PERDUDA.

    SEGONA PART


  Una estranya sensassió de comoditat i de retrobada  li jugava al estomac, era com si l'habitació no li fos desconeguda.
     
       -L'amari- va pensar- hi ha roba, a l'armari hi ha roba, estic segura!

        Girant-se el va veure, al obrir-lo se li escapà un sospir, era ple de roba!, vestits, jaquetes, i als calaixos jerseis i roba interior. Era roba de dona i estava en molt bon estat! Va agafar un vestit i se'l va posar, li anava bé! Es va tombar i va trobar un altre moble que el va reconèixer com un sabater, al obrir-lo va veure que estava ple de sabates de tots els colors i models:

       -Ostres- va dir en veu alta- és fantàstic em van bé!

       Donant uns pasos per l'estada va trobar uns prestatges plens de llibres i el que semblaven àlbums de fotos, agafant un el va portar cap al escriptori, encengué més espelmes i es posar a mirar-los. Eren fotos de una noia jove, en unes acompanyada pel que semblaven els seus pares, tenien una  lleugera semblança, la dona era rosa, alta i amb una figura molt ben formada, com la noia, el pare era era un home molt atractiu, ulls verds, cabell arrissat i un cos molt atlètic, la noia tenia el ulls verds i els cabells negres i arrissats del pare.

      Es veia a la platja, a la muntanya ( va reconèixer Camprodon), amb amics i amigues i amb un gos, un gos d'atura blanc. Se les va mirar amb curiositat, hi havia molts àlbums.


       Cada vegada es trobava més còmoda, es va apropar a la calaixera i va agafar una camisa de dormir, era de color verd i tenia unes floretes mol petites de color rosa, va agafar un llibre i es va ficar al llit. Al cap de dos minuts ja dormia.


      Mentre ella cada vegada s'enfonsava més en el món dels somnis, es va sentir les passes ràpides d'un animal, al altre cantó de la porta es va sentir la respiració i els esbufecs nerviosos d'una bestia, la porta es va obrir una mica i va aparèixer el cap del gos de les fotos, va ensumar l'aire i deixant anar un gemec es va apropar al llit on penjava la ma de l'excursionista, la va llepar i va moure la cua, ella no es va moure, els gos es va ajeure al costat del llit i es va adormir.


     La va despertar el gos amb les llepades a la mà que li penjava del llit, es va asseure al llit d'un bot, va mirar l'hora, només eren les onze de la nit, li va semblar que havia dormit molta estona i només havien passat dues hores, se'l va mirar i li va dir:


     -Qui ets tu, de on has sortit?


      El gos va moure la cua i aixecant-se va girar al seu voltant i fent un  salt va fer un lladruc, se'n va anar cap a la porta i se la va mirar com esperant que el seguís. El va seguir escales a baix fins l'entrada de la sala on una estona abans havia estat asseguda descansant, al mateix sofà hi havia un home assegut amb el cos tirat cap en davant i els colzes recolzats a les cames, el cor li va fer un vot, ostes qui era aquell home, de sobte ell va parlar:


     -T'ha despertat el gos, ho sento.- La seva veu era tranquil·la i profunda, com si parles amb ell mateix- He vist la motxilla i al pujar al pis de dalt t'he vist adormida, no te volgut despertar, suposo que t'has desorientat amb la boira.


      Va parlar tranquil·lament, com si el fet de trobar-la allà fos el més normal del món. No es va girar en cap moment, ni tan sols es va moure, era com si la veies amb la ment, ella va donar unes passes fins que el va tenir de cara, se'l mirà amb curiositat i quan anava per parlar ell, aixecant el cap a poc a poc, com escalant amb els seus ull pel seus peus, les cames, els genolls, les cuixes, fins arribar a la camisa de dormir, es va aturar un moment aixecat una cella i continuà la ascensió cap a la seva cara, un cop els seus ulls es varen trobar va ser com si el temps quedés allà aturat, com si al seu votant l'espai que ocupaven hagués estat absorbit pel infinit i quedat suspès en el no res, aquell home era molt atractiu, era més gran que ella, potser deu anys, tenia els cabells castanys, els ulls molt ben dibuixats, d'un color marró barrejat amb verd, com els d'un gat, els llavis eren plens i el nas una mica gran, d'aquells que denoten personalitat, li va semblar que la seva cara tenia una expressió una mica trista. Ostres, li feia falta descansar, anava mig despullada i estava davant d'un desconegut, a casa de ves a saber qui, i ni tan sols havia dit una paraula,es va  escurar la gola i va intentar parlar:


     - Ho sento, sí, em vaig perdre i al trobar la casa em va semblar que no vivia ningú, necessitava passar la nit i em va semblar que podia dormir fins demà i així poder continuar fins al poble més proper i tornar-me'n a orientar. Sento haver envaït casa seva, ara recullo i marxo.


     -Naturalment que pots passar la nit, sento dir-te que han dit que aquest mal temps continuarà, com a mínim, fins demà. La casa no és meva, jo tan sols li dono una ullada mentre els amos son fora, viuen a Barcelona i pugen de tant en tant. La roba que portes era de la seva filla. Si vols pots quedar-te, no hi ha cap problema.


    Era?-va pensar ella- com que era?