CONTINUAR

Estava davant del mirall, es preguntava qui era aquella dona que la mirava amb cara de cansada. Veia reflectit el rostre cansat, amb bosses a sota dels ulls que li donaven una aparença de tristor, la pell estava magrentina, hi havien arrugues als costats dels ulls i la boca.

Es va mirar el cos nuu, ja no era el seu, o sí, però no el reconeixia, quan feia que estava tan desmillorada? Havia tingut tres fills, mala sort amb la feina, ara tenia una que la obligava a fer deu hores diàries per un sou insuficient, i no es podia permetre el luxe de deixar-la. Havia de llevar-se molt d'hora, després de haver anat a dormir molt tard, es llevava morta de son i d'esgotament, de vegades li feia l'efecte que no podria treure aquell atrotinat cos del llit. A les tardes, sense haver pogut dinar gaire, començava la lluita per que la seva família fes la seva vida passant per sobre de la d'ella. Recollir la canalla de l'escola, portar-los als extraescolars, que amb prou feina podien pagar, córrer a casa a fer el dinar del dia següent, el sopar del vespre, la feina de casa, molts dies no es podia ni dutxar. Quan ja tothom estava al llit ella queia morta al seu.

El seu home feia el que podia, però el darrers temps estava molt atabalat, volia parar-se al bar a fer una cervesa, per desconnectar, deia. Mentre que ella ni tant sols ho podia pensar. Ell també treballava moltes hores per un sou irrisori, però a casa només havia de llevar els nens i dur-los a l'escola, ella havia deixat preparada la roba i l'esmorzar. Però semblava que allò li semblava massa. Ella no podia anar mai al cine, ni al bar amb les amigues, no tenia temps ni diners, però ell sí que ho feia. Quan tornava, de vegades ho feia tard i ella l'escridassava, bolcava en ell tota la seva frustració. Ell li deia que estava lletja, que ja no es cuidava, que la seva amiga tal estava encara de bon veure, sense parar-se a penar que aquella amiga no tenia els problemes que tenia ella. Els desaires i el mal humor d'ell la feien posar de molta mala lluna, els darrers temps es barallaven molt i per tot.

Ara davant del mirall, davant d'aquella dona desconeguda, una llàgrima li rodolar galtes avall fins que va caure al buit, com ella, semblava que cada dia queia una mica més al buit... Li feia mal tot el cos, estimava la seva família, però li feia mal el cos. Es preguntava si el seu matrimoni suportaria aquella prova, ja no feien l'amor, quan? Amb quines forces? Per què? Era molt trist no sentir la necessitat de l'escalfor i la passió del seu home, ell tampoc semblava tenir gaires ganes, ja no la buscava a la dutxa, en mig de riures apagats per no ser descoberts, ja no sentia les seves mans per sota del llençol les nits fredes d'hivern per donar-se escalfor entre paraules tendres. Les llàgrimes continuaven caient galtes avall, era aquesta la vida que havien volgut? Ja no estava segura, ella volia viatjar, comprar-se roba, anar a ballar, veure als ulls del homes que encara era atractiva. Que lluny estava tot allò de la seva realitat.

Va respirar fons empassant-se els mocs i es va vestir, no tenia temps per debilitats, segur que l'any vinent seria diferent. Es va prepara per anar a buscar la canalla i tornar a començar.

No havia temps per plorar.