Després de deixar-la a casa aquella nit, no va poder dormir, era tan intens tot el que havia sentit, feia tant de temps que el seu cos no sentia aquella passió, i ara què? va pensar.
A partir d'aquell dia no es van separar, cada moment que ella tenia lliure el passava amb ell, inclús la va pintar, nua, amb els ulls plens de tot el que ell la feia sentir, tot el seu cos semblava haver canviat, havia tornat a ser jova, atractiu, sensual, i tot perquè ell la mirava així, amb fam, amb passió. Una segona oportunitat per viure.
Una nit de finals d'estiu es van trobar a la platja, al racó on es varen conèixer, ell va portar una ampolla de cava i ella una mica de sopar, després de un parell de copes es van sentir més lleugers d'esperit, Clara es va posar dreta i a poc a poc, com volen agafar el temps i posar-lo dins de la seva memòria i que no es perdés ni un moment dels que estava vivint, es va començar a treure la roba, es va girar cap a en Pierre el va somriure i estirant la ma el va convidar a anar amb ella. Ell la va seguir, es varen ficar al aigua i es van fondre en una abraçada, en van besar fins quedar-se sense alè, i van fer l'amor allà, sota la mirada indiscreta de la lluna, dins del aigua i a la sorra de la platja. Ell li deia que el desig que sentia per ella era tan fort que al pensar-la quan estava sol era com reviure-la, que portava el seu sabor al paladar, les seu tacte tatuat a les mans, respirava i sentia la seva olor, tot era ella.
Les seves trobades eren tan intenses que de vegades li feia por, com una mena de superstició absurda se li agafava al estómac i li envaïa el pànic. Era tan feliç que semblava irreal. La nit abans van anar a un sopar d'uns amics francesos d'en Pierre, durant el sopar tothom parlaven i cridaven molt, i quan ella estava pendent d'una conversa d'un home del seu davant, va sentir la ma d'en Pierre per sota del seu vestit, es va sobtar i al mirar-se'l ell va fer com si res, ella va sentir les seves galtes vermelles al temps que la ma anava pujant i li separava les cames, ella el va aturar, però ell li va picar l'ullet i li va fer un petó, el va deixar fer, va ser una sensació tan forta, tan increïble que una mica més i perd els papers. quan van acabar de sopar ella va anar al bany per intentar recuperar-se, al tancar la porta va trobar que algú la empenyia des de fora, era en Pierre, la va abraçar i la va prendre allà mateix, la Clara va haver de mossegar-se els llavis per no cridar. Mai és no ho oblidaria.
Així va arribar octubre i la calma al petit poble, tot semblava canviat, més intens, més íntim, hi havia calma i silenci en els carrers abans plens de gent. Ella tenia més temps i va començar a escriure tot el estava sentit i vivint des de la seva arribada al poble, de vegades li feia vergonya explicar certes coses, però eren tan naturals tan intenses que no les podia obviar.
Un matí mentre acabava d'arreglar la casa d'hostes, va sonar el telèfon i una veu de dona li va demanar si era Clara Vidal, va dir que sí, li varen dir que tenien un home ingressat al hospital sense documentació però que portava una agenda en la que sortia el seu nom i telèfon, es va quedar glaçada, el terror li va enfonsar l'estomac, li van donar la adreça de l'hospital i se'n va anar corrents.
En Pierre era allà ple de tubs i màquines, havia tingut un atac de cor, res important, però el tenien sedat i en observació. Ella passava els dies allà amb ell, al cap de quatre dies el van despertar, al veure-la, li va fer un somriure dels que ell sabia fer, ella va plorar i riure a l'hora. En Pierre li va dir que si mai li passava res, a casa seva, a la tauleta de nit, hi trobaria una llibreta, volia que se la quedés i la llegís. La havia escrit per a ella.
La va anar a buscar al vespre i la va guardar a la seva calaixera. La volia llegir, però li havia promès que no ho faria. L'any demà, quan s'estava preparant per anar-lo ha veure la van trucar de l'hospital, era urgent que hi anés el més aviat possible. Va arribar al cap de trenta minuts, el metge l'estava esperant i li va dir que tot s'havia complicat, creien que no ho superaria, va entrar corrents a la habitació, i el va trobar despert, l'estava esperant, la va somriure i li va dir si es pensava que s'aniria sense dir-li adéu, sense veure per última vegada el seu estimat rostre. Clara li va dir que si us plau no fes broma, que es poses bo, que que faria ella sense ell. En Pierre li va dir que callés, que recordés tots i cada un dels dies que la vida havia tingut la gentilesa de donar-lis, que la vida era això, un préstec, un regal. La Clara va fer el cor fort i el va somriure, t'estimaré sempre, li va dir. T'esperaré, li va dir ell. I va marxar, la va deixar allà, amb el cor glaçat i els ulls plens d'una pena que no creia poder esborrar mai.
Ara anava sempre que podia a aquell racó de platja i s'asseia en la roca que ell estava assegut el primer dia que l'havia vist, llegia moltes vegades la llibreta que ell li va deixar, estava plena de notes on descrivia tot el que havien viscut, tot el que ell sentia, era tan intens i bonic que li feia mal, però a l'hora li donava pau. Es va quedar amb el seu record i va pensar que a la vida sempre s'ha de pagar un preu, si més no ella l'havia pagat, havia estimat intensament, havia viscut el mai hagués somiat poder viure, i s'havia acabat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada