ET VULL

Estava asseguda en mig del no res, perduda en una vall tranquil·la pintada amb els colors de la tardor. Era una imatge solitària, com ella mateixa, allunyada de tot i tots. Sempre havia seguit el seu nord, moltes vegades era el sud de la majoria de les persones, però ella seguia el seu nord. Creia que era perquè tenia el seu interior girat, que seguia un altre ritme, sentia i actuava moguda per impulses diferent als de la majoria de la gent. Ja de petita havia aprés que ella no era com la resta de nens, de més gran va ser més accentuada la diferència, per culpa d'una família des-estructurada, va haver d'assumir un rol que no era el que li tocava a una noia de la seva edat, però ho va fer, sempre més va tenir el sentit de la responsabilitat i del sacrifici pels que estimava més desenvolupat.

Es va fer gran i s'adonava que tenia com una sensibilitat que li feia sentir més intensament el dolor dels altres en el seu cos. També es va adonar que no li agradava ser com els altres, volia volar, escriure, estimar, oblidar, estar boixa i, quan fos gran, trobar algú que li donés serenor, pau i seguretat. Algú que la fes tremolar cada nit, i que la fes somiar cada dia.

Però no va anar així, va trobar un bon home quan estava més cansada de lluitar, quan havia entrat en la trentena i encara no havia pogut viure per ella, encara vivia pels altres, havia de cuidar la seva família. Van passar els anys, anys bons, plens d'amor, amb un home bo que l'estimava i la cuidava. Però el seu cor, el seu cos, la seva ànima, plorava, no era feliç, sentia unes cadenes, estenia les mans i sentia el contacte d'uns barrots imaginaris però tan reals barrant-li el pas a poder volar. Sentia un fort sentiment de culpabilitat i de desagraïment. Però no podia ser feliç. Era com un animal tancat que no parava de donar voltes nerviós i de tant en tan es feia mal, es feria per sent que era viu, el dolor li demostrava que era viva.

I un dia el va conèixer, tan diferent a tothom que havia conegut fins ara, agosarat, apassionat, intel·ligent, sensible. El mirava des de lluny, l'escoltava parlar, li mirava els moviments, fins que un dia ell es va adonar que ella era allà. Li va començar a dir paraules que la feien somiar, tremolava només de pensar-hi, la feia sentir, li va despertar les ganes de cridar. Van quedar un dia sols i van parlar hores i hores, despullant les seves ànimes solitàries i decepcionades i es van trobar. Ell la va besar la segona vegada que es veien, tot i que ja ho hagués fet la primera, ella notava la voluntat d'ell de controlar-se i esperar, però aquell dia, després de estar mirant com el sol es ficava al mar, la va mirar als ulls amb una mirada plena d'anhel contingut, agafant-la per la barbeta, la va acariciar amb els llavis, primer una galta, després el llavi superior, després l'inferior, fins que la mà d'ell la va agafar per darrera del coll i va fer que les seves boques s'unissin en un nus d'ales i tendresa. Es van fer l'amor allà mateix, sota la lluna, cada carícia d'ell li vestia el cos d'estels, cada racó d'ella es va omplir amb la força d'ell, es van descobrir els secrets de la pell i van inventar un llenguatge per dir-se "et vull."

Eren persones adultes, de les que ja no tenen edat per enamora-se i saltar quan picava el telèfon, però es va estimar amb la força del final, amb l'ànsia del ens queda el avui, demà serà un regal que estarà embolicat amb les teves carícies.

Fins que ella es va despertar i va veure que ell no hi era, havia marxat al seu món interessant i ple. Ella es va quedar allà sola, amb el cor destrossat, però l'ànima plena de vida. Es va dir que si li havia passat un cop, li podia passar un altre, mai l'oblidaria, però ara no tenia barrots que l'impedissin obrir les ales, ara volaria fins que pogués trobar aquell cor que fos