Foto trobada a internet

Et vaig perdre en el mateix moment de trobar-te. 

Ho vaig saber sense mirar-te.

Et vaig sentir sense tocar-te.

Només amb el cor. 

I les meves pors.

Amb els somnis plens de poesia. 

He sabut el sabor dels teus llavis sense besar-te.

He sentit el foc de la teva pell només de pensa-te.

Les nits s'han omplert de tu amb la teva absència.

Et vaig perdre el mateix moment de trobar-te.

VIOLÈNCIA DE GÈNERE (?) "qui ets tu?"

S'havia posat les sabates noves, el vestit era vell, però l'havia planxat i s'havia penjat una flor a un dels ullals. Portava el cabell ven pentinat i recollit amb una cua fluixa, la llum dels fanals li feia brillar amb reflexos blaus de tan negre que el tenia. Els ulls els havia pintat amb una mica de ratlla negra, per acabar de donar-los forma, malgrat que tenien un bonic dibuix. Els llavis li brillaven fen ressaltar la seva  ben perfilada forma.

Havien quedat sota les estrelles, en el segon banc del parc del petit poble on vivia ella, ell era de fora, però no gaire lluny. Els havia presentat una amiga d'ella que treballava amb ell. Ell de seguida li havia demanat per quedar. A ella li va agradar la aparença despreocupada d'ell. Ara l'esperava amb un somriure als llavis i el cor ballant-li al pit. Ell va aparèixer al fons del camí, caminava a poc a poc, una mica xulesc, Quan van estar de cara, ell la va agafar pel colze i va començar a caminar, parlant de tot i de res.

A partir d'aquell dia es van anar veient sovint. Ella cada dia estava més enamorada. Un dia la seva amiga li va dir que havia sentit a dir que el seu pretendent no tenia bona fama, que vigilés amb ell, semblava que havia tingut una altre xicota amb la que havia tingut problemes, ella no s'ho va creure, amb ella es portava molt bé. Fins aquella nit.

Ja feia quatre mesos que anaven junts, ella estava molt enamorada, ell li deia que també. Ell havia intentat tocar-la per sota del vestit, però ella no volia, era massa aviat. Ell es va enfadar i la va deixar allà sola. Va plorar tota la nit. Per què li havia dit que no? No se l'estimava? No ho feia tothom? I si el perdia? Al cap de dos dies ell la va tornar a trucar. Van quedar a casa d'un amic d'ell. Quan van arribar ella va veure que estaven sols, es va espantar una mica però de seguida va pensar que estava fent un gra massa. Ell li va portar una cervesa, ella no volia veure, no ho feia mai. Ell es va enfadar una mica, li va dir que era normal que ho feia tothom. Ella no volia que es tornés a enfadar i s'ho va veure, li va pujar al cap, no estava avesada a les begudes alcohòliques. Ell la va començar a besar i a acariciar, ella estava marejada però el va deixar fer perquè no s'enfadés. Quan ell li va ficar la mà per sota de la faldilla i li va treure les calces, ella li va dir que no, que parés, que no estava preparada. Ell va començar a cridar i a insultar-la. Li va dir que era una estreta, que no pensava deixar que jugués amb ell. Era la seva noia i era normal que tinguessin relacions sexuals. Ella plorava i li deia que no s'enfadés, que ella l'estimava però que era molt aviat. Ell la va insultar, la va amenaçar amb deixar-la. Ella va cedir, tenia por, d'ell, de que la deixés, de tot, estava marejada. Ell va riure baixet, triomfant i la va despullar amb brusquedat, li feia petons per tot arreu, ella plorava fluix perquè ell no la sentís. Va sentir con li obria les cames i la penetrava, va sentir dolor, ell no va parar fins que no va estar satisfet. La va deixar allà tirada, plorant, tapant-se amb la roba una mica esparracada.

Al cap de uns dies la va tornar a trucar, ella no volia quedar, però ell va insistir  amb una veu molt dolça, li deia que sentia molt el que havia passat, que li volia demanar disculpes. Ella va cedir, encara l'estimava. La va portar amb el cotxe a un lloc on no hi havia ningú. Ella es va espantar una mica, però ell va treure de la guantera del cotxe una capseta petita amb un anell a dins, era barat, sense valor, però ella no ho sabia. Ell li va demanar si es voldria casar amb ell. Ella plorant li va dir que sí. Ell la va besar, primer a poc a poc, després es va anar esverant, ella es va espantar una mica i li va demanar que parés. Ell la va mirar molt seriós i li va dir que havia de ser la seva dona tenia dret a fer l'amor amb ella quan volgués. Ella li va dir que ara no, que quan es casessin. Ell es va enfadar molt, la insultava i com ella no cedia, la va pegar. Li va donar una bufetada que la va deixar sense alè per la sorpresa i pel cop. Ell li va dir que la culpa era d'ella que el feia enfadar, que es portés bé i tot aniria bé. La va començar a despullar, ella callava mirant per la finestra. La va tornar a penetrar, aquesta vegada li demanava que participés, li deia que es mogués. Ella plorava i callava. Ell es va enfadar, la va penetrar molt durament. Quan va acabar li va ordenar que es posés la roba bé i la va deixar a casa, plorant, tremolant. Fins que la seva mare la va trobar arraulida a un racó de l'estreta escala. La va pujar a casa i li va fer explicar tot. La mare va plorar amb ella i li va dir que no patís, ara era a casa.

Sis mesos després estava asseguda al banc d'aquell parc on va començar tot. Tenia la mà sobre la seva panxa rodona, tenia una mirada perduda als ulls, mentre acariciava aquella petjada d'un passat dolorós va pensar: "qui ets tu?"

No importa que faci mal l'oblit
No importa que duri una eternitat
No importa que els dies siguin erms
El que dol, el que ofega
És la realitat quan es mostra nua.

QUAN EL DEMÀ NO EXISTEIX

Sentia que la vida se li esmunyia de presa, ho veia cada matí reflectit al mirall. Ho sentia cada nit al anar-se al llit i veure al rellotge que només eren les onze de la nit i les forces s'havien allunyat amb el sol. La vida passa imparable i sense aturador pels nostres cossos deixant l'ànima eixuta i dèbil. Quan ens arriba la maduresa, ens adonem de que tot ha esta un error, un malbaratament de dies, setmanes, mesos i anys, sense treure tot el profit que li havíem d'haver tret a la vida. Quants amors no hem viscut per por, quantes experiències em deixat de banda per no tenir temps, quants silencis ni em trencat per por a no ser escoltats.

Ara que ja no tenia forces per començar a viure el que havia deixat per demà, ara que havia arribat aquell demà no tenia forces. Sempre pensem que ja tindrem temps més endavant, però no veiem que l'únic que existeix, l'únic que tenim és el avui i el deixem morir a cada instant.

I ara, sense saber perquè, va pensar en ell. Li va traspassar la memòria i se li va aparèixer al davant el seu somriure, aquella boca, la seva mirada càlida, els seus ulls, aquelles paraules que li acceleraven el cor, la seva veu... Tornava a sentir la seva veu. Aquells t'espero, aquells no marxis, aquells per sempre.

Va recorda la primera vegada que es van veure al jardí botànic, feia olors a flors, a verd i al fons de l'hivernacle el va veure olorant una flor, de sobte va eixavuirar i ella va riure, ell es va donar compte i li va fer un somriure, amb aquells llavis. Ell la va buscar a la sortida i se li va presentar, Miquel li va dir que es deia, ella Marina, li va contestar, la va convidar a fer un cafè a la cafeteria del altre cantó de la plaça, van estar parlant fins que va arribar l'hora de dinar. Ell tenia un compromís, però li agradaria sopar amb ella demà, li va dir. A ella li va semblar bé. Es van donar els números de telèfon per poder contactar.

Va ser la primera de moltes cites, tots dos tenien relacions estables, tots dos es sentien incomplets, la seva atracció va anar creixent, fins que una nit de finals d'estiu, mentre seien a la sorra d'una platja, es van besar. El món es va aturar amb el contacte dels seus llavis, tot al seu voltant va perdre el sentit per ells, l'única realitat que sentien eren les seves llengües descobrint el sabor del altre, les seves mans van trobar els camins que els va portar a sentir una passió llargament adormida, gaire ve extingida. Van viure aquell amor sense retrets, sense pensar en la traïció que la seva passió creava en cada trobada secreta. Però no van pensar, van viure, es van estimar. Fins que va arribar el final.

Sempre hi ha un final. El d'ells va arribar amb la realitat. Una nit mentre els seus cossos  s'entregaven a carícies prohibides, mentre els gemecs posaven música al silenci de la nit adormida, van ser descoberts per la consciència d'ella. De sobte es va adonar que no veia més enllà d'aquelles trobades. Els seus ulls es van omplir de la buidor al veure la foscor que hi havia al davant. Li va dir a ell. Ell no volia parlar del que no havia passat, però ella necessitava veure més enllà d'aquelles trobades.

El voler veure el futur la va deixar sense present. En Miquel no va poder desfer-se dels seus lligams, no va tenir valor. Ella ho hagués fet, o potser tampoc no hagués pogut al final. No van saber aprofitar el que la vida els va donar, van voler escriure la seva història sense veure que la vida és un escriptor independent, no vol idees, no accepta canvis als seus relats.

Ara estava sola i pensava que què no donaria, ni que fos la meitat de la seva vida malviscuda, per haver pogut tornar a sentir aquell foc on ara hi havia soledat. per poder sentir aquella boca besant la seva amb la urgència que havia sentit llavors, de poder sentir aquelles mans resseguint el seu cos fins trobar-li els secrets més amagats, per tornar a sentir aquella veu fent-li promeses a cau d'oïda que sempre es complien entre llençols prestats.

SOLEDAT

Foto de ElenaG. Trobada a internet.

La teva absència omple els racons 
de la memòria traïdora
sense avís omple de records 
la soledat plena d'oblits
Mai la teva presència havia estat tan present com des de que no hi ets. Fiblades de buits llisquen en les nits fredes cobertes amb llençols aspres, rentades les carícies per esborrar la teva olor.

DESERT

Me perdut mirant el mar
Les esferes de rellotge 
Han deixat de caminar
Han emmudit el temps 
Que cridava un mal final
Només queda el cruixit de les onades
Encetant un nou matí
Desert
Els crits de les gavines
Em tornen a la realitat
Per descobrir la sorra llisa
Que escriuré amb petxades
Noves
Solitàries
Confiades
Del llargament esperat renaixement.

T'OBSERVO

Foto de Elena G.

T'observo mentre camines, amb moviments suaus, segurs, pensant en la sort que té la roba inconscient i insensible de tenir el teu cos en constant contacte, gaudit de la tebiesa que desprens, podent absorbir l'aroma de la teva pell. Amago rere una cortina de despreocupació l'iterés que em desperta el teu rostre expressiu quan parles, i envejo les paraules que llepen els teus llavis al parlar. Moments de plaer al imaginar les teves mans posades als meus genolls escalant les meves cuixes i frenant de sobte per penjar la teva mirada en els meus ulls, cercant el permís per continuar descobrint.

T'observo, t'imagino i et sento en secret callat.