LA MEVA FORÇA (CONTINUACIÓ 6)

Van quedar els dos estesos sobre el terra de pedra. Respiraven fort, encara. De cop la Teresa es va incorporar per poder mirar al seu sogre. Encara era un home atractiu, era molt barroer, però tenia un cos jove encara, sinó fos perquè era un malparit...

Estava mig despullada, tenia les galtes enceses i els ulls li espurnejaven, en Tomàs va pensar que era una bona femella, segur que li donaria una bona descendència. Però aquells ulls també li deien que era una dona forta, amb un caràcter per domar. I ho va saber de seguida.

-Molt bé, Tomàs, es això el que vols per salvar la teva dinastia, oi? M'avindré amb una condició.

-Condició? Qui t'has cregut que ets per posar condicions? Faràs el que et mani i a callar.

-Ni ho somiïs, faré el que em dius, m'avindré a tenir els teus fills, seré la teva amant per poder-los portar a aquest món, però vull participar en el negoci familiar, sé que ho puc fer, no vull només tenir fills, rentar roba, cuinar i fer totes aquestes feines que fan les dones i que les acaba secant i avorrint de tot. Vull  ser part del negoci.

-Les dones no esteu fetes per això, només serviu per parir fills i ocupar-vos de les feines de la casa i dels vostres homes. Com ho faries?

-Només necessito que m'ensenyis el funcionament del negoci del carbó i de la fusta, vull conèixer als teus clients, vull ser amb tu quan vagis a Olot a fer les vendes. Vull que tothom sàpiga que t'ajudo a dur el negoci. I, a canvi- el va interrompre quan va veure que ell tornava a posar pegues- a canvi et deixaré muntar-me quan vulguis.

Mentre li deia allò el va començar a acariciar. Li va treure el membre i el va fer créixer masegant-lo amb mans expertes, després li va acariciar amb la boca fins que va trobar com l'home estava a punt de tenir u orgasme. Va parar, se'l va mirar als ulls i li va dir:

-T'hi avens? -ho va dir amb veu xiuxiuejant.

-Maleïda siguis, mossa! No et prometo res, però sí que ho provarem, deixaré que m'acompanyis i després ja veurem com va tot.

La Teresa va fer un riure de triomf. Es va aixecar les faldilles i es va asseure a sobre de l'home. El va fer entrar a dins d'ella i amb moviments lents el va fer cridar de plaer.

A fora hi havia la Ramona escoltant. Estava palplantada al costat de la porta. Duia a les mans una safata amb una mica de cafè i un tros de pa amb oli per dur-li al seu amo com feia sempre a les tardes, quan al ser al davant de la porta va sentir veus a dins. Per un moment es va pensar que devia ser algun client, però al cap d'uns moments va sentir la veu de la Teresa, es va sorprendre una mica, però quan ja tenia la mà a sobre del pom de la porta, es va aturar, no s'ho podia creure. Allò que sentia eren gemecs? No estarien cardant aquell parell? Però en el fons no es va sorprendre, sabia quina mena de persones eren l'un i l'altre. Però allò no s'ho esperava. Al cap d'uns moments tot es va quedar en silenci. Va decidir fer-se fonedissa cap a la cuina, necessitava pensar una mica, no entenia en que estaven pensant aquell parell. Va pensar que si en Tomàs tenia una meuca seria un descans per a la Glòria, però mai havia pensat que arribaria a tenir cap embolic amb la seva jove. Clar que la Teresa sempre estava embolicada en una cosa o una altre. L'havia vist més d'un cop amb en Pau. Ella sabia que en Pere no era normal, però fer-se l'amant del seu sofre? Que devien estar tramant aquell parell? Va pensar que tindrien problemes, allò no era natural. No entenia a aquella noia. No li semblava una mala persona, però la seva manera de comportar-se era immoral. Ai, senyor i la Glòria? Allò acabaria molt malament.

La Teresa estava satisfeta. No li agradava anar-se'n al llit amb en Tomàs, es sentia com obligada a pagar un preu per allò que ella considerava que hauria de ser d'ella. Ella era la dona del l'hereu de la casa hauria d'estar permès que hi participés en el negoci familiar. Però, en comptes d'allò, les lleis li prohibien de formar part. No és que li molestés fer l'amor amb en Tomàs, havia de reconèixer que aquell home sabia fer-la gaudir amb el sexe. No entenia com la Glòria li tenia tanta por. Havia vist com s'encongia quan en Tomàs era a prop d'ella, i si mai la tocava, només que fos per casualitat, la dona quedava tremolosa i pàl·lida. No és que la Teresa no sabés que en Tomàs podia ser un home rude i brusc, ho sabia. Però si li donaves el que ell volia, si eres una mica atenta amb les seves necessitats, li podies treure molt. Des de la primera trobada que havien tingut al seu despatx, en Tomàs la duia a reunions amb clients, amb el comptable, amb l'advocat. L'havia presentat com a la seva jove, els deia que la noia tenia curiositat, que per a ell era com una filla, que en Pere era més d'estar-se al mas. Tothom s'ho van prendre a broma i no van fer cas, feien com si ella no hi fos. L'únic que li havia dit el seu sogre era que a les reunions ella s'havia de mantenir en silenci, que si havia de dir res, esperés a que estiguessin sols. Ella no va estar d'acord en un principio, però va haver de cedir. Es va dir que allò era de moment, que arribaria un dia en que ella podria prendre decisions com un home, que la respectarien.

Va deixar de veure's amb en Pau. El noi es va enfadar una mica, però va cedir, li va dir que ja tornaria, que el que tenien ells dos era massa important. Ella sabia que era cert, no només li agradava el sexe amb ell. Era tot ell que la tenia captivada. Però per ella era més important el poder. Havia de portar fills i ho faria. La Ramona era un altre problema. Tot el dia se la mirava amb aquells ulls tan negres i acusadors. La Teresa estava segura de que la dona estava al cas del que feien en Tomàs i ella i que no ho aprovava, però havia de callar. Més li valia.

Les trobades amb en Tomàs van ser bastant freqüents. Ell la buscava molt sovint. Es notava que el home estava obsessionat amb ella. I ella jugava amb això. Una nit es va colar a la seva habitació en mig de la nit. Ella dormia i de sobte va notar que li tapaven la boca. Va obrir els ulls i el va veure. Estava inclinat a sobre d'ella i li xiuxiuejava que no cridés, que s'estigués quieta. Ella va voler treure-se'l del damunt, però era un home molt valent i la tenia immobilitzada. Li va dir que sabia que havia tingut la regla, sabia que no estava prenyada. Havia de complir amb la seva part del tracte. Mentre li xiuxiuejava a l'oïda aquelles paraules li anava apujant la camisa de dormir. La va obligar a obrir les cames per penetrar-la. La Teresa es va poder treure la mà que li tapava la boca i li va dir que així, no, que esperes un moment. Ell va afluixar la pressió sobre ella deixant que la noia es pogués moure. Ella li va dir que havia d'estar humida, sinó li faria mal. Li va agafar la mà i li va guiar cap el sexe dient-li  que la toqués. El va fer abaixar el cap cap els seus pits i li va fer mossegar-li els mugrons. Ella va arquejar el cos de plaer. Això va fer que en Tomàs encara s'excités més. Li va resseguir aquell cos tant jove i calent amb la boca fins arribar-li al entrecuix. Va sentir com la noia li enfonsava el cap perquè no parés. La va sentir tota excitada i no va parar fins que no va sentir com li venia un orgasme intens. Va ser llavors quan ell va entrar a dins de la Teresa. Ella el va rebre amb encara ganes de més. Li empenyia amb les cames per obligar-lo a seguir. El llit grinyolava, però els amants no s'adonaven de res. Fins que el silenci es va fer de nou. Només es sentia el cant dels mussols i els grills. En Tomàs es va aixecar del llit i la va mirar allà estesa, mig nua, tan jove, tan forta. Va pensar que si la Glòria hagués estat la meitat de dona del que era la Teresa, podien haver estat feliços. Però la Glòria era una dona freda i poruga. Qualsevol cosa la espantava, mai estava a punt per ell. Sempre havia acabat forçant-la a fer l'amor i ella sempre plorava. Allò el feia enfadar molt, la menyspreava i li feia ràbia que mai estigués contenta de veure'l, ans al contrari, sempre l'evitava, sempre posava aquella cara de corder a punt de degollar. El treia de polleguera!

-Espero que aquest més sigui el bo, Teresa, és el que vam quedar. -Li va dir mentre es posava els pantalons.

-Ara vull dormir. Ves-te'n.

-No em parlis així, sents?!

-Com vols que et parli? Com la bleda de la teva dona? Això no és el que tu vols, Tomàs, i ho saps. -Li va dir mentre li feia un somriure provocador. Si no fos tan bona al llit! Va pensar en Tomàs.

-Ella és millor persona que tu.

-Potser sí que ho és, però és a mi a qui desitges.

-Només per tenir un descendent.

-Ah, sí? Doncs una cosa et diré. Quan em quedi prenyada no em tornaràs a tocar. Si ho fas et denunciaré. Et deixaré com el mal parit que ets. Sé com tractes a la teva dona, li he vist els blaus.

-No m'amenacis, tu no ets qui per parlar-me així. Ningú et farà cas si dius res. I faràs el jo digui.

-No, Tomàs, només faré el que jo vull. Vull un hereu per a aquest mas com el vols tu. Tu ets qui me'l pot donar. Però seré jo qui dirà quan i com.En Tomàs es va acostar al llit i la va agafar dels cabells aixecant-la un pam del llit. La Teresa va reprimir un crit de dolor, en comptes de cridar el va mirar de fit a fit als ulls i va riure. Ell la va deixar anar. Va sortir de l'habitació molt enfadat. Tenia raó, la molt meuca tenia raó. La volia. Volia tenir aquell cos tan tebi i tan receptiu a prop d'ell. Aquella dona estava feta pel sexe, oi tant com sí! I la molt bruixa ho sabia! Bé, mentre la pogués muntar ja li estava bé. Ella tenia raó. La somiava moltes vegades. Estava obsessionat amb aquells pits, aquell darrere quan caminava. Li feia pujar la febre quan la veia rentar la roba a la font. La molt truja ho sabia i el deixava veure més tros del normal del seu escot. Era un diable però li agradava, i molt.

Al altre costat del passadís estava l'habitació d'en Tomàs i la Glòria. La Glòria havia sentit els grinyols del llit de la Teresa i d'en Pere, en un principi va pensar que els nois estaven fent l'amor, es va estranyar perquè sabia com era el seu fill, però va pensar que potser estava fent un esforç. Després va sentir la veu d'en Tomàs. No s'ho podia creure! En Tomàs i la Teresa? Com podia la Teresa...? En Pere ho sabia?

La Teresa es va quedar molt satisfeta al llit. Satisfeta físicament i orgullosa del seu poder. Si era allò el que havia de fer per tenir el que volia, per tenir poder sobre els homes, ho faria. Tampoc hi perdia res. Només a en Pau... Per un moment es va posar nostàlgica. En Pau era l'únic home que li havia arribat al cor. Quan el veia pel mas sense camisa, amb aquell cos que ella coneixia tan bé, sense poder acostar-se a ell, sense poder besar aquells llavis... L'enyorava i molt. Un dia va anar al mercat d'Olot i el va veure del bracet amb una noia, anaven tots dos rient i parlant, semblaven molt contents i animats. Es va posar tan engelosida que per poc no crida. Se'ls va imaginar fent l'amor com quan ho feien ells dos i alguna cosa se li va fer trencadís per dins. Va haver de recordar-se moltes vegades que en Pau no era més que un treballador del mas, que no li podia oferir res. Amb aquest pensament va continuar endavant, però a les nits solitàries o quan el veia amb la roba enganxada al cos per la suor, l'enyorava molt. Però tenia un propòsit i el duria a terme. Per molt que el cor se li trenquès cada vegada que el veia amb una altre dona, per molt que desitgés sortir d'allà corrents amb ell... A més, ara ja era massa tard. Estava en estat. No havia dit res encara, però aquell mes havia tingut una falta. Per fi totes els seus plans començaven a agafar forma. Amb un fill hereu de mas Font de Martí, ella tindria més força dins de la casa.

SECRETS

La Maria es mirava las mans. Eren unes mans en les que es podia llegir el pas del temps. Estaven arrugades i tenien taques marrons. El dits estaven una mica deformats pel reuma i l'artrosi. Va recordar quan aquelles mans eren joves, quan unes altres mans les acaronaven. Les mans d'en Pere. Havia passat molts anys.

Aquell matí, aquelles mans que ara mirava, havien agafat l'esquela de la bústia. Pere Martorell i clos. Mort als setanta anys. Després anaven els noms de la seva família i amics, d'aquells que l'havien estimat. Menys el d'ella. Ella també l'havia estimat. I ell a ella. Però allò no ho sabia ningú. Era el seu secret. El seu record més important i silenciat.

Com podia ser que una cosa que la feia sentir tan viva, una cosa que feia que tot tingués sentit, que feia que la vida hagués valgut la pena, fos una cosa dolenta, lletja. Ho era? A ella no li ho semblava. Però sí que ho era pels altres si ho sabessin. A la vida hem de callar moltes coses, i gaire bé sempre les coses que callem són les millors. Al llegir aquella esquela havia sentit com el forat que havia tingut durant tants anys al seu pit, un forat negre, buit, dolorós, es feia més gran. Ara sí que tot havia acabat. Sense ell no existia res. Sabia que havia arribat l'hora.

Va anar a la seva habitació, feia anys que dormia sola, el seu home havia mort, no li va saber gaire greu, el que sí li sabia greu era aquesta manca de sentiment de pèrdua, però no podia fer res. Es van casar molt joves, ella no sabia que es feia, però era el que li van dir que s'havia de fer i ho va fer. La mateixa nit de noces va saber que mai seria feliç amb en Josep. Li va fer l'amor com ella havia vist que ho feien els conills a les gàbies de casa dels pares. Van tenir dos fills, un noi i una noia. Després d'això ella no el deixava que la toqués gaire, només quan ell arribava begut i perquè no fes un escàndol el deixava que la muntés, perquè així es sentia ella, com si un gos la muntés. El sentia grunyir i bufar fins que es buidava a dins d'ella, després es girava i es posava a roncar com un porc. L'avorria. El detestava.

Però era el pare dels seus fills i en aquells temps una dona havia de callar. Fins que al poble va arribar en Pere amb la seva família. Tenia tres fills. Un dels seus fills es va enamorar de la seva mossa, això va fer que les famílies estiguessin molt unides. Això va fer que ella i en Pere es veiessin molt.

Ella es va enamorar des del primer moment, ho va dissimular, era un sentiment desconegut per a ella, però cada vegada que el veia, que li sentia la veu, el seu cor li esclatava de felicitat. Quan en Pere estava a prop d'ella tot brillava més, sentia com si el món estigués ple de colors i de música. Ella callava, només gaudia d'aquells moments.

Fins que els nanos es va casar. Al àpat del casament en Pere la va treure a ballar, ella aquell dia feia molt goix, encara era jove, tenia cinquanta anys, però era atractiva. Ell també estava molt bé i aquell dia anava molt elegant.

Va anar cap al armari on tenia el àlbums de fotos, va agafar dos i  es va asseure a la cadira de vímet amb coixins de colors vius. Va obrir un, el del casament de la nena. Allà hi havia una foto d'en Pere i ella ballant. Ho va recordar tot.

Ella es notava una mica marejada pel cava i el vi, però estava molt contenta. Va veure com en Pere la mirava durant tot el dia. Quan va començar ell vall ell la va treure a ballar. Va sentir com els seus cossos es tocaven per primer cop, podia sentir l'escalfor de la mà d'en Pere a la seva esquena, sentia els dits de l'altre mà acariciant els seus. L'olor de sabó d'ell la va marejar una mica, no es va adonar que era excitació, no coneixia aquell sentiment. Ell li va parlar a l'oïda tan a prop que els seus llavis van fregar la seva orella. Li va dir que estava preciosa, que no la podia deixar de mirar. Ella va sentir com una humitat li baixava per dins fins a les calces. Es va posar vermella, que era allò? Es va acabar la cançó i va sortir mig corrents al jardí del restaurant. La respiració li anava molt de pressa, tenia les galtes enceses i li suaven les mans. Era allò el que els hi passava a les dones de les pel·lícules que li agradava mirar per la televisió? Allò no ho havia sentit mai amb en Josep, es pensava que allò no existia, que era tot fantasia. I allí estava ella tremolant com una fulla i tenint uns pensaments que la feien avergonyir com si algú els pogués veure. El sentir al seu darrere, es va girar i el va mirar. Tenia les mans a les butxaques i la mirava seriós.

-T'he espantat abans, Carme?

-No, sí, bé, no ho sé...

-No et pensis que et vull faltar al respecte. Sé que tenim parella, sé que som família, però no puc deixar de pensar en tu. I avui estàs tan bonica...

-No hauries de dir aquestes coses. No està bé.

-Et penses que no ho sé? L'altre dia es va morir un bon amic meu. Era de la meva edat. Em va fer tant mal pensar que la vida se'ns escapa per entre els dits a cada segon i que mai no la viurem de veritat. Em vaig adonar de que feia molt que ja no estimava a la meva dona, no com la estimava la principi. Fa molt que no ens toquem. I quan et vaig conèixer a tu... No sé, vaig tornar a sentir que la vida tenia sentit. Em llevo als matins pensant que et veuré, que sentiré el teu riure omplint el meu espai buit. No vull fer-nos mal, però et desitjo, et necessito, et vull tenir encara que sigui un cop abans de morir-me. Que hi dius?

Ella no va saber que dir. Va sentir una felicitat tan gran al saber que ell senti el mateix  que ella que va notar com els ulls se li omplien de llàgrimes. Que li podia dir? Si acceptava estarien fent una cosa tan grossa que si algú s'assabentava mai, seria una desgracia per les dues famílies, si li deia que no es moriria. Sí, ara que sabia que ell sentia el mateix no podria tenir ni un dia de pau.

-Pere... -La seva veu va sonar tan dolça que ell ho va interpretar com una invitació. La va dur fins al darrere d'uns arbusts i acostant molt el seu cos al d'ella i la va besar.

Ella encara recordava aquell petó. Recordava com les cames li van fallar. Va sentir com ell la abraçava més fort per evitar que caigués, però al fer-ho van sentir els seus cossos més a prop i l'atracció sexual va augmentar. Va recordar com les mans d'ell van descordar la seva brusa i li va acariciar els pits. Mai havia sentit aquella experiència. Es va arrambar més al cos d'en Pere i el va deixar que li toqués per sota de la faldilla. No va poder aguantar un crit de plaer. Que era allò? Es va espantar tant que el va separar d'una empenta.

-Carme... Si us plau... Et necessito i tu també a mi.

-No puc, està malament, que diria la gent si... -Només de pensar-ho es posava malalta. Però desitjava tornar a sentir les mans d'en Pere al seu cos, i no només allò, volia més. Estava espantada d'ella mateixa, del que sentia. Aquella era ella?

-Carme, anirem amb cura, serem discrets, però no em deixis morir-me sense tenir-te.

-Necessito pensar, Pere. No veus que no està bé això?

-Et deixaré pensar si és això el que vols, però la vida passa ràpida i és despietada, no sabem que ens espera demà. Vivim, Carme, que importa el que diguin els altres?

-I els nostres fills? Si mai ho arriben a saber...

-Serem discrets, confia en mi.

Ho va fer. Es van convertir en amants. Ara mirava aquella fotografia del seu aniversari.

Va ser poques setmanes després del casament dels nois. Van fer una petita reunió de família. Quan tots van marxar, en Pere li va deixar un paper plegat al palmell de la mà. El va llegir amb avidesa. Li deia que la esperava a casa seva quan tots fossin a dormir. Hi tenien un petit local al que hi anaven els nanos amb els amics a escoltar música i aquelles coses que feien el jovent. Hi va anar.

Ell la esperava dret al davant de la porta, quan va ser al seu costat la va fer entrar de presa mirant al seu voltant per assegurar-se que ningú els veia. Va ser el primer cop que van fer l'amor. Ell la va estimar com un home estima a una dona. Li va descobrir el món del sexe i de l'amor. El primer cop que ell li va entrar a dins, va sentir que el seu cos esclatava de plaer. Van estar junts fins que es va fer clar.

Després d'aquell dia es van anar veient sempre que podien. Tenien tanta intimitat que inclús els seus fills feien broma dient que semblaven un matrimoni. Ells reien i callaven. Sempre callaven. Només els seus ulls parlaven quan es miraven. Quan es trobaven per fer l'amor tot el seu món es reduïa a ells dos, als seus cossos units.

Recordava aquella foto. Havia dit a casa que marxava a la platja amb unes companyes del gimnàs, però va anar amb en Pere. Ell era fora molts dies per la seva feina, així no que no va haver de dir res més que estava treballant. Només tenia una foto d'aquell cap de setmana, la tenia amagada en una capsa on desava les cartes que ell li escrivia. La del àlbum era d'ella sola a la vora del mar, se la va tirar ell quan estava distreta, però allò no ho sabia ningú, només ells.

Aquell cap de setmana van caminar agafats de la mà per la platja com qualsevol altre parella de enamorats. Van fer l'amor a la platja a la posta del sol. Va ser l'última vegada. Quan van tornar la seva filla li va dir que ho sabia tot. Que buscava unes coses d'ella de petita i va trobar la caixa. Es pensava que eren coses d'ella i del seu pare. Estava molt enfadada. Es donava compte de l'enorme escàndol que cauria sobre ells si algú ho arribava a descobrir mai? Era el seu sogre, per l'amor de Déu! En que estaven pensant? Havien pensat en les conseqüències? Es va enfadar tant que li va dir que o ho deixaven córrer immediatament o no la tornaria a parlar mai més. Li va dir que estava embarassada i que mai li deixaria conèixer al seu net.

Ella va plorar, va intentar explicar-li que sempre havia estat infeliç amb en Josep, que en Pere li havia donat la vida, que estaven enamorats. Li va dir que si no havien marxat era precisament per ells, pels fills. Però la nena no la va voler escoltar. Li va dir que li feia vergonya només de pensar-hi. Va marxar donant un cop de porta.

Va recordar entre llàgrimes com havia parlat amb en Pere. Aquest li va dir que havien de marxar, que no podien deixar-ho tot. Que la seva filla ho entendria quan passés un temps. Però ella no volia perdre la seva filla. I el net? Li feia tanta il·lusió! En Pere li va suplicar, li va dir que s'ho pensés un temps, que no havien de córrer a prendre una decisió. Però ella li va dir que no podia més. Que si mai es sabia, quedarien destrossats tots.

Es van separar. Ella va plorar molt, va ser infeliç. En Pere també. Ho veia. Un dia la va tornar a escriure, li va dir que s'havien de veure una última vegada, que li havia de dir una cosa molt important. Ella hi va accedir.

Es van veure en aquell local de la primera vegada. Només entrar la va agafar i la va abraçar com feia abans, ella no va poder resistir-se. Es va enfonsar en el seu pit i va plorar. Ell li va besar les llàgrimes, després els llavis, el coll. Li va tornar a fer l'amor. Ella sabia que seria l'última vegada, alguna cosa en les mans d'ell li deia. Era com si li escriguis un adéu a la pell amb cada petó. Quan va estar a dins d'ella li va dir al oïda "t'estimo, sense tu estic perdut. Mai m'oblidis."

Va ser l'últim cop. En Pere i la seva dona van marxar del poble. Ella sabia que era perquè no podia trobar-se-la a cada raconada. La seva proximitat llunyana els feria tant que no podien actuar amb normalitat. Ella va emmalaltir. Els metges li van diagnosticar una depressió. Mai més va tornar a ser com abans. Va saber d'ell de tant en tant per la família. El va veure a enterrament de la seva dona. Però només li va fer un petó a la galta. Aquell petó li va cremar la pell durant dies. Es va tornar a posar malalta. Van dir que del disgust.

Va pensar en ell cada dia abans d'anar-se'n a dormir i cada matí quan el sol encetava el dia. Però calladament. Per dins. Quan el volia veure s'enfonsava en aquell forat que tenia al pit. Allà tornava a sentir l'escalfor del seu cos, la tendresa dels seus llavis. Però quan despertava, el forat tornava a ser un lloc fosc i trist.

Ara tenia la seva esquela a les mans i va sentir una pau estranya. Va saber que li quedava poc a ella també. Sabia que quan deixés aquest món el tornaria a veure n'estava segura. I allà on es trobessin no haurien de fer veure que no s'estimaven, allà podrien ser ells. La mort els portaria la vida.

La Carme va morir al cap de poques setmanes. Els fills van trobar la caixa amb les cartes, totes. Perquè després de separar-se, en Pere li va escriure una cada setmana. Li deia que encara que no estiguessin junts, ell la sentia cada nit. Quan va saber que estava malalt, li va escriure per dir-li "fins aviat, amor." Només allò.

 

    

      

LA MEVA FORÇA (CONTINUACIÓ 5)

Quan tothom va haver marxat de la festa, la família van seure uns moments a la cuina. Hi eren tots. Els pares del nuvi, els nuvis, l'altre fill que marxaria al matí, la Ramona i la Maria. Es notava una tensió en l'ambient, tots sabien més o menys el que passaria aquella nit, o el que no passaria. En Tomàs va anar cap al seu despatx i va cridar al en Pere. Aquest hi va anar com el que va cap a la seva mort. Tots van quedar en silenci, intentaven escoltar el que passava allà dins. No van sentir res. Al cap de pocs minuts va sortir en Pere i va dir que ell anava a fumar a fora, que el seu pare volia parlar amb la Teresa. Aquesta va aixecar una cella, primer va fer cara com de dir que ella no havia de parlar amb ningú, després s'ho va rumiar i un somriure de triomf mig se li va entreveure a la cara. Es va aixecar orgullosa i, caminant d'aquella manera tan característica en ella, aquella que feia perdre el cap als homes, va anar cap el despatx. Oh, que no hagués donat la Ramona per saber que es deien aquell parell!

Quan la Teresa va entrar al despatx, va tancar la porta i es va quedar recolzada contra aquesta. El seu sogre era dret, estava d'esquena a ella mirant per la finestra. No es va moure durant uns segons. Després es va girar i li va clavar aquells ulls negres a la cara de la noia. Aquesta li va aguantar la mirada amb el cap ben dret. No es va deixar intimidar, sabia que si afluixava un segon, aquell home es pensaria que havia guanyat. No li pensava donar aquell gust. Ella volia marcar el terreny, i ho faria, oh, i tant que ho faria! Havia vist com la mirava, sabia que pensava. Sabia que ella podia tenir poder sobre ell, només havia de jugar bé les seves cartes, i ella era bona jugant a aquell joc, sí, molt bona.

-Bé, Teresa... O t'hauré de dir filla? -Li va dir amb un  mig somriure cruel als llavis.

-Vostè mateix... Però segur que no em vol com a filla, oi, Ramon? -Mentre parlava es va acostar a ell caminant movent els malucs, es va asseure en una cadira i, com sense voler, va deixar que la faldilla del vestit de novia se li aixequés un xic massa. Va veure com els ulls del seu sogre es tornaven més foscos.

-Crec que tindrem sort de tu, perquè el que és el meu fill... Bé, confio en que tu facis servir tot això que tu saps -li va dir senyalant el cos de la noia- per fer que el meu fill compleixi amb el seu deure. Vull nets. Vull que la meva família creixi, vull crear una família forta. Tu em donaràs aquests nets.

-No crec que sigui jo el problema aquí. -Li va dir amb sornegueria -Jo faré el que haig de fer, però sola no podré.

-Segur que saps com tu muntaràs, oi? Ja tens experiència en aquests jocs. Sé que no ets una mosqueta morta, ni una bleda, sé que ets una dona com cal, que saps com fer que un home perdi el cap. -Mentre parlava es va anar acostant a la noia, quan va ser mot a prop, la va agafar d'un braç i la va fer posar dreta, els seus cossos gaire bé es tocaven. Ella el va mirar desafiant, volia veure fins a on podia estibar la corda, fins a on el podi manegar.

-I si en Pere no s'avé?

-Després tu i jo parlarem...

Es va acostar més a ella, la va ensumar els cabells i amb una mà li va resseguir el cos per sobre del vestit. Ella va notar l'excitació d'ell, però el que més la va sorprendre va ser l'excitació que va despertar en ella el contacte d'aquell home. Per un moment es va demanar que com podia ser. Però després ho va entendre. En Tomàs era la mena d'homes que a ella li agradaven. Forts, segurs, sensuals, poderós. Va desitjar que en Pere no la volgués com a companya de llit per veure que faria en Tomàs.

La va deixar anar sense ganes, per gust l'hauria pres allà mateix, a sobre de la seva taula de treball, però era la dona del seu fill, havia de comportar-se. La deixar marxar mirant com es movia aquell cos jove i sensual.

Res. No va passar res. La Teresa ja s'ho pensava. Però la va fer enrabiar molt. Va intentar-ho tot. El va intentar seduir quedant nua al seu davant. El va despullar a ell a poc a poc. El va acariciar, va fer que ell la toqués a ella. Va intentar excitar-lo acariciant-lo amb la boca. Però res. En Pere es va posar a plorar i li va confessar que no podia. Li va demanar que li donés temps, que intentaria complir i fer-li un fill. Ella es va enfadar molt, però no li va dir res. Es va girar d'esquena a ell i es va aguantar les ganes de fer sexe que tenia. Va pensar que ja se'n pescaria la manera. Potser podria quedar-se prenyada d'en Pau i fer passar el nen pel fill d'en Pere. Segur que aquest no diria res. Ja ho pensaria. Havia de mirar com faria per portar les coses al seu favor.Van passar les setmanes i la Teresa i en Pere continuaven igual. En Pere intentava no trobar-se amb la seva dona. Si anava adormir més d'hora que ella, feia veure que dormia quan la seva dona entrava a la habitació. Sempre que podia anava a dormir molt més tard així sempre la trobava dormint a ella. La Teresa li va veure el joc, estava molt ofesa, però podia entendre que a en Pere no li agradaven les dones, o si més no ella no li agradava. El va seguir unes quantes vegades per veure si era que no tingués una altre dona, però va descobrir que no, que era amb el seu amic Enric amb el que passava moltes hores, un dia els va veure en una actitud molt afectuosa a dins de la serradora. Li va dir, estava molt enfadada, com podrien tenir fills, com podrien tirar endavant la seva tasca com a amos del mas si no tenien fills? Com pensava que es posaria el seu pare si s'assabentava de que no la volia tocar? En Pere es va posar a plorar, li va dir que se la estimava molt, que admirava la seva força i empenta, que era una dona fantàstica, però que ell era diferent, que no ho podia dir perquè l'enviarien a la presó. Ella el va entendre. Li va dir que ja trobaria una solució. Farien veure que eren una parella normal i ella ja faria per quedar-se prenyada.

A partir de llavors la Teresa va tornar a les seves escapades amb en Pau. Es trobaven en diferents llocs i feien l'amor. Ella va pensar que si es quedava prenyada d'en Pau faria passar que era d'en Pere i tots contents.

Però no va contar amb en Tomàs. Ell no era un tòtil, ell sabia que era el que li passava al seu fill. No diria res, es clar, seria una vergonya per a ell i per a tota la família, però havia esperat que al tenir al costat una dona com la Teresa s'hauria esforçat. Però veia que tot era com si no estiguessin casats. Cada un anava a la seva. I el pitjor era que aquella noia que no sortia del seu cap, es tornava a veure am aquell mosso de la llenya. Els havia seguit més d'un cop. Els havia vist acoblats com dos animals. Des de que la Teresa havia entrat a les seves vides que no se la podia treure del cap. Ja ni les noies de la casa de putes de la carretera li feien treure el foc que li cremava per dins. Fins que un dia va caure, el pensament se li va ficar al cap com un llamp. Si la Teresa quedava prenyada d'aquell mosso, hauria de mantenir al seu bastard com si fos fill d'en Pere. Oh, la molt truja! Aquest era el seu joc, estava segur! Si havia de quedar prenyada, el seu fill havia de portar sang dels Ferrés, no d'aquell mort de gana! I va tenir la idea. La va fer cridar al seu despatx.

La Teresa estava molesta. Per què la volia veure ara el seu sogre? Els havia vist a ella i en Pau? que nassos volia, ara. Va entrar al despatx i el va veure assegut a una cadira. Tenia la mirada fosca i un somriure mig dissimulat a la cara. De seguida que la va veure entrar li va clavar els ulls a sobre, va sentir con li recorria el cos amb els ulls, la seva mirada era com carícies lliurades després de mol de temps retingudes.

-Teresa, vine, acostat.

Ella va anar fins quedar a pocs passos d'ell, no volia seure, se'l va mirar esperant quina era la seva intenció.

-A que jugues mossa?

-Perdó?

-Et creus que soc un babau?

-Per què hauria de pensar això?

-Sé que el meu fill no té el que un home a de tenir, sé que no t'ha tocat com a marit, sé que et deixes grapejar per aquell pòtol d'en Pau. Que penses fer si et quedes prenyada d'un no res com ell? Penses que el mantindré com si fos el meu net? De debò penses que et seguiré el joc?

La Teresa es va posar blanca, després vermella, primer espantada, després molt enfada. Com gosava parlar-li així? Ella feia el que podia, quina culpa tenia de tenir per marit a un desviat? A en Tomàs encara li va semblar més atractiva així enfada, li veia la ira als ulls brillant coms brases, veia com aquell cos tan llaminer tremolava per la ràbia.

-Et diré que farem, mossa. Jo vull nets que continuïn el llinatge familiar, tu necessites un mascle que et munti. Calla! -Li va escopir quan va veure que ella li volia replicar. -Se de quina mena ets, no et pensis que em fotràs! Et diré que farem i tu ho faràs. Deixaràs de fornicar amb aquell que sembla que t'agrada tant. Tindràs fills de la meva sang.

-Però com vol que passi això si en Pere no em toca? Com vol que jo... -De cop ho va entendre, va veure com en Tomàs la mirava i ho va entendre. -No, de  cap manera!

-Oh, sí, i tant que sí. Ho faràs i et juro que inclús t'agradarà.

La va agafar i la prémer contra ell. La va mirar al fons dels ulls i va veure aquella ràbia que l'excitava tant. La va besar amb passió, amb tota la passió que havia retingut durant tant de temps. La va estirar al terra i li va pujar les faldilles fins arribar al sexe de la noia. Aquesta intentava lluitar per  treure-se'l del damunt, però era més fort que ella. Li va estibar la camisa fins que va deixar els pits al aire. Tenia uns pits grossos i forts. La va acariciar amb la boca, mentre amb una mà li obria les cames per poder arribar a dins d'ella. La Teresa es va adonar que aquell home havia aconseguit posar-la calenta. Era allò el que volia del seu home. Que la posseïes, que fos fort i salvatge. Va respondre a  les carícies d'ell mossegant-lo i esgarrapant-lo. El va deixar que entrés a dins d'ella i el va gaudir. En Tomàs no es sabia avenir, aquella dona era foc, era com un dimoni vestit d'àngel. La va muntar sentint com ella es movia a sota d'ell exigint més i més. La va sentir gemegar de plaer. La va mirar als ulls quan van arribar al orgasme i la va veure amb les galtes enceses i els llavis vermells de mossegar-los. 

LA MEVA FORÇA (CONTINUACIÓ, 4)

Es van casar a l'església del poble, va ser una festa alegre per tothom, menys per la Glòria. Tenia por, no estava convençuda, no volia tenir fills, no amb en Tomàs. Però, què podia fer ella? Com negar-se? Va arribar la nit, eren a la seva nova habitació de casats al mas de Font de Martí, a la Glòria li agradava la casa, era molt bonica i còmoda, però li feia por estar sola amb en Tomàs. La va fer entrar a l'habitació quan van marxar els convidats. En Tomàs estava una mica begut, li feia pudor l'alè a vi. A la Glòria se li va girar l'estómac al sentir aquell alè a la seva cara, en Tomàs la va besar i li va engrapar un pit, ella va deixar anar un crit d'espant, ell va riure i li va ordenar que es tragués el vestit. Es va asseure a la cadira que hi havia recolzada a la paret i se la va quedar mirant amb un somriure als llavis, li agradava la timidesa de la Glòria. Ella es va començar a treure la roba a poc a poc amb mans tremoloses i lluitant per deixar de plorar, al seu cap sentia les paraules de la seva mare dient-li que havia de tenir paciència i deixar-lo fer. Es va quedar davant d'ell nua, amb un braç es tapava els pits petits, amb l'altre mà es cobria amb pudor el pels rosos del pubis, com si es volgués protegir. Ell la mirava amb els ulls plens de desig, es va aixecar a poc a poc i li va fer treure les mans per poder contemplar-la, li va fer aixecar la cara i la va torna a besar, aquesta vegada va anar amb compte, com si la volgués tastar, ella es va relaxar un mica, ell la va empènyer fent-la caure al damunt del llit, fent que la Glòria s'espantés una mica. En Tomàs es va treure la roba sense deixar de mirar-la. Quan la Glòria va veure el sexe del noi tan gran i aixecat va fer un petit crit i una mirada d'espant li va néixer als ulls, cosa que va fer que en Tomàs rigués satisfet. Li va obrir les cames i la va començar a acariciar les cuixes fins a trobar el tacte suau del pel que cobria el sexe de la noia, el va trobar humit i calent, això el va excitar tant que se li va posar al damunt la va penetrar amb una empenta. La Glòria va cridar espantada, li va fe mal, no s'ho esperava, però ell no la va escoltar va empènyer i empènyer deixant anar gemecs de plaer, fins que es va sentir satisfet. Es va estirar al costat de la noia i li va fer un copet a la cuixa dreta, com dient que havia estat bé. La Glòria va girar el cap i plorava en silenci, per un moment va pensar que allò li agradaria, però havia anat tan ràpid, que s'havia espantat. Va pensar que potser la pròxima vegada aniria millor.

Després de la primera nit havien vingut unes altres totes si fa no fa, en Tomàs es començava a cansar una mica, no tenien res en comú, la Glòria era una dona tímida i callada, era una bona dona, treballadora i respectuosa, però s'avorria amb ella. La va deixar fer la seva amb el seu hort i la casa i ell tornar a fer com quan era solter. Treballava les terres tota la setmana, el diumenges a la tarda anava al bar del poble on es torbava amb els seus companys de sempre, bevien vi i parlaven de les terres, del preu del bestiar i les collites. Alguna vegada visitaven la casa de meuques que havia a la carretera que anava cap a Girona. Amb la Glòria li feia l'amor més per obligació que per plaer. Ella no semblava gaire disposada a gaudir d'aquelles trobades, tot i que no li negava mai, però fer l'amor amb ella era fred i ràpid. Es va quedar prenyada al mes de casats. Durant els mesos en que ella estava més grossa la va deixar estar, buscava consol amb les meuques i tenien una noia que els anava a ajudar a les feines de la casa que sempre estava disposada a deixar-se grapejar per l'amo del mas. La Glòria els va enxampar la primera vegada al graner que hi havia al darrera de la casa. Va anar buscar les eines per treballar en el seu hort i va sentir sorolls, es va pensar que no fossin rates. Va pujar a poc a poc al altell amb el cor accelerat per la por, no li agradaven les rates. Quan va ser a dalt de tot va mirar sense treure el cap del tot i va veure en Tomàs amb els pantalons abaixats, la noia de fregar estava amb les faldilles aixecades per sobre del malucs, la part de a dalt del vestit el tenia descordat i li sortien els pits plens, tenia els mugrons drets i rosats. Ella estava a sobre d'ell i tenia el sexe d'en Tomàs a dins de la boca. Li llepava i li tocava amb les mans amb moltes ganes. De cop el va deixar anar i en Tomàs va fer un renec de ràbia, ella va riure, ell la va agafar i la va estirar a sobre de la palla i posant-se al seu damunt la va penetrar. La noia el va abraçar amb les cames i amb els peus li empenyia les anques perquè li entrés més en dins. La Glòria va baixar en silenci sortint d'allà va anar a l'hort, es va quedar tremolant i pensat en com aquella noia semblava gaudir d'allò que a ella li feia por. Va recordar la cara de plaer de la noia i d'en Tomàs i es va preguntar perquè ella no sentia el mateix. Va plorar mentre treballava, pensant que si en Tomàs tenia aquella noia la deixaria a ella en pau. Havia parit el seu primer fill, en Pere, al cap de poc d'haver nascut el primer fill va quedar-se prenyada del segon, en Josep, al cap d'un any del naixement del segon fill va tornar a quedar prenyada però aquest cop no va anar bé, era una nena però va néixer morta, la pobreta segur que va morir dels patiments de la mare. Ja no en va tenir més, alguna cosa es va trencar a dins seu al néixer la seva filla morta. L'únic bo dels embarassos era que quan tenia la panxa ja bastant grossa en Tomàs no l'exigia les trobades sexuals. Era el que tenien de bo els embarassos, li donaven llibertat. I així van passar els anys. Abusos per part d'en Tomàs que semblava que cada dia la menyspreava més, algun altre avortament, fins que el metge els va dir que havien de parar, a la propera podia morir la Glòria. Aquesta ja no tenia forces per més avortaments ni més parts. En Tomàs es va enfadar molt, va dir que per què volia a aquella dona si ja no li feia servei, ho va dir cridant i clavant cops de puny i de peus a tot el que trobava al seu camí. Va ser l'única vegada que la Ramona s'hi va ficar. Li va dir que la Glòria es matava a treballar al mas, que li havia donat dos fills sans i forts, que ell era lliure de satisfer els seus instints amb altres dones si li venia de gust, però que deixés en pau a la seva dona o la mataria. Ell primer va semblar que li clavaria un mastegot, però, després de pensar-ho uns moments, va cedir, va deixar anar un riure cruel, tirant el cap cap el darrere i fent moure tot el cos al fer-ho. Encara era un home jove i fort, es clar que faria el que li vingués en gana. Va deixar estar a la Glòria. Només de tant en tant, quan arribava molt begut del poble, la feia complir amb les seves obligacions d'esposa, com li deia ell entre sanglots. La Ramona els havia sentit des del pis de sota on dormien ella i la seva filla. No podia fer res, si el provocava gaire corria el risc d'acabar al carrer i que seria d'elles dues? Així van passar els anys al mas de Font de Martí.

Va arribar el dia del casament de la Teresa i en Pere. Es van casar a l'església del poble i van fer el convit al mas. Van convidar a les famílies més importants de la comarca. Tota la casa era una festa, tothom bevia, menjava i ballava, tret d'en Pere. El noi estava assegut una mica allunyat de tots amb un got de vi a les mans i el cap clot. La Teresa se'l mirava des d'un tros enllà i va sospirar, quina nit li esperava! Va pensar. El pare del noi també se'l mirava, estava seriós i tenia les mans plegades en un gest de ràbia profunda, ell sabia que el seu fill tenia una feblesa, no ho havia dit mai a ningú, però tenia l'esperança de que al veure a aquell tros  de dona que li havia buscat canviaria. Però no, ell allà que ni se la mirava, només era bo per dur les terres, allò si que ho feia bé, i l'Enric, amb ell també tenia molta confiança. En Tomàs no els havia vist mai, però sospitava que eren alguna cosa més que amics. Allò era una perversió, era pecat. Cagonsatanàs, el seu fill no podia ser un desviat! Va pensar que si aquella nit no es portava com un home, al matí parlaria molt seriosament amb ell. Es va mirar a la Teresa, va pensar que si fos ell, com gaudiria de domar a aquella euga! S'havia que la noia era una fera, tenia molt caràcter i era una femella calenta. Més d'un dia que l'havia vist al bosc amb en Pau. Cony de mossa! Si ell la pogués arreplegar...

La Ramona no les tenia totes. Ho anava mirant tot mentre treia plats plens de menjar cap a fora i entrava  de bruts i buits cap en dins. Va veure en Pere amb cara de qui havien donat una mala notícia, Va veure la cara de la Teresa quan se'l mirava, però el que més la va preocupar va ser veure la cara d'en Tomàs. Va veure la cara de ràbia que mirava al seu fill, l'hereu, ella sabia que el noi no podria complir amb el que s'esperava d'ell, sabia quina era la seva tara, però se l'estimava com un fill, tenia l'esperança de que faria un esforç, al menys fins que vinguessin els fills. Després va veure com en Tomàs es menjava amb els ulls a la Teresa... No, allò no estava bé, allà passaria una de grossa. Ai, senyor...!

LA MEVA FORÇA (CONTINUACIÓ, 3)

La Teresa estava encantada amb la troballa d'aquell noi, en Pau. Era molt atractiu i li va agradar de seguida. Va començar a fer-li festes i ell va respondre bé. Li agradava l'olor que desprenia el seu cos fort i moreno, els ulls d'un Pau la despullaven amb la mirada, les seves paraules eren carícies a la pell de la noia. Es van anar veient tots els dies que la Teresa anava al mas, es miraven, parlaven, Tenien una relació que semblava mes un  festeig que una relació de treballador i futura mestres de la casa. Quan feia dos mesos des de que s'havien conegut, en van trobar al darrera de la casa, la noia voltava mirant com anaven les feines de bosc, demanava a en Pere tot de detalls i aquest li responia encantat. Va veure a en Pau que arribava a la casa, semblava que venia del poble de comprar, anava amb el carro i hi duia material. En Pere va marxar a veure com anaven els preparatius per dia següent en que havien d'anar a entregar una comanda de fusta a Olot. En Pau la va veure allà sola, va Baixar del carro amb un salt àgil i se li va acostar.

-Bon dia Teresa, avui sembles mes maca que mai.

-Bon dia, Pau, no m'hauries de parlar així, sóc la promesa del teu amo.

-No ho oblido. No ho entenc, si jo fos en Pere et faria l'amor ara mateix.

-Però no ho ets. Qui et diu que no em fa l'amor sempre que pot?

-En Pere? No em facis riure! Teresa, sé que no l'interessen les dones, no com m'interessen a mi. Si vols un home que et faci sentir dona, hauràs de mirar cap un altre lloc.

-Un altre lloc? Cap a on? Cap a tu?

-Si tu vols et faria l'amor ara mateix, ho saps, Teresa. Saps que no deixaria racó del teu cos sense recórrer amb les meves mans, et sabria el gust de la teva pell, et faria tremolar fins fer-te cridar de plaer.

    La Teresa va sentir aquelles pessigolles al entrecuix i aquella emoció que se li ficava al estomac i li pujava cap el pit omplint-la d'emoció i expectació. Van xerrar una mica més, fins que ella li va dir a cau d'orella que la seguís.

Ja estava farta d'esperar una cosa que sabia no arribaria mai, En Pau tenia raó, ella sabia que en Pere mai no estaria per ella. Li feia molta ràbia aquella manera que tenien de fer les coses les persones, com podien obligar-se a ser allò que no eren o a fre allò que no volien. Sempre el que diran, sempre pensant que les dones no eren res més que un medi per ampliar i millorar les propietats. Ella faria el que volgués.

Va entrar al bosc, un tros enllà hi havia un clar al bosc que quedava amagat al darrera de la vegetació, es va assegurar de que en Pau la seguia i el va esperar allà recolzada contra el tronc d'un arbre, es va descordar una mica el corser deixant veure bona part dels seus pits. Ell no ho va dubtar ni un moment, la va esclafar contra el tronc del arbre amb el seu cos, la va agafar pels cabells fent que aixequés el cap i es va enfonsar dins la boca delerosa de la noia. La va posseir allà mateix, sense treure-li la roba, només li va aixecar la faldilla i la va penetrar. La Teresa va cridar de plaer i el va mossegar a l'espatlla, fent que ell li estibés dels cabells i la tornés a besar mentre li feia tremolar tot el cos de plaer. Ella va deixar anar un crit al tenir un fort orgasme i va riure satisfeta. Es va sentir viva i lliure com mai. Aquell noi li agradava. Es van quedar allà estirats tocant-se les parts íntimes com per gravar-se els secrets al cervell.

Ara pensava que segur el pare d'en Pere, el seu sogre, ho sabia, no podia treure's del cap el dia que va conèixer a en pau i el que li havia dit la Ramona. No entenia com no havia dit res, o potser era perquè ell també la desitjava? Havia vist com els ulls del seu sogre li resseguien el cos per sobre de la roba quan es pensava que ella no el veia. No havia dit mai res perquè ella sabia que aquell era el seu poder, la seva força. Amb el sexe ella podia dominar doblegar la voluntat dels homes. En Tomàs era poderós i ella volia aquell poder. Es va imaginar que al veure com feien l'amor amb en Pau al bosc es devia d'haver excitat fins al punt d'anar a buscar la seva dona per satisfer la seva luxúria. Li sabia greu per la Glòria, però li feia ràbia que no tingués més caràcter per imposar-se, però es va sentir contenta del que allò volia dir per a ella. Podria manegar com volgués a en Tomàs si li calia. No va entendre que no totes les dones són tan fortes com ella, que la Glòria tenia por, que no era tan passional com ella. 

La mateixa situació, diferents dones, sentiments oposats.La Glòria estava treballant al hort, traient les males herbes, plantant més verdures i mirava que els cargols no es mengessin els enciams. Allà al mig de les verdures i els arbres fruiters era on es sentia més bé. Estar amb la natura, escoltar els ocells cantant i barallar-se amagats entre les fulles dels arbres, sentint la brisa del vent als seus cabells castanys i llisos. No era una dona atractiva, era corrent, però tenia bon cor i sempre estava disposada a ajudar a tothom. No era totalment feliç des de que l'havien casat amb en Tomàs, ella era molt poruga i tímida, li agradava molt estar sola i cuidar-se de la casa. Però era la pubilla de casa seva i des de petita l'havien compromès amb en Tomàs. Recordava que sempre havia sentit por d'ell i els seus amics, eren molt cridaners i esbojarrats. Sempre empaitaven a les noies del poble, a ella no, ella no cridava l'atenció dels nois. Era molt prima, la seva cara no tenia cap tret que la fes atractiva o especial, com era molt tímida sempre estava sola. Un dia el seu pare la va fer cridar i li va donar la notícia, ella es va espantar molt, no volia casar-se amb en Tomàs, no l'estimava, ni tan sols li agradava. Li va dir al seu pare i aquest es va enfadar, li va dir que no li tenia per què agradar, l'únic que havia de fer era donar-li hereus i portar la casa, res més. La Glòria es va posar a tremolar i a plorar en silenci, sempre havia cregut al seu pare i ara també ho va fer. El diumenge després de missa, en Tomàs la va ara a veure per formalitzar el compromís. Estava assegut a la cuina amb el seu pare i el seu germà gran, parlaven i reien mentre bevien vi. Quan ella va entrar amb el cap clot i tremolant es va fer el silenci, podia sentir els ulls d'en Tomàs plens de menyspreu a sobre d'ella, sabia que no li agradava i que li feia ràbia la seva timidesa, però es casaria amb ella per les terres que el seu pare aportava al matrimoni. En Tomàs li va demanar si volia anar amb ell a fer un volt pels voltants ella no va contestar però ell la va agafar de la mà i la va estibar cap a fora de la casa entre els riures i les picades de mà a sobre de la taula del seu pare i el seu germà. La mare de la Glòria es va quedar quieta a la pica de rentar els plats. Estava neguitosa, entenia el patiment i la por de la seva filla, ella també els havia viscut, però era la seva obligació. Ella ho havia superat. Al principi va ser dur. Havia estat enamorada d'en Manel, el fill del colmado del poble. Ella també n'estava d'ella. Havien passejat plegats els diumenges després de missa, s'havien fet algun petó d'amagat. Un dia em Manel va gosar anar més en llar i la va acariciar per sota de la roba. A ella li va agradar molt però el va aturar, podia sentir la seva mare dient-li que si es quedava prenyada sense  haver passat per la vicaria seria una perduda de per vida. Allò la va fer aturar les fogoses carícies d'en Manel, per molt que a ela també li venien molt d gust. Un dia el seu pare, mentre estaven tots a taula dinant, els va dir que havia trobat un marit per ella, un noi que un dia seria l'amo de les terres del seu pare, eren unes bones terres i un bon casament. La Victòria va dir que no es podia casar, que ja tenia un pretendent que li agradava. El seu pare se la va mirà com el que mira a un gos i li va dir que callés, que ella hauria de fer el que ell digués. La Victòria va intentar parlar amb la mare però no va aconseguir res. La mare només li va dir que fos valenta, que li donés fills, que si era una bona dona, ell la tractaria bé, sinó era així, al dir-li això la va fer mirar-la als ulls i es va posar molt seria, si no és així em vens a veure, em sent mossa? La Victòria va assentir amb el cap, però no va entendre que volia dir la seva mare. Es va passar molts dies plorant, en Manel no la va tornar ni a mirar, segur que el seu pare es va encarregar de parlar a amb ell. Li va fer mal que el noi fos tan covard, ella hagués volgut que ell lluités per ella, si li hagués demanat, hauria fugit amb ell, però no ho va fer. Es va quedar callat, lluny d'ella, sense mirar-la als ulls i al cap de pocs mesos ja festejava amb la Neus, una noia del poble. Allò li va doldre tant que va començar el seu festeig amb el xicot que l'havia trobat el pare, en Joan. Amb en Joan no sentia el mateix que amb en Manel, però es va acostumar. Es van casar, van tenir fills i així fins el dia que va sentir com el seu home feia passar a la seva filla pel mateix que va haver depassar ella. La diferencia era que la Glòria no era com ella, era molt tova i espantadissa. La feia patir de valent perquè en Tomàs es veia un noi molt més dur que el seu home. Per això va pensar que parlaria amb la nena.

Un cop a fora, en Tomàs la va dur pel camí cap a la basa que hi havia al darrera de la casa, es va asseure a la pedra que envoltava la basa i la va fer seure a la seva falda.

-Bé, noia, no ets gaire maca, però si tu vols em podries arribar agradar. Només m'has de fer feliç al llit, donar-me hereus forts i cuinar bé. Ho faràs, oi, mossa?

-Sí -va dir baixet amb veu tremolosa.

-Parla alt, dona, vull sentir el que dius. Ara deixem fer un tast del que tens per mi.

La va besar salvatgement, li va obligar a obrir la boca i li va ficar la llengua a dins, mai no li havien fet un petó així, es va posar tensa i quan volia desfer-se d'ell, va sentir com la mà d'en Tomàs pujava per sota de les faldilles i li grapejava el sexe sense gaire delicadesa. Ella es va espantar, va saltar per allunyar-se d'ell, molt sorpresa i fastiguejada, que era allò? Hauria de fer allò? En Tomàs s'havia posat dret al seu costat, reia i la mirava amb un deix de menyspreu als ulls. La va tornar a agafar i li va besar el coll mentre li descordava la brusa i li engrapava els petits pits sense gaire delicadesa, ella es va posar a plorar i ell es va enfadar.

-Per què plores? Que no t'agrada? Com et penses donar-me fills si no vols que et toqui?

La Glòria estava espantada, va mirar de tranquil·litzar-se i li va dir que era nou per a ella, que mai no havia estat amb un home. Això el va complaure una mica.

-Bé, anirem a poc a poc al principi, però espavila ràpid, mossa, no tinc gaire paciència i vull una dona ben disposada a fer-me content, ho sents?

La Glòria va dir que sí amb el cap, es va obligar a mirar-lo empassant-se les llàgrimes i el va fer un somriure. Ell va semblar que es quedava convençut, va girar cua i es va dirigir cap a la casa deixant-la allà sola. Quan ella va entrar ell havia marxat, la seva mare la estava esperant i li va dir que havien de parlar. La va dur a la seva habitació, estava al pis de a dalt de tot, en aquella època del any feia molta calor. Tenia pocs mobles i eren molt vells. Hi havia un llit estret, un armari de dues portes molt descolorit, una taula amb una palangana i una gerra per rentar-se la cara. Al costat del llit hi havia una cadira de fusta i vímet. La seva mare es va asseure a la cadira i ella al llit.

-Filla... En Tomàs és un bon home, et donarà el que necessites per ser feliç. Has de tenir paciència i ser comprensiva. Els homes tenen unes necessitats, t'acostumaràs si t`ho agafes bé.

-Però mare, no sé si el podré fer feliç, som molt diferents, ni tan sols ens estimem, com podem ser feliços? -Li deia plorant fluix, com per no molestar. No podia entendre que la seva mare trobés bé que es pogués casar amb un home sense estimar-lo, que fes "allò" sense sentir amor. No era pecat?

-Glòria, filla, l'amor vindrà amb el temps, quan tinguis fills, és natural que els homes i les dones es casin i formin una família. No has de tenir por. Tu deixa'l fer i ja t'acostumaràs.

LA MEVA FORÇA (continuació, 2 )

Mentre estava allà asseguda bevent de mica en mica el vi, va pensar en el seu germà gran, en Jordi, ell era l'hereu de casa seva, també era com ella, li agradaven molt les noies. Les empaitava a totes. Feia un any van tenir un problema molt gran quan en Jordi va deixar prenyada a una de les minyones de la casa. Van haver d'amagar l'assumpte, la van enviar lluny perquè parís el bastard i aquí es va acabar tot. Tret de que en Jordi no havia parat d'empaitar les noies, però amb més cura. A ell ningú li deia res, ell estava casat amb una noia molt tímida però bonica, molt callada i obedient, com havia de ser una dona. Això li permetia al seu germà de fer el que li vingués en gana amb altres dones. A la Teresa li semblava tan injust tot plegat! Per què els homes podien fer la seva i les dones no?

Al cap d'uns minuts va entrar en Pere al seu darrere va entrar la Ramona, era la dona que s'ocupava d'ajudar a la Glòria amb la feina de la casa, quan els nois eren petits els cuidava ella, al fer-se grans va passar a ajudar a cuidar de la casa. A la Teresa no li agradava la Ramona. Notava com la mirava amb desconfiança, segur que li podia llegir els pensaments, no la deixaria tranquil·la ni un moment quan anés a viure allà. En Pere la va saludar amb un petó a la galta, tan fluix que gaire bé ni el va notar. No va poder evitar una ganyota, va veure que la Ramona s'havia adonat, li va veure la cara de preocupació quan va mira a en Pere i després a ella. Van estar parlant una mica del mas, i d'uns nois que havien arribat de fora per ajudar amb la tala d'arbres. La Teresa va dir que aniria a fer un vol per fora, li encantava caminar per aquelles terres, va dir-li a en Pere si la volia acompanyar, el noi es va aixecar i la va seguir sense gaires ganes. Un cop a fora la Teresa va dirigir-se cap una petita construcció que havia una mica allunyada de la casa on dormien els treballadors temporals. Volia veure com eren. Li va demana a en Pere pels arbres, el preu de la llenya, el carbó i altres coses del mas que en teoria a una dona no l'interessaven, però a ella sí, ella volia saber quin era el premi per vendre la seva llibertat i joventut. En Pere li va explicar tot, li encantava parlar de tot allò, era el que més li agradava. Mentre anaven caminat i parlant, la Teresa va veure sortir dels barracons destinats al bany dels homes, un noi d'uns vint-i-cinc anys que anava sense la camisa, duia una tovallola a la mà. Tenia el cos ben format per la dura feina a bosc, tenia els cabells rosos una mica llargs i llisos. La seva pell era tan torrada pel sol que semblava de xocolata. Ell també la va veure i li somrigué. En aquell moment van cridar a en Pere, que damnant-li disculpes la va deixar sola. La Teresa va mirar al noi ros i va caminar cap al darrera del barracons, per allà s'anava al bosc, es va parar al final del camí i es va asseure en un tronc caigut. El noi la va seguir.

Des el porxo de la cuina la Ramona els mirava amb l'entrecella arrugada, no li agradava aquella noia, els portaria problemes. Va veure com parlava amb en Pau, era un home molt atractiu i era tan cabra boixa com la Teresa, segur que tenien problemes. La Ramona estimava molt la família Ferrés, sempre l'havien cuidat a ella i la seva filla, la Maria. Especialment la Glòria, la senyora de la casa. A la Ramona li preocupava. Ella sabia que en Tomàs, l'home de la Glòria era un home dur, tenia mal geni, sempre s'havia de fer el que ell deia sense discussió. La Ramona havia vist alguna marca a la cara i coll de la dona algun matí. Havia sentit alguna discussió fluixet sortir de la cambra del matrimoni, però era normal que els matrimonis es discutissin de tant en tant. El que no era normal era aquelles marques que duia al matí la Glòria. De vegades, la Ramona li havia demanat que era allò que duia que semblaven cops. La Glòria amagava la cara perquè no li veies les llàgrimes als ulls i li deia que no res, que s'havia donat un cop la nit abans. Però no la podia enganyar, aquells blaus, aquells ulls inflats de plorar, allò era alguna cosa més. Però, que podia fer ella? Era un home poderós a la comarca, el cognom Ferrés era molt important i poderós de feia dècades. Tenia les tradicions i la família com a sagrades. Ell era la llei. La Ramona veia com la Glòria s'encongia quan ell era a prop d'ella, de vegades havia vist com la havia tractat amb desdeny i, de alguna vegada també amb un deix de violència. La Glòria no es queixava mai, l'havien ensenyat a obeir i callar. Li havia donat dos fills i una filla que havien casat amb una influent família del Ripollès. En Pere era el gran, compromès amb la Teresa de can Llach, una altre família de la tan important com la dels Ferrés. El segon, en Josep, havia estudiat per a advocat i treballava amb uns importants advocats de Girona. Pel mas hi anava de tant en tant, per les festes del Nadal, per l'aniversari del pare i per algun assumpte important que requerís els seus serveis. A la Ramona no li agradava en Josep, li recordava al pare però més cruel, tenia una mirada dura que quan te la posava al damunt et feia sentir petita i indefensa. Sempre havia fet el que havia volgut. Sort que era fora sempre. La Ramona era viuda, el seu home havia mort d'una malaltia feia quatre anys i ella havia anat al mas Font de Martí per treballar i poder tirar en davant la seva filla, la Maria. La Maria la ajudava en el seu temps lliure amb les feines de la casa, era una nena molt dolça i alegre. Sempre cantava i jugava amb els animals de la granja. Era una nena molt bonica de cabells rosos i ulls blaus, era molt semblant al seu pare.

La Ramona anava pensant en la Teresa i en Pere, en el casament i en tot plegat. No estava tranquil·la, va entrar a la casa per la part del darrere i va veure en Tomàs mirant per la finestra amb un gest cellut, duia una branca de romaní a la boca i l'anava rosegant, passant-la d'un cantó al altre de la boca, se li veia pensatiu i nerviós. La Ramona va mirar per la finestra cap a fora, a on semblava que mirava en Ramón i va veure la Teresa xerrant i rient amb en Pau. Aquest de tant en tant la tocava en un braç, li treia els cabells de la cara, ella es deixava fer. Va veure com la Teresa se li acostava i li deia alguna cosa al oïda i marxava cap al bosc caminant remenant els malucs. Al cap d'uns segons en Pau la va seguir. La Ramona va veure com en Tomàs clavava un  cop al marc de la finestra i deixava anar un renec. Ella va fer veure que no s'adonava de res, el va veure sortir de la casa i seguir als nois. Es va témer el pitjor. Aquella noia seria una font de problemes, estava segura. Va continuar feinejant a la cuina mirant per la finestra per veure com anaven les coses, no les tenia totes amb ella. Al cap d'un quart d'hora va veure sortir en Tomàs del bosc, caminava de presa i semblava molt enfadat, quan duia aquell posat feia por. El va seguir amb la mirada fins que va entrar a la casa, després el va sentir pujar les escales i des de a dalt el va sentir cridar a la seva dona, aquesta va anar corrents i la Ramona va sentir com li suplicava que ara no, es va sentir un cop de porta i silenci, es va quedar clava al terra, tenia un mal presagi, estava espantada. Mentre estava allà quieta esperant que es tornés a obrir la porta de la habitació del amos de la casa, va veure com sortien del bosc els dos nois, primer ella i després ell, es van mirar amb un somriure i es van separar. Va anar a buscar a la Teresa, estava molt enfada, per culpa d'aquella noia salvatge tindrien problemes. La va trobar asseguda a l'entrada de la casa, duia les faldilles arreplegades per sobre dels genolls i cantava fluix una cançó.

-Es pot saber que has fet allà, al bosc, amb aquell noi?- Va veure com la noia la mirava descarada i feia una ganyota.

-Tu que n'has de fer del que faig? Que ara et dediques a espiar-me?

-No, tinc altre feina, jo. Però hi ha algú que sí us ha vist i tindràs problemes o faràs que algú altre els tingui.

-Que dius ara? Diguem qui ens a seguit? Que no teniu feina a aquesta casa que us heu de preocupar de la vida dels altres?

- Ets una desvergonyida i una inconscient. Tens unes obligacions i unes responsabilitats, és aquest el teu comportament pel futur? Et sembla bé el que fas?

-No m'atabalis, Ramona, jo compliré el que m'han manat fer, però ho faré a la meva manera. Et penses que m'agrada el que em toca fer? Però ho faré. Així que deixem estar.

En aquell moment vam veure baixar les escales a la Glòria, caminava a poc a poc, com si li fes mal alguna cosa, havia plorat, duia la cara vermella i una mica inflada. La Teresa va obrir molt els ulls al veure-la mentre la Ramona anava corrents cap a ella per veure que havia passat. La Glòria va dir que res, que no es trobava gaire bé, però que ja passaria. Va marxar cap al hort per collir les verdures pel sopar, les va deixar allà palplantades i amb cara de preocupació.

-Tot això és culpa teva! -Va dir amb ràbia la Ramona.

-Meva? Per què? No t'entenc!

-En Tomàs us ha seguit abans, a tornat fet una fúria, a cridat a la Glòria i s'han tancat a la habitació. Que ha passat al bosc, noia?

La Teresa es va quedar blanca un moment. Devia estar pensant en el que havia fet. Va mirar a la Ramona als ulls i aquesta ho va entendre. 

LA MEVA FORÇA

La Teresa caminava pensativa cap a el mas de Font de Martí, anava repassant mentalment la conversa irada que havien mantingut a l'hora d'esmorzar ella i el seu pare. No li agradava que li diguessin el que havia de fer, ni quan, ni com, ni amb qui. Però era la pubilla de la casa, tenia unes obligacions i era una dona, li havia dit el seu pare. Ella s'havia posat vermella de la ràbia que sentia. Fins quan hauria de fer el que els altres li diguessin? Mai seria ella la que pogués decidir? No estava disposada a tolerar-lo gaire temps més. Ella era forta, tenia ambicions. Quines? Molt fàcil, volia manar, volia fer el que li vingués en gana. Volia tenir el poder de decidir sobre la seva vida. Però eren temps difícils per les dones, encara que vinguessin de casa bona. A casa seu tenien terres, tenien bestiar, però tot ho portaven el seu pare i els seus dos germans, ella només era una dona per la que podien fer-se més poderosos, més rics, però per fer-ho l'havien de casar amb l'hereu d'una altre casa important. A la comarca hi havia el mas de Font de Martí, eren la família més important d'aquelles terres, a l'Alta Garrotxa, tenien tres fills, el gran, l'hereu, era el que havien triat per casar-se amb la Teresa, es deia Pere. Es coneixien de petits, per allà es coneixien tots. La Teresa li tenia afecte, era un bon jan, molt treballador i educat, mai no es ficava en problemes, no com ella que sempre estava embolicada en un embull o altre. A l'escola la havien enviat castigada a casa moltes vegades, a la colla ella sempre era la que decidia el que farien i quan. Tothom ho acceptava, ella era així, era bonica, d'una manera salvatge. Tenia els cabells molt llargs i arrissats, els ulls eren del color de les avellanes envoltats per unes pestanyes llargues i negres, tenia unes celles fines i ben dibuixades que li donaven un aspecte de estar sempre alerta. Els llavis els tenia molsuts i vermells com les maduixes madures, la seva pell era bruna, suau. Era alta per ser dona, tenia unes cames llargues i ben formades, la cintura era estreta, la panxa plana i els seus pits portaven de cap a tots els nois de la comarca. Ella sabia que era atractiva, sabia que els homes la miraven quan caminava, havia vist a alguns nois que la espiaven quan anava a rentar roba al safareig del poble, ella ho sabia i es descordava més botons dels necessaris del cosset, així deixa veure com ballaven els seus pits plens al moure's ajupida al aigua per fregar la roba. Al estiu s'anava a banyar al riu, es treia tota la roba i nedava per les aigües tranquil·les, per eixugar-se s'estirava al sol. Ella sabia que hi havien nois que la espiaven, a ella li agradava, així els podia manegar com volia, ells feien el que ella deia amb l'esperança de poder-li robar ni que fos un petó d'aquells llavis tan plens. S'havien de conformar amb un somriure en el que deixava veure unes dents blanques i lluents que els enamorava a tots. A en Pere no l'havia vist mai espiar-la, ni tan sols la mirava quan caminava pel seu davant, en canvi ella havia vist com en Pere estava molt còmode amb l'Enric, el mosso del mas d'en Pere. La Teresa era jove, però era molt desperta en temes de relacions amoroses, li agradaven, era molt apassionada. La seva primera relació sexual va ser amb el seu mestre. Era un home casat, no gaire gran devia tenir uns trenta anys, havia vingut de Barcelona a ocupar la plaça de professor. Ella estava a punt de deixar l'escola, tenia tretze anys. Es va adonar de seguida de com la mirava aquell professor tan atractiu, la seguia per la classe, quan ella s'ajupia sentia els seus ulls acariciant els seus malucs. Un cop va deixar l'escola sempre que se'l trobava pel carrer ell la parva per demanar-li coses, com li anava tot, si festejava, si li agradava anar a passejar. Ella sabia que li agradava, a ella també li agradava aquell home madur i li donava corda. Un dia li va dir que aquella tarda aniria al riu a banyar-se, que li agradava molt nedar. Tenia l'esperança de que la seguís fins allà. Hi va anar. El va veure assegut a sobre d'una roca mirant-la. Ella se li va acostar nedant i va sortir del aigua nua al seu davant. Ell ho va entendre i tot a que era una nena de setze anys, no es va poder estar d'agafar-la per aquella diminuta cintura de pell de seda i besar-la. Es van amagar al bosc i allà la Teresa va descobrir per primera vegada que era estar amb un home. Li va agradar sentir aquelles pessigolles al entrecuix, li va agradar sentir els dits del professor allà dins, els llavis a la pell calenta, tocar la duresa masculina i després sentir com s'enfonsava allà on sentia les pessigolles. Aquell home es va enamorar de la Teresa, a ella li agradava molt, però el seu cor no sentia res més que desig. Va durar uns mesos, fins que la dona del professor es va ensumar alguna cosa i no va parar fins que no el va fer buscar-se una altre escola lluny d'aquell poble. Va ser la seva iniciació al misteriós i emocionant món del sexe, va descobrir que li agradava fer-ho amb diferents homes, inclús un dia ho va provar amb la Lluïsa, una amiga seva que tenia tendències rares, com deia la seva mare. Va deixar que la Lluïsa l'estimés i després ho va provar ella, li va acariciar els pits, els tenia més petits que ella, però eren molt ferms i suaus, li va acariciar el sexe humit, primer amb els dits després amb la llengua, com li va demanar la Lluïsa, fins que va tremolar de plaer, després li va fer la Lluïsa a ella i va gaudir molt. Li agradava fer l'amor amb la Lluïsa, però també li agradava fer-ho amb els homes.

Per això estava tan enfada aquell matí mentre caminava cap al mas de Font de Martí, si es casava voldrien que es comportés com les altres dones, que treballés a la casa i a les terres, que parís com més fills millor, i que es fes vella i lletja ràpidament. Ella no volia allò, volia viure, volia dirigir la vida del mas. Volia ser poderosa i lliure. A més en Pere no li feia ni cas, estava segura que li tiraven més els homes que no pas les dones per com es comportava. Tot el dia treballava, no sortia mai amb ella era sempre molt correcte i educat, però ella no volia allò, ella volia un home que la posseïes salvatgement. Sabia que s'avorriria terriblement amb en Pere. Però no sabia com podia negar-se. Estava realment enfadada. Si ho havia de fer ho faria, però a la seva manera. Es faria la mestressa, volia tenir poder.

Va arribar a la casa i va saludar a la mare d'en Pere, era una dona trista, prima i petita, semblava un ratolí espantat. La Teresa es demanava a que devia tenir tanta por. La dona es deia Glòria, la va rebre molt amablement, li va oferir un got de vi i la va fer seure a la gran taula del centre de la cuina. Aquella casa li agradava mot a la Teresa. Era gran, els seus murs eren de pedra extreta al les muntanyes del voltant, eren tant gruixuts que inclús a l'estiu feia fresca a dins. Des del pis de a dalt  de tot, on eren les habitacions, es veien les muntanyes que l'envoltaven, els boscos espesos d'on treien la llenya que era una de les fonts de riquesa de la família, la venien i també feien carbó. Estava envoltada de terra verda plena de flors, al darrera, per on es sortia del rebost que donava a la cuina hi tenien un hort molt gran, hi havien oques i gallines corrents per la part del darrera, tenia una basa on es banyaven les oques que estava plena de peixos de colors. No li sabia greu convertir-se en la mestressa d'aquella casa, el que no volia era matar-se a treballar i no poder jeure amb cap més home que en Pere.