Perduda en el mar de les teves paraules
nedo sense rumb per entre la teva pell càlida
respiro el teu aroma intens i profund.
Em deixo portar per la marea dels meus desitjos
esperant trobar el recer dels teus braços
la lluna es reflexa misteriosa en els teus ulls
quan els miro cercant la resposta a la meva incertesa.
Em perdo
somio
respiro
si et trobo.
Em devora l'espera
m'asfixia l'angoixa
em pertorba la teva absència.
Enyoro la trobada sobtada de les teves mans
la carícia fregadissa, involuntària del teu cos
la teva veu que fon el present i el fa somni.
Tancant els ulls puc sentir la suavitat dels teus llavis,
la tebiesa de del teu alè em pren la voluntat de resistir.
Maleeixo el temps que no s'atura, que no es fa immortal
per què al seu pas s'emporta la realitat del que després serà somni,
només em quedarà l'olor del teu cos al prémer el meu sota la teva fam,
la marca rosada de la teva barba al fer camins per dibuixar-me el mapa
per on has deixat las petjades de la teva passió.
Detesto la vulgaritat de la realitat quan ja no ets més que el record de l'abans,
el gris esmorteït del silenci després de la batalla dels nostres braços i cames
fent-se els amos del territori preuat del altre.
Em perdo sense tu, em devora l'enyorança del que només és un somni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada