa l'amor sempre que pot?

-En Pere? No em facis riure! Teresa, sé que no l'interessen les dones, no com m'interessen a mi. Si vols un home que et faci sentir dona, hauràs de mirar cap un altre lloc.

-Un altre lloc? Cap a on? Cap a tu?

-Si tu vols et faria l'amor ara mateix, ho saps, Teresa. Saps que no deixaria racó del teu cos sense recórrer amb les meves mans, et sabria el gust de la teva pell, et faria tremolar fins fer-te cridar de plaer.

    La Teresa va sentir aquelles pessigolles al entrecuix i aquella emoció que se li ficava al estomac i li pujava cap el pit omplint-la d'emoció i expectació. Van xerrar una mica més, fins que ella li va dir a cau d'orella que la seguís.

Ja estava farta d'esperar una cosa que sabia no arribaria mai, En Pau tenia raó, ella sabia que en Pere mai no estaria per ella. Li feia molta ràbia aquella manera que tenien de fer les coses les persones, com podien obligar-se a ser allò que no eren o a fre allò que no volien. Sempre el que diran, sempre pensant que les dones no eren res més que un medi per ampliar i millorar les propietats. Ella faria el que volgués.

Va entrar al bosc, un tros enllà hi havia un clar al bosc que quedava amagat al darrera de la vegetació, es va assegurar de que en Pau la seguia i el va esperar allà recolzada contra el tronc d'un arbre, es va descordar una mica el corser deixant veure bona part dels seus pits. Ell no ho va dubtar ni un moment, la va esclafar contra el tronc del arbre amb el seu cos, la va agafar pels cabells fent que aixequés el cap i es va enfonsar dins la boca delerosa de la noia. La va posseir allà mateix, sense treure-li la roba, només li va aixecar la faldilla i la va penetrar. La Teresa va cridar de plaer i el va mossegar a l'espatlla, fent que ell li estibés dels cabells i la tornés a besar mentre li feia tremolar tot el cos de plaer. Ella va deixar anar un crit al tenir un fort orgasme i va riure satisfeta. Es va sentir viva i lliure com mai. Aquell noi li agradava. Es van quedar allà estirats tocant-se les parts íntimes com per gravar-se els secrets al cervell.

Ara pensava que segur el pare d'en Pere, el seu sogre, ho sabia, no podia treure's del cap el dia que va conèixer a en pau i el que li havia dit la Ramona. No entenia com no havia dit res, o potser era perquè ell també la desitjava? Havia vist com els ulls del seu sogre li resseguien el cos per sobre de la roba quan es pensava que ella no el veia. No havia dit mai res perquè ella sabia que aquell era el seu poder, la seva força. Amb el sexe ella podia dominar doblegar la voluntat dels homes. En Tomàs era poderós i ella volia aquell poder. Es va imaginar que al veure com feien l'amor amb en Pau al bosc es devia d'haver excitat fins al punt d'anar a buscar la seva dona per satisfer la seva luxúria. Li sabia greu per la Glòria, però li feia ràbia que no tingués més caràcter per imposar-se, però es va sentir contenta del que allò volia dir per a ella. Podria manegar com volgués a en Tomàs si li calia. No va entendre que no totes les dones són tan fortes com ella, que la Glòria tenia por, que no era tan passional com ella. 

La mateixa situació, diferents dones, sentiments oposats.La Glòria estava treballant al hort, traient les males herbes, plantant més verdures i mirava que els cargols no es mengessin els enciams. Allà al mig de les verdures i els arbres fruiters era on es sentia més bé. Estar amb la natura, escoltar els ocells cantant i barallar-se amagats entre les fulles dels arbres, sentint la brisa del vent als seus cabells castanys i llisos. No era una dona atractiva, era corrent, però tenia bon cor i sempre estava disposada a ajudar a tothom. No era totalment feliç des de que l'havien casat amb en Tomàs, ella era molt poruga i tímida, li agradava molt estar sola i cuidar-se de la casa. Però era la pubilla de casa seva i des de petita l'havien compromès amb en Tomàs. Recordava que sempre havia sentit por d'ell i els seus amics, eren molt cridaners i esbojarrats. Sempre empaitaven a les noies del poble, a ella no, ella no cridava l'atenció dels nois. Era molt prima, la seva cara no tenia cap tret que la fes atractiva o especial, com era molt tímida sempre estava sola. Un dia el seu pare la va fer cridar i li va donar la notícia, ella es va espantar molt, no volia casar-se amb en Tomàs, no l'estimava, ni tan sols li agradava. Li va dir al seu pare i aquest es va enfadar, li va dir que no li tenia per què agradar, l'únic que havia de fer era donar-li hereus i portar la casa, res més. La Glòria es va posar a tremolar i a plorar en silenci, sempre havia cregut al seu pare i ara també ho va fer. El diumenge després de missa, en Tomàs la va ara a veure per formalitzar el compromís. Estava assegut a la cuina amb el seu pare i el seu germà gran, parlaven i reien mentre bevien vi. Quan ella va entrar amb el cap clot i tremolant es va fer el silenci, podia sentir els ulls d'en Tomàs plens de menyspreu a sobre d'ella, sabia que no li agradava i que li feia ràbia la seva timidesa, però es casaria amb ella per les terres que el seu pare aportava al matrimoni. En Tomàs li va demanar si volia anar amb ell a fer un volt pels voltants ella no va contestar però ell la va agafar de la mà i la va estibar cap a fora de la casa entre els riures i les picades de mà a sobre de la taula del seu pare i el seu germà. La mare de la Glòria es va quedar quieta a la pica de rentar els plats. Estava neguitosa, entenia el patiment i la por de la seva filla, ella també els havia viscut, però era la seva obligació. Ella ho havia superat. Al principi va ser dur. Havia estat enamorada d'en Manel, el fill del colmado del poble. Ella també n'estava d'ella. Havien passejat plegats els diumenges després de missa, s'havien fet algun petó d'amagat. Un dia em Manel va gosar anar més en llar i la va acariciar per sota de la roba. A ella li va agradar molt però el va aturar, podia sentir la seva mare dient-li que si es quedava prenyada sense  haver passat per la vicaria seria una perduda de per vida. Allò la va fer aturar les fogoses carícies d'en Manel, per molt que a ela també li venien molt d gust. Un dia el seu pare, mentre estaven tots a taula dinant, els va dir que havia trobat un marit per ella, un noi que un dia seria l'amo de les terres del seu pare, eren unes bones terres i un bon casament. La Victòria va dir que no es podia casar, que ja tenia un pretendent que li agradava. El seu pare se la va mirà com el que mira a un gos i li va dir que callés, que ella hauria de fer el que ell digués. La Victòria va intentar parlar amb la mare però no va aconseguir res. La mare només li va dir que fos valenta, que li donés fills, que si era una bona dona, ell la tractaria bé, sinó era així, al dir-li això la va fer mirar-la als ulls i es va posar molt seria, si no és així em vens a veure, em sent mossa? La Victòria va assentir amb el cap, però no va entendre que volia dir la seva mare. Es va passar molts dies plorant, en Manel no la va tornar ni a mirar, segur que el seu pare es va encarregar de parlar a amb ell. Li va fer mal que el noi fos tan covard, ella hagués volgut que ell lluités per ella, si li hagués demanat, hauria fugit amb ell, però no ho va fer. Es va quedar callat, lluny d'ella, sense mirar-la als ulls i al cap de pocs mesos ja festejava amb la Neus, una noia del poble. Allò li va doldre tant que va començar el seu festeig amb el xicot que l'havia trobat el pare, en Joan. Amb en Joan no sentia el mateix que amb en Manel, però es va acostumar. Es van casar, van tenir fills i així fins el dia que va sentir com el seu home feia passar a la seva filla pel mateix que va haver depassar ella. La diferencia era que la Glòria no era com ella, era molt tova i espantadissa. La feia patir de valent perquè en Tomàs es veia un noi molt més dur que el seu home. Per això va pensar que parlaria amb la nena.

Un cop a fora, en Tomàs la va dur pel camí cap a la basa que hi havia al darrera de la casa, es va asseure a la pedra que envoltava la basa i la va fer seure a la seva falda.

-Bé, noia, no ets gaire maca, però si tu vols em podries arribar agradar. Només m'has de fer feliç al llit, donar-me hereus forts i cuinar bé. Ho faràs, oi, mossa?

-Sí -va dir baixet amb veu tremolosa.

-Parla alt, dona, vull sentir el que dius. Ara deixem fer un tast del que tens per mi.

La va besar salvatgement, li va obligar a obrir la boca i li va ficar la llengua a dins, mai no li havien fet un petó així, es va posar tensa i quan volia desfer-se d'ell, va sentir com la mà d'en Tomàs pujava per sota de les faldilles i li grapejava el sexe sense gaire delicadesa. Ella es va espantar, va saltar per allunyar-se d'ell, molt sorpresa i fastiguejada, que era allò? Hauria de fer allò? En Tomàs s'havia posat dret al seu costat, reia i la mirava amb un deix de menyspreu als ulls. La va tornar a agafar i li va besar el coll mentre li descordava la brusa i li engrapava els petits pits sense gaire delicadesa, ella es va posar a plorar i ell es va enfadar.

-Per què plores? Que no t'agrada? Com et penses donar-me fills si no vols que et toqui?

La Glòria estava espantada, va mirar de tranquil·litzar-se i li va dir que era nou per a ella, que mai no havia estat amb un home. Això el va complaure una mica.

-Bé, anirem a poc a poc al principi, però espavila ràpid, mossa, no tinc gaire paciència i vull una dona ben disposada a fer-me content, ho sents?

La Glòria va dir que sí amb el cap, es va obligar a mirar-lo empassant-se les llàgrimes i el va fer un somriure. Ell va semblar que es quedava convençut, va girar cua i es va dirigir cap a la casa deixant-la allà sola. Quan ella va entrar ell havia marxat, la seva mare la estava esperant i li va dir que havien de parlar. La va dur a la seva habitació, estava al pis de a dalt de tot, en aquella època del any feia molta calor. Tenia pocs mobles i eren molt vells. Hi havia un llit estret, un armari de dues portes molt descolorit, una taula amb una palangana i una gerra per rentar-se la cara. Al costat del llit hi havia una cadira de fusta i vímet. La seva mare es va asseure a la cadira i ella al llit.

-Filla... En Tomàs és un bon home, et donarà el que necessites per ser feliç. Has de tenir paciència i ser comprensiva. Els homes tenen unes necessitats, t'acostumaràs si t`ho agafes bé.

-Però mare, no sé si el podré fer feliç, som molt diferents, ni tan sols ens estimem, com podem ser feliços? -Li deia plorant fluix, com per no molestar. No podia entendre que la seva mare trobés bé que es pogués casar amb un home sense estimar-lo, que fes "allò" sense sentir amor. No era pecat?

-Glòria, filla, l'amor vindrà amb el temps, quan tinguis fills, és natural que els homes i les dones es casin i formin una família. No has de tenir por. Tu deixa'l fer i ja t'acostumaràs.