LA MEVA FORÇA (continuació, 2 )

Mentre estava allà asseguda bevent de mica en mica el vi, va pensar en el seu germà gran, en Jordi, ell era l'hereu de casa seva, també era com ella, li agradaven molt les noies. Les empaitava a totes. Feia un any van tenir un problema molt gran quan en Jordi va deixar prenyada a una de les minyones de la casa. Van haver d'amagar l'assumpte, la van enviar lluny perquè parís el bastard i aquí es va acabar tot. Tret de que en Jordi no havia parat d'empaitar les noies, però amb més cura. A ell ningú li deia res, ell estava casat amb una noia molt tímida però bonica, molt callada i obedient, com havia de ser una dona. Això li permetia al seu germà de fer el que li vingués en gana amb altres dones. A la Teresa li semblava tan injust tot plegat! Per què els homes podien fer la seva i les dones no?

Al cap d'uns minuts va entrar en Pere al seu darrere va entrar la Ramona, era la dona que s'ocupava d'ajudar a la Glòria amb la feina de la casa, quan els nois eren petits els cuidava ella, al fer-se grans va passar a ajudar a cuidar de la casa. A la Teresa no li agradava la Ramona. Notava com la mirava amb desconfiança, segur que li podia llegir els pensaments, no la deixaria tranquil·la ni un moment quan anés a viure allà. En Pere la va saludar amb un petó a la galta, tan fluix que gaire bé ni el va notar. No va poder evitar una ganyota, va veure que la Ramona s'havia adonat, li va veure la cara de preocupació quan va mira a en Pere i després a ella. Van estar parlant una mica del mas, i d'uns nois que havien arribat de fora per ajudar amb la tala d'arbres. La Teresa va dir que aniria a fer un vol per fora, li encantava caminar per aquelles terres, va dir-li a en Pere si la volia acompanyar, el noi es va aixecar i la va seguir sense gaires ganes. Un cop a fora la Teresa va dirigir-se cap una petita construcció que havia una mica allunyada de la casa on dormien els treballadors temporals. Volia veure com eren. Li va demana a en Pere pels arbres, el preu de la llenya, el carbó i altres coses del mas que en teoria a una dona no l'interessaven, però a ella sí, ella volia saber quin era el premi per vendre la seva llibertat i joventut. En Pere li va explicar tot, li encantava parlar de tot allò, era el que més li agradava. Mentre anaven caminat i parlant, la Teresa va veure sortir dels barracons destinats al bany dels homes, un noi d'uns vint-i-cinc anys que anava sense la camisa, duia una tovallola a la mà. Tenia el cos ben format per la dura feina a bosc, tenia els cabells rosos una mica llargs i llisos. La seva pell era tan torrada pel sol que semblava de xocolata. Ell també la va veure i li somrigué. En aquell moment van cridar a en Pere, que damnant-li disculpes la va deixar sola. La Teresa va mirar al noi ros i va caminar cap al darrera del barracons, per allà s'anava al bosc, es va parar al final del camí i es va asseure en un tronc caigut. El noi la va seguir.

Des el porxo de la cuina la Ramona els mirava amb l'entrecella arrugada, no li agradava aquella noia, els portaria problemes. Va veure com parlava amb en Pau, era un home molt atractiu i era tan cabra boixa com la Teresa, segur que tenien problemes. La Ramona estimava molt la família Ferrés, sempre l'havien cuidat a ella i la seva filla, la Maria. Especialment la Glòria, la senyora de la casa. A la Ramona li preocupava. Ella sabia que en Tomàs, l'home de la Glòria era un home dur, tenia mal geni, sempre s'havia de fer el que ell deia sense discussió. La Ramona havia vist alguna marca a la cara i coll de la dona algun matí. Havia sentit alguna discussió fluixet sortir de la cambra del matrimoni, però era normal que els matrimonis es discutissin de tant en tant. El que no era normal era aquelles marques que duia al matí la Glòria. De vegades, la Ramona li havia demanat que era allò que duia que semblaven cops. La Glòria amagava la cara perquè no li veies les llàgrimes als ulls i li deia que no res, que s'havia donat un cop la nit abans. Però no la podia enganyar, aquells blaus, aquells ulls inflats de plorar, allò era alguna cosa més. Però, que podia fer ella? Era un home poderós a la comarca, el cognom Ferrés era molt important i poderós de feia dècades. Tenia les tradicions i la família com a sagrades. Ell era la llei. La Ramona veia com la Glòria s'encongia quan ell era a prop d'ella, de vegades havia vist com la havia tractat amb desdeny i, de alguna vegada també amb un deix de violència. La Glòria no es queixava mai, l'havien ensenyat a obeir i callar. Li havia donat dos fills i una filla que havien casat amb una influent família del Ripollès. En Pere era el gran, compromès amb la Teresa de can Llach, una altre família de la tan important com la dels Ferrés. El segon, en Josep, havia estudiat per a advocat i treballava amb uns importants advocats de Girona. Pel mas hi anava de tant en tant, per les festes del Nadal, per l'aniversari del pare i per algun assumpte important que requerís els seus serveis. A la Ramona no li agradava en Josep, li recordava al pare però més cruel, tenia una mirada dura que quan te la posava al damunt et feia sentir petita i indefensa. Sempre havia fet el que havia volgut. Sort que era fora sempre. La Ramona era viuda, el seu home havia mort d'una malaltia feia quatre anys i ella havia anat al mas Font de Martí per treballar i poder tirar en davant la seva filla, la Maria. La Maria la ajudava en el seu temps lliure amb les feines de la casa, era una nena molt dolça i alegre. Sempre cantava i jugava amb els animals de la granja. Era una nena molt bonica de cabells rosos i ulls blaus, era molt semblant al seu pare.

La Ramona anava pensant en la Teresa i en Pere, en el casament i en tot plegat. No estava tranquil·la, va entrar a la casa per la part del darrere i va veure en Tomàs mirant per la finestra amb un gest cellut, duia una branca de romaní a la boca i l'anava rosegant, passant-la d'un cantó al altre de la boca, se li veia pensatiu i nerviós. La Ramona va mirar per la finestra cap a fora, a on semblava que mirava en Ramón i va veure la Teresa xerrant i rient amb en Pau. Aquest de tant en tant la tocava en un braç, li treia els cabells de la cara, ella es deixava fer. Va veure com la Teresa se li acostava i li deia alguna cosa al oïda i marxava cap al bosc caminant remenant els malucs. Al cap d'uns segons en Pau la va seguir. La Ramona va veure com en Tomàs clavava un  cop al marc de la finestra i deixava anar un renec. Ella va fer veure que no s'adonava de res, el va veure sortir de la casa i seguir als nois. Es va témer el pitjor. Aquella noia seria una font de problemes, estava segura. Va continuar feinejant a la cuina mirant per la finestra per veure com anaven les coses, no les tenia totes amb ella. Al cap d'un quart d'hora va veure sortir en Tomàs del bosc, caminava de presa i semblava molt enfadat, quan duia aquell posat feia por. El va seguir amb la mirada fins que va entrar a la casa, després el va sentir pujar les escales i des de a dalt el va sentir cridar a la seva dona, aquesta va anar corrents i la Ramona va sentir com li suplicava que ara no, es va sentir un cop de porta i silenci, es va quedar clava al terra, tenia un mal presagi, estava espantada. Mentre estava allà quieta esperant que es tornés a obrir la porta de la habitació del amos de la casa, va veure com sortien del bosc els dos nois, primer ella i després ell, es van mirar amb un somriure i es van separar. Va anar a buscar a la Teresa, estava molt enfada, per culpa d'aquella noia salvatge tindrien problemes. La va trobar asseguda a l'entrada de la casa, duia les faldilles arreplegades per sobre dels genolls i cantava fluix una cançó.

-Es pot saber que has fet allà, al bosc, amb aquell noi?- Va veure com la noia la mirava descarada i feia una ganyota.

-Tu que n'has de fer del que faig? Que ara et dediques a espiar-me?

-No, tinc altre feina, jo. Però hi ha algú que sí us ha vist i tindràs problemes o faràs que algú altre els tingui.

-Que dius ara? Diguem qui ens a seguit? Que no teniu feina a aquesta casa que us heu de preocupar de la vida dels altres?

- Ets una desvergonyida i una inconscient. Tens unes obligacions i unes responsabilitats, és aquest el teu comportament pel futur? Et sembla bé el que fas?

-No m'atabalis, Ramona, jo compliré el que m'han manat fer, però ho faré a la meva manera. Et penses que m'agrada el que em toca fer? Però ho faré. Així que deixem estar.

En aquell moment vam veure baixar les escales a la Glòria, caminava a poc a poc, com si li fes mal alguna cosa, havia plorat, duia la cara vermella i una mica inflada. La Teresa va obrir molt els ulls al veure-la mentre la Ramona anava corrents cap a ella per veure que havia passat. La Glòria va dir que res, que no es trobava gaire bé, però que ja passaria. Va marxar cap al hort per collir les verdures pel sopar, les va deixar allà palplantades i amb cara de preocupació.

-Tot això és culpa teva! -Va dir amb ràbia la Ramona.

-Meva? Per què? No t'entenc!

-En Tomàs us ha seguit abans, a tornat fet una fúria, a cridat a la Glòria i s'han tancat a la habitació. Que ha passat al bosc, noia?

La Teresa es va quedar blanca un moment. Devia estar pensant en el que havia fet. Va mirar a la Ramona als ulls i aquesta ho va entendre.