CADENES.

De nit somiava que era lliure, que el destí estava a les seves mans, s'imaginava ben pentinada, amb bona roba i lliure per anar allà on volgués. De dia odiava cada pas que donava, cada glop d'aire que agafaven els seus pulmons, només esperava la nit per poder deixar volar la seva imaginació i poder ser allò que volia ser. Li hagués agradat tenir una formació acadèmica que la hagués ajudat a desenvolupar-se, que li hagués donat la possibilitat de viatjar de la mà de tots aquells escriptors que de vegades podia llegir.

El seu home no la deixava relacionar-se amb ningú, només podia anar a les botigues a comprar, al metge si no hi havia més remei, no podia anar a berenar amb les alters noies que ella veia a la plaça xerrant i rient. No es podia encantar gaire, just la compra o el encàrrec que havia de fer i cap a casa a fregar, rentar roba, cuinar i aguantar sense queixar-se els crits, els insults i les nits de sexe forçat.

De vegades es quedava pensant com havia caigut tan baix, com era que no podia sortir del forat, després se'n recordava de la habitació tancada i li marxaven les forces, no podia marxar. Aquella habitació eren els seus grillons, allà hi havia l'única cosa que la feia aguantar, que la feia resistir.

El seu home no la deixava entrar mai, ella només preparava el menjar i ell ho entrava, al cap d'una estona li treia els plats buits, un cop a la setmana li donava roba bruta que ella canviava per una de neta, era roba de nena. Feia vuit anys que durava aquella rutina, feia vuit anys que ella només vivia per veure aquella roba.

Recordava la nit de feia gaire bé nou anys en que el animal del seu home havia arribat borratxo i amb ganes de descarregar sobre ella totes les barbaritats que li venien al cap, no li van importar les seves llàgrimes, no li van importar els seus precs, l'únic que volia era descarregar la seva brutalitat i ella era seva, estava obligada a fer el que ell digués, si no ho feia per les bones, un parell de bufetades sempre feien efecte, La va deixar estirada a terra amb el llavi trencat, el cap li donava voltes, sentia com si tot es mogués, es va adonar de que aquella bestia estava a sobre de ella, que bufava com un porc, va sentir com la penetrava una i una altre vegada, amb cada empenta a ella se li trencava un tros de l'ànima. Quan va acabar la va deixar tota plena de blaus, amb les calces abaix, amb els ulls plens de llàgrimes i les dents ben serrades per no cridar. Al cap de quatre mesos es va adonar que hi havia algú creixent al seu interior, aquella nit mig oblidada en un racó del seu malmés cervell, havia plantat una llavor i aquesta seria el recordatori per sempre d'aquella nit i moltes altres com aquella  que ella havia de lluitar perquè no sortissin a la superfície dels seus records.

Al cap d'uns mesos la va parir tota sola, al terra llardós de la cuina, la va embolicar amb una tovallola i mentre li donava  el pit va arribar ell. Se la va quedar mirant amb fàstic i enfastidit, després de pensar-s'ho una estona va girar cua i va sortir de la cuina. No el va tornar a veure en uns mesos, de sobte un dia es va presentar amb una dona que li va prendre la filla mentre ella li cridava que la deixés, que era seva, ell la va fer callar d'un cop de puny. Des de llavors que aquella dona s'havia instal·lat a la habitació tancada, no la havia tornat a veure més, aquella habitació tenia una terrassa que donava a un pati pel que aquella dona podia entrar i sortir, de vegades havia sentit els plors de la nena i ella plorava també, va estar un temps amb els pits inflats de llet, fins que mica en mica se li van anar secant. Igual que se li havia assecat l'ànima de tant plorar.

Avui era un dia com altres, res feia pensar que tot estava apunt de canviar, fins que van picar a la porta i ella no va saber que fer, no picava mai ningú a la porta, ningú els venia a visitar mai, però aquell dia algú estava darrera aquella vella porta esperant que ella obris, es va acostar a poc a poc i la va obrir, per la petita cletxa que havia deixat la porta al cedir cap en dins va veure dos policies, es va espantar i va còrrer cap el fons de la casa, a la cuina, allà on se sentia més segura, al cap d'uns minuts van entra els policies li van demanar el seu nom i més coses que ella amb el seu atordiment, gaire bé no entenia, tenia por, els homes la van tranquil·litzar, al cap d'una estona van aparèixer unes dones vestides de metges, se li van acostar i parlant amb calma la van començar a reconèixer per si tenia ferides. Quan van haver acabat, uns dels policies li va explicar que havien trobat el seu home mort al carreró de darrera, que un veí els havia dit que creia que a la casa hi vivia una o dues dones. Ella els va dir que ella sí hi vivia i els senyalar la porta tancada, el policies es van acostar a la porta i al van intentar obrir, estava tancada amb clau, la van tirar a terra i van entrar, el que van veure els va glaçar la sang, a sobre d'un llit molt vell hi havia una nena molt prima lligada amb una cadena al turmell dret, la nena estava despentinada i bruta  i tenia por, en una cadira, al costat de la porta de la terrassa, hi havia una dona que s'ho mirava amb cara d'espant, va intentar fugir corrents per la terrassa, però la van agafar.

Al cap d'un temps, quan encara era al hospital, però ja estava més bé, li van explicar que aquella dona era una amiga del seu home, una meuca a la que freqüentava en una casa de cites de mala mort. Tot aquells anys havia estat cuidant de la nena que el pare volia fer servir com a prostituta per treure uns diners, per sort la providència havia volgut que ell morís havans, li van dir que la nena tenia un retard molt gran, que mai podria ser una nena normal, però que amb amor i ajuda podria viure una bona vida, ella plorava sense parar, pensava en tots aquells anys que la havia tingut tan a prop i tan lluny a l'hora. També plorava per la llibertat retrobada i per un  nou horitzó que ara tenia en davant. Es va prometre viure sola amb la seva filla, la cuidaria i li donaria tota la tendresa que no li havia pogut donar mai.



FRANCESCA RECHE