Mentre estava
allà asseguda bevent de mica en mica el vi, va pensar en el seu germà gran, en
Jordi, ell era l'hereu de casa seva, també era com ella, li agradaven molt les
noies. Les empaitava a totes. Feia un any van tenir un problema molt gran quan
en Jordi va deixar prenyada a una de les minyones de la casa. Van haver
d'amagar l'assumpte, la van enviar lluny perquè parís el bastard i aquí es va
acabar tot. Tret de que en Jordi no havia parat d'empaitar les noies, però amb
més cura. A ell ningú li deia res, ell estava casat amb una noia molt tímida
però bonica, molt callada i obedient, com havia de ser una dona. Això li
permetia al seu germà de fer el que li vingués en gana amb altres dones. A la
Teresa li semblava tan injust tot plegat! Per què els homes podien fer la seva
i les dones no?
Al cap d'uns
minuts va entrar en Pere al seu darrere va entrar la Ramona, era la
dona que s'ocupava d'ajudar a la Glòria amb la feina de la casa, quan els nois
eren petits els cuidava ella, al fer-se grans va passar a ajudar a cuidar de la
casa. A la Teresa no li agradava la Ramona. Notava com la mirava amb
desconfiança, segur que li podia llegir els pensaments, no la deixaria
tranquil·la ni un moment quan anés a viure allà. En Pere la va saludar amb un
petó a la galta, tan fluix que gaire bé ni el va notar. No va poder evitar una
ganyota, va veure que la Ramona s'havia adonat, li va veure la cara de
preocupació quan va mira a en Pere i després a ella. Van estar parlant una mica
del mas, i d'uns nois que havien arribat de fora per ajudar amb la tala
d'arbres. La Teresa va dir que aniria a fer un vol per fora, li encantava
caminar per aquelles terres, va dir-li a en Pere si la volia acompanyar, el noi
es va aixecar i la va seguir sense gaires ganes. Un cop a fora la Teresa va
dirigir-se cap una petita construcció que havia una mica allunyada de la casa
on dormien els treballadors temporals. Volia veure com eren. Li va demana a en
Pere pels arbres, el preu de la llenya, el carbó i altres coses del mas que en
teoria a una dona no l'interessaven, però a ella sí, ella volia saber quin era
el premi per vendre la seva llibertat i joventut. En Pere li va explicar tot,
li encantava parlar de tot allò, era el que més li agradava. Mentre anaven
caminat i parlant, la Teresa va veure sortir dels barracons destinats al bany
dels homes, un noi d'uns vint-i-cinc anys que anava sense la camisa, duia una
tovallola a la mà. Tenia el cos ben format per la dura feina a bosc, tenia els
cabells rosos una mica llargs i llisos. La seva pell era tan torrada pel sol
que semblava de xocolata. Ell també la va veure i li somrigué. En aquell moment
van cridar a en Pere, que damnant-li disculpes la va deixar sola. La Teresa va
mirar al noi ros i va caminar cap al darrera del barracons, per allà s'anava al
bosc, es va parar al final del camí i es va asseure en un tronc caigut. El noi
la va seguir.
Des el porxo de
la cuina la Ramona els mirava amb l'entrecella arrugada, no li agradava aquella
noia, els portaria problemes. Va veure com parlava amb en Pau, era un home molt
atractiu i era tan cabra boixa com la Teresa, segur que tenien problemes. La
Ramona estimava molt la família Ferrés, sempre l'havien cuidat a ella i la seva
filla, la Maria. Especialment la Glòria, la senyora de la casa. A la Ramona li
preocupava. Ella sabia que en Tomàs, l'home de la Glòria era un home dur, tenia
mal geni, sempre s'havia de fer el que ell deia sense discussió. La Ramona havia
vist alguna marca a la cara i coll de la dona algun matí. Havia sentit alguna
discussió fluixet sortir de la cambra del matrimoni, però era normal que els
matrimonis es discutissin de tant en tant. El que no era normal era aquelles
marques que duia al matí la Glòria. De vegades, la Ramona li havia demanat que
era allò que duia que semblaven cops. La Glòria amagava la cara perquè no li
veies les llàgrimes als ulls i li deia que no res, que s'havia donat un cop la
nit abans. Però no la podia enganyar, aquells blaus, aquells ulls inflats de
plorar, allò era alguna cosa més. Però, que podia fer ella? Era un home poderós
a la comarca, el cognom Ferrés era molt important i poderós de feia dècades.
Tenia les tradicions i la família com a sagrades. Ell era la llei. La Ramona
veia com la Glòria s'encongia quan ell era a prop d'ella, de vegades havia vist
com la havia tractat amb desdeny i, de alguna vegada també amb un deix de
violència. La Glòria no es queixava mai, l'havien ensenyat a obeir i callar. Li
havia donat dos fills i una filla que havien casat amb una influent
família del Ripollès. En Pere era el gran, compromès amb la Teresa de can
Llach, una altre família de la tan important com la dels Ferrés. El segon, en
Josep, havia estudiat per a advocat i treballava amb uns importants advocats de
Girona. Pel mas hi anava de tant en tant, per les festes del Nadal, per
l'aniversari del pare i per algun assumpte important que requerís els seus
serveis. A la Ramona no li agradava en Josep, li recordava al pare però més
cruel, tenia una mirada dura que quan te la posava al damunt et feia sentir
petita i indefensa. Sempre havia fet el que havia volgut. Sort que era fora
sempre. La Ramona era viuda, el seu home havia mort d'una malaltia feia quatre
anys i ella havia anat al mas Font de Martí per treballar i poder tirar en
davant la seva filla, la Maria. La Maria la ajudava en el seu temps lliure amb
les feines de la casa, era una nena molt dolça i alegre. Sempre cantava i
jugava amb els animals de la granja. Era una nena molt bonica de cabells rosos
i ulls blaus, era molt semblant al seu pare.
La Ramona anava
pensant en la Teresa i en Pere, en el casament i en tot plegat. No estava
tranquil·la, va entrar a la casa per la part del darrere i va veure en Tomàs
mirant per la finestra amb un gest cellut, duia una branca de romaní a la boca
i l'anava rosegant, passant-la d'un cantó al altre de la boca, se li veia
pensatiu i nerviós. La Ramona va mirar per la finestra cap a fora, a on
semblava que mirava en Ramón i va veure la Teresa xerrant i rient amb en Pau.
Aquest de tant en tant la tocava en un braç, li treia els cabells de la cara,
ella es deixava fer. Va veure com la Teresa se li acostava i li deia alguna
cosa al oïda i marxava cap al bosc caminant remenant els malucs. Al cap d'uns
segons en Pau la va seguir. La Ramona va veure com en Tomàs clavava un cop al marc de la finestra i deixava anar un
renec. Ella va fer veure que no s'adonava de res, el va veure sortir de la casa
i seguir als nois. Es va témer el pitjor. Aquella noia seria una font de
problemes, estava segura. Va continuar feinejant a la cuina mirant per la
finestra per veure com anaven les coses, no les tenia totes amb ella. Al cap
d'un quart d'hora va veure sortir en Tomàs del bosc, caminava de presa i
semblava molt enfadat, quan duia aquell posat feia por. El va seguir amb la
mirada fins que va entrar a la casa, després el va sentir pujar les escales i
des de a dalt el va sentir cridar a la seva dona, aquesta va anar corrents i la
Ramona va sentir com li suplicava que ara no, es va sentir un cop de porta i
silenci, es va quedar clava al terra, tenia un mal presagi, estava
espantada. Mentre estava allà quieta esperant que es tornés a obrir la porta de
la habitació del amos de la casa, va veure com sortien del bosc els dos nois,
primer ella i després ell, es van mirar amb un somriure i es van separar. Va anar a buscar a la Teresa, estava molt enfada, per culpa d'aquella
noia salvatge tindrien problemes. La va trobar asseguda a l'entrada de la casa,
duia les faldilles arreplegades per sobre dels genolls i cantava fluix una
cançó.
-Es pot saber
que has fet allà, al bosc, amb aquell noi?- Va veure com la noia la mirava
descarada i feia una ganyota.
-Tu que n'has de
fer del que faig? Que ara et dediques a espiar-me?
-No, tinc altre
feina, jo. Però hi ha algú que sí us ha vist i tindràs problemes o faràs que
algú altre els tingui.
-Que dius ara?
Diguem qui ens a seguit? Que no teniu feina a aquesta casa que us heu de
preocupar de la vida dels altres?
- Ets una
desvergonyida i una inconscient. Tens unes obligacions i unes responsabilitats,
és aquest el teu comportament pel futur? Et sembla bé el que fas?
-No m'atabalis,
Ramona, jo compliré el que m'han manat fer, però ho faré a la meva manera. Et
penses que m'agrada el que em toca fer? Però ho faré. Així que deixem estar.
En aquell moment
vam veure baixar les escales a la Glòria, caminava a poc a poc, com si li fes
mal alguna cosa, havia plorat, duia la cara vermella i una mica inflada. La
Teresa va obrir molt els ulls al veure-la mentre la Ramona anava corrents cap a
ella per veure que havia passat. La Glòria va dir que res, que no es trobava
gaire bé, però que ja passaria. Va marxar cap al hort per collir les verdures
pel sopar, les va deixar allà palplantades i amb cara de preocupació.
-Tot
això és culpa teva! -Va dir amb ràbia la Ramona.
-Meva?
Per què? No t'entenc!
-En
Tomàs us ha seguit abans, a tornat fet una fúria, a cridat a la Glòria i s'han
tancat a la habitació. Que ha passat al bosc, noia?
La
Teresa es va quedar blanca un moment. Devia estar pensant en el que havia fet.
Va mirar a la Ramona als ulls i aquesta ho va entendre.
Com veig el teu creixement literari! cada cop m'enganxes mes, a esperar la continuació...
ResponEliminajosefina sanroma
L'autor ha eliminat aquest comentari.
EliminaAix, que bonica que ets!
Elimina