LA MEVA FORÇA (continuació, 2 )

Mentre estava allà asseguda bevent de mica en mica el vi, va pensar en el seu germà gran, en Jordi, ell era l'hereu de casa seva, també era com ella, li agradaven molt les noies. Les empaitava a totes. Feia un any van tenir un problema molt gran quan en Jordi va deixar prenyada a una de les minyones de la casa. Van haver d'amagar l'assumpte, la van enviar lluny perquè parís el bastard i aquí es va acabar tot. Tret de que en Jordi no havia parat d'empaitar les noies, però amb més cura. A ell ningú li deia res, ell estava casat amb una noia molt tímida però bonica, molt callada i obedient, com havia de ser una dona. Això li permetia al seu germà de fer el que li vingués en gana amb altres dones. A la Teresa li semblava tan injust tot plegat! Per què els homes podien fer la seva i les dones no?

Al cap d'uns minuts va entrar en Pere al seu darrere va entrar la Ramona, era la dona que s'ocupava d'ajudar a la Glòria amb la feina de la casa, quan els nois eren petits els cuidava ella, al fer-se grans va passar a ajudar a cuidar de la casa. A la Teresa no li agradava la Ramona. Notava com la mirava amb desconfiança, segur que li podia llegir els pensaments, no la deixaria tranquil·la ni un moment quan anés a viure allà. En Pere la va saludar amb un petó a la galta, tan fluix que gaire bé ni el va notar. No va poder evitar una ganyota, va veure que la Ramona s'havia adonat, li va veure la cara de preocupació quan va mira a en Pere i després a ella. Van estar parlant una mica del mas, i d'uns nois que havien arribat de fora per ajudar amb la tala d'arbres. La Teresa va dir que aniria a fer un vol per fora, li encantava caminar per aquelles terres, va dir-li a en Pere si la volia acompanyar, el noi es va aixecar i la va seguir sense gaires ganes. Un cop a fora la Teresa va dirigir-se cap una petita construcció que havia una mica allunyada de la casa on dormien els treballadors temporals. Volia veure com eren. Li va demana a en Pere pels arbres, el preu de la llenya, el carbó i altres coses del mas que en teoria a una dona no l'interessaven, però a ella sí, ella volia saber quin era el premi per vendre la seva llibertat i joventut. En Pere li va explicar tot, li encantava parlar de tot allò, era el que més li agradava. Mentre anaven caminat i parlant, la Teresa va veure sortir dels barracons destinats al bany dels homes, un noi d'uns vint-i-cinc anys que anava sense la camisa, duia una tovallola a la mà. Tenia el cos ben format per la dura feina a bosc, tenia els cabells rosos una mica llargs i llisos. La seva pell era tan torrada pel sol que semblava de xocolata. Ell també la va veure i li somrigué. En aquell moment van cridar a en Pere, que damnant-li disculpes la va deixar sola. La Teresa va mirar al noi ros i va caminar cap al darrera del barracons, per allà s'anava al bosc, es va parar al final del camí i es va asseure en un tronc caigut. El noi la va seguir.

Des el porxo de la cuina la Ramona els mirava amb l'entrecella arrugada, no li agradava aquella noia, els portaria problemes. Va veure com parlava amb en Pau, era un home molt atractiu i era tan cabra boixa com la Teresa, segur que tenien problemes. La Ramona estimava molt la família Ferrés, sempre l'havien cuidat a ella i la seva filla, la Maria. Especialment la Glòria, la senyora de la casa. A la Ramona li preocupava. Ella sabia que en Tomàs, l'home de la Glòria era un home dur, tenia mal geni, sempre s'havia de fer el que ell deia sense discussió. La Ramona havia vist alguna marca a la cara i coll de la dona algun matí. Havia sentit alguna discussió fluixet sortir de la cambra del matrimoni, però era normal que els matrimonis es discutissin de tant en tant. El que no era normal era aquelles marques que duia al matí la Glòria. De vegades, la Ramona li havia demanat que era allò que duia que semblaven cops. La Glòria amagava la cara perquè no li veies les llàgrimes als ulls i li deia que no res, que s'havia donat un cop la nit abans. Però no la podia enganyar, aquells blaus, aquells ulls inflats de plorar, allò era alguna cosa més. Però, que podia fer ella? Era un home poderós a la comarca, el cognom Ferrés era molt important i poderós de feia dècades. Tenia les tradicions i la família com a sagrades. Ell era la llei. La Ramona veia com la Glòria s'encongia quan ell era a prop d'ella, de vegades havia vist com la havia tractat amb desdeny i, de alguna vegada també amb un deix de violència. La Glòria no es queixava mai, l'havien ensenyat a obeir i callar. Li havia donat dos fills i una filla que havien casat amb una influent família del Ripollès. En Pere era el gran, compromès amb la Teresa de can Llach, una altre família de la tan important com la dels Ferrés. El segon, en Josep, havia estudiat per a advocat i treballava amb uns importants advocats de Girona. Pel mas hi anava de tant en tant, per les festes del Nadal, per l'aniversari del pare i per algun assumpte important que requerís els seus serveis. A la Ramona no li agradava en Josep, li recordava al pare però més cruel, tenia una mirada dura que quan te la posava al damunt et feia sentir petita i indefensa. Sempre havia fet el que havia volgut. Sort que era fora sempre. La Ramona era viuda, el seu home havia mort d'una malaltia feia quatre anys i ella havia anat al mas Font de Martí per treballar i poder tirar en davant la seva filla, la Maria. La Maria la ajudava en el seu temps lliure amb les feines de la casa, era una nena molt dolça i alegre. Sempre cantava i jugava amb els animals de la granja. Era una nena molt bonica de cabells rosos i ulls blaus, era molt semblant al seu pare.

La Ramona anava pensant en la Teresa i en Pere, en el casament i en tot plegat. No estava tranquil·la, va entrar a la casa per la part del darrere i va veure en Tomàs mirant per la finestra amb un gest cellut, duia una branca de romaní a la boca i l'anava rosegant, passant-la d'un cantó al altre de la boca, se li veia pensatiu i nerviós. La Ramona va mirar per la finestra cap a fora, a on semblava que mirava en Ramón i va veure la Teresa xerrant i rient amb en Pau. Aquest de tant en tant la tocava en un braç, li treia els cabells de la cara, ella es deixava fer. Va veure com la Teresa se li acostava i li deia alguna cosa al oïda i marxava cap al bosc caminant remenant els malucs. Al cap d'uns segons en Pau la va seguir. La Ramona va veure com en Tomàs clavava un  cop al marc de la finestra i deixava anar un renec. Ella va fer veure que no s'adonava de res, el va veure sortir de la casa i seguir als nois. Es va témer el pitjor. Aquella noia seria una font de problemes, estava segura. Va continuar feinejant a la cuina mirant per la finestra per veure com anaven les coses, no les tenia totes amb ella. Al cap d'un quart d'hora va veure sortir en Tomàs del bosc, caminava de presa i semblava molt enfadat, quan duia aquell posat feia por. El va seguir amb la mirada fins que va entrar a la casa, després el va sentir pujar les escales i des de a dalt el va sentir cridar a la seva dona, aquesta va anar corrents i la Ramona va sentir com li suplicava que ara no, es va sentir un cop de porta i silenci, es va quedar clava al terra, tenia un mal presagi, estava espantada. Mentre estava allà quieta esperant que es tornés a obrir la porta de la habitació del amos de la casa, va veure com sortien del bosc els dos nois, primer ella i després ell, es van mirar amb un somriure i es van separar. Va anar a buscar a la Teresa, estava molt enfada, per culpa d'aquella noia salvatge tindrien problemes. La va trobar asseguda a l'entrada de la casa, duia les faldilles arreplegades per sobre dels genolls i cantava fluix una cançó.

-Es pot saber que has fet allà, al bosc, amb aquell noi?- Va veure com la noia la mirava descarada i feia una ganyota.

-Tu que n'has de fer del que faig? Que ara et dediques a espiar-me?

-No, tinc altre feina, jo. Però hi ha algú que sí us ha vist i tindràs problemes o faràs que algú altre els tingui.

-Que dius ara? Diguem qui ens a seguit? Que no teniu feina a aquesta casa que us heu de preocupar de la vida dels altres?

- Ets una desvergonyida i una inconscient. Tens unes obligacions i unes responsabilitats, és aquest el teu comportament pel futur? Et sembla bé el que fas?

-No m'atabalis, Ramona, jo compliré el que m'han manat fer, però ho faré a la meva manera. Et penses que m'agrada el que em toca fer? Però ho faré. Així que deixem estar.

En aquell moment vam veure baixar les escales a la Glòria, caminava a poc a poc, com si li fes mal alguna cosa, havia plorat, duia la cara vermella i una mica inflada. La Teresa va obrir molt els ulls al veure-la mentre la Ramona anava corrents cap a ella per veure que havia passat. La Glòria va dir que res, que no es trobava gaire bé, però que ja passaria. Va marxar cap al hort per collir les verdures pel sopar, les va deixar allà palplantades i amb cara de preocupació.

-Tot això és culpa teva! -Va dir amb ràbia la Ramona.

-Meva? Per què? No t'entenc!

-En Tomàs us ha seguit abans, a tornat fet una fúria, a cridat a la Glòria i s'han tancat a la habitació. Que ha passat al bosc, noia?

La Teresa es va quedar blanca un moment. Devia estar pensant en el que havia fet. Va mirar a la Ramona als ulls i aquesta ho va entendre. 

LA MEVA FORÇA

La Teresa caminava pensativa cap a el mas de Font de Martí, anava repassant mentalment la conversa irada que havien mantingut a l'hora d'esmorzar ella i el seu pare. No li agradava que li diguessin el que havia de fer, ni quan, ni com, ni amb qui. Però era la pubilla de la casa, tenia unes obligacions i era una dona, li havia dit el seu pare. Ella s'havia posat vermella de la ràbia que sentia. Fins quan hauria de fer el que els altres li diguessin? Mai seria ella la que pogués decidir? No estava disposada a tolerar-lo gaire temps més. Ella era forta, tenia ambicions. Quines? Molt fàcil, volia manar, volia fer el que li vingués en gana. Volia tenir el poder de decidir sobre la seva vida. Però eren temps difícils per les dones, encara que vinguessin de casa bona. A casa seu tenien terres, tenien bestiar, però tot ho portaven el seu pare i els seus dos germans, ella només era una dona per la que podien fer-se més poderosos, més rics, però per fer-ho l'havien de casar amb l'hereu d'una altre casa important. A la comarca hi havia el mas de Font de Martí, eren la família més important d'aquelles terres, a l'Alta Garrotxa, tenien tres fills, el gran, l'hereu, era el que havien triat per casar-se amb la Teresa, es deia Pere. Es coneixien de petits, per allà es coneixien tots. La Teresa li tenia afecte, era un bon jan, molt treballador i educat, mai no es ficava en problemes, no com ella que sempre estava embolicada en un embull o altre. A l'escola la havien enviat castigada a casa moltes vegades, a la colla ella sempre era la que decidia el que farien i quan. Tothom ho acceptava, ella era així, era bonica, d'una manera salvatge. Tenia els cabells molt llargs i arrissats, els ulls eren del color de les avellanes envoltats per unes pestanyes llargues i negres, tenia unes celles fines i ben dibuixades que li donaven un aspecte de estar sempre alerta. Els llavis els tenia molsuts i vermells com les maduixes madures, la seva pell era bruna, suau. Era alta per ser dona, tenia unes cames llargues i ben formades, la cintura era estreta, la panxa plana i els seus pits portaven de cap a tots els nois de la comarca. Ella sabia que era atractiva, sabia que els homes la miraven quan caminava, havia vist a alguns nois que la espiaven quan anava a rentar roba al safareig del poble, ella ho sabia i es descordava més botons dels necessaris del cosset, així deixa veure com ballaven els seus pits plens al moure's ajupida al aigua per fregar la roba. Al estiu s'anava a banyar al riu, es treia tota la roba i nedava per les aigües tranquil·les, per eixugar-se s'estirava al sol. Ella sabia que hi havien nois que la espiaven, a ella li agradava, així els podia manegar com volia, ells feien el que ella deia amb l'esperança de poder-li robar ni que fos un petó d'aquells llavis tan plens. S'havien de conformar amb un somriure en el que deixava veure unes dents blanques i lluents que els enamorava a tots. A en Pere no l'havia vist mai espiar-la, ni tan sols la mirava quan caminava pel seu davant, en canvi ella havia vist com en Pere estava molt còmode amb l'Enric, el mosso del mas d'en Pere. La Teresa era jove, però era molt desperta en temes de relacions amoroses, li agradaven, era molt apassionada. La seva primera relació sexual va ser amb el seu mestre. Era un home casat, no gaire gran devia tenir uns trenta anys, havia vingut de Barcelona a ocupar la plaça de professor. Ella estava a punt de deixar l'escola, tenia tretze anys. Es va adonar de seguida de com la mirava aquell professor tan atractiu, la seguia per la classe, quan ella s'ajupia sentia els seus ulls acariciant els seus malucs. Un cop va deixar l'escola sempre que se'l trobava pel carrer ell la parva per demanar-li coses, com li anava tot, si festejava, si li agradava anar a passejar. Ella sabia que li agradava, a ella també li agradava aquell home madur i li donava corda. Un dia li va dir que aquella tarda aniria al riu a banyar-se, que li agradava molt nedar. Tenia l'esperança de que la seguís fins allà. Hi va anar. El va veure assegut a sobre d'una roca mirant-la. Ella se li va acostar nedant i va sortir del aigua nua al seu davant. Ell ho va entendre i tot a que era una nena de setze anys, no es va poder estar d'agafar-la per aquella diminuta cintura de pell de seda i besar-la. Es van amagar al bosc i allà la Teresa va descobrir per primera vegada que era estar amb un home. Li va agradar sentir aquelles pessigolles al entrecuix, li va agradar sentir els dits del professor allà dins, els llavis a la pell calenta, tocar la duresa masculina i després sentir com s'enfonsava allà on sentia les pessigolles. Aquell home es va enamorar de la Teresa, a ella li agradava molt, però el seu cor no sentia res més que desig. Va durar uns mesos, fins que la dona del professor es va ensumar alguna cosa i no va parar fins que no el va fer buscar-se una altre escola lluny d'aquell poble. Va ser la seva iniciació al misteriós i emocionant món del sexe, va descobrir que li agradava fer-ho amb diferents homes, inclús un dia ho va provar amb la Lluïsa, una amiga seva que tenia tendències rares, com deia la seva mare. Va deixar que la Lluïsa l'estimés i després ho va provar ella, li va acariciar els pits, els tenia més petits que ella, però eren molt ferms i suaus, li va acariciar el sexe humit, primer amb els dits després amb la llengua, com li va demanar la Lluïsa, fins que va tremolar de plaer, després li va fer la Lluïsa a ella i va gaudir molt. Li agradava fer l'amor amb la Lluïsa, però també li agradava fer-ho amb els homes.

Per això estava tan enfada aquell matí mentre caminava cap al mas de Font de Martí, si es casava voldrien que es comportés com les altres dones, que treballés a la casa i a les terres, que parís com més fills millor, i que es fes vella i lletja ràpidament. Ella no volia allò, volia viure, volia dirigir la vida del mas. Volia ser poderosa i lliure. A més en Pere no li feia ni cas, estava segura que li tiraven més els homes que no pas les dones per com es comportava. Tot el dia treballava, no sortia mai amb ella era sempre molt correcte i educat, però ella no volia allò, ella volia un home que la posseïes salvatgement. Sabia que s'avorriria terriblement amb en Pere. Però no sabia com podia negar-se. Estava realment enfadada. Si ho havia de fer ho faria, però a la seva manera. Es faria la mestressa, volia tenir poder.

Va arribar a la casa i va saludar a la mare d'en Pere, era una dona trista, prima i petita, semblava un ratolí espantat. La Teresa es demanava a que devia tenir tanta por. La dona es deia Glòria, la va rebre molt amablement, li va oferir un got de vi i la va fer seure a la gran taula del centre de la cuina. Aquella casa li agradava mot a la Teresa. Era gran, els seus murs eren de pedra extreta al les muntanyes del voltant, eren tant gruixuts que inclús a l'estiu feia fresca a dins. Des del pis de a dalt  de tot, on eren les habitacions, es veien les muntanyes que l'envoltaven, els boscos espesos d'on treien la llenya que era una de les fonts de riquesa de la família, la venien i també feien carbó. Estava envoltada de terra verda plena de flors, al darrera, per on es sortia del rebost que donava a la cuina hi tenien un hort molt gran, hi havien oques i gallines corrents per la part del darrera, tenia una basa on es banyaven les oques que estava plena de peixos de colors. No li sabia greu convertir-se en la mestressa d'aquella casa, el que no volia era matar-se a treballar i no poder jeure amb cap més home que en Pere. 

Quan tot fa olor a nou, quan sents que pots tornar a començar, quan de sobte sents que sí que hi ha camí, que si fas una passa no cauràs al buit ple de foscor, quan sents que el sol també brilla per tu, és quan saps que t'has alliberat, que la càrrega que no et deixava avançar, a quedat al darrera. Ara és quan tot torna a començar, des de el mateix lloc, però amb colors nous, mirant per la mateixa finestra, però amb cortines noves, sentint els mateixos sorolls de cotxes amb preses que sonen rítmics per la força de la proximitat, de cops de pots a la cuina del veí amb so de jazz, de crits de nens que van a l'escola amb música de cor. Quan veus color on abans hi havia gris. Saps que t'has alliberat. Saps que pots continuar, o començar.

Deixar-te anar és el que em destrossa. La teva absència ha deixat un forat profund en el meu pit. Un forat que vaig omplint amb llàgrimes callades. No em surt dir-te adéu, haig d'aprendre els mots, a pronunciar-los, a reconeixe'ls al paper. Encara desperto al matí amb el cor càlid pensant que hi ets. Però, de sobte, el món em cau de les mans i torno a sentir el degoteig que omple el pou. Deixar-te anar és el que em destrossa. No em surt dir-te adéu.

RECORDAR ELS RECORDS

No vull incomodar-te.

Sé que fa temps que no parlem.

Potser ja no penses mai en mi.

O potser, de tant en tant, t'assalta el meu record d'una manera difusa.

És normal que sigui així.

El pas del temps va esborrant tots el records com ho fa el vent al les petjades mandroses deixades a la Sorra de la platja.

Però jo encara penso en tu.

Encara em tornen les teves paraules sense veu, sense entonació. Encara m'envaeix  
Sobtadament i amb dolçor, el teu record.

No em molesta el teu retorn als meus pensaments. Em reconforta saber que un dia vas estar allí

Aquí

A tot arreu.

Saps què és el que sí em molesta?

El no haver pogut sentir mai la teva olor, la teva presència al meu costat mentre caminava a la vora Del mar. El contacte sobtat de la teva mà amb la meva, el sentir com l'electricitat s'enfila per la meva Pell al sentir la teva.

Em molesta no haver omplert tots els racons del record amb tots els sentits.

El tacte

L'olor

El gust...

Quan temps fa ja des de l'últim cop que ens vam trobar... Sobre el paper, o al vol d'una cançó?

Ja fa tant que ni tan sols entro als teus pensaments, ni que sigui per accident?

Com passa la vida empesa per les agulles del temps.

No et vull molestar, només reviure un ahir

Que ja és un passat.

I com a passat...

EL BOSC

"No vull ser aquí, no vull ser aquí!" Encara puc sentir aquella veu petita i fina, com si vingués de molt lluny, però sentir-la al meu darrera, molt a prop meu, tant que gaire bé puc sentir la seva respiració... Si hagués respirat. Perquè quan la vaig sentir per primer cop, estava sola al mig del bosc de Santa Eugènia de Berga, el poble on visc. Era un matí ven d'hora, començava a clarejar i hi havia molta boira després d'uns quants dies de pluja. El terra era humit, hi havia molts trossos del camí totalment cobert de fulles, les primeres caigudes aquella tardor. Tot el bosc feia olor a tardor, a bolets, a pluja. Jo anava sola en una de les meves caminades matutines que tan m'agradaven, no porto música ni res que em pugui privar de gaudir amb tots els sentits de la magnífica natura que m'envolta per aquells recons màgics. Anava concentrada en els meus pensaments, una mica trista i nostàlgica, com darrerament estava sovint, no sé el motiu, però una mena de tristor havia ocupat un lloc privilegiat a la meva ment i al meu esperit. Aquell matí, recordo que anava molt més feliç que molts altres dies, les pluges dels últims dies, després de setmanes d'una intensa sequera i una calor asfixiant, m'havien relaxat l'anima i sentia el cos lleuger. Vaig passar pel costat de les granges on les vaques i els cavalls que allà hi vivien ja em començaven a conèixer, ja no em miraven amb desconfiança, només amb la típica curiositat dels animals quan ens miren als humans. Vaig arribar a sota de la Castell de Sala-d'Heures i, com sempre, vaig quedar fascinada pel espectacular edifici amb una història bastant convulsa. A mi sempre m'inspirava històries romàntiques, plenes de cavallers i donzelles, assassinats i misteris. Sempre he volgut entrar a dins, i, moltes vegades he pensat que una nit allà dins i amb una bona tempesta havia de ser molt entretinguda. Encara que estava segura que la meva imaginació s'agitaria de tal manera que no podria aclucar ull en tota la nit.

Vaig deixar al meu darrere el castell i agafant el camí que duia al pont que passa per sobre d'un riu, moltes vegades sec, que portava a la font del paradís, vaig anar caminant molt concentrada en els sons i olors del bosc, anava pensant en una història que estava escrivint, però a la que la meva feina no em deixava temps per dedicar-m'hi. Em venien idees, frases, paraules que dins la meva ment tenien un sentit especial. Al arribar a l'alçada de la font, em vaig adona de que la boira allà, era molt més intensa, gaire bé es podia palpar. El cabells em van quedar plens de perles d'aigua, la roba se'm va arrapar al cos, però res d'això em va molestar, ans al contrari, encara em vaig sentir més en contacte amb el bosc. Em venien sons esmorteïts per l'espessor del bosc blanc de boira, sentia alguns ocells i altres animalons que s'esmunyien entre la espessa vegetació per amagar-se de la meva presència inoportuna. De cop. quan ja era al mig del bosc, per un camí estret, em vaig adonar de que tot havia quedat en silenci, un silenci i una quietud estranya. Em vaig aturar al mig del camí. Només sentia la meva respiració entretallada pel ràpid ritme que duia, Em va semblar sorprenent sentir-me jo mateixa tan a prop, era com si em sentís des de dins. Vaig parar més atenció per intentar percebre els sons habituals dels bosc, però tot estava en una quietud alarmant, em va sobtar que, a mi que tant m'agrada el silenci i la tranquil·litat, ara em resultessin tan estranys aquests bens tan preuats. No em vaig girar, només vaig quedar quieta, amb els ulls clavats a terra, sobre les fulles caigudes de colors daurats, marrons i vermells. Vaig donar un parell de passes tornant a iniciar la meva activitat, quan entre la fresa de les fulles trepitjades, vaig sentir uns sons estranys, el meu oïda no els va poder identificar, eren molt tènues, gaire bé havia de parar molta atenció per captar-los, però els podia percebre. Vaig pensar que devia ser alguna bestiola. Quan tornava a iniciar la marxa, vaig sentir un altre cop el soroll, ara m'arribava com unes veus fines, sentia varies de diferents, però hi havia una, que semblava més jove, gaire bé de nena, que la sentia més nítida. Vaig pensar que era la boira que distorsionava sons que devien venir d'algun cantó del bosc. De sobte, vaig sentir com unes passes al meu darrere, passes petites, lleugeres, com si només freguessin el terra cobert de fulles. En aquell moment em vaig girar, venien del meu darrere, estava segura. No hi vaig veure més que arbres i plantes amb fils d'humitat penjant de les seves branques. Cada vegada era més conscient de la meva respiració, ara més accelerada. Vaig mirar a la meva esquerra on el bosc s'endinsava i s'enlairava cap una muntanya no gaire alta. Tot estava en calma. La meva imaginació estava molt suggestionada aquell matí. Amb un moviment d'espatlles vaig intentar continuar el meu camí, quan ho vaig tornar a sentir, molt més clar, ara sí que estava segura: "No vull ser aquí, no vull ser aquí!" Em vaig girar ara ja una mica espantada, només vaig ser a temps de veure, o això vaig creure, com si un peuet petit descalç i blanc, molt blanc, s'amagués entre la espessa vegetació. Vaig girar-me i vaig sortir d'aquell camí el més ràpid que vaig poder, sense córrer, volia intentar mantenir una mica de dignitat. Uns metres més enllà vaig veure que el bosc s'anava fent més clar, vaig veure les vaques del Reguer, vaig girar a la dreta i vaig enfilar el camí que duia cap el cementiri i cap el poble. Just quan passava pel costat del cementiri, vaig sentir uns cops a la paret de pedra. Es sentien des de dins. Ja començava a estar bastant espantada, tant que ja no m'importava un rave la meva dignitat, només tenia ganes de sortir d'allà el més ràpid possible...

Si fos possible estimar-te a cada moment, però no puc. 

I em dol. 

I sento que no t'estimo prou. 

I penso que, potser, tot s'ha acabat. 

Perquè hi ha moments que son meus. 

Que no els vull compartir. 

Perquè hi ha moments que la teva absència m'omple més que la teva presència. 

Perquè t'estimo precisament perquè no hi ets. 

Per respectar els meus moments. 

I no puc entendre com et puc estimar més quan estàs lluny. 

Quan només ets un record que, de vegades, em sembla tan llunyà. 

I és llavors quan m'adono que sí t'estimo prou o potser massa. 

Perquè és quan no hi ets que t'estimo fins sentir que m'omplo de tu.